14/04/3013 Ruta els 5 Cims

Feia temps que teníem una cita pendent amb la famosa Mola de Sant Llorenç del Munt ja que hi havíem estat a tocar unes quantes vegades amb caminades com la Matagalls-Montserrat o la Trailwalker però mai literalment n'havíem fet el cim i, a més, sempre que hi havíem estat havia sigut de nit i per tant no havíem pogut apreciar molt bé ni l'entorn ni les vistes que hi ha des d'allà.

Així que, quant en Manel ens va parlar de la Ruta els 5 cims que organitza el Centre Excursionista de Castellar del Vallès els anys senars (els anys parells, en canvi, organitza la Ruta de les ermites) i, a més, només en va dir que coses bones, no vam dubtar en inscriure'ns-hi.

Com el seu nom indica, amb aquesta marxa es pugen 5 cims del Vallès Occidental i del Vallès Oriental:

La Mola de Sant Llorenç del Munt 1.102 m (la famosa Mola!)

Montcau 1.057 m

Sant Sadurní de Gallifa 942 m

Pic del Vent 816 m

Puig de la Creu 668 m

I resulta que tots ells són 100 cims!

Així que:

- Vam treure'ns el cuquet de pujar a la Mola! Crec que devíem ser de les poques persones que no hi havíem pujat mai... Com que està tant a prop de Barcelona i realment és xula, és molt transitada. A nosaltres tampoc és que ens caigui molt lluny de casa, però resulta que, en comptes d'anar avall cap al Vallès, tenim més tirada a anar amunt cap al Ripollès.

- Vam sumar cinc 100 cims i amb aquests jo ja en porto 50, la meitat, guai!

Característiques de la Ruta els 5 cims:

51'571 km

4.556 m desnivell acumulat

El meu pare i jo vam tardar 12 h 47 m

Que jo recordi, és el cop que més d'hora m'he despertat per anar a caminar, a les 3:30 (la marxa començava a les 5:30), quina bogeria! Però va valer la pena, jejeje.

El primer cim de la jornada va ser la Mola i he de dir que no em va defraudar. A la pujada hi va haver de tot: trossos de pista de més bon fer, alguns corriols sinuosos i amb forta pendent per acabar sense alè, i a tocar del cim alguns corriols que semblaven carrers empedrats cosa que em va sorprendre (quina feinada!). Pel que fa a l'entorn, formes rocoses curioses. Pel que fa a les vistes, magnífiques. I una sorpresa: en Manel esperant-nos dalt la Mola disposat a acompanyar-nos al següent cim i a explicar-nos mil coses de la zona ja que se la coneix sobradament!

El segon cim va ser el Montcau, una espècie de piràmide rocosa, molt curiós. La pujada va ser curta però dreta, i "diferent" pel terreny rocós, no sé, entre grimpada i pujada normal, el que he dit abans, que és un cim curiós. I, un cop dalt, vam tenir una recompensa en forma de visió de 360º, impressionant. Després de baixar del Montcau, vam despedir-nos d'en Manel. Coses que passen... una petita lesió anterior li va impedir fer la marxa però no venir-nos a saludar!

Per arribar al tercer cim, Sant Sadurní de Gallifa, on hi ha una ermita, primer vam haver de desfer tota l'alçada aconseguida per uns paratges de gran bellesa, a continuació travessar St Llorenç Savall, després fer una eterna pista sota una calor asfixiant (el tram menys agraït de la marxa), i finalment la pujadeta al cim.

El quart cim, el Pic del Vent, va ser juntament amb el segon cim, el Montcau, els cims que més em van agradar. Fins arribar a aquest cim vam fer força volta però va ser amena: vam travessar alguna riera o riu, vam combinar algun tram de pista amb alguna pujada per corriol xungo que a aquelles alçades de la marxa ens va fer patir a més de un, vam travessar la Urbanització del Farell amb casetes que ja voldríem per nosaltres, i vam carenejar fins assolir el cim. I en allà vam tenir novament una recompensa en forma de visió de 360º, aquelles petites coses que et fan passar tots els mals.

Ja només ens quedava el cinquè cim, el Puig de la Creu, on hi ha un refugi i una ermita, i jo estava cagadeta pensant en quina sorpresa de pujada ens trobaríem per assolir-lo... La meva sorpresa va ser que no hi va haver sorpresa per pujar aquest cim, jejeje! Vam baixar en picat del Pic del Vent i després de combinar pistes i corriols en lleuger ascens, ja vam ser al Puig de la Creu.

Per acabar la marxa, baixada per pista fins a Castellar del Vallès, una mica de volta turística pel municipi, i arribada a la seu del Centre Excursionista! Un tram final ràpid i de bon fer, cosa que s'agraeix perquè en els trams finals evidentment tots estem cansats i tots tenim ganes d'arribar i no ens motiva fer voltes perquè sí a la civilització que a més és el que menys ens agrada en comparació a la muntanya.

He de dir que el sol que va fer va ser ideal per a disfrutar de l'entorn i de les vistes, però no tant per a caminar, va fer mooolta calor. Si bé vam iniciar la marxa encara de nit i en els dos primers cims vam conviure amb la fresqueta de les primeres hores del dia, per fer els tres darrers cims vam haver de caminar sota un sol asfixiant. Per sort, els avituallaments estaven ben proveïts de líquid (aigua, aquarius, coca-cola, etc), sinó no sé què hagués sigut de mi.

Tot i que el Centre Excursionista de Castellar del Vallès és petitó i sembla que per això no pugui fer grans coses, un 10 per l'organització: pel recorregut dissenyat, per la senyalitació, pels avituallaments, pel tracte dels voluntaris, per l’atenció rebuda tant a la sortida com a l’arribada, inclús per l’original record de la caminada (una pintura de la famosa Mola!), qui volia samarreta se la podia comprar i sinó sense samarreta però inscripció més barata, bona idea!

En fi, que amb una sola jornada vam fer una bona volta pel Vallès, quasi desconegut per nosaltres, i en vam tornar encantats!

I... Moooltes gràcies, Manel! Per descobrir-nos aquesta marxa i per la visita sorpresa!

A l'espera de que es curin, vaig anar amb els peus embenats i no vaig tenir cap problema, guai.

