11/08/2013 Central de Daió - Refugi Coma de Vaca - Núria - Central de Daió

Quant en Pere ens va dir que tenia intenció de fer aquesta ruta, no vam dubtar en apuntar-nos-hi... Havíem fet Central de Daió - Refugi Coma de Vaca i tornada pel mateix camí, cremallera fins Núria i llavors Núria - Refugi Coma de Vaca - Central de Daió, en fi, infinites combinacions però mai la ruta sencera. I ara a l'estiu és un lloc ideal perquè a les primeres hores s'hi està fresc i més tard quant la calor apreta pots refrescar-te en algun corriol d'aigua. I teníem mono de muntanya xula ja que el juliol va ser de poca activitat en aquest sentit.

La ruta són uns 25 km sense pèrdua, tot està molt ben senyalitzat. I hi ha grans muntanyes i belles gorgues, val la pena. Això sí, s'ha d'estar preparat pel desnivell que hi ha. Des de la Central de Daió (a Queralbs) fins al Refugi Coma de Vaca es va guanyant alçada, fins a Núria pel Camí dels Enginyers més aviat planeja, hi ha algun puja/baixa però curt i algun tram de petita grimpada però el camí no és excessivament difícil, hi ha bastanta gent, i llavors baixada fins a la Central de Daió, i mooolta gent, al darrer tram de baixada hi fa molta xafogor però, per sort, a l'acabar, a la Central de Daió un es pot ben refrescar. Trobareu la ruta molt ben detallada al blog d'en Pere.

Per cert, vam tenir un parell de grans encontres:

Vam coincidir amb el galopaquegalopa & companyia, tot un honor!, nosaltres pujàvem xino-xano al Refugi Coma de Vaca i ells a grans gambades al Balandrau, ens van fer venir ganes de "tastar" les marques vermelles que pugen literalment a sac al cim del Balandrau des de la Central de Daió!

I vam anar a fer el got al Bar Gusi, tot un referent pels amants de la muntanya, sembla un museu i l'amo és un pou d'informació i de simpatia!

Gràcies, Pere, pel passeig!

03/08/2013 Cursa Popular a Bagà

Jo d'etiqueta en un compromís familiar i el meu pare amb calça curta en una cursa!

I poca cosa puc dir de la Cursa Popular a Bagà perquè jo no hi vaig ser... Hi va córrer el meu tiet Ramon per enèssima vegada i el meu pare per primera vegada, mentre la meva tieta i la meva mare feien d'animadores. Hi va haver un centenar de corredors a la cursa llarga de 8,5 km (també hi havia curses de 6,2 km, 3,6 km, i 1,6 km). Van començar corrent amb pluja i van acabar corrent amb sol. El meu tiet va fer un temps de 43:20 quedant 3r en la seva categoria, i el meu pare va fer un temps de 47:03, fantàstics els dos!

21/07/2013 Les 4 ermites de Ripoll

L'excepció que confirma la norma que el juliol va ser tranquil va tenir lloc el 21 juliol ja que el meu cosí Edmond i la seva dona Lourdes, com a bons ripollesos, ens van portar a fer les 4 ermites de Ripoll.

Els corredors, sapigueu que a principis de juny té lloc la Cursa de les 4 ermites de Ripoll. Nosaltres, però, vam fer la ruta fora del dia oficial i no pas corrent, jejeje. La cursa és relativament nova, enguany ha tingut lloc la 2a edició, però ja fa molts anys que aquesta ruta es pot fer per compte propi ja que està mínimament senyalitzada.

Són uns 22 km amb uns 1.300 m de desnivell positiu. Són com 4 puja/baixa, cadascun amb sortida/arribada a Ripoll, per coronar un rere l'altre els cims i les corresponents ermites que envolten Ripoll: el Catllar, St Roc, St Bartomeu, i St Antoni. Molts corriols i poca pista i poc asfalt.

Les pujades més xungues són la primera i la última, la del Catllar i la de St Antoni, ja que són les més llargues i dretes. Però la primera es fa relativament bé tot i ser xunga perquè un està fresc i la última és, doncs, la de més patiment.

Tot i ser el juliol, la calor va ser força suportable (per sort!) perquè va estar una mica nuvolat, vam alternar zones obagues amb zones assolellades, i vam trobar fonts per refrescar-nos (això m'ho havien xivat i per això vaig decidir portar el Bitxo, i és que a l'estiu cal anar amb compte amb els gossos i els cops de calor!).

Curiosament, a part de les típiques vaques pasturant, vam trobar vàries espècies del món animal: 1 conill, 1 escurçó que ens va fer estar força estona en alerta a tots plegats, i la Lourdes va acabar amb picades de formigues "rares". Jo, per variar, amb 2 caigudes, però ara vaig variant el repertori per no fer-ho tant monòton i no només caic de cul sinó també de costat per quedar ben arrebossada de fang.

Juliol tranquil

Tot i que pel juliol al calendari no acostuma a haver-hi moltes caminades, per nosaltres acostuma a ser un mes d'activitat perquè al fer bon temps tenim ganes de fer coses i fem sortides pel nostre compte i si podem fem alguna escapada de varis dies i anem més a alta muntanya i acostuma a ser xulo.

