29/03/2015 XVII Travessada Molins de Rei - Montserrat (CCCR)

L’any passat vam fer per primer cop Molins de Rei – Vilafranca del Penedès i la vam trobar molt ben organitzada, així que aquest any hem decidit fer per primer cop Molins de Rei – Montserrat que està organitzada pels mateixos, el Centre Excursionista de Molins de Rei, crec que un any fan una caminada i l’altre any fan l’altre caminada.

Va estar bé fer una caminada amb destí Montserrat absolutament tota de dia (Matagalls-Montserrat, Gràcia-Montserrat i Sants-Montserrat, per l’hora que comencen i/o pels kms que tenen, fan que sí o sí fem trams de nit). Al cap de poc d’iniciar la caminada ja vam veure Montserrat però lluny molt lluny i, evidentment, com més avançàvem més a prop la vèiem. També, com més avançàvem, més xulo el paisatge, menys ciutat i més muntanya. I, el que he dit, de principi a fi a plena llum del dia veient la peculiar muntanya de Montserrat, un luxe!

Tot i no ser una caminada molt llarga (49,2 km i 4.414 m desnivell acumulat), com tota caminada que acaba a Montserrat i que la major part del desnivell està concentrat cap al final, per fer els darrers kms vaig haver de baixar el ritme. I la calor no em va ajudar gaire, tot i això no em puc queixar perquè el cel va estar força ennuvolat i el sol no va apretar tant com ho podia haver fet.

Com en la Molins de Rei – Vilafranca del Penedès, l’organització va ser perfecte: molts avituallaments i molt complets i amb cosetes que no trobes en d’altres caminades (xocolata kinder, biquinis recent fets, etc), voluntaris a cada carretera que creuàvem per evitar possibles accidents, bona senyalització, etc. El que vaig trobar, però, és que vam passar a tocar de punts xulos, per exemple la Creu de Saba que és un bon mirador (llàstima que a la Gràcia-Montserrat hi passem de nit), però no ens hi van fer arribar i, no sé, ja que es passa a tocar de llocs xulos penso que estaria bé acabar d’arribar-hi.

El papa, que fa 3 setmanes va fer la seva primera caminada més llarga de 20 km però amb quasi res de desnivell (Castells de Segarra), en aquesta ocasió ha fet la seva primera caminada més llarga de 20 km i amb un desnivell considerable. Sembla que la recuperació de l’operació al menisc evoluciona favorablement. També va venir en Josep Ventura. Vam tardar unes 10,5 hores en completar la marxa.

22/03/2015 Tavertet: salts d'aigua

Després d’un dissabte plujós que va fer que a última hora amb certa recança però amb sensatesa ajornéssim la UT Guilleries – Collsacabra, diumenge amb el papa, en Genís i el Bitxo vam anar a treure el cap al parell de salts d’aigua que vam descobrir el 15/02/2015 fent Tavertet - Salt del Molí Bernat - Morro de l'Abella - Sau - Tavertet i que ens van deixar bocabadats tot i baixar secs o quasi secs. I... va ser tot un encert anar a veure aquest parell de salts d’aigua (el Salt del Molí Bernat i el Salt de Tirabous) amb tota la seva esplendor, un verdader espectacle de la natura!

Salt del Molí Bernat

Salt del Molí Bernat

Salt de Tirabous

Veure al Salt del Molí Bernat va ser ràpid i fàcil resseguint el corriol que surt de Tavertet i mena “dins” del salt d’aigua. Arribar a veure al Salt de Tirabous va ser una altra cosa... Sí, papa, tenies raó, el vam veure! però no podíem haver-lo vist com l'altre dia i com la gent normal des del Morro de l’Abella? Nooo, havíem d’anar com les cabres pel dret, passant per algun camí particular prohibit, travessant varis tancats de vaques, enganxant-nos amb la vegetació, etc, per veure’l des d’una altra perspectiva. Olé tu!