05 i 06/04/2013 Ultra Cako Guilleries-Collsacabra Xtrem

Vam encetar el mes d'abril "descansant" de la CCCR i "anant de colònies" amb uns amics... El 2011 vam participar a la 1a Ultra Cako Guilleries Xtrem, el 2012 no vam poder participar a la 2a Ultra Cako Guilleries Xtrem perquè va coincidir amb el cap de setmana de Pels Camins dels Matxos, i aquest 2013 hem pogut tornar a participar a la 3a Ultra Cako Guilleries-Collsacabra Xtrem que ha sofert algunes novetats: ha passat a ser de 1 a 2 dies amb una pernoctació al mig, a més de transcorre per les Guilleries ara també transcorre pel Collsacabra, i s'ha allargat fins a ser d'uns 80 km i uns 5.000 m de desnivell acumulat. Tot gràcies a en Pere i la Carme, els ideadors i organitzadors de tot plegat.

En aquesta ocasió no les tenia totes i dubtava en si començar o no perquè era la més lenta del grup i em sabia greu relentir el ritme, perquè els meus peus porten unes setmanes xungos, i perquè anant amb el cotxe al punt de sortida vam veure nevar amb ganes i presagiava no molt bon temps. Sort que vaig començar! Va ser tota una aventura!

El dissabte vam ser-hi en Pere i la Carme, l'Ultraquim, en Jordi, l'Enric, en Sando que ens va acompanyar durant la primera part del recorregut, el Bitxo que va fer un tram a pota, un tram en motxila i un tram en cotxe, el meu pare i jo. Aquest primer dia vam fer uns 55 km i la major part del desnivell. Vam sortir de la Cellera de Ter, vam pujar primer a Puigdefrou i seguidament a St Gregori i, sorpresa!, neu a dojo!, un espectacle visual!, no vam parar de tirar fotos! Encara vam fer una altra pujada fins al Santuari del Coll on ens vam avituallar gràcies a la Pili i a l'Ernest, després vam arribar-nos a Can Serrallonga, que inexplicablement està en runes, i en allà vam fer un mos abans d'encarar uns quants kms de pista fins a Sau on ens esperava en Genís amb el dinar. Vam començar la jornada a les Guilleries i la vam acabar al Collsacabra. Després de dinar, vam pujar de Sau fins a Tavertet, vam passar per corriols plens d'aigua i plens d'arbustos tallats obstaculitzant el pas, vam gaudir de l'espectacle d'un parell de salts d'aigua, i finalment vam arribar a la Rectoria de St Joan de Fàbregues, on vam dutxar-nos, vam sopar, dormir i esmorzar la mar de bé i en un lloc ben privilegiat. En Genís ens hi esperava amb tots els nostres trastos.

El diumenge vam tornar a ser-hi en Pere i la Carme, l'Ultraquim, en Jordi, l'Enric, el meu pare i jo, i se'ns van afegir la Magalí, la Fina i el Joan, i un sol radiant. Aquest segon dia vam fer uns 25 km. La veritat és que vam començar una mica accidentadament... A pocs metres de la Rectoria de St Joan de Fàbregues, a l'arribar dalt el Salt del Sallent, vam tenir problemes per creuar-lo ja que hi passava molta aigua. No ens volíem mullar els peus només de començar, així que vam perdre temps buscant un inexistent pas mínimament transitable fins que una ment il·luminada va decidir literalment construir un pont. Bona idea però més endavant ens vam acabar mullant els peus i més d'un cop, jajaja. Les darreres pluges van deixar un paisatge fantàstic però també alguns obstacles naturals pels caminadors com nosaltres. Resseguint en tot moment la cinglera amb vistes, vam arribar al Far on ens esperava en Genís amb l'esmorzar. En aquí vam abandonar el Collsacabra i vam retornar a les Guilleries. Vam baixar fins a St Martí Sacalm per un dret corriol per després pujar a Castell d'Estela en un continu puja-baixa rocós. Finalment vam arribar a la Cellera de Ter a través de la via verda. I en allà vam acabar l'aventura, amb la rebuda d'en Genís i uns fantàstics macarrons.

En un sol cap de setmana vam gaudir de les verdes i salvatges Guilleries, i dels salts d'aigua i de les cingleres del Collsacabra. I vam trepitjar neu, vam mullar els nostres peus en vàries rieres, vam saltar arbustos tallats al mig del camí, vam gaudir de fantàstiques vistes, vam compartir kms, hores, i un munt d'anècdotes. Van ser unes colònies genials. Gràcies a tothom: organitzadors (Pere i Carme), voluntaris (especialment Genís, per "controlar-nos" en tot moment), col·laboradors (especialment Formatges de Muntanyola pels seus boníssims iogurs i formatges de búfala) i companys de fatigues!

Bé, els meus peus van passar a una nova fase... Si la fase 1 va ser adoloriment i vermellor a la Marxa dels Castells de la Segarra i la fase 2 va ser pelleringa a la Marxa 24 hores del Cap de Creus, la fase 3 va ser trencament de la pelleringa aquí a l'Ultra Cako Guilleries-Collsacabra Xtrem. Per sort, amb un "coixí" de gases i un bon embenat, vaig anar tirant! Però en aquesta ocasió no vaig ser la única que va patir pels peus... El Bitxo es va solidaritzar amb mi i, degut a trepitjar neu tanta estona, va acabar amb els seus coixinets (les plantes de les seves potes) cascats. Si nosaltres teníem fred a les mans tot i portar guants, imagineu-vos com haguéssim acabat si haguéssim caminat descalços sobre la neu! Doncs així va acabar el Bitxo! Hi havia d'haver pensat quant vaig veure la neu però em va deixar tant embadalida que ni se'm va passar pel cap, fins que passada la neu i uns quants kms vaig veure que el Bitxo es quedava enrere i vaig pensar que amb els kms que portàvem no era normal... Altres cops li havia passat, amb la neu freda a l'hivern o amb l'asfalt calent a l'estiu, però en aquí quedaven encara uns quants kms fins a trobar un punt civilitzat, que era Sau, així que vaig fer una cosa impensable per a mi, vaig portar una estona el Bitxo a coll però de seguida vaig quedar sense forces i el meu pare va agafar-me el relleu posant el Bitxo a la seva motxilla, una imatge impagable, jejeje. He de dir que després d'uns dies posant-li una crema especial, el Bitxo ja està recuperat. Ja m'agradaria a mi recuperar-me tant ràpid com ell!