Doncs aquest juliol ha sigut d'allò més estrany... Han anat caient tots els plans que teníem i ha acabat essent d'allò més tranquil: alguna escapada a la platja, algun bany refrescant a la piscina, algun compromís familiar, i algunes estones de posar ordre i fer neteja a casa, i poca cosa més per omplir els caps de setmana.

29/06/2013 26a Marxa Gràcia-Montserrat

Enguany em feia gràcia provar la Sants-Montserrat però per qüestions de dates no podia així que, cap problema, a repetir la Gràcia-Montserrat que l'any passat, tot i fer-me patir, em va agradar.

Si l'any passat vam fer els 63 km i 5.000 m de desnivell acumulat amb 15 hores 15 minuts, aquest any més o menys igual, amb poc menys de 15 hores. I vaig tenir les mateixes sensacions: em vaig sentir rara caminant per bcn amb bambes, motxilla i cantimplora, em vaig sentir gran quant vaig tenir les vistes de bcn als meus peus, vaig suar pujant les 400 i pico escales de Vallvidrera, vaig comprovar que als voltants de bcn també hi ha muntanyes decents, i vaig anar fent força bé, menjant kms i passant la nit, bé, a mitja caminada es va apoderar de mi un ditxós mal de cap cosa que no m'havia passat mai però per sort al cap d'unes hores va acabar marxant i vaig poder continuar anar fent força bé, fins que va arribar el tram final, la pujada a Montserrat on, per variar, vaig patir i patir i patir, és el que té acabar amb una pujada tot i fer semblants kms i desnivell que altres caminades... Enguany vaig patir jo però també el meu pare, cosa rara. Estàvem a l'avituallament de l'aeri de Montserrat esmorzant i li vaig dir al meu pare "tinc el bessó dret ben carregat" i va i ell va respondre "jo també". Vaig flipar! però si ell no té mai res! vam anar a l'ambulància perquè ens poséssin alguna crema o alguna potinga per encarar millor la darrera pujada ja que sembla que ells ens sapiguen més que nosaltres d'aquestes coses, i va i després de passar per les seves mans encara ens vam notar pitjor, jajaja! Total, que enguany jo em vaig arrossegar fins a Montserrat però el meu pare també!

L'any passat vam trobar el marcatge una mica perdedor en alguns trams però enguany bé, no sé si perquè era el segon cop que fèiem la marxa i més o menys recordàvem el camí o si perquè hi havia més marcatge que l'any passat. Els avituallaments, novament, molt bé. 

Un cop més, aquesta marxa va ser solidària amb l'AFANOC, l'Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya.

I, després d'aquesta caminada, pel que fa a les caminades de la CCCR, descans fins al setembre, oooh!

Una curiositat: Més o menys a 2/3 de la marxa, va i un noi em diu "jo a tu et conec" i jo vaig pensar "ja hi som! la meva patètica memòria no es recorda d'ell!". Però, per un cop a la vida, la meva memòria i jo no vam quedar fatal! Al confessar al noi que jo no el coneixia, va i em diu "tu tens un blog!" i em va explicar que era el primer cop que feia la marxa i que havia buscat info a internet i, entre altres pàgines, havia anat a parar al meu blog. Són coses que jo també faig (buscar info a internet abans de fer una caminada) però no treu que em sorprengui que algú pugui treure info del meu blog, sóc molt "normal" en comparació a les bèsties que hi ha fent sortides xungues cada cap de setmana i a altes velocitats!

24/06/2013 Cross de Sant Joan i Elois a Prats de Lluçanès

El matí d'un 24 de juny, moment en que molts mandregen al llit a causa de la revetlla, a Prats de Lluçanès hi té lloc el Cross de Sant Joan i Elois dins la Festa Major d'Estiu.

L'any passat hi va participar en Genís i el meu pare. Enguany hi ha participat el meu pare, el meu tiet Ramon i la Lourdes (la dona del meu cosí). En Genís no perquè no s'acaba de refer de la seva lesió... Així, doncs, 3 van córrer i 5 vam mirar, jajaja (servidora, en Genís, la meva mare, la meva tieta, i el meu cosí).

Com que "només" van ser 6 km, la cursa va ser ràpida:
Ramon 27:02
Papa 28:38 (1 minut menys que l'any passat)
Lourdes 31:53

22/06/2013 Posta de sol a St Martí Xic

Hi ha uns dies a l'any en que des de St Martí Xic es veu com es pon el sol per l'enforcadura del Pedraforca.

Amb en Genís, el meu pare, en Lluís Pratdesaba, el Bitxo i la Boira vam anar a provar sort el divendres 22 de juny. Però, com podeu veure a les fotos, no vam ensopegar ni que el sol es pongués exactament per l'enforcadura ni vam poder veure bé la posta perquè estava ennuvolat. Com a mínim vam estirar les cames, vam sopar en plena muntanya, i ens ho vam passar bé.

15/06/2013 Ultra Trail Emmona 2013

Molts canvis enguany a l'Emmona. Alguns d'incontrolables com per exemple el canvi de recorregut degut a la neu acumulada als cims però, això sí, mantenint els 100 i pico kms i els 8.000 m de desnivell positiu del recorregut original, per un terreny menys tècnic però amb els mateixos kms i desnivell. D'altres per adaptar-se a la demanda per exemple creant una marató paral·lela a l'ultra trail.

