dilluns, 30 de juliol del 2012

1a marxa cap a la independència Ulldeter - Roda de Ter

Després d'un finde de descans per un compromís familiar, un finde amb un gran esdeveniment.




Tan bon punt vaig assabentar-me de la marxa cap a la independència, vaig tenir clar que hi aniria: per la vessant patriota, per la vessant esportiva, i perquè estava a tocar de casa. Ara bé, 110 km en 24 hores vol dir anar mínim a 4,583 km/h amb parades incloses. Així que estava clar que no podia anar xino-xano, que és com sempre vaig a les marxes llargues. Però, com que predominava la baixada i el terreny pla (3.387 m de desnivell negatiu i "només" 1.747 m de desnivell positiu), vaig pensar que no era impossible que pogués anar més ràpid de lo normal en mi. Vaig decidir, doncs, que aniria al ritme que m’imposés el meu pare. Si petava, mala sort. Ho havia d’intentar.

Vaig fer-ne una mica de difusió ja que la marxa s’ho mereixia. I, a última hora, la Carme i en Pere també van caure en la temptació, jejeje. Així que dissabte havent dinat vam trobar-nos tots quatre a Roda de Ter, i evidentment vam coincidir amb la resta de participants, senyeres, samarretes, cintes, i ornaments varis a favor de la independència de Catalunya (inclús la senyera pintada a les ungles de la Carme!), vam agafar els dorsals i vam pujar als autobusos que portaven als participants a Vallter. Es podia palpar a l’ambient les ganes i els nervis de tots plegats, però el viatge va ser entretingut per les bromes que varis participants van fer, com ara que si el trajecte d’anada en bus era pesat doncs el trajecte de tornada a peu tela, que si la marxa la devia haver organitzat un grup que volia acabar amb uns quants catalans, etc, jejeje.

A Vallter vam baixar dels autobusos i vam pujar al refugi d’Ulldeter, punt de sortida oficial de la marxa, sota una mica de pluja. Allà, després d’escoltar una mica d’explicació de l’organització, de cridar amb gran sentiment i ben fort "Visca Catalunya!", i de tirar-nos una foto de grup, van donar la sortida uns 10 minuts abans de les 17:00, que era l’hora prevista, degut a la pluja.


I avall que fa baixada! Bé, de tant en tant, sorpreeesa, pujadeta! Per sort, la pluja fina i intermitent ens va deixar ben aviat. I vam anar fent kms seguint el curs del riu Ter, jo flipant perquè anàvem a uns 6 km/h. I vam anar deixant enrere els paisatges d’alta muntanya, i Setcases, Vilallonga de Ter, Llanars, i fotògrafs i reporters varis, i els diferents avituallaments amb voluntaris molt atents que fins i tot ens aplaudien quant ens veien, ens injectaven ànims, i ens oferien una gran varietat de fruites i pastes i refrescos catalans, evidentment, jejeje. A l’avituallament de Camprodon vam entaular-nos per sopar pasta i gall d’indi en embotit, en un gran ambient festiu i sota l’empara d’una gran estelada penjant del famós pont del poble.

Poc després de sortir de Camprodon vam encendre els frontals perquè la nit ens va caure a sobre. Vam passar per Sant Pau de Segúries, Sant Joan de les Abadesses, la ruta del ferro i tot anava la mar de bé fins que al parar a l’avituallament de Ripoll vaig notar que tenia les potes una mica carregades i em vaig posar una crema que sempre arrossego a la motxilla i que mai gasto. No em va fer gràcia tenir aquests símptomes només al km 52,5, més o menys a la meitat de la marxa però, és clar, me l’havia jugat anant més ràpid de lo normal i sabia que això podia passar.


Al següent tram, de Ripoll a la Farga de Bebiè, entre les potes carregades i que estava ple de pujadetes i baixadetes, vaig fer baixar el ritme al grup i vaig començar a pensar que potser hauria de plegar, cosa que mai em passa pel cap. A la Farga de Bebiè em vaig adonar que no només jo sinó que tothom estava cascat per una cosa o altra, cosa rara ja que els meus companys de ruta porten molts kms a sobre i són unes feres. Aquí, tot i posar-me més crema, em va costar arrencar, els primers metres els vaig fer movent-me com un robot!