9a Marxa 24 hores del Cap de Creus

No escarmento, no, tot i que sempre acabo bastant destrossada i dic "mai més", per 4t any consecutiu, un cop més, allà vam estar el meu pare i jo, a la Marxa 24 hores del Cap de Creus. És una de les marxes més dures de la CCCR (aquesta i la Circular al Pantà d'Oliana són les que puntuen més perquè són les que tenen més kms i desnivell) però també és una de les millors marxes (a nivell paisatgístic hi ha mar i muntanya, els avituallaments cada any van a millor, no sé, tot i saber què hi trobaré, sempre deixo anar "oooh" i "que maco").

Característiques:
87 km
6.000 m desnivell acumulat
El meu pare i jo vam tardar 20 h 07 m (38 minuts menys que l'any passat tot i el lamentable estat dels meus peus)

Aquesta marxa sempre s'escau en Setmana Santa i seeempre la meteorologia és imprevisible, seeempre ens ha acabat plovent poc o molt en un punt o altre i seeempre ens ha enganxat el vent en algun moment. Enguany pintava fatal, per variar, però, si bé és cert que el fort vent ens va fer la guitza els primers kms, vam aconseguir esquivar la pluja tota l'estona i després ni al Far del Cap de Creus a les tantes de la nit vam tenir vent (cosa rara). Això ens va permetre gaudir de l'entorn i de les vistes i enguany inclús de la lluna. El recorregut va ser el mateix que el de l'any passat, és a dir, l'organització va mantenir els 87 kms que va allargar l'any passat: vam sortir de Llançà, primer vam passar per algunes platges, després ens vam enfilar al Puig d'Esquer, vam passar per alguna ermita i vam retornar a Llançà però amb 27 km més a les cames, allà hi havia el dinar i després la pujada a St Pere de Rodes i St Salvador seguida d'una carena amb petites grimpades, la part més tècnica i també la part més xula, baixada per després pujar a Coll de Pení, baixada per pista a Cala Jòncols, petita pujada/baixada abans d'arribar a Cadaqués per sopar (per cert, quina animació enguany en aquest avituallament!), després cap al Far del Cap de Creus, lleugera pujada a St Baldiri que a aquelles alçades de la caminada es fa dura, baixada a Port de la Selva que a aquelles alçades de la caminada és per matar-se, camí de ronda, un regal final en forma d'escales, i arribada a Llançà.

Vam compartir els primers 36'4 kms, des del començament fins a St Pere de Rodes, només a estones per culpa dels meus peus, amb en Pere i la Carme, la Magalí, i l'Enric, alguns trams amb l'Albert de Llançà, alguns punts amb l'Eduard Bartrina, i els darrers 30 kms, els que vam fer de nit, desde Cadaqués fins a Llançà, amb en Josep Maria de Valls. Bé, i puntualment amb vàries vaques, jejeje, que enguany n'hi havia més que mai! Es veu que cada any hi ha 2 ramats que baixen del Ripollès, de Camprodon o de per allà, algunes amb camió i d'altres caminant al llarg d'una setmana. Si que viuen bé, no?, a l'hivern a la costa i a l'estiu als Pirineus! Ja sabem que les vaques són tossudes però n'hi ha que ho són més que d'altres... passat St Salvador, al final de la carena, n'hi havia una just al mig del corriol que no es va dignar a apartar-se ni amb la surra al cul que va rebre de l'Albert de Llançà ni amb la xerrada que li va fer l'Eduard Bartrina, el noi que xiuxiueja amb les vaques, bé, que hi parla directament clar i català, jajaja. Jo, com que patia en silenci pels meus peus, en aquesta ocasió vaig obviar la vaca i vaig passar per sobre els arbustos...

L'Edu conversant amb la vaca

A l'arribada

I aquí va l'anècdota, per dir-ho d'alguna manera, d'aquesta marxa: el dolor als talons adquirit a la Marxa dels Castells de la Segarra que vaig pensar que em perjudicaria a la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades va i em va perjudicar aquí i des dels primers kms... Abans d'arribar al 1r avituallament sòlid, abans del km 12, va i vaig notar el ditxós dolor als talons o sigui que em vaig mentalitzar que ni de conya acabaria la marxa, que amb sort arribaria a Llançà per poder plegar en allà, i vaig recordar lo malament que ho vaig passar per acabar la Marxa dels Castells de la Segarra i lo malament que vaig acabar precisament per voler-la acabar a falta de només 17 km que és quant vaig començar a notar un lleu dolor que cada cop va anar a més... Tota la pell de la zona del taló que és la que se'm va adolorir feia 3 setmanes a la Marxa dels Castells de la Segarra quedant vermella com un pebrot, en aquesta ocasió se'm va separar (com una ampolla, vaja, però sense líquid dintre ni res), tard o d'hora havia de passar, no era normal aquella vermellor, per sort, en aquesta ocasió només era al peu esquerre, com a mínim era només a un peu! M'hi vaig posar un mini compeed que duia el meu pare i que casi no em tapava res però per fer una mica de coixí i així no notar tant dolor a cada passa. I vaig flipar a l'arribar a Llançà caminant normalment, amb dolor, però podent caminar. O sigui que en allà vaig pensar en continuar, havia fet pocs kms i ara venien kms xulos amb la pujada a St Pere de Rodes i la carena, i no m'hi vaig poder resistir... El meu pare em va fer un improvisat arranjament embenant-me el peu per fer més coixí i, jo que mai m'he pres gels ni ibuprofens ni res, em vaig prendre una aspirina per disminuir la sensació de dolor (idea de la Carme, a mi ni se'm va acudir, potser perquè mai ho havia fet, però em va anar bé, així que moltíssimes gràcies, Carme!). I novament vaig flipar a l'arribar a St Pere de Rodes amb menys dolor per l'efecte de l'aspiriana i caminant decentment. En allà hi havia una ambulància, bé, dos nois de la Creu Roja, així que els vaig explicar la meva situació i ells em van portar en una furgoneta i després d'una bona estona dient "posem-li això", "no, que no en tenim en aquí", "li posarem allò", "ai, no ho trobo", etc, etc, etc, em van posar una crema al taló, unes quantes gases per fer coixí i un pedazo embenat! Francament, jo vaig tenir els meus dubtes de que allò m'aguantés tota la caminada, i cada cop pensava en que hauria de plegar al següent control, però vaig anar fent i vaig anar fent, això sí, patint més a les zones més planes, és a dir, les zones d'aquesta caminada que normalment espero amb ganes per avançar una mica ràpid i descançar de trams tècnics, va i en aquesta ocasió em feien la punyeta, com la llarga pista de lleuger descens a Cala Jòncols o el tram final de camí de ronda. En fi, que a hores d'ara encara flipo de que abans del km 12 tingués el peu esquerre xungo i pogués acabar els 87 kms! Potser la sort és que en aquí vaig anar fent coses pel meu taló i en canvi a la Segarra ni tan sols vaig mirar què tenia, pensant que quedaven pocs kms i que per tant podia arribar. Mil gràcies als nois de la Creu Roja perquè sinó segur que no hagués acabat... A l'arribar a l'hostal i treure'm l'embenat que m'havien fet, al posar el peu a terra vaig veure les estrelles!

