NAPAF Osor

No tinc paraules per descriure aquesta caminada organitzada pels makis. El nom ho diu tot: NoApterPerAFriquis Osor.

El meu pare, el Bitxo i jo, hi hem anat gràcies (o per culpa) d'en Josep Ventura i d' en Pere i la Carme. Maria, casi que sort que t'hagis adormit! I, Lluís, casi que sort que tinguis tendinitis!

Tinc un munt de sensacions dins meu, alegria per haver fet la caminada, pensaments de "estem bojos"... Normalment no escric la crònica d'una caminada fins a mitjans de setmana però avui ho necessito fer ara mateix, quant fa poques hores que l'he acabada, perquè estic en un estat barreja d'eufòria i nervis. Mentre feia les meves tasques post-caminada (banyar el Bitxo, endreçar les coses, netejar la roba, dutxar-me, menjar, etc), el cap no parava de donar voltes a tot plegat i tot d'una m'he mirat les mans i... em tremolaven!

No soc capaç de dir quina ruta hem fet, bé, sí, bosc endins i riera endins, sense camins ni senyals, i com més anava més es complicava la cosa, no sé si és per això que han començat ràpid i després han afluixat una mica (o potser han afluixat per no perdre'm). Hi havia moments que pensava si algú sabia on anàvem (per exemple, quant havia de saltar una branca però alhora ajupir el cap per no topar amb amb una altra branca i a sobre havia de desenganxar la motxilla d'una e-nèssima branca), després, a l'arribar a un destí (com Roca Cercenedes o St Miquel de les Formigues o algunes cascades) pensava que sí, que tot estava controlat. També he passat moments amb certa por (3 o 4 cops no he vist ningú davant meu, o bé perquè anava massa a poc a poc o bé pq m'havia parat per exemple a buidar les bambes de pedretes i, francament, no sabia per on tirar, sort del Bitxo en aquests casos; també, creuant la riera amb l'aigua fins més amunt del genoll fent equilibris per aguantar-me jo i per aguantar amb força la cadena del Bitxo perquè aquest era arrastrat per la corrent de l'aigua). Que recordi, he caigut 3 cops de cul a terra patinant amb les fulles i la terra humida, i 2 cops de cara després d'entrebancant-me amb branques i/o pedres parant el cop amb les mans. Normalment la pista em ratlla però avui tenia unes ganes boges de passar-hi i això només ha passat al final, per baixar fins a Osor. Avui somniaré amb branques, amb rascades, amb cops, amb corrents d'aigua...

Han estat uns 27kms amb uns 3.000m de desnivell acumulat fets amb 8 hores (pels llocs on hem passat, era impossible anar ràpid, si més no per a mi). I no hem fet tot el que havíem de fer, per exemple, hem deixat de fer St Benet (llàstima perquè és un 100 cim que tenim pendent). Però estic viva!

No sé dir si repetiré alguna cosa així o no, és allò de... vull però no vull! A partir d'avui, us tinc molt de respecte, makis!

Roca Cercenedes

St Miquel de les Formigues

Riera i cascada

Avui he tirat poques fotos...

   

32a Marxa Rupit-Taradell

Tot i que és una marxa maca, com que ja l'hem fet varis cops i és de les més cares, aquest any el meu pare i jo no estàvem motivats per fer-la. Però per culpa (o gràcies) d'en Lluís, que s'ha viciat a les caminades i que progressivament va augmentant els kms, l'hem repetit.

Característiques de la Rupit-Taradell:

43,5 km

quasi 3.000 m desnivell acumulat

Temps: pluja i sol (com la cançó "plou i fa sol"), bona temperatura en comparació amb altres anys

Terreny: GR de Rupit a Puig-l'Agulla (a la Vall de Sau-Collsacabra) i després senyalització pròpia de l'organització fins a Taradell; una mica enfangat

1.110 inscrits

1.018 participants van pendre la sortida

En Lluís, el meu pare, el Bitxo i jo vam fer un temps de 9,5 hores

Tercer diumenge consecutiu amb pluja, tercera caminada consecutiva en remull i trepitjant fang (aquest cop vaig substituir les bambes per les botes de muntanya, i va ser tot un encert). Ara bé, el diumenge / la caminada que s'emporta la palma és sens dubte la del Garraf.

A les 06:45, després de recollir la targeta per segellar als avituallaments, encara de nit i sota la pluja,  vam començar a caminar.