Vaig arribar a St Quirze de Besora amb el ferm pensament de plegar en allà, per no perjudicar el ritme del grup i perquè fer els 30 kms que encara quedaven amb les condicions en que estava seria patir molt, cada cop estaria pitjor, cada cop aniria més a poc a poc, cada cop em farien més mal les potes, cada cop tindria més mala lluna, cada cop faria més calor (alguns en comptes de calor es veu que van enganxar un gran xàfec a l'alçada de Torelló)... Però en allà hi havia el Bitxo i el Genís dient que m’acompanyaven fins al final. Gran dilema! Vaig decidir continuar pensant que el meu pare, la Carme i en Pere podien anar al seu ritme, i jo arrossegar-me amb el recolzament moral d'en Genís i el Bitxo. Com que havíem anat ràpid fins aquí, ara em podia permetre anar a 4 km/h fins a l’arribada. Ara bé, si baixava d’aquest ritme tenia clar que plegava perquè no hagués acabat dins les 24 hores. Si hagués estat en condicions no m’hagués importat arribar fora de temps però patir per arribar fora de temps no creia que valgués la pena, a més, la setmana vinent tenia preparades vàries excursions, així que millor que no apurés gaire...


Tot i que jo pensava que anava a pas de tortuga, vaig aconseguir mantenir el ritme de 4 km/h els darrers 30 kms. No sé ben bé com, vaig aconseguir arrossegar-me pels paratges osonencs que voregen el riu Ter i que tant em conec, Torelló, Les Masies de Voltregà, Manlleu, i per fiii Roda de Ter. Se’m va fer etern, a Borgonyà sé que vaig al•lucinar amb els adornaments dels carrers però no vaig tenir esma de voltar per tot el mini poble, a la sortida de Borgonyà moment de caos pel que fa a la senyalització per anar cap a Torelló, vaig engegar a la kk en Genís un munt de vegades, em vaig parar un milió de vegades a posar-me crema per la sobrecàrrega a les potes, i em vaig aturar un miler de vegades fins que em van marxar o disminuir unes rampes, vaig patir calor... Un desastre :( Bé, no, perquè vaig acabar i amb “només” unes 22 hores i escaig :) El meu pare em va esperar uns metres abans de l’arribada per fer l’entrada triomfal els 2 junts, els 2 darrers de la marxa, per variar, jejeje, tot i que aquest cop no m'ho esperava perquè sabia que hi havia gent al darrera però el que no sabia és que havien anat plegant pel camí... Ni em vaig assabentar que quasi arribant a Roda tenia el cotxe escombra trepitjant-me els talons, el vaig veure tant sencer que ni em vaig imaginar que podia ser ell ni que estava fent tota la marxa com jo! Total, que per sorpresa meva van anunciar l’aparició dels últims, ens van aplaudir, vam passar per sota l’arc d’arribada i ens van tirar fotos, però la veritat és que no sóc gaire conscient d’aquell festiu moment, estava literalment KO

Seqüeles: potes inservibles, 1 mitjó foradat de la punta dels dits, 1 mula (per compensar l'absència d'ampolles?), cansament però contenta, molt contenta, per haver-ho aconseguit. Per cert, per primer cop en ma vida, a l'arribada vaig assaborir un massatge, mil gràcies! Després de dormir 12 hores seguides, de 19:00 a 7:00, crec que és gràcies al massatge que l'endemà no em va fer mal res tot i que em movia literalment com un robot. I que quedi aquí constància que fins i tot el meu pare, que sempre acaba les marxes com si res, siguin curtes o llargues, per primer cop en sa vida durant la marxa es va arribar a posar crema per la sobrecàrrega muscular, va acabar amb 1 ampolla, també es va fer un massatge a l'arribada, i l'endemà també es movia psé-psé, amb paraules textuals seves "això és pitjor que l'Emmona"! La Carme i en Pere tampoc es van salvar: dolor aquí i allà, ampolles, etc. Analitzant tots plegats tots els nostres mals, vam arribar a la conclusió que van ser deguts a tanta baixada (crec que a partir d'ara deixaré de dir que prefereixo baixar que pujar), pel nostre gust, massa terreny amb asfalt, i potser també si haguéssim anat més a poc a poc haguéssim acabat millor... En fi, "petites" seqüeles d'un gran esdeveniment que va costar com està costant la independència, jejeje


Ja per acabar, un petit reconeixement a la Fosca, una gossa pastor alemany amb qui ens vam anar creuant tot el camí i que també va acabar fent tooota la marxa amb el seu mocador independentista penjat al coll. Guau!


Més informació a:
Assemblea Nacional de Catalunya
Blog de l'Assemblea d'Osona
Facebook de l'Assemblea d'Osona
Web oficial de la marxa
Esdeveniment de la marxa al facebook

Notícies de la marxa a:
El Ripollès digital
Nació Digital al Ripollès
Nació Digital a Osona
El 9 Nou

Fotos de la marxa de:
L'Assemblea
Toni Anguera
El 9 Nou
Nació Digital

Vídeos de la marxa de:
Televisió del Ripollès
El 9 TV
Telewebvic (la marxa)
Telewebvic (el dinar)