Abans i després de la marxa, a l'escaure's en Setmana Santa, vam fer una mica de turisme. El dia anterior, el divendres, vam anar a Roses, a Portlligat, i a Port de la Selva, i vam veure la processó de Llançà. I el dia següent, el diumenge, vam anar a la Platja de Grifeu, jo a posar els peus a l'aigua, i el meu pare i en Lluís Pratdesaba a fer-hi un bany (que valents perquè l'aigua estava ben freda!), en allà, casualitats, de la vida, vam veure l'Ultraquim que estava fent una travessia nedant, i després vam visitar el monestir de St Quirze de Colera.

23/03/2013 10a Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades

Després de l'inici de la CCCR una mica psé pel meu gust i un pèl accidentada per a mi amb la Marxa dels Castells de la Segarra, dissabte vam anar a la que és, per a mi, una de les millors proves de la CCCR: la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades.

Característiques:

63,62 km

4.890 m desnivell acumulat

El meu pare i jo vam tardar 14 h 45 m

Enguany van fer algunes modificacions del recorregut respecte l'any passat, bàsicament eliminant el tram de pista de la primera etapa i el tram d'asfalt de la última etapa, reduint d'aquesta manera uns 3 o 4 kms la marxa però fent un recorregut millor, si més no pel meu gust. És molt còmode per a l'organització fer sempre el mateix recorregut però molt agraït pels participants que el canviïn (per veure coses noves) i si a sobre és per millor doncs genial. Total, que si l'any passat aquesta marxa em va sorprendre agradablement, aquest any ho ha tornat fer: 100% muntanya amb pujades/baixades i corriols d'aquells que fan que el cap quasi t'acabi tocant els peus, d'aquells que et fan suar la cansalada, però que alhora fan que se t'escapin uns "oooh" pels terrenys per on passes i per les vistes que es mostren davant teu. Hi ha indrets xulíssims, a destacar la zona de la Mola (en la 5a etapa, dels Cogullons a Prades) i la zona del Pont del Goi (en la 7a etapa, de Capafonts a el Coll), però cada etapa té el seu encant (la millorada pujada a l'Albiol d'enguany per corriols, el refugi dels Cogullons, l'Ermita de l'Abellera, etc).

El fantàstic recorregut d'aquesta marxa es complementa amb uns també fantàstics avituallaments amb aigua, coca-cola, aquarius, caldo, pastes, entrepans, patates i olives, fruita, etc.

L'any passat el sol ens va acompanyar en tot moment però, enguany, a la que em vaig posar crema solar, a mig matí, va i Llei de Murphy, el sol va marxar, el cel es va anar ennuvolant, i va acabar plovent i fins i tot va caure una mica de pedra tot i que, per sort, més tard, ben entrada la tarda, el temps es va arreglar. M'empipa que plogui perquè llavors no puc gaudir del paisatge però al final fa que em senti més orgullosa d'haver acabat la marxa, és com més èpic, no? Perquè he passat fred, he patinat amb les pedres molles, m'he empastifat de fang, etc.

Enguany vaig començar la marxa il·lusionada perquè sabia que era xula però amb certa por per veure com respondrien els meus peus després de la Marxa dels Castells de la Segarra. Al final els peus es van portar bé i vaig poder gaudir de la marxa. Bé, la darrera etapa, més que gaudir-la, al fer-la desitjava que s'acabés, perquè primer hi havia una eterna baixada amb pedres que et feien girar els turmells ara cap aquí i ara cap allà, després un tram de pista per "descansar" i per acabar, just abans d'arribar al poble, a la Selva del Camp, va i vam fer una espècie d'inesperada aquatló anant paral·lels a la riera però també travessant-la uns quants cops. En un altre moment tot això ho hagués trobat fantàstic però al ser a la darrera etapa, ostres!, quin regalet dels organitzadors, jejeje, com la pluja, va fer més èpica la marxa.

17/03/2013 Marató de Barcelona

I per fi va arribar el gran dia, el dia de penjar-se la medalla de maratonià! Poca broma, eh?, que és un gran esglaó en la vida de tot corredor! Diumenge passat el meu pare, el meu tiet Ramon, i l'Ultraquim van córrer la Marató de Barcelona. Per altra banda la meva mare, la meva tieta, en Lluís Pratdesaba, en Genís i jo vam fer d'animadors. Per a tots, excepte per l'Ultraquim, aquest va ser el nostre primer contacte amb una marató. Va ser tota una experiència!

He de dir que, evidentment, els corredors es van cansar però que els animadors no ens vam pas quedar enrere... Vam anar a diferents punts per animar-los amb un pet al cul perquè quasi tardàvem més nosaltres viatjant amb el metro ple de gent amunt i avall i després fent alguna correguda i fent-nos un lloc entre la multitud d'animadors per tenir una mínima visió que no pas ells corrent! Als primers kms va ser relativament fàcil fer-nos un lloc perquè no hi havia tant gruix d'animadors però com més anava més animadors a tot arreu i més complicat fer-se un lloc. I veure'ls no era gens fàcil, havíem d'activar la visió "localitzar una persona entre varis milers en moviment" sense tenir la certesa de si ja havien passat per allà i estàvem perdent el temps o no. Per això hi ha qui va a la marató disfressat (per exemple de Mario Bros) o amb algun complement vistós (per exemple una diadema amb antenes): perquè els seus animadors particulars el vegin! Ara bé, un cop localitzats, cridar-los perquè ens sentissin tampoc era gens fàcil, havíem literalment de deixar-nos-hi la veu i a vegades sense èxit. Lo bo és que no només nosaltres els animàvem... La multitud d'animadors animava a tothom, no només als seus, i a vegades a nivell personal perquè, al portar els atletes el nom al dorsal, hi havia qui sense conèixer-los els cridaven pel seu nom i els animaven. Vaja, una injecció contínua d'energia pels corredors que feia que, a més de córrer, traguessin pit i fessin bona cara en tot moment.