Entre que coneixíem el recorregut i entre que el meu pare i en Lluís tiren, vam anar tota l'estona a un bon ritme, això sí, fent parades com Déu mana als avituallaments ja que en aquesta marxa estan molt bé. I, sense pressa però sense pausa, gaudint de l'entorn, xerrant entre nosaltres i de tant en tant amb algun altre participant, espantant de tant en tant a un gos que ens va seguir de Tavertet fins al Salt de la Minyona (i que em recordava al que fa 3 anys va mossegar al Bitxo a Tavertet en aquesta mateixa caminada), aguantant les estones de pluja excepte al darrer tram, evitant com podíem els bassals, el fang i les patinades, vam anar completant el recorregut: Rupit - Tavertet - Presa de Sau - Vilanova de Sau - Salt de la Minyona - La Mina - St Julià de Vilatorta - Puiglagulla - Collada de l'Enclusa - Castell d'en Boix - Taradell.

A les 16:15 vam finalitzar la caminada i ens van obsequiar amb una motxilla. I, després d'omplir la panxa i descansar una estona i, abans de marxar, vam fer una visita a l'ambulància ja que va resultar que en Lluís ja abans de començar la caminada notava un cert dolor a la cama i no ens n'havia dit res (els de l'ambulància li van dir que era una picada i resulta que és tendinitis! Lluís, recupera't aviat!).

El Bitxo va començar blanc i va acabar marró (ple de rastes formades per una barreja de pèl seu, de fang i herbes), ell content, jo no tant! En Lluís també va acabar content, per haver superat la seva 1a marató, clar que sí!

Per cert, en Genís ens va fer de taxista: al matí ens va portar fins a Rupit, al punt de sortida, i a la tarda ens va recollir a Taradell, al punt d'arribada. Ens va anar súper bé! Gràcies!

   

12+1 novembre: Montseny Surprise

Diumenge vam fer una caminada pel Montseny amb una colla d'amics: en Pere i la Carme, el deixeble maki cako Josep Ventura, en Lluís i el seu doble (en Jordi),  la Maria, el meu pare, jo i el Bitxo.

Vam sortir de Viladrau, vam passar per la Font dels Llops i la Font dels Mosquits, vam pujar i pujar fins a Coll Pregón, vam fer el cim de Matagalls on vam esmorzar coca amb fuet i xocolata, vam baixar fins a Collformic (com sempre, aquest tram semblava les rambles) on ens esperava la pluja i en Genís amb fruita, patates, galetes, cafè, isostar i coca-cola (mil gràcies), i vam retornar a Viladrau creuant algunes rieres i passant per St Segimon, l'Erola, i pel Mas de Molins. Van ser uns 20 i pico kms amb un desnivell positiu de poc més de 1.000 metres. Vam finalitzar la sortida amb un dinar a l'històric i immens Hostal Bofill.

Crec que tothom va gaudir de la caminada, que amb tantes ganes i cura havíem preparat, o aquesta era la intenció. Tot i que la boira no ens va deixar admirar les vistes des de dalt del Matagalls i durant bona part del recorregut, i tot i que la pluja va fer acte de presència poc abans d'arribar a Collformic i ja no ens va deixar, tots vam apreciar els bonics efectes de la tardor al Montseny (aigua, castanyes i diversitat de colors arreu).

A veure si repetim aviat!

XVII Marxa del Garraf (i un 100 cim: la Morella)

La Marxa del Garraf era la darrera marxa de la temporada de la Copa Catalana de Caminades Resistència. Gràcies a ella, amb el meu pare hem recorregut un racó de Catalunya que fins ara desconeixíem, el Garraf i el seu Parc Natural. Ah! i hem fet un nou 100 cim, la Morella, de 594 m.

Característiques:

45 km

3.214 m desnivell acumulat

Temps: pluja des de l'inici fins al final, i ratxes de vent a estones

Terreny: el Parc Natural del Garraf amb fang, fang i més fang, i visibilitat del mar i de la muntanya dificultosa degut al temps

934 inscrits

només 628 participants van pendre la sortida

558 participants van acabar la marxa

Amb el meu pare vam fer un temps de 10h 39m quedant en les posicions 442 i 443

(per cert, molt currades les estadístiques que ha fet l'organització a la seva web; entre altres coses, m'han permès veure que, tot i arribar dels 20% darrers, vam fer més o menys el temps mig de les dones)

Li tenia ganes però... quina mandra quant a les 04:00 del matí va sonar el despertador! Per sort el dia abans ja ho havia deixat tot a punt.