15/03/2015 Caminada Popular dels Hostalets de Balenyà

La caminada popular dels Hostalets de Balenyà d’uns 20 km enguany ens va conduir per un recorregut circular d’anada/tornada dels Hostalets de Balenyà al Brull passant per alguns pantans.

Ens va agradar molt sobretot perquè estava recent nevat i la neu dóna aquell toc xulo als paisatges... A més, ens vam divertir perquè la neu estava gelada i feia crec-crec sota els nostres peus ja que no estava trepitjada (érem dels primers de la caminada) i encara no s’estava fonent (el sol a aquelles primeres hores del matí encara no escalfava); era curiós, no era una capa de gel sinó neu, boletes, congelades. I, més endavant, quant el sol va començar a apretar, la neu que cobria els arbres es va començar a fondre i a caure damunt nostre talment com una pluja fina.

A l’arribada, com sempre, un parell de fuets com a recompensa, un regal perfecte, mmm!

08/03/2015 XVI Marxa dels Castells de la Segarra (CCCR)

Hi ha caminades en que, un cop fetes, dic “mai més” però el següent any hi acabo tornant... és el cas de la Marxa dels Castells de la Segarra.

D’aquesta caminada el que no m’atrau gaire és que és multitudinària amb quasi 3.000 participants, el seu recorregut és molt planer i majoritàriament per pistes, el seu paisatge és bonic però monòton, i el primer cop que la vaig fer em va deixar literalment KO. Per altra banda està molt i molt ben organitzada i, al ser de les primeres caminades i no ser de les més xungues, va bé com a entrenament.

Com que “només” són 54 kms i 1.200 m desnivell acumulat, el papa va decidir fer-la essent doncs aquesta la primera caminada de més de 20 km en que s’inscriu després d’operar-se el menisc, això sí, va dir que començaria i que ja es veuria si l’acabaria...

A l’anar a recollir el meu dorsal va resultar que ningú de l’organització el trobava així que me’n van donar un altre (vaig passar del 0460 al 2839) i, si bé l’espera no va ser molt llarga, com que el papa mentrestant va anar al cotxe a deixar la samarreta i la motxilla que ens havien donat i els participants van començar a situar-se a la sortida i era impossible obrir-me un camí entre la multitud cap al cotxe i, d’altra banda, si alhora el papa feia el mateix pensament i es movia i venia a buscar-me hagués sigut com buscar una agulla en un paller el fet de trobar-lo, durant el nostre particular caos van donar el tret de sortida i quant tothom va haver sortit el papa i jo per fi vam trobar-nos i vam acabar sortint literalment últims, darrere dels quasi 3.000 participants. No vols caldo? Doncs té 2 tasses! No som de ciutat, no estem acostumats a les aglomeracions, així que ens vam armar de paciència i vam anar xerrant i caminant xino-xano darrere gent i més gent, bé, apretant una mica el pas i fent ziga-zagues per avançar quant podíem, però la cua de gent era infinita i no hi havia manera de tenir un metre quadrat de llibertat.

Fins l’avituallament del dinar, allò va ser gent i més gent (més que altres anys, suposo que pel fet d’haver sortit últims) però a l’anar ja mentalitzats doncs tampoc va ser cap tortura (va ser més tortura el 1r any que la vam fer: tot i saber que hi haurà bullici, al ser novatos, ens va sorprendre). Al dinar vam trobar en Josep Ventura i després de repostar com Déu mana vam reprendre els 3 junts la marxa, ara sí, amb menys gent davant i darrere. La calor ens va acompanyar però vam sobreviure. Vam tardar 10h 29m, més o menys el que hem tardat cada any, de fet, entre 10 i 11 hores és l’interval de temps més emprat per fer la caminada (506 participants, un 24’49% del total). Ei, sí!, el papa al final la va fer tota i va acabar sense cap molèstia :) Jo no puc dir el mateix, aquesta caminada sempre em deixa alguna seqüela: enguany només una ampolla però ja és una seqüela que no tinc en les altres caminades.