Sens dubte l'ambient va ser el que més ens va flipar de la marató! Res a veure amb el de les curses de 10 km o les mitges maratons a les que havíem assistit fins ara, on com a màxim hi havia algun centenar de participants, i on només hi havia els organitzadors, els familiars i els amics dels corredors animant tímidament i només als seus, i algun curiós o algú que per casualitat passava per allà i preguntava què s'hi estava fent. A la marató ambientasso a la sortida i a l'arribada, però també durant tooot el recorregut i és que, amb uns 18.000 participants inscrits i uns 15.000 participants que van prendre la sortida, vés a saber quanta gent hi havia animant amb globus, xiulets, pancartes, aplaudint, cridant, etc, més els punts d'animació muntats per l'organització com batucades. Una festa al llarg dels 42 i pico kms de la marató, una festa a tot Barcelona que el plugim no va aigualir. I molta emoció a l'ambient: un pare que parava uns segons a fer un petó als seus fills que l'estaven animant il·lusionats, un atleta ajudant a un altre atleta amb rampes, una mare posant-se a córrer per atrapar al seu fill corredor perquè aquest no l'havia ni sentit ni vist com l'animava, estrangers gaudint dels encants turístics de Barcelona tot corrent, vaja, un munt d'històries personals i un munt de moments emotius. El meu pare va dir: a l'arribada m'hagués estirat al terra i hagués plorat.

10/03/2013 XIV Marxa dels Castells de la Segarra

El passat diumenge 10 de març amb el meu pare vam encetar la CCCR com cal, és a dir, des del principi, fent la primera caminada de resistència del calendari, la Marxa dels Castells de la Segarra.

Mai abans havia fet aquesta marxa perquè la veritat és que a priori no em motivava gaire ni el paisatge (un altiplà amb camps i només camps) ni que hi hagués tanta gent (més de 2.500 participants). Però enguany vaig decidir donar un vot de confiança a aquesta marxa, s'ha de provar tot, no?

La veritat és que la meva impressió un cop finalitzada la marxa no va canviar gaire respecte a abans de fer-la... El paisatge va ser monòton, amb molts camps, alguns petits pobles i castells, i prou, resseguint llargues, amples, rectes i planes pistes sense cap dificultat tècnica, però, és clar, en aquesta marxa s'ensenya la Segarra i això és el que hi ha en aquesta comarca. Per sort, les pluges dels darrers dies i que el dia en qüestió fés sol, van fer que el paisatge fos d'unes boniques tonalitats verdes al terra i blaves al cel. Tot i això, vaig trobar a faltar fer un "oooh" veient alguna cosa o algun tram amb alguna dificultat. El que més em va cridar l'atenció va ser que, primer un parell de parapents a motor i després una avioneta, resseguissin la marxa des de l'aire, potser perquè m'hagués agradat ser al seu lloc per viure la marxa d'una manera més emocionant de com la vaig viure. Per altra banda, vaig flipar perquè, tot i haver-hi més de 2.500 participants, no vaig fer cua enlloc, ni per recollir el dorsal, ni als avituallaments, ni a l'arribada, i als avituallaments hi havia abundant teca per a tothom, un 10 en aquest sentit. On es va notar l'afluència de gent va ser evidentment a la sortida i als primers kms, i sort de passar per amples pistes perquè sinó sí que hagués sigut un caos, a mi em feien nosa els que anaven més a poc a poc que jo, jo feia nosa als que corrien, o sigui que paciència per anar avançant quant podia i per anar-me apartant per deixar passar als corredors. Passats els primers kms ja vaig poder moure'm al meu ritme però en tot moment vaig tenir la visió de cues de gent davant i cues de gent darrera. En fi, que una marxa amb molt però que molt bona organització, amb un bon recorregut per conèixer de cap a peus la Segarra i admirar els seus castells però que, per les característiques de la zona i per la multitud de gent que hi participa, aporta poc feedback amb la natura més pura i dura.

Segons el calendari, aquesta marxa és la més assequible en quant a kms i desnivell (54'14 km i només 1.200 m de desnivell acumulat). I, sí, no em va semblar dura però... se'm va fer dura perquè, després de dinar a Guissona, al aixecar-me per continuar la marxa i fer els darrers 17'2 km, vaig notar els talons dels peus una mica adolorits però després, és clar, com més caminava doncs més dolor, total, que al final ja no sabia ni com posar els peus ni com caminar. Fins al km 44 vam anar a un bon ritme però als darrers 10 kms ens va avançar un munt de gent perquè jo cada cop anava més a poc a poc no per cansament sinó pels ais-uis que deixava anar a cada passa al tocar els talons el terra. Va ser degut al terreny com va insinuar el meu pare? Com que jo acostumo a renegar quant porto una estona fent una pujada (tot i que després un cop dalt em passen tots els mals), el meu pare m'anava repetint: ho veus com és millor que hi hagi pujades i baixades? (la veritat és que sí perquè fer tota l'estona el mateix moviment, en aquest cas caminar en pla, poc o molt acaba afectant la part del cos que el fa) i ho veus com les pistes són una mè? (sí, l'impacte al caminar per una pista és més dur que al caminar per un corriol). Va ser degut a les bambes? No fa gaire vaig fer les 24 hores a muntanya d'Olot i no em va passar res. Què va passar? No ho sé! Un cop a casa, vaig veure que als talons no hi havia res de res, només que estaven vermells a petar. L'endemà vaig estar caminant de puntetes i l'altre fent unes quantes ganyotes de dolor al voler tornar a caminar normal i cada dia una mica millor. Una estrena de la CCCR un pèl accidentada la meva. Veurem si els meus talons aguanten la següent marxa de resistència del calendari, la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades, dues setmanes després de quedar ko... Espero que sí perquè l'any passat va ser una de les marxes de la CCCR que vaig tastar i que em va agradar! 

Al final nosaltres vam fer la marxa amb 10 hores 2 minuts, a l'haver-hi poc desnivell es pot anar més ràpid de lo normal. L'organització ha fet pública una mini estadística dels resultats de la marxa:

Eus ací un vídeo de la marxa des de l'aire:

VÍDEO

I aquí les nostres fotos:

Amb tanta gent, vam veure poques cares conegudes: el "jove" de 80 i pico anys, en Pep, i només alguns companys de la CCCR.