Un any més tenia la cita anotada a l'agenda no per participar-hi sinó per fer el seguiment del meu pare i l'Ultraquim que tornaven a formar l'equip "XINO-XANO: caminant per la pau". Ja és el tercer any que la fan! Si s'ha d'estar fet d'una determinada pasta per inscriure-s'hi, s'ha d'estar un pèl boig per repetir i repetir sabent el pa que hi donen i el que un hi pateix. I ja ho diuen ja que la bogeria s'encomana... en aquest cas la bogeria també va afectar a en Pere, la Carme i la Magalí que van formar l'equip "PEREPETERPAN" i a en Miguel, valents ells van fer l'ultra trail per primer cop; la bogeria va afectar amb menys mesura a la Tània que va optar per la marató. I un fort aplaudiment per a tots i cadascun d'ells perquè van aconseguir el seu repte! És més, alguns es van endur premis i tot:

• el meu pare va ser el 2n home veterà 3 (amb 32h 49m, una horeta menys que l'any passat)
• la Carme va ser la 3a dona veterana 1
• l'equip Perepeterpan va ser el 1r equip mixt (amb 33h 55m)

Normalment vaig a veure l'Emmona només el diumenge al matí als darrers avituallaments però aquest any, a l'haver-hi més coneguts que mai (i més que en vaig trobar i que no sabia que hi serien), vaig decidir veure-la de principi a fi, i va ser tota una experiència. Vaig veure l'espectacular sortida a St Joan de les Abadesses, vaig fer parada a Pardines (on els participants ja havien superat el primer cim), a Núria (punt final de la marató), a Planoles (on se'm va fer de nit), a Ribes de Freser (on se'm va fer de dia), a Coll de Jou (on als participants només els quedaven els darrers kms, els més pesats), i evidentment a l'emotiva arribada a St Joan de les Abadesses. A la sortida, a Pardines i a Núria vaig veure passar a tots els participants, des del primer fins al darrer. Als altres llocs ja no perquè, és clar, cada cop els participants anaven més separats, segons les seves possibilitats. A Ribes de Freser vaig dormir-hi. No sé si per sort o per desgràcia, però si tinc son jo puc dormir a qualsevol lloc. I vaig arribar a Ribes de Freser cansada i amb son, així que vaig aparcar al carrer de l'avituallament, a pocs metres d'ell, sota una farola encesa però és que el carrer estava ple de faroles enceses, i enmig del moviment de participants arribant/sortint de l'avituallament i de cotxes arribant/sortint plens de gent per animar als participants, vaig anar fent sons fins que es va fer el silenci (senyal de que el "pelotón" ja havia passat) i després amb només les faroles enceses com a petit obstacle vaig poder fer un son decent fins que em va sonar el despertador. Quant ho recordo, penso que segurament un munt de gent em va veure amb el cap pengim penjam, la babeta sortint de la boca, i jo allà clapant sense assabentar-me de res, en fi... En alguns punts també va venir la meva mare amb una seva amiga, i en Lluís Pratdesaba. I cada cop que passava algun participant, a aplaudir! I cada cop que passava un conegut, a empassar-se el sentiment de "pobres, el que els queda! i lo cansats que deuen estar!" i alegria i a donar una dosi d'ànim! Tot plegat costa ben poc i fa un gran efecte.

09/06/2013 5a Marxa Popular de les Valls d'Àneu

Li tenia moltes ganes a aquesta marxa, bàsicament per dues raons: perquè dins la CCCR era una de les marxes que "tastàvem" aquest any, i perquè volia retrobar-me amb les muntanyes d'aquella zona que tant em van agradar al fer per exemple Carros de Foc però que, com que no ens cauen precisament gaire a prop de casa, no visitem gaire sovint.

Vam decidir arribar-nos a Esterri d'Àneu el dissabte a la tarda i dormir al cotxe amb el nostre matalàs inflable per no haver de matinar el diumenge ja que la sortida de la marxa era a les 6 del matí. A més, d'aquesta manera vam poder assistir al briefing on ens van explicar que la marxa de resistència, la marxa popular de 20 km i la caminada popular que tenien lloc en paral·lel l'endemà al matí van néixer com a homenatge a 3 amics que ja no hi són, l'Edu, en Just i en Quique, quina bonica iniciativa! També ens van explicar que al matí havia plogut literalment com si els haguessin tirat galledes d'aigua des del cel però que per l'endemà durant la marxa no es preveia tanta pluja i que semblava que no començaria fins la tarda. Tant va ploure el dissabte que van haver de canviar el recorregut fent-nos fer una mica d'asfalt perquè un pont havia volat, fins i tot ens van ensenyar la foto del pont. Per sort, el diumenge ens va ploure només a estones i no molt fort, en algun moment semblava que el sol ens acompanyaria la resta del dia però això només era com un fugaç miratge perquè de seguida retornava la pluja. I podem dir que ens vam "salvar" perquè una setmana més tard van tenir lloc les fortes pluges i el desglaç que va desbordar la Vall d'Aran.