Crònica amiga:
Perepeterpan



21 i 22 de juliol de 2012:
Un total de 2.000 persones van participar en les caminades populars a diferents municipis d'Osona i El Ripollès
142 persones es van inscriure a la marxa de resistència per fer-ne alguna part
126 persones es van inscriure a la marxa de resistència per fer-la sencera
52 participants van fer tota la marxa de resistència
Uns passos més cap a la independència de Catalunya!

dijous, 12 de juliol del 2012

Olla de Núria (per lliure)

En les darreres edicions de l' Olla de Núria, hem anat a animar als corredors dalt del Puigmal. Enguany també volíem animar-los però allà on ens els trobéssim perquè nosaltres també volíem fer tot el recorregut, però per lliure i començant ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora. No podrà ser perquè tenim un compromís familiar. No podrem animar-los però no ens quedarem amb les ganes de fer l'olla, ans el contrari, ja l'hem fet, just una setmana abans, jejeje Aquest dissabte havíem quedat per celebrar l' Emmona i què millor, per a tal ocasió, que fer l'olla?

Tot i que a última hora vam ser menys dels esperats, en Pere, en Lluís, el meu pare, el Bitxo i jo, i tot i que en Lluís no es trobava del tot bé, vam passar un bon dia en companyia i vam gaudir enormement amb els paisatges de l'olla.

L'olla clàssica són 21,5 km i 3.880 m desnivell acumulat, amb un 72% del recorregut per sobre els 2.700 m. Nosaltres, però, no vam començar i acabar a Núria sinó a Fontalba, així que vam fer alguns kms de més. Bé, això el meu pare i en Pere, perquè en Lluís, el Bitxo i jo, després de l'indispensable dinar a Núria, amb l'excusa de que en Lluís no es trobava del tot bé, vam baixar amb el cremallera, estalviant-nos la mandra que fa posar-se en moviment amb la panxa plena :P

A les 7:00 vam sortir de Fontalba i de seguida vam divisar alguns cabirols i vam creuar-nos amb alguns cavalls, natura pura.


I vam assolir el Puigmal.


A partir d'aquí i tot sovint acompanyats pel vent, vam fer un continu puja-baixa-puja-baixa tot assolint varis cims (Pic Petit del Segre, Pic de Segre, Pic de Finestrelles, Puig de Núria, Puig del Coll d'Eina, Pic de Noufonts, Pic de Noucreus, Cim Alt de les Arques, Cim Baix de les Arques, Cim de Rocs Blancs, Puig de Font Negre, Pic de la Pala, i Pic de l'Àliga).



Finalment, baixada cap a Núria.


Jo al Puigmal i a la segona meitat del recorregut hi havia posat els peus però, per exemple, a la famosa vall d'Eina no i en tenia ganes perquè tothom en parla molt bé. Llàstima que em vaig oblidar a casa el mapa i el llistat de cims a fer, així que tot sovint estàvem dalt d'un cim i no teníem gaire clar quin era. Per sort, tard o d'hora, a la muntanya sempre et trobes algú i quasi sempre hi ha un intercanvi de paraules. I, en aquesta ocasió, bastanta gent vam trobar, potser pel bon temps, potser perquè entraven per l'olla, no sé, però fins i tot uns de Manlleu vam trobar, jejeje, que ens van ubicar alguns cims.

Estant a més de 2.000 m, evidentment les vistes són espectaculars. Però si a sobre en tot moment veus el recorregut que has fet, el recorregut que et queda per fer, Núria a baix de tot, muntanyes imponents a totes bandes, al cel un sol esplèndid amb alguns núvols i/o boira movent-se a tota pastilla i el vent abraçant-te contínuament, l'espectacularitat de la natura et deixa sense paraules. I, tot i fer un munt de cims, tots els que circularment envolten Núria, talment com una olla, tens ganes de fer els cims que toquen aquests cims, i els que toquen aquests altres cims, i els de més enllà, perquè, un cop dalt d'un, la recompensa és tan gran que et passen tots els mals causats per l'esforç per assolir-lo i, talment com un caramel a un nen petit, t'enllamina tot el que veus...

dilluns, 9 de juliol del 2012

Cursa del Mosquit

Dissabte va tenir lloc la Cursa del Mosquit. No penseu coses rares... no és una cursa de mosquits, ni una cursa en que un humà ha d'atrapar un mosquit, ni res d'això! Es diu cursa del mosquit perquè té lloc a les 19:30 a Manresa, al Parc de l'Agulla, on resulta que hi ha un llac. I la combinació horària i aigua del llac fan molt probable que un corri envoltat de mosquits. Motivador, eh?