CCCR

Com que l'any passat vam culminar amb èxit el nostre repte de participar a la Copa Catalana de Caminades de Resistència i ens va agradar fer-lo perquè, tal com havíem previst, vam descobrir racons de Catalunya, vam conèixer gent interessant, vam fer exercici, ens vam distreure, vam estar en contacte amb la natura, vam disfrutar, vam patir, vam riure, etc, enguany hi tornarem i esperem que ens vagi igual de bé.

Repetirem algunes de les caminades que més ens han agradat com la Marxa 24 hores pel Cap de Creus o la Circular al Pantà d'Oliana, i tastarem algunes caminades com la Marxa Castells de la Segarra o la Marxa Romànica de Resistència de Navàs.

Amb nervis i il·lusió, diumenge farem els primers passos per la CCCR d'enguany.

Poden haver-hi canvis de data, de puntuació, etc. Consultar la web de la FEEC.

Vora Ter: Manlleu - La Gleva

Diumenge poca activitat vam poder fer degut a un compromís familiar... Amb en Genís i el Bitxo vam fer un passeig a tocar de casa: vam resseguir el tram del sender Vora Ter que va de Manlleu a La Gleva pel costat del riu (precisament aquest migdia han sortit imatges d'aquí a TV3 perquè a dia d'avui el riu està a vessar d'aigua) i després, per fer la tornada diferent tot i que en Genís desconfiava del meu sentit de l'orientació i anava repetint "n'estàs segura? truca al teu pare!", vam creuar la carretera, vam passar per vàries cases de pagès, El Poquí, i vam retornar a Manlleu sense problemes. Només uns 10 km però millor això que res, i ens van servir per gaudir de l'esplèndid sol que va fer després d'uns dies de pluja i abans d'uns altres dies de pluja.

24/02/2013 Marxa Bonmatí

La Marxa Bonmatí és molt recomenable, tant per l'organització i els voluntaris que són súper atents i simpàtics, com pel recorregut que passa per racons poc coneguts (si més no per nosaltres) i esplèndids 100% muntanya amb opcions per a tothom ja que es pot escollir fer 10, 15, 20, 32 o 50 km ben senyalitzats.

L'any passat amb en Genís i el Bitxo vam fer un recorregut de 19 km i el meu pare un recorregut de 45 km. Enguany una miqueta més: amb en Lluís Pratdesaba i el Bitxo hem fet el recorregut de 32 km i el meu pare el recorregut de 50 km. Amb el temps que donaven no em vaig atrevir a fer els 50 kms, tinc pendent millor la meva velocitat.

A les 7:00 a Bonmatí hi feia mooolta fresca, així que tothom tenia ganes de començar per entrar en calor i evidentment també per disfrutar de la marxa. El meu pare va sortir pitant amb en Pere i la Carme, l'Enric, en Sando, la Tània i la Magalí a fer els 50 kms, mentre que en Lluís Pratdesaba, jo i el Bitxo vam sortir sense pressa a fer els 32 kms, gaudint molt del paisatge i del tracte rebut als avituallaments.

Si l'any passat la marxa em va agradar, aquest any em va encantar perquè al fer un recorregut més llarg vaig moure'm per zones de més alçada amb fantàstiques vistes com Sant Roc i Santa Brígida i vaig passar per corriols i camins més distrets.

A l'arribada vam trobar-hi a la Carme que va haver d'escurçar el recorregut per molèsties físiques (va ser una llàstima però millor parar a temps), vam menjar-nos el merescut entrepà de botifarra, vam dutxar-nos als vestidors del camp de futbol amb aigua calenta (tot un luxe), i al cap de no res ja van anar arribant tots els coneguts que van fer els 50 km, unes feres. I mentre uns i altres intercanviàvem impressions i tiràvem fotos i tal, no sé ben bé com però vam acabar dinant amb els organitzadors i voluntaris, mil gràcies.

L'Agullola (Rupit)

La nostra faceta exploradora per afinar futurs reptes no es va acabar el 10 de febrer. Una setmana més tard... Com que el meu pare es va quedar amb una espineta clavada, la d'esquivar encara que només fossin uns metres el tram de pista asfaltada que vam fer fins arribar a St Joan de Fàbregues, el meu pare, jo i el Bitxo, vam tornar al lloc en qüestió. La veritat és que jo era una mica incrèdula però, un cop més, el meu pare la va encertar més que un gps o un mapa i vam trobar corriols que ens van permetre reduir un tram de pista asfaltada.

Com que l'exploració del terreny va anar tant bé, ens va sobrar temps. Així que després vam decidir arribar-nos a l'Agullola, bé, fins on vam poder perquè per ara no som escaladors. Ara bé, el dia no va acompanyar ja que la boira va fer acte de presència amb força intensitat. No és que la boira no ens deixés veure les impressionants vistes des dels Cingles del Collsacabra, és que gairebé ni l'Agullola ens va deixar divisar!

Sau - Tavertet - Far - St Martí Sacalm

El 10 de febrer, en Pere i la Carme, el meu pare, jo i el Bitxo, bé, i també en Genís com a encarregat de la logística i de l'aprovisionament, vam anar a explorar camins per poder afinar futurs reptes.

La idea inicial era anar des de l'Hotel Restaurant La Riba situat al Pantà de Sau fins a Sant Martí Sacalm. I, amb l'ajuda d'un mapa detallat de la zona i els coneixements i les intuïcions de cadascú de nosaltres, vam assolir el nostre objectiu primer pujant a Tavertet, després arribant-nos a St Joan de Fàbregues i al Salt del Sallent, per continuar tot resseguint la cinglera fins al Far, i acabar baixant a St Martí Sacalm. La veritat és que va ser tot un èxit perquè no vam fer cap vaivé, només parades en alguns punts per analitzar si tirar cap aquí o cap allà, i vam aconseguir que el recorregut passés per molt corriol i poca pista.

El Cingles del Collsacabra no ens són desconeguts però sempre que hi anem quedem embadalits davant la seva espectacularitat i les seves vistes, i sempre hi descobrim algun nou racó. I aquest dia no va ser menys. L'aventura va donar de sí uns 25 kms.

03/02/2013 Túnel i Castell de Montclar

L'any passat, després d'assabentar-nos de l'existència d'aquesta sortida insòlita, vam quedar-nos amb les ganes de fer-la. Així que enguany, quant Castells de Lleida va treure les dates per fer-la (27 de gener, 3 de febrer, i 24 de febrer de 2013), no la vam deixar escapar!