Característiques de la Marxa de Resistència de les Valls d'Àneu:

46 km

4.634 m de desnivell acumulat

138 participants inscrits

125 participants van acabar

Amb el meu pare vam tardar 10 h 29 m, quedant en les posicions 102 i 103 de la general

La marxa va estar bé però... em vaig quedar amb ganes de paisatge!!! Ens vam perdre la visió de les immenses muntanyes rocoses nevades al fons, ens vam perdre les fantàstiques vistes que havíem de tenir sobre la vall mentre pujàvem al Refugi del Pla de la Font, i jo què sé què mes!!! Potser és per això que la caminada em va costar una mica tot i no ser de les més xungues... I és que, a l'arribar al refugi (que era el punt més elevat de la marxa) després d'una llarga pujada i no trobar-hi cap recompensa paisatgística i, per tant, no poder aflorar les emocions al no veure res, ni eixamplar el cor per haver superat un repte ni sentir-me petita davant la immensitat de la natura, a l'haver simplement de continuar avall perquè és el que tocava, crec que em va ensopir. I és que els núvols i/o la boira van ser els nostres únics companys de ruta. Potser la culpa és que hi havia posat moltes ganes en aquesta caminada, perquè amb altres caminades també ens hem trobat amb mal temps com aquí o pitjor i no m'ha afectat tant. En fi, que després de fer tants kms amb el cotxe i de dormir al cotxe, la marxa em va saber a poc, no per l'organització, eh?, sinó pq vaig marxar sense haver vist grans muntanyes i grans vistes. Què hi farem! De moment l'evolució humana no ha aconseguit controlar el temps, bé, i que així continuï...

Muntanyes no, però de petits pobles en vam veure uns quants i molts d'abandonats, trista imatge... Pels voltants de la Guingueta d'Àneu, a 3/4 de la caminada, potser va ser on més visibilitat vam tenir, sí, perquè com a mínim aquí vam poder divisar el Pantà de la Torrassa i tot el verd del voltant. Malgrat el temps, als avituallaments ens esperaven amb un somriure; de líquid no ens en va faltar, de sòlid potser n'haguéssim agraït en algun punt més. A l'arribada, un gran dinar (amanida de pasta, botifarra amb patates, fruita, coca casolana, cafè) i una dutxa per recuperar-nos de la caminada.

02/06/2013 Travessa del Ripollès

Després de 3 setmanes consecutives matxacant el cos amb la CCCR, tocava una marxa suau. Vam escollir la Travessa del Ripollès de 19 km i poc desnivell, i ens va acompanyar en Genís, el Bitxo, i en Lluís Pratdesaba.

En aquesta travessa cada any canvien el recorregut, cosa que em motiva, i és barata suposo que perquè al final no hi ha obsequi, cosa que també em motiva. Fa un parell d'anys amb en Genís i el Bitxo vam fer aquesta travessa que ens va fer passar ben a prop del cim de St Amand i ens va encantar. Enguany la travessa ens ha fet quedar ben a prop de Ripoll fent-nos passar per camins que han obert des de l'organització perquè coneguem la zona sud-est de Ripoll com la parròquia de Sant Vicenç de Puigmal, no hem fet tanta alta muntanya com fa dos anys però també ha estat bé.

26/05/2013 38a Travessa del Montseny

Característiques de la Travessa del Montseny:

47,15 km

5.220 m desnivell acumulat

Amb el meu pare vam tardar 10h 28m, 1 horeta menys que l'any passat (però enguany no vam tenir "l'obstacle" de la calamarsa)

És una de les marxes xules de la CCCR, no de les més llargues però sí de les més explosives, que passa per llocs emblemàtics del Montseny (Tagamanent, Matagalls, Les Agudes, Turó de l'Home, i pantà de Santa Fe).

Tagamanent

Matagalls

Les Agudes

El fet de conèixer el terreny i a sobre haver fet la marxa alguns anys, per a mi no és bo perquè llavors quant tinc un moment debilitat penso en que encara queda això i allò xungo i em debilito encara més. Aquest cop, però, me'n vaig sortir prou bé i això que era el tercer cap de setmana consecutiu que matxacava el cos... La pujada a Tagamanent, com que era la primera, la vaig tolerar bé, la pujada a Matagalls la vaig fer xino-xano sense parar-me i sense agobiar-me i inclús vaig avançar a d'altres participants, i la pujada a Les Agudes també la vaig fer xino-xano i sense parar-me però en aquí sí que se'm va escapar algun renec. No sé si és la pujada més dura però és la darrera pujada i un ja està cansat i és per un corriol que va fent esses per la muntanya en el qual si abaixes la mirada veus a tota la gent que va pujant darrera teu i si aixeques la mirada veus a tota la gent que va pujant davant teu i, per tant, el que encara et queda. A la baixada del Turó de l'Home vaig flipar al veure que tothom feia dreceres pel dret, cap al final amb el meu pare també vam fer una mica de drecera però només una mica, ens vam renyar a nosaltres mateixos, jejeje, no ens agrada fer dreceres, no sé, si anem a fer X kms doncs volem fer X kms. A l'arribar al següent avituallament vam veure un munt de gent que teòricament estaven darrera nostre però que, clar, al baixar pel dret fent dreceres ens havien avançat sense que ni tan sols nosaltres els veiguéssim. I a la baixada des del pantà de Santa Fe fins a l'arribada encara ens va avançar un munt més de gent, aquí no per fer dreceres sinó perquè a les baixades quasi tothom corre.

Vam coincidir força estona (des de Collformic fins al Turó de l'Home) amb una parell de nois que estaven preocupats per com reaccionaria el gos d'un d'ells a la marxa ja que era la més dura que havia fet fins el moment. I va resultar que el gos va tirar més que el seu amo, jejeje.