Tot i semblar fàcil perquè no és de les més llargues i és la que menys desnivell té de les caminades de la CCCR, per a mi no ho és: físicament és xunga perquè al ser tant planera i majoritàriament per pistes sempre treballen les mateixes parts del cos, i mentalment també és xunga perquè el paisatge que s’ofereix és bonic però monòton sense grans sorpreses ni la recompensa d’una gran imatge des d’un cim. Bé, això és així per a mi que sóc més de puja-baixa a la muntanya (tot i que renegui a les pujades) i que m’encanten les vistes que se m’ofereixen des de les alçades, però suposo que és una caminada ideal, per exemple, pels corredors de maratons d’asfalt. Ara bé, la visió de tanta filera de persones resseguint camins entre camps, petits pobles i castells, és espectacular. No és estrany que cada any des de l’aire ens segueixin i ens filmin, encara deu ser més bonica la visió des d’allà. I el fet d’estar allà al mig entre tanta i tant gent, és emocionant. I quant trobes algun conegut fa gràcia perquè a priori sembla impossible poder trobar algú enmig de tanta gent, enguany per exemple vam retrobar el Carles de Rupit i, com no, altres participants com nosaltres de la CCCR.

Enguany aquesta caminada va coincidir amb el dia de la dona i ens van donar un adhesiu gegant amb l’eslògan EN MARXA CAP A LA IGUALTAT EN L'ESPORT :)

28/02/2015 V Almogàver - Muntanyes de Prades (CCCR)

Trobo que el calendari de la CCCR d’enguany està molt bé:

1) no hi ha caps de setmana en que coincideixin dues caminades i hagis d’escollir-ne una; és a dir que si algú vol fer totes les caminades doncs aquest any sí que podrà (no serà el meu cas, de fet, no sé ni si faré tots els punts de la CCCR 2015)

2) han inclòs alguna caminada nova i, a més, xula

Almogàver Muntanyes de Prades és la caminada que enguany obre la CCCR i és nova, bé, no és el primer any que es fa però sí que és el primer any que està dins la CCCR. A mi em va fer tilín només veure-la pel fet de ser nova i pel fet de que transcorre per les muntanyes de Prades (els cops que he estat aquí n’he tornat encantada). La caminada “La Selva del Camp – Muntanyes de Prades” per a mi és una de les xules de la CCCR però, com que les Muntanyes de Prades no em cauen precisament a prop de casa i té lloc només amb 15 dies de diferència respecte l’Almogàver Muntanyes de Prades, enguany m’he decantat per tastar aquesta caminada nova.

Pel recent operat genoll del meu pare encara era massa aviat per fer una caminada d’aquestes característiques (60,3 km i 5.442 m desnivell acumulat), així que ell va optar per fer la Caminada de St Martí de Centelles de 20 km (organitzada pels Gafarrons) i jo me’n vaig anar jo sola a Prades. Bé, amb en Genís i sa mare, que van decidir acompanyar-me i aprofitar el dissabte per fer turisme mentre jo caminava. A Prades hi he estat uns quants cops però a peu, passant-hi ràpid i més aviat cansada tot fent una caminada i, clar, veient només alguna petita part del poble, bàsicament la plaça. El fet d’arribar-hi en cotxe i passejar-m’hi tranquil·lament a peu per buscar l’allotjament que havíem reservat per dormir, va fer que apreciés encara més la bellesa d’aquest petit poble. Llàstima que divendres vam arribar-hi tard just per anar a dormir i que dissabte al matí em vaig haver d’aixecar d’hora per fer la caminada i a la nit al finalitzar ja vam tornar cap a casa, Prades mereix una visita com Déu mana.