Per 10€ vam fer un recorregut circular d'uns 15 km. Primer 5 km dins el Túnel de Montclar que només es pot visitar 3 o 4 cops a l'any quant no hi passa aigua, després uns km per arribar al poble de Montclar i descobrir les estances del Castell de Montclar a través d'una visita guiada, i finalment uns km per retornar al cotxe que havíem deixat prop de l'entrada del túnel.

La veritat és que, tant en Lluís Pratdesaba com el meu pare com jo, esperàvem certa aventura que no vam trobar però, tot i això, la sortida no ens va defraudar. Va ser una experiència diferent i molt interessant a nivell cultural.

A veure, com que el túnel fa 4'5m d’alçada i 6m d’amplada, és alt i ample, així que en cap moment vam tenir ganes de sortir d'allà pitant i tampoc vam tenir la sensació d'estar asfixiats a varis metres sota terra. Sembla mentida però el túnel és completament recte, així que en tot moment es veu la sortida, primer un puntet blanc petitíssim que a poc a poc es va fent més i més gran, al començament jo fins i tot el confonia amb el llum del frontal d'algun altre visitant. Els nens que hi havia, des que van entrar al túnel que no van parar de jugar amb l'aigua, encara que era poca la que hi havia dins i es podia esquivar. A la sortida, en canvi, tooots, vulguéssim o no, va ser on entre rialles vam amortitzar les botes d'aigua fent xip-xap sobre l'aigua al llarg d'uns 500 m (per a mi va ser complicat ja que portava unes velles botes d'aigua del meu germà uns quants números més grans que el que gasto jo).

La visita guiada al castell ens va portar per algunes estances curioses com la presó o el celler i ens va descobrir alguns detalls com les ròtules de pedra situades a la paret de la presó, per a vigilar als presos, i a les façanes exteriors.

A tenir en compte que els guies deixen anar a tothom al seu ritme, si algú es cansa doncs el porten amb cotxe, els pots preguntar el que vulguis, en definitiva, que són atents i ho tenen tot sota control. Ah! i és un dels pocs llocs on no posen pegues per anar amb gos! En fi, que és una sortida apte per a tothom i recomenable fer-la algun cop.

 

INFORMACIÓ SOBRE EL TÚNEL DE MONTCLAR

El primer document conegut sobre la construcció del canal d'Urgell data de 1346 firmat per Jaume I d'Urgell, comte d'Urgell, indicant al seu enginyer Guillem Catà que realitzés un estudi sobre la possibilitat de construir un canal per regar aquesta zona pràcticament desèrtica. Guillem Catà es trobà un greu problema per poder fer travessar l'aigua per la serra de Montclar i la falta de mitjans tècnics en aquella època van fer desestimar el projecte. Finalment el 1749 es va aprovar la construcció, però no va ser fins un segle més tard que es van iniciar les obres.

El Túnel de Montclar (o Mina de Montclar) és l'obra d'enginyeria més important de totes les que van fer-se en el Canal d'Urgell i la seva llargària i envergadura fou la més important d'Europa durant molt de temps. Es va començar el novembre de 1853 i es va acabar el novembre de 1861 i va permetre que les aigües del Canal d’Urgell passin des d'Artesa de Segre cap a Agramunt, salvant la Serra de Montclar.

El cost imaginari: 3400 rals el metre lineal. El cost real: 5300 rals el metre lineal. Aquest túnel, fet a mà, va ser excavat i picat durant vuit anys pels homes que hi treballaven. La seva secció en forma de ferradura fou revestit de pedra. La pendent del túnel és d’un metre per cada mil metres. Té aproximadament, 5 km de llargada sota terra (en alguns llocs s’està a 130m. per sota). El projecte fou de Pere de Andrés i Puigdollers, i l’enginyer Domingo Cardenal va ser l’encarregat d’executar l’obra i fer les correccions precises per a millorar-la.

Segons les cròniques, l’any 1860 hi treballaven unes 6000 persones: unes 4700 eren peons, unes 480 paletes, uns 1000 presoners (que feien el pitjor treball) i a part, els tècnics i personal.

Va construir-se amb molta dificultat, doncs aquestes terres porten molt de guix, que junt amb l’aigua, feia que hi hagués moltes morts pels despreniments (així doncs, l’any 1861-1862 hi va haver 114 morts, la majoria presoners). Les causes: explosió d’una barricada, esllavissades de fang i aigua, febres gàstriques, diarrees greus, febres tifoides, pulmonies, afeccions escorbútiques, afeccions gàstriques i demés epidèmies.

Cada dia es gastaven uns cent quilos de pólvora i, en aquell temps, fins i tot el fossar de Montclar van haver d’ampliar. Per a dur-lo a terme es construïren 13 pous, el més fondo de 130 metres. Treien la terra a cabassos, de molts llocs diferents a la vegada i hi va haver molts despreniments. Els pagesos de Montclar, encara avui, designen les terres d’aquells indrets segons el número de pou que tenen més a prop.

Just a la meitat de la mina, en el punt més alt de la Serra de Montclar, es va construir un monòlit de pedra i totxos, anomenat "La Torreta". Amb una alçada d'uns 8 metres, aquesta torre era visible des de les dues boques del túnel i permetia mantenir l'orientació per construir la mina en línia recta. Actualment en la base d'aquesta torre es pot observar l'impacte d'una canonada rebuda durant la guerra civil espanyola.

En els mesos d'hivern, quan el canal no porta aigua i la Comunitat de Regants dona permís, s'organitzen excursions a peu per travessar per l'interior de la mina. En entrar per un extrem, i en ser la mina perfectament recta, és possible divisar el petit punt de llum de l'altre extrem. En l'actualitat la mina de Montclar encara es visitada per enginyers de tot el món.

INFORMACIÓ SOBRE EL CASTELL DE MONTCLAR

Declarat Monument Històric-Artístic de caràcter nacional, el Castell de Montclar ja es troba documentat en l’any 981.

Arnau Mir de Tost, els Cabrera, els Ribelles i els Ponts es troben entre els primers senyors de Montclar. Més tard van ser els seus propietaris els Despujol, i finalment els Miguel.

El castell està construït amb carreus de pedra molt regulars, mentre que a l'interior crida l’atenció l’amplitud de les seves estades. Són remarcables espais com el celler; l’entrada, on trobem diverses armadures; la gran escalinata central; la biblioteca; la sala de música i la terrassa, que alberga la cisterna per a l’aigua.

Per a visitants curiosos: les originals ròtules de pedra situades a la paret de la presó, per a vigilar als presos, i en les façanes exteriors, per a la defensa del castell; el gran menjador, la presó i les masmorres; la llotja a l’església per a assistir als oficis des del castell.