Pantà de Santa Fe

Som caminadors així que a la sortida acostumem a posicionar-nos als darrers llocs però, aquest cop, a l'anar amb cotxe i arribar abans que els autocars que portaven la majoria dels participants i haver d'entrar al tancat que posen a la sortida perquè quasi era l'hora, vam sortir força dels primers i al corriol de pujada a Tagamanent van avançar-nos molts i molts corredors. Normalment això és força complicat perquè és un corriol estret i és de nit però enguany al sortir de dia va ser més fàcil al tenir més visibilitat. En la mesura en que vam poder, nosaltres vam pujar ben arrambats a la dreta (controlant els molts obstacles que hi ha) perquè la gent ens pogués avançar sense problemes. Però encara dalt al Tagamanent vam trobar-hi gent que acostuma a anar més ràpid que nosaltres, com en Pere (suposo que per les cues que van trobar a la pujada, perquè hi ha qui no deixa pas). Realment tot un encert que enguany retardessin una hora la sortida, així vam sortir de clar i no vam necessitar el frontal i vam evitar mil i una entrebancades amb pedres i troncs d'arbres al corriol de pujada a Tagamanent i els avançaments van ser menys perillosos. 

La veritat és que la meteorologia es va portar força bé, ni calor ni fred ni pluja, només ens va fer una mica la punyeta la boira que ens va enganxar a les Agudes tapant-nos les vistes que hi ha des del cim i que no ens va deixar fins quasi a l'arribada.

Els avituallaments bé però, com que estan just abans de pujar als cims (perquè tampoc tenen on més posar-se), després els primers trams de pujades són xungos de fer amb la panxa plena de donuts, d'entrepà, de truita, o del que sigui, jejeje.

Que enguany s'hagi fet la 38 edició suposo que és una bona prova de que la marxa està bé i de que agrada...

A l'arribada, com quasi sempre, ens va venir a rebre en Genís i el Bitxo. És un luxe tenir "transportista"!

Bye, bye, Duna...

3a Marxa dels Dips

Aquesta marxa em feia mooolt respecte. Havia sentit comentaris de l'estil: és de les més dures de la CCCR, és com "Pels camins dels matxos" però a la província de Tarragona, em va deixar KO, etc.

Davant tals perspectives, sumant-hi que ens queia lluny de casa i que la caminada començava a les 6:00, aquest cop vam abusar d'en Genís i també dels seus pares. Com a la majoria de caminades, en Genís ens va fer de taxista i, en aquesta ocasió, els seus pares ens van oferir un llit a casa seva, al Delta de l'Ebre, mil gràcies. La idea era descansar al màxim a la nit però amb el sopar que ens vam fúmer, la cosa no va anar gaire com havíem planejat, jajaja. I l'endemà una mica més i fem tard a la sortida, olé nosaltres.

Característiques de la Marxa dels Dips:

61 km (enguany 59 km per protegir unes àligues que van fer un niu en un tram del recorregut)

5.915 m desnivell acumulat

212 participants van prendre la sortida

180 participants van arribar

A la sortida, a part de moltes cares conegudes de gent que fa la CCCR, vam trobar-nos amb en Pere i la Carme, amb qui vam compartir tota la marxa. El meu pare i en Pere van tardar 14 h 52 m, i servidora i la Carme 15 h 04 m. Gràcies per la companyia! No vam necessitar el frontal, jejeje, i no ens van atrapar els dips, jejeje.

La marxa va consistir en fer 3 bucles diferents amb sortida i arribada al poble de Pratdip. Renoi, he passat de no saber on estava aquest petit poble a fer-hi un munt de voltes! Està a prop de Miami Platja, però no està arran de platja sinó als peus de moltes muntanyes. I, segons una llegenda, els dips són una espècies de gossos vampirs, glubs!

El primer bucle va resultar ser curt però molt dret. Jo, només de començar, vaig anar de cul a terra i, apa!, rascades al cul i a la mà. És ben bé que vaig caure al lloc més estúpid per caure... Acte seguit vam creuar el riu o la riera o el que fós unes quantes vegades per, després sí, iniciar una senyora pujada per un terreny ple de pedres i arbustos que encara complicaven més la pujada. Tal pujada ens va portar al Puig de la Cabrafiga de 614 m que resulta que és un 100 cim. I després ens va tocar baixar tal com havíem pujat, per una senyora baixada, que patinava com una mala cosa. Després de tot això, em van venir mals pensaments: no aguantaria 60 kms com aquells! Sort que després d'un bon avituallament, les coses es veuen d'una altra manera...

El segon bucle va ser una mica més llarg que el primer i també va tenir pujadetes dretes però, com que vam fer algunes grimpades i inclús vam tenir l'ajuda de cordes en alguns trams, m'ho vaig passar bé.

El tercer bucle va ser el més llarg de tots amb diferència però, per sort, també va ser el de més bon fer. De desnivell n'hi va haver però vam passar per corriols més normals i les pujades i les baixades no van ser tant dretes.

Com el primer cop que vaig fer la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades, em va sorprendre que a la província de Tarragona, a tocar del mar, hi hagi les muntanyes que hi ha! Crestes de la Seda, Serra de Llaberia, Serra de Santa Marina, ..., no recordo el nom de tots els llocs per on vam passar, però sí que recordo que vaig flipar perquè vam passar per terrenys molt diferent i tots van tenir el seu encant!