Sempre abans de començar una caminada tinc algo de nervis. Aquest cop, però, estava més nerviosa que de costum: era la 1a caminada de la CCCR i darrerament jo poc entrenament duia a sobre, era el primer cop que feia aquesta caminada, era el 1r cop que aquesta caminada estava dins la CCCR i per tant no teníem referències de com era, el meu pare no la feia... Per sort, els nervis s’esvaeixen de sobte quan comença la caminada. I estava acompanyada, en Josep Ventura també feia la caminada.

Abans de la sortida ens van explicar quatre coses, entre elles que hi havia un parell de trams tècnics però no vaig fer-ne gaire cas perquè quan esmenten trams tècnics m’espero vés a saber què i acaba essent poca cosa. I tot seguit, puntuals, sense res de petards sinó tot molt “natural”, al sentir les campanades de l’església de la plaça major on estàvem tocar les 8:00, vam començar el que seria tota una aventura.

Sortida perfecte: sense aglomeracions perquè, per sort, no és una d’aquelles caminades multitudinàries, i sense cap tram avorrit fins arribar a la muntanya sinó que directes a la muntanya perquè el poble està literalment a tocar les muntanyes.

I, vinga!, amuuunt i avaaall (per exemple, estàvem dalt d’un cingle i vam començar a baixar i vam sentir “eooo!” provinent del cingle del davant i, evidentment, al cap d’una estona acabàvem la baixada i començàvem la pujada cap allà on havíem sentit l’eooo!), fent oooh a cada lloc que passàvem, a cada vista que se’ns mostrava, i foto per aquí i foto per allà. Un cop més, les muntanyes d’aquella zona em deixaven embadalida.

Tot d’una vam passar per una zona amb un peculiar microclima: humitat i vegetació verda semblant a una selva. I en allà vam haver de fer una petita grimpada per sobre un parell de roques, així que vam pensar que devia de ser un dels dos trams tècnics que havien mencionat a la sortida. Que il·lusos! 

Però, a més de muntanya, també vam veure mar. En algun punt fins i tot vam arribar a divisar part de la peculiar forma del Delta de l’Ebre.

Just abans d’arribar el dinar va ser l’únic moment que se’ns va fer una mica pesat i possiblement en part va ser degut a la calor. Fins al dinar (a l'Albiol) va fer un bon sol i va ser just arribar a l’avituallament i començar a aparèixer núvols i algo de vent. Poca estona, doncs, vam parar-nos a menjar l’entrepà del dinar.

Si la primera part de la caminada ens va agradar, la segona part ens va encantar! Vam anar fent i de sobte no vaig veure camí i vaig aixecar la vista cap a la roca que ens barrava el pas i, sí!, tocava grimpada, guai! “Venturaaa, grimpaaada!” vaig cridar i som-hi! Amunt i més amunt perquè aquell sí que era un tram tècnic, allà hi havia més de 1 i de 2 i de 3 grimpades i també camí amunt i avall resseguint les formacions rocoses de la muntanya, xulíssim!, fins que va i veig que arribem a una paret d’on penjaven un parell de cordes i jo que em començo a muntar una pel·lícula mental “uala! ens faran fer una mini escalada?” i a l’arribar allà vaig preguntar emocionada a una parella que estava descansant ens uns pedruscos on continuava la caminada i momentàniament em vaig desencisar a l’escoltar que per l’escletxa, oooh! no hi havia escalada..., però al treure al cap per l’estreta escletxa que hi havia entre dues parets em vaig tornar a emocionar, “Venturaaa, miraaa!”, no era una escalada però sí una nova grimpada encara millor que les anteriors perquè al ser dins d’un estret “passadís” tenies menys llibertat de moviment i a sobre al bell mig de la grimpada hi havia un forat que se superava amb una mini escala de fusta, que guai passar per allà mirant al terra, adrenalina a tope! Aquest tram tècnic va superar i de llarg totes les meves expectatives, vaig arribar a l’avituallament de Mont-ral entusiasmada i els vaig fer saber que m’havia encantat aquest tram.