La sortida era entre les 06:00 i les 06:30. A aquella hora nosaltres ja érem a Gavà però... fent voltes i més voltes buscant aparcament sense èxit! La impotència es va apoderar de nosaltres a les 06:00 al sentir el tret de sortida i no saber on aparcar. Passades les 06:15 vam aconseguir aparcar i, després d'una correguda fins al punt de sortida i de recollir el dorsal i tal, vam sortir a les 06:35 amb presses perquè era tard, amb nervis per veure què ens esperava i amb cert malestar perquè plovia. Superats els primers metres, però, com sempre, aquestes sensacions van desaparèixer i vam començar a gaudir de la marxa.

La pluja ens va acompanyar de principi a fi, a estones amb més intensitat i a estones amb menys però va ser contínua, i de tant en tant acompanyada de vent.

Jo no havia fet una bona tria de "pneumàtics" per a l'ocasió: jo anava amb bambes i el meu pare amb botes; tot i que amb ambdós calçats un acaba xop de peus quant plou, amb les bambes (i sense ser de goretex) des del primer minut un es mulla i amb les botes (i essent de goretex) un aguanta força estona abans de mullar-se. Per sort, les mini polaines RaidLight que vaig estrenar a la trenkakames i que tan bé em van anar perquè no m'entressin pedretes, en aquí em van ajudar una mica a protegir els meus peus de la pluja. I la capelina, com tantes altres vegades (ja està més que amortitzada), també em va ajudar, en aquest cas perquè el meu cos no quedés xop i congelat.

Evidentment, tot i les proteccions, ens vam mullar. Però, més que molls, vam quedar enfangats! he llegit vàries cròniques de gent que el diumenge 6 de novembre va fer alguna sortida i tothom diu que va haver de travessar rieres amb varis pams d'aigua. Nosaltres no ens vam trobar grans profunditats d'aigua sinó fang a tot arreu, excepte els pocs cops que vam agafar pista o asfalt (l'asfalt que no ens agrada, en aquesta ocasió l'agraíem!). Podríem dir que vam fer un continu bany de fang, en un fang líquid i vermellós que era impossible esquivar i que el trepitjar-lo feia txap-txap i t'esquitxava de dalt a baix. Em vaig sentir com un ànec: a casa n'havíem tingut i recordo perfectament com disfrutaven quant hi havia merder, s'hi fotien a sobre i txap-txap, i cuac-cuac, i d'allà no sortien. Bé, després d'aquest improvisat i llarg bany de fang, com a mínim, suposadament, tinc la pell més suau que mai, si més no des de la punta dels dits del peu (ungles incloses) fins a les cuixes. El que sí que tinc, sense suposadament sinó efectivament, és una uuungla neeegra, quina angúnia! Suposo que tanta estona amb aquestes condicions al final els peus, el mitjons i les bambes ja no coordinaven...

Un riu de fang com a camí

No coneixíem el Parc Natural del Garraf i, després de recorre'l tot amunt i avall, he de dir que em va fer una bona impressió; llàstima de les moltes explotacions de pedra que hi ha, que malmeten el paisatge. Vam passar per zones ben diverses, com per exemple a tocar de l'aigua (al Garraf) o al cim de la Morella (un 100 cim).

La gent dels avituallaments, tot i que devien patir lo seu aguantant la pluja i intentant que no els volés l'avituallament, van ser molt simpàtics i ens van oferir menjar ben variat. I, a l'arribada, quina sort podem comptar amb les dutxes de la piscina de Gavà, allà ens vam poder desfer del fred, de la humitat i sobretot del fang (després de fregar ben fort una bona estona).

Sens dubte aquesta marxa s'ha de repetir, perquè està molt bé i perquè enguany se'ns han escapat molts detalls.

El Montseny

Després d'uns dies plujosos i abans d'uns altres dies plujosos, dissabte al matí vam aprofitar la treva meteorològica per anar amunt i avall pel Montseny, sense una ruta fixa ni un destí predefinit, vam anar a investigar el terreny in situ per intentar lligar la "Montseny Surprise", una marxa dedicada especialment a en Pere i la Carme, que tantes vegades ens han acompanyat i ens han ensenyat indrets.

La tardor es va fer notar: ens va saludar la fresca del matí, vam gaudir de la tranquil·litat de la natura, ara més que uns dies i uns mesos enrere ja que la gent comença a tancar-se a casa, vam apreciar les fulles dels arbres de colors marronosos/ataronjats/groguencs, moltes ja caigudes, vam olorar la humitat, vam fer quatre salts per creuar les rieres plenes d'aigua, i vam collir un munt de castanyes.

Nosaltres fa temps que estem a punt. Els detalls, en canvi, es van tancant a poc a poc, però tot arribarà. El diumenge 12+1 de novembre està ben a prop. Esperem que el Montseny sorprengui agradablement als nostres amics.