Vam tenir sort amb la meteorologia, jejeje. El dia es va aixecar fred i després va ser molt variable: amb pocs minuts passàvem de sol a núvols i a pluja, altre cop sol i núvols i pluja, i així anar fent. Però no vam passar una excessiva calor, ens vam mullar per la pluja però sense quedar xops, i vam poder apreciar les vistes dels cims per on passàvem.

Pel que fa a l'organització, molt bé: tant el recorregut com els avituallaments i els voluntaris, fantàstics! el fet de trobar un wc cada cop que vam passar per Pratdip, un luxe! i la dutxa a l'arribada, que no va ser amb aigua calenta, cosa que sempre espero, sinó amb aigua cremant, la millor manera d'acabar!

Sí, una marxa dura però molt bonica.

26a Marxa Romànica de Navàs

Després d'un març atapeït de caminades de la CCCR i d'un abril aliens a la CCCR (que no vol dir que descanséssim de caminades sinó que estàvem en caminades que no eren de la Copa), pel maig sant tornem-hi.

Tot i que ens cau força a prop de casa, aquest era el primer any que fèiem la Marxa Romànica de Navàs, i la veritat és que ens va sorprendre agradablement.

Característiques:
83,5 km
5.300 m desnivell acumulat en cotes d'entre "només" 326 m i 771 m d'alçada
249 participants van prendre la sortida
183 participants van arribar (només 17 dones!)
El meu pare i jo vam tardar 18 h 17 m, vam anar a una velocitat mitjana de 4,567 km/hora, i vam quedar en les posicions 153 i 154 de la classificació general

A la sortida, moltes cares conegudes de gent que fa la CCCR però també moltes cares conegudes d'Osona per la proximitat amb Navàs. Vam començar amb en Josep Maria de Valls, que és amb qui vam acabar les 24 hores del Cap de Creus d'enguany. Després vam coincidir molta estona amb un pixapins i una autòctona (i no ho dic jo, ells mateixos es van definir així). Amb ells ens vam equivocar de camí uns quants cops, ai ai ai, però ens van fer riure molt, jejeje.

Es veu que cada any quant es fa aquesta marxa plou i que el fang d'allà patina moltíssim. Sembla mentida però sí, hi ha diferents tipus de fangs: alguns de molt enganxosos que acaben recobrint les bambes i llavors sembla que portis un quilo més a cada peu, alguns que esquitxen molt i et deixen brut de cap a peus, etc, tots tenen les seves coses, i el d'allà es veu que el que té és que patina més que qualsevol altre fang. Per sort, no ho vam comprovar perquè enguany no va ploure en cap moment, més aviat vam passar calor.

Al km 30, quant pensava que només existia en els meus somnis, vaig agrair un avituallament amb coca-cola perquè caminant i a sobre amb calor arriba un punt en que l'aigua no em calma la set, me'n vaig fúmer 2 gots seguits. Sí, quant començava a pensar que els avituallaments eren escassos van millorar, bé! En certa manera té sentit que al començament els avituallaments estiguin més separats i tinguin menys coses i que al final estiguin més junts i tinguin més coses perquè com més va més cansats i més líquid i sòlid ens cal per recuperar-nos.

Pel que fa a la senyalització, vam haver d'estar al lloro com a la Rasos de Peguera - Manresa perquè hi havia poca senyalització pròpia de la marxa, majoritàriament havíem de seguir un GR. Sí, el GR estava ben senyalitzat però a la nit, al ser marques petitones i no fluorescents, a cada encreuament calia aturar-se un instant per mirar quin era el camí correcte. Vam fer una mica d'orientació, jejeje.

Tot i que, al mirar el perfil de la marxa, aquest no sembla gaire exigent perquè es veuen petites pujades i baixades, les moltíssimes pujades i baixades que hi ha acaben sumant un gran desnivell. També és cert que es pot fer força bé precisament perquè un no té temps de cansar-se de pujar perquè de seguida toca baixar i, al revés, un no té temps de cansar-se de baixar perquè de seguida toca pujar. Bé, si es pot fer força bé també és pel tipus de terreny ja que no és dels més tècnics per on hem passat, tot i això va ser més entretingut del que em pensava... Pensava que hi hauria molta pista i que m'agoviaria i, sí, hi va haver bastanta pista però va ser amena pels paisatges que l'envoltaven (boscos, ermites, vistes a Montserrat, etc) i, per sorpresa meva, els corriols de pujada i baixada van ser ben entretinguts, amb pedres gegants per pujar i tobogans de sorra per baixar, jejeje. Molt millor de com m'ho imaginava! També vam passar molts cops pel costat del riu que anava ben ple d'aigua, bé, vam passar-hi pel costat, també el vam creuar per alguna passarel·la i algun pont, i també hi vam acabar fotent els peus algun cop, jejeje. A la nit sempre m'agafa algun moment de son i en aquesta ocasió res de res, amb tant entreteniment vaig anar tota l'estona amb els ulls ben oberts!

I a l'arribada varis obsequis:

Un massatge a 6 mans! Sí, sí: una persona fent un massatge a la cama dreta, una altra persona fent un massatge a la cama esquerra, i encara un altra persona fent un massatge a l'esquena, totes a l'hora, impagable!

Una miniatura d'una de les ermites romàniques de la marxa, molt xula.