Nosaltres pensàvem que ja s’havien acabat els trams tècnics i, de fet, ja ens donàvem per satisfets, així que quant després de l’avituallament vam tornar a arribar en una zona amb algunes grimpades vam flipar! realment en aquesta caminada quant es parla de tram tècnic va molt i molt en serio! més grimpades, més puja-baixa, més zones amb microclimes, un parell de peculiars roques formant una espècie de pont i nosaltres cap dins, algunes coves o covetes (una plena de tions), etc, genial, genial i més genial i, altre cop, quant pensàvem que ja estàvem i que començaria la baixada doncs més grimpada i més amunt, un veritable festival de l’aventura! Llàstima que, evidentment, es va acabar i poc després va arribar la nit i vam encendre el frontal poc abans d’arribar a l’avituallament de la Farena on hi havia el sopar que va consistir en... callos amb cigrons i patates i suquet per menjar-hi pa!

Al sopar hi havia un munt de gent (d’on havia sortit tanta gent? feia estona que no vèiem ningú!) i tothom deia que plegava allà. Així que, quant nosaltres ens vam aixecar per continuar, tot l’avituallament sencer ens va aplaudir (voluntaris i participants) i ens va cridar “valents”, enrojolats i amb l’ego pels aires vam continuar. Això sí, amb dubtes sobre què ens trobaríem... si fins ara havíem fet tanta grimpada, ara que venia la última pujada i que segons el perfil era la més llarga i pronunciada, com seria? Doncs va ser una pujada “normal” per corriol i, a més, com que a mig fer hi havia un altre avituallament, va passar més bé del que a priori semblava, això no treu que la féssim a pas de tortuga perquè a aquelles alçades de la caminada i de nit evidentment no estàvem al 100%. Devíem passar novament per alguna zona xula perquè enmig de la foscor els nostres ulls divisaven roques i hi havia un riuet que, per cert, vam creuar fins a 5 vegades! La primera vegada que el vam creuar vam acabar satisfets pensant “no ens hem mullat”, la segona vegada vam pensar “que graciosos, hem creuat el riuet per tornar a creuar-lo”, la tercera vegada a mi ja em venia un atac de riure, i la 4a i la 5a vegada per a mi va ser una confirmació definitiva de que els organitzadors d’aquesta caminada estan “bojos”, això sí, jo encantada amb ells. Bé, això, que vam superar la darrera pujada i després vam fer la baixada per pista fins a Prades ràpid rapidíssim perquè el camí ho permetia i perquè ens venia un vent fred de cara molt empipador.

A l’arribada, molt i molt feliços recordant les aventures/sorpreses que havíem anat trobant, entrepà ara sí de botifarra, olivetes que m’encanten, samarreta i cap a casa que hi falta gent. Vam tardar 15h 47m, en Ventura va ser el 158è de 165 homes i jo la 28a de 31 dones, hi havia 299 inscrits. 

L’endemà, quant li explicava al meu pare la caminada, no parava de repetir-li que no era per fer-li envegiques però que va ser molt i molt guai. L’any que ve, sens dubte, hi torno i espero que mantinguin el fantàstic recorregut d’aquest any! Bé, si el canvien, que sigui per passar per més trams tècnics :)

Gran, grandiós inici de la CCCR 2015! Aquesta caminada, per a mi, sens dubte està entre les millors de la CCCR: tant per la bellesa de l’entorn com pels camins aventurers a seguir.

22/02/2015 Marxa "anar-hi anant" a Bonmatí

Un any més, participem a la Marxa “Anar-hi anant” de Bonmatí. Enguany els possibles recorreguts són de 10 / 18 / 25 / 42 km. Amb en Genís i el Bitxo ens vam inscriure anticipadament al de 25 km i el papa al de 18 km. El papa continua en la seva línia de precaució i recuperació a poc a poc després de l’operació al menisc. I en Genís finalment no pot venir a causa del grip.