En Genís hi va anar, en va tornar amb 0 picades de mosquits, i molt content perquè ha sigut el cop que menys temps ha tardat en fer 10 kms, 57 minuts 3 segons.


dimecres, 4 de juliol del 2012

La Setdellonga

Tant bé en va parlar en Pere que vam decidir anar-hi i, com nosaltres, un munt més de coneguts, jejeje


4a edició
43 km
2.400 m de desnivell positiu
Com que encara és poc coneguda, hi va haver pocs participants, 127
Vam tardar 9 hores 50 minuts


Vam arribar a Vilallonga de Ter ben puntuals, el meu pare i jo i, confiant en la predicció meteorològica de baixada de temperatures i pluja, també el Bitxo. Vam recollir les targetes de pas i vam parlar amb varis participants, coneguts i desconeguts, mentre esperàvem que donessin la sortida. Finalment, toc de xiulet, i som-hi!

Entre que la gent va sortir pitant, que el Bitxo es va parar a fer unes necessitats, que jo em vaig parar per treure’m la samarreta màniga llarga, i que li vaig dir al meu pare que please que anéssim xino-xano, de seguida vam quedar dels últims, per variar. Als primers kms, puntualment algú ens va avançar, eren corredors que havien començat més tard. I fins a mitja caminada ens vam anar alternant amb un noi i el seu pare, i amb una senyora rossa. Però després ni això, vam anar anat sols la resta de la caminada.


La ruta va estar bé, vam anar alternant pujades i baixades pels variats paisatges que envolten els 7 nuclis de Vilallonga de Ter, a un pas de l’estació Esquí Vallter 2000. Vam descobrir un entorn que només coneixíem de passar-hi amb el cotxe, i ens va sorprendre agradablement: rierols, corriols, petits pobles, muntanyes, boscos, fonts, etc

Sempre acostumo a patir a la darrera pujada però en aquest cas vaig patir més a la penúltima pujada perquè va ser curta però dreta, no l’esperava. I, un cop superada, trons, llamps, pluja i fins i tot calamarsa. La veritat és que vaig patir una mica pels llamps però, per sort, tot això només va durar uns minuts i la pluja va ser la única que ens va acompanyar des d’aquí fins al final de la caminada. I per mi, i també pel Bitxo, va ser perfecte que plogués perquè si hagués fet la xafogor dels dies anteriors ens haguéssim arrossegat com sargantanes i haguéssim patit molt. Bé, evidentment en una altra època de l’any o en un altre indret, haguéssim preferit sol. Per d’altres, en canvi, que plogués no els va anar bé... al primer control/avituallament que vam arribar després que comencés a ploure, hi havia varis participants i la majoria van decidir plegar allà...

La organització i els voluntaris mot atents i molt preocupats perquè estiguéssim a gust, en algun control/avituallament fins i tot ens van aplaudir al veure’ns arribar (ens vam pensar que érem els últims, però no, jejeje). Els avituallaments ben equipats de begudes i fruita, però hi vaig trobar a faltar alguna cosa de sòlid. I és que només vam trobar menjar (coca i xocolata) al segon control/avituallament, aproximadament al km 14, i un iogur (si es pot considerar sòlid) al quart control/avituallament, aproximadament al km 26. Així que a l’arribada em vaig menjar amb ànsia l’entrepà de botifarra, o llangonisseta que diuen ells. 

En Pere, la Carme, en Ventura, en Miguel i la Magalí ens van esperar a l’arribada, gràcies per la rebuda! Ells van tardar molt menys que nosaltres, sou unes màquines, no sé si mai estaré a la vostra altura!



Però el més destacat de la Setdellonga és que el papa i el Bitxo van triomfar. El Papa perquè es va posar la samarreta de l’Emmona i quasi tothom li va preguntar si l’havia acabat i al saber que sí després el van felicitar (només de sortir del cotxe, un parell de nois, a la cua per agafar les targetes de pas, caminant, als controls/avituallaments, etc). I el Bitxo perquè a molta gent li fa gràcia veure un gos a una caminada (un noi va dir que m’envejava perquè no aconseguia fer el que jo feia amb el seu Labrador, al control/avituallament de la Roca, al km 36 aproximadament, hi havia una parella que van flipar quant els vaig dir que el Bitxo tenia 9 anys i el van veure tan bé perquè resulta que ells tenen una Westy (em van obrir el cotxe perquè la veigués, jejeje) que també caminava molt però que a partir dels 7 anys va fer un baixón, total, que vaig estar una bona estona parlant amb ells, resulta que tots ens hem trobat en alguna caminada que algú ens mira estranyat o fins i tot amb mala cara pensant “pobre gos” sense saber que els Westys són una raça molt forta, tant la seva Westy com el Bitxo han tingut problemes de pell, etc, i per acabar-ho d’arrodonir al següent nucli, a l’Abella, un munt de gossos que voltaven lliurement, grans i petits, van venir a saludar el Bitxo).


Crònica i fotos d’en Pere al seu blog perepeterpan

Notícia de la Setdellonga a TV Ripollès

Vídeo de la Setdellonga a Vall de Camprodon TV (el Miguel i el germà d'en Pere xupen càmara, jejeje)