I un paper amb el temps de pas a cada control (i això que no portàvem xip!, però a cada control un voluntari escrivia a mà l'hora de pas), els kms, la velocitat mitjana, etc, una currada que serveix per veure com anem disminuint la velocitat a mesura que anem fent kms, jejeje.

Pantà de Saladeures & Puiglagulla & Ruta dels molins (St Julià de Vilatorta) & St Marc

Diumenge en Lluís Pratdesaba ens va portar a fer una caminada pel veïnatge de casa els seus pares, és el segon cop en el que va d'any, moltes gràcies. Si pel gener ens va mostrar una ruta de refugis i l'aeròdrom / camp d'aviació de Sant Julià de Vilatorta, ara pel maig ens ha mostrat zones verdes i plenes d'aigua com l'amagat Pantà de Saladeures, la concorreguda ermita/restaurant de Puiglagulla, la bonica i assequible ruta dels molins de St Julià de Vilatorta, i l'ermita/restaurant de St Marc amb bones vistes sobre la Plana de Vic.

Vam ser-hi tot tipus de gent: en Lluís i els seus germans i les seves parelles que eren els amfitrions, grans caminadors/corredors com en Lluís que va quedar 20è a Pels camins dels matxos (guau!) i el meu pare, jejeje, gent més del "montón" a nivell caminaire com jo mateixa, en Genís o la Montse, i gent menys avesada a fer caminades com l'Àngels, la Mar o l'Ester. Un grup heterogeni unit per una suau caminada de gran bellesa i pel companyarisme.

Fa uns quants anys que tinc GPS però no tinc la costum d'agafar-lo, a no ser que hàgim de fer una travessa de varis dies (per no perdre'ns) o que estiguem preparant una ruta per alguns amics (per calcular els kms i tal). Doncs en aquesta caminada, com que recentment en Lluís Pratdesaba en va estar parlant, se'm va acudir estrenar el GPS del meu telèfon mòbil (fa poc que tinc un d'aquests mòbils intel·ligents amb GPS i mil-i-una birgueries més) i ja veig a venir que l'aparell GPS quedarà ara sí abandonat a l'armari... per què anar amb varis aparells podent anar només amb un? Bé, doncs això, que vaig estenar el GPS del meu telèfon mòbil i va anar molt bé :) El que passa és que se'm va acudir fer-ho quant ja portàvem bona part de la caminada feta :( Total, que dels 18 kms que vam fer, només vaig gravar-ne els 6 últims que conformen la Ruta dels molins i la pujada a St Marc. Ho podeu veure al wikiloc.

01/05/2013 Caminada Popular de l'1 de maig de St Joan de les Abadesses

Ja fa uns quants anys que participem en aquesta caminada. I és que la Caminada Popular de l'1 de maig de St Joan de les Abadesses és una d'aquelles caminades curtetes (enguany de 15 kms) que val la pena gaudir-les xino-xano ja que el seu recorregut és espectacular al ser de quasi alta muntanya i és diferent cada any cosa que afegeix un plus d'interés a la caminada, a més, els seus avituallaments són de qualitat, només cal veure-hi les llargues parades que hi fan els participants, ara un bocí de coca i un glop d'anís, ara a omplir la panxa amb variada carn a la brasa, ara un cafetó i unes galetetes, etc.

Enguany vam ser-hi l'Àngels que feia temps que no feia una caminada i per tant s'havia de reestrenar en una de xula, en Lluís Pratdesaba, en Genís, jo i el Bitxo. Cal dir que tots vam començar nets i polits i tots vam acabar per entrar directament a la rentadora... I és que aquesta caminada potser s'hauria de rebatejar amb el nom de Caminada Popular del FANG de St Joan de les Abadesses, jajaja. Pràcticament cada any es dóna el cas que els dies anteriors ha plogut molt i, per tant, el dia de la caminada el terreny està ple de fang, cosa que dóna lloc a mil i una anècdotes. Enguany a en Genís se li va quedar literalment una bamba enganxada al fang: va aixecar la cama després de fer una passa i va veure que al peu no hi tenia la bamba i va tenir serioses dificultats per desenganxar-la del fang. Per altra banda, en Lluís va fer una bona aterrissada de costat sobre el fang. Al Bitxo no li va passar res amb el fang però es va ben enrampar amb un cable! Podríem dir que només les noies, l'Àngels i jo, vam sortir immunes de la caminada, som unes cracks, jajaja.

Per cert, el Bitxo va fer bones coneixences a la caminada: ni més ni menys que una parella de westys com ell, però és que a més també anaven amb el collar vermell i amb un cascavell com ell, i tenien la mateixa edat que ell, casualitats de la vida. Van estar tota la caminada o un o un altre anant a saludar, jejeje.

El meu pare enguany es va perdre la caminada perquè va anar a fer un entrenament per l'Emmona amb el seu company d'equip per 2n any consecutiu, l'Ultraquim. Al contrari de nosaltes, ells van fer molts kms i van acontentar poc la panxa i és que, amb els seus 106 km i 16.600 m de desnivell acumulat, l'Emmona només és apte per a valents. I, mentre ells s'entraven per l'Emmona, nosaltres a l'acabar la caminada vam estar xerrant amb els de la Unió Excursionista de St Joan de les Abadesses, que són els organitzadors d'aquesta caminada però també de l'Emmona, i vam descobrir algunes interioritats de l'Emmona :P

28/04/2013 Vilatrail

Gràcies a en Fran Izquierdo vam conèixer el Vilatrail. I vam decidir participar-hi perquè pintava bé i perquè  per nosaltres Vilassar de Dalt, la Serralada Litoral i la Serralada de Marina era un territori desconegut i, clar, tard o d'hora l'havíem d'explorar!