A l’entrega de dorsals saludem en Pere i companyia, ells faran els 42 kms però, com que van ràpid, coincidirem a l’arribada. I a la sortida ens trobem amb en Lluís Pratdesaba i en Josep Ventura, ells també faran els 25 kms, i la family d’en Lluís Pratdesaba farà els 18 kms com el papa. Anem junts fins l’avituallament a partir del qual se separen les rutes de 18 i 25 kms. Allà continuo amb el Bitxo, en Lluís i en Ventura, allà comença el tram més xulo, la pujada a St Roc amb unes bones vistes com a recompensa, aquest any més que mai perquè fa un dia esplèndid. Anem xerrant, de vegades ens desviem del camí per arribar-nos a llocs que semblen xulos, anem deixant passar els corredors que fan els 42 kms, anem xino-xano gaudint de l’entorn, la companyia, i el dia assolellat que enguany acompanya aquesta caminada. A falta de pocs kms per arribar a Bonmatí, ens trobem el papa. Sembla que els 18 kms se li han fet curts i ha decidit venir-nos a buscar, ja deia jo que es podia haver apuntat als 25 kms perfectament...

A l’arribada, el millor avituallament: entrepà de botifarra i una mica de descans i converses vàries, abans de retornar cap a casa.

Caminada/Cursa xula recomanable a tothom ja que cada any preparen circuits de diferents nivells: uns de més curts i més aviat planers, i uns de més llargs i amb més desnivell.

15/02/2015 Tavertet - Salt del Molí Bernat - Morro de l'Abella - Sau - Tavertet

Amb el meu pare, en Genís i el Bitxo vam provar per segon cop de seguir aquest track del wikiloc per descobrir un parell d'indrets de Sau que encara no coneixíem: el Salt del Molí Bernat i el Morro de l'Abella.

Tres setmanes abans només havíem aconseguit arribar al Salt del Molí Bernat i no exactament seguint correctament el track... Aquí la crònica d'aquell primer intent.

Aquest cop vam seguir correctament el camí però no en el mateix ordre: el nostre punt d'inici/fi no va ser Sau sinó Tavertet i vam fer la ruta en sentit invers. Així, vam sortir de Tavertet cap al Salt del Molí Bernat (on hem de tornar quant hi hagi aigua), després vam fer la millor i millor part d'aquesta ruta que és la que va del Salt del Molí Bernat al Morro de l'Abella, d'allà vam baixar a Sau, vam vorejar una mica el pantà i vam pujar a Tavertet.

Aquesta va resultar ser una d’aquelles sortides que feia temps que no fèiem... pocs kms però genials, sense esperar-ho ens va deixar molt i molt bones sensacions, vam disfrutar molt! paisatges espectaculars i camins que ens van fer deixar adrenalina a tope (escales, cordes, coves, cingles i més cingles). Jo, en comptes de fer la ruta circular, al Morro de l'Abella no volia passar per camins "normals" baixant a Sau per després pujar a Tavertet on havíem deixat el cotxe sinó que volia desfer el camí per repetir tot això (escales, cordes, coves, cingles i més cingles), jajaja! però no em van deixar, oooh! En fi... que aquesta és una ruta súper recomanada si no teniu vertigen i si us agrada fer una mica d'aventura.

24 hores a muntanya: Olot (7 i 8 de febrer de 2015)