El Castell de Montclar és de les poques fortaleses habitades avui en dia que permet celebrar noces, banquets i celebracions en les seves dependències. Montclar “Forest clar” indica la privilegiada posició per a gaudir de les vistes sobre l'Urgell i la Noguera.

02/02/2013 Entrega premis CCCR 2012

Dissabte vam posar la cirereta al nostre repte del 2012, la Copa Catalana de Caminades de Resistència, a l'anar a recollir el nostre premi.

Enguany, 89 persones (guau, molta gent!) hem aconseguit ser campions individuals ex aequo de la CCCR. A l'entrega de premis, moltes cares conegudes i pel que sembla moltes ganes de repetir.

24 hores a muntanya: Olot (26 i 27 de gener de 2013)

El Centre Excursionista d'Olot ha celebrat la 31a edició d'aquesta peculiar caminada anomenada "24 hores a muntanya" i per 4t any consecutiu allà hem estat nosaltres. Sí, 2010, 2011, 2012, i el 2013 sant tornem-hi, i és que té un no sé què que enganxa. Quant es desconeix la dinàmica d'aquesta caminada, sorprèn i es fa dura, molt dura. Quant es coneix, un es carrega de paciència i va fent, cosa que no vol dir que no es faci dura, eh?, però un ja sap què és el que hi ha. Com el seu nom indica, es tracta d'estar 24 hores caminant, bé, hi ha vàries etapes i un les pot fer totes o les que vulgui o les que pugui, seguides o alternades, això sí, sempre tooots els participants hem d'anar juntets, per això he dit lo de la paciència...  Lo bo és que cada any canvien el recorregut. I lo bonic és que es fa coincidir amb la primera lluna plena de l'any.

Aquest any hi ha hagut algunes coses diferents respecte als altres anys, si més no respecte a les anteriors edicions a les que hem participat nosaltres: la sortida/arribada no ha sigut a Olot sinó a la Vall de Bianya, la caminada no ha coincidit amb els dies més freds de l'any la qual cosa ha estat d'agrair, i la gent estava més preparada que mai (s'ha caminat força ràpid i molta gent ha aguantat les 24 hores, ni més ni menys que 44 persones, el doble que l'any passat, algunes eren repetidores d'altres anys com nosaltres, algunes eren noves, i algunes eren molt joves, per exemple, hi havia un noi de 17 anys).

El recorregut total ha sigut de més de 70 km i d'uns quasi 3.000 m de desnivell positiu i, sortint de la Vall de  Bianya, ens ha portat per Sta Llúcia de Puigmal, Vallfogona de Ripollès, el Castell de Milany, Vidrà, sota el Puigsacalm, Sant Privat, Riudaura, i St Miquel del Mont, per retornar a la Vall de Bianya.

A les 3 primeres etapes, que a sobre eren les que presentaven més desnivell i més terreny tècnic i algunes d'elles coincidien amb la nit, s'ha anat ràpid. I a les 2 darreres etapes, diumenge al matí, s'ha anat més a poc i a poc i el recorregut ha estat més fàcil però, com hi havia ganes d'arribar, son i cansament, s'han fet eternes. Sort de la companyia que ho fa tot més amè!

Aquest any, en Pere i la Carme (que deien que només farien les 2 primeres etapes), el meu pare, i jo hem aguantat les 24 hores, i en Lluís Pratdesaba ens ha acompanyat durant la 2a etapa (la més accidentada).

Què dir de la 2a etapa... Mentre la fèia flipava però un cop acabada, com més hi penso, més ric... Vam passar per un sender GR que ningú diria que era un GR perquè, com va dir en Pere, allò semblava Humor Amarillo ja que hi havia arbres i arbustos caiguts per tot arreu, de manera que en lloc de seguir un camí vam haver de saltar per sobre o de passar per sota diversos obstacles, ja només hagués faltat que haguessin estat en moviment. Aquest camí impracticable es va fer però, en canvi, un dels destins de la caminada, el Castell de Milany, es va quedar per fer degut a la boira i que era de nit (per evitar possibles accidents), ens vam quedar a només pocs metres. I sort d'anar amb guia perquè... ens vam perdre i vam haver de desfer un tros de camí! Ara bé, tot i els obstacles i de perdre'ns, arribàvem a Vidrà més d'hora del previst així que, au!, a fer una volta més, una pujada i una baixada. I per acabar comentar que vam travessar bastantes tanques del bestiar a través d'unes estretes i curvades "portes" que van fer que molta gent es tragués les motxilles i les transportés sobre el seu cap per travessar les portes, unes imatges curioses per recordar.

 

Com tantes vegades, en Genís i el Bitxo ens van venir a rebre a l'arribada. Gràcies!

20130120 NAPAF Guilleries (versió light)

Després de l'experiència de l'any passat (veure: crònica i reportatge visual), per més que em diguessin que la NAPAF (No Apte Per A Friquis) d'aquest any era light, no les tenia totes... Finalment, en quant a kms i a desnivell, light, light, no va ser, però tampoc va ser excessiu, el que havien de ser uns 24 kms van acabar essent uns 28 km i uns 3.000 m de desnivell acumulat ja que vam arribar a fer 3 cims (St Benet que va quedar pendent l'any passat i que és un 100 cim, St Gregori, i Puigdefrou), però sí que és cert que va ser light pel que fa als camins, ja que vam passar per pistes i corriols "normals" i no vam senglejar com l'altre cop, és a dir, no vam passar pel dret excepte en un parell de petites ocasions (el darrer tram de pujada a Puigdefrou, i els darrers kms de baixada a Osor). La veritat és que vaig trobar a faltar una mica d'aventura aquest cop... Seeempre, m'estic queixant, si és xungo perquè és xungo i si és light perquè és light! Potser això no ho hauria d'haver dit gaire alt perquè llavors vaig haver d'escoltar que la pròxima serà Xtrem! Cagadeta, cagadeta, però si puc allà seré, jejeje

Vam ser una bona colla, alguns ja coneguts i d'altres que ens vam conèixer, alguns van córrer, d'altres vam caminar. Crec que per a tots va ser un gran dia per descobrir novament les Guilleries, per compartir kms, xerrameques i preparar nous reptes amb gent afina, i per arrodonir-ho amb un bon dinar. La primera sortida "de resistència" d'aquest any ens ha deixat un bon record. Gràcies, Lluís Vila!