Francament, va ser la 1a edició del Vilatrail i... tot perfecte! Bé, excepte el temps plujós però això és incontrolable, jejeje. "Només" van ser 19'4 km i 1.900 m de desnivell acumulat però van donar molt de sí.

La veritat és que a la sortida em vaig sentir fora de lloc perquè el 99% eren corredors, fins i tot vaig fer els primers metres (dins la Pista d'Atletisme on hi havia la sortida) corrent per no desentonar, jajaja. Un cop fora de Vilassar de Dalt, tothom va ocupar el seu lloc: els corredors ràpids davant, els corredors lents al mig, i els poquíssims caminadors darrera. El meu pare i jo vam anar al final dels corredors lents i al principi dels caminadors. Sí, vaig anar força ràpid, no sé si va ser cosa de la pluja que ens va acompanyar en tot moment, de que tants corredors em van tibar, o de l'energia que vaig agafar amb tanta animació com hi havia! Increïble però a cada encreuament o a cada pocs metres, des del principi fins al final del recorregut, hi havia un voluntari només per animar i indicar-te el camí (tot i que estava ben senyalitzat) i explicar-te alguna cosa (si venia pujada, si venia un avituallament, etc). Una cosa mai vista que va ser genial!

Tot i que la pluja no ens va permetre tenir gaire visió ni del mar ni del terreny que trepitjàvem, vam tenir bones impressions de la zona al passar per un recorregut 100% muntanya alternant pistes amb corriols xulos, per punts d'interès com Can Mateu que va ser el punt més alt de la marxa, per punts que clarament són miradors però que la pluja va aigualir, etc. I, com uns nens petits, patinant i emmerdant-nos amb el fang (que, per cert, no s'enganxa com un maó pesant a les bambes com fangs d'altres zones, jajaja), vam anar fent camí, a estones coincidint amb un grup d'invidents, flipant lo valents que són i lo bé que es van moure pels trams complicats!

Si durant tot el recorregut hi va haver animació, l'arribada no podia ser menys: tambors i aplaudiments mentre encaràvem la pujada fins la plaça on hi havia l'arribada, una arribada molt bonica!  Amb el meu pare vam fer un increïble temps (bé, increïble per a mi) de 3 h 33 m. I vam arribar just per veure l'entrega de premis, mentre ens recuperàvem menjant el merescut entrepà.

Sens dubte, si podem, l'any que ve repetirem! Si la 1a edició ha sigut tant especial, no em puc ni imaginar com seran les properes!

Crònica d'en Pere i la Carme amb qui vam coincidir, bé, només a la sortida perquè ells van més a sac que jo.

21/04/2013 Pels camins dels matxos

Aquest any que m'havia mentalitzat per fer Pels camins dels matxos, que és la caminada de resistència de la CCCR que tenim a tocar de casa, va i decideixen que les inscripcions aniran per sorteig i no em toca. Coses del destí... Si no hi ha res de nou, l'any vinent ho tornaré a intentar! Com a cosa bona diré que així m'he salvat d'entrenar la velocitat, jajaja! I és que lo xungo d'aquesta marxa és que deixen poc temps per fer-la, és a dir, s'ha d'anar una mica rapidet i, tenint en compte que disfruten muntant un circuit trenca-cames i amb alguns trams tècnicament tant complicats que fins i tot hi posen cordes, doncs tampoc és fàcil anar rapidet. De fet, per això donen l'opció d'escollir entre varis itineraris i alguns són més assequibles. Però jo, si mai m'inscric, serà per intentar fer-la tota.

Com l'any passat, doncs, no hi vaig participar però sí que hi vaig anar per animar. Bé, el meu pare va deixar el cotxe a St Pere de Torelló, va pujar a Bellmunt i des d'allà va acompanyar en Manel fins poc abans d'arribar a Torelló, on es va desviar per anar a buscar el cotxe que havia deixat a St Pere de Torelló, és a dir, excepte el principi i el final, va fer tota la marxa més "light" de 49 km que només puja a Bellmunt (deixa de fer Puigsacalm i Cabrera). Per altra banda, en Genís, jo i el Bitxo vam deixar el cotxe a la Collada de Bracons i vam pujar una mica direcció al Puigsacalm per animar als participants. És genial veure com un petit aplaudiment o un crit de "vingaaa, molt béee" treu un somriure i dóna ales. La veritat és que, entre participants a la CCCR i gent de la comarca, vam veure moltes cares conegudes. Normalment sempre plou i enguany va fer un temps ideal: sol per gaudir de l'entorn i de les vistes, però sense fer molta calor per poder caminar/córrer bé. Quant va passar en Manel acompanyat del meu pare, jo i el Bitxo ens vam unir a ells fins al següent avituallament, el Pla de la Vola, on ens va recollir en Genís amb el cotxe. Sí... enguany vaig caminar poc però és que... la nit anterior vaig estar de gresca! Un cap de setmana sense caminada s'havia d'aprofitar!

Felicitats a tots els matxos!