El primer any que vaig fer les 24 Hores a Muntanya del Centre Excursionista d’Olot, a l’acabar, vaig pensar literalment “quina bogeria!”. Però el següent any hi vaig tornar, i l’altre, i... els darrers 5 anys no he faltat a la cita. Ara que conec la dinàmica de la caminada, com més va, més li trobo el què, cosa que no treu que sigui difícil. Hi ha una cançó d’Els Pets que diu “la vida és bonica però a vegades complicada” doncs així són també les 24 Hores a Muntanya del Centre Excursionista d’Olot: és bonic anar tots junts tota l’estona però alhora és complicat perquè uns anirien més ràpid, d’altres més lents, uns farien una parada a un lloc, d’altres no, uns tenen gana en un moment, d’altres no, etc i com menys falta per les 24 hores més cansament i més son, més sensibilitat i menys paciència, total que es complica més el fet d’anar tots junts que ja de per sí és prou complicat. Sempre hi ha moments a la nit en què et congeles perquè fa fred i si a sobre estàs parat en ple reagrupament del grup doncs el fred encara es nota més, també hi ha moments cap al final de la caminada en que tens ganes d’arribar i arrencaries a córrer per acabar el més aviat possible però nooo has de seguir xino-xano el ritme del grup, i també hi ha moments en què tot i anar en grup i amb guia, com que el grup es va estirant, acaba havent-hi més d’un grup i com que el guia està davant del primer grup doncs hi ha dubtes de cap on tirar i a vegades s’escull un camí equivocat i s’ha de desfer el camí fet. Sense aquests peculiars moments, això no serien les 24 hores del CEO, el primer any no ho sabia, ara sí i ho assimilo d’una altra manera. Les 24 hores del CEO també és anar a ritme tranquil gaudint de la companyia i dels indrets per on es passa. És acceptar a tothom, tan els que fan totes les hores com els que no, tan els que són veloços com els que no, allà tothom hi és benvingut i tothom és tractat igual. És descobrir cada any indrets diferents sota la llum de la lluna plena, sí, quina gran feinada que fan cada any innovant un recorregut d’uns 80 kms, fent-lo coincidir amb la primera lluna plena de l’any, i buscant voluntaris pacients per a fer de guies a un grup nombrós i ajuntaments de pobles que s’ofereixin a fer avituallaments, i posant autobusos al principi/final de cada etapa per a facilitar els desplaçaments de qui comença/acaba, i tot plegat a un molt bon preu per als participants. Desitjo que el CEO continuï amb aquestes ganes i aquesta línia aquesta caminada. Per a mi és una molt bona manera d’iniciar la temporada de caminades de resistència cada any ja que té lloc pel gener-febrer i es fa a ritme tranquil, és la primera caminada xunga que faig cada any i és un bon entrenament de cara al que ve després.

Aquest any, com que dissabte a la tarda hi havia l’entrega de premis de la CCCR 2014, amb certa recança vaig optar per fer només les últimes 12 hores de la caminada. Així que, al vespre, en tornant de l’entrega de premis, canvi de roba i cap a Tortellà. En allà una mica més i perdo el bus perquè jo vinga esperar-lo a la plaça del poble i resulta que sortia a les afores del poble. Vaig pujar jo sola al bus, tampoc em va estranyar ja que són ganes agafar un bus a les 00:25 per començar a caminar a les 01:20... Pensava dormir una estona però va resultar que el bus tenia alguna cosa espatllada i feia un soroll semblant al d’un xiulet, així que més que dormir vaig acabar amb mal de cap. El bus em va deixar a Terrades, punt d’inici de la 4a etapa. Aquesta etapa de només 8 km la vaig fer amb l’Ultraquim, com sempre, la seva energia i la seva facilitat de paraula van fer amena l’etapa. A St Llorenç de la Muga, a la 5a etapa, se’ns van unir en Pere i la Carme (curiós, ells que van agafar el bus a les 03:20 van coincidir amb 3 persones més!), i vam fer 12,5 km. I a Albanyà, a la 6a i última etapa, se’ns va unir en Lluís Pratdesaba i el meu pare (que, després de l’operació al menisc, va amb precaució i de moment no s’aventura a fer molts kms), i vam fer 18 km. En total jo vaig fer 38,5 km en... 14 i pico hores! Teòricament havien de ser 12 i pico hores però a la darrera etapa hi havia algun corriol de pujada/baixada un pèl tècnic que va alentir el pas d’alguns participants i a més una noia es va lesionar el turmell i, com que en aquesta caminada s’ha d’esperar a tothom, doncs els que vam seguir les “regles” vam tardar això. Al fer “només” la meitat de la caminada, se’m va fer més suportable tot plegat doncs, si bé no havia dormit, de cansada tampoc ho estava perquè molts kms no duia a les cames així que vaig esperar pacientment i vaig caminar a poc a poc sense agobiar-me. Puc entendre, però, que algú al final acabés marxant sense esperar al grup pel cansament/son o senzillament perquè a la tarda tenia algun compromís alhora que puc entendre que a l’organització li sabés greu. En fi, que un gran OLÉ, més que mai, als que enguany van fer totes les 24 hores (bé, les 25’5 hores)!

És ben cert que hi ha un boom amb això del caminar/córrer perquè cada any hi ha més gent que aconsegueix fer la caminada sencera, i cada any hi ha més gent que repeteix. I, enguany, quant vaig baixar del bus per iniciar la 4a etapa a la nit em va sorprendre veure molts i molts adolescents participant. I també molts gossos amb els seus amos, pertanyents a l'Associació Catalana d’Excursionisme Caní que s’ha de reconèixer que estan molt ben organitzats perquè van amb un cotxe de suport per recollir els gossos que es cansen, per donar-los aigua/menjar ja que igual que nosaltres també necessiten avituallar-se, etc, i he de dir que vaig flipar perquè un gos, un Border Collie, va fer tooota la caminada i va acabar ben sobrat, amb ganes de jugar amb un pal! El que he dit abans: en aquesta caminada tothom hi és benvingut. I és una caminada molt bonica, Olot i els seus entorns, vagis per on vagis, són verds i espectaculars. El 2016, si no hi ha res, a tornar-hi!

RESUM 2014 - 07/02/2015 Entrega premis CCCR 2014

Pendent està d'explicar totes les aventures del 2014 però...


Aquí va un quadre resum:

I aquí les fotos dee l'entrega de premis de la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2014 que vam fer per 3r any consecutiu:

25/01/2015 Salt del MolíBernat (Pantà de Sau)

Volíem anar al salt del Molí Bernat, un dels molts racons de Sau desconegut encara per a les nostres potes. La idea era seguir un track que em vaig descarregar del wikiloc i que sembla que fa un recorregut molt xulo: pantà de Sau, el Morro de l’Abella amb bones vistes, algunes curioses coves, l’espectacular salt del Molí Bernat quant hi ha aigua, Tavertet, i retorn al pantà de Sau.

Al salt del Molí Bernat hi vam anar, però no pel camí desitjat... Vam iniciar la ruta a l’hotel restaurant La Riba del pantà de Sau i havent passat el Nàutic vam entrar en una pista que vam anar seguint i seguint i quant vaig pensar en fer una ullada al gps per veure si anàvem bé ja era massa tard. Anàvem paral·lels al recorregut però no anàvem bé L En comptes de fer la ruta per dalt el Morro de l’Abella i les coves, vam fer la ruta per baix per pistes fins al salt del Molí Bernat; en comptes de veure coses xules, vam veure pistes i més pistes. És el que tenen les pistes, estàs en un lloc tècnicament fàcil per caminar i ideal per fer petar la xerrada i si no estàs atent et passes els desviaments, els corriols, i qualsevol cosa. Així vam anar fins als peus del salt on vam sentir com unes alarmes, eren uns caçadors amb els seus gossos i els seus aparells que, al saludar i jugar amb el Bitxo, van començar a sonar per alertar (en aquest cas erròniament) que havien trobat un porc senglar o alguna presa. Aquí vam deixar la pista i vam pujar teòricament per un corriol però a la pràctica és com si haguéssim pujat pel dret fins al salt ja que al corriol li cal una mica de neteja i de senyalització. I, sorpresa!, d’aigua res de res al salt però per fi vam aconseguir deixar la pista, vam tenir vistes, i si sense aigua ja vam quedar bocabadats amb aigua deu ser la repera! I també, per fi, ens vam posicionar sobre el track, jejeje. Vam esmorzar tot gaudint de les vistes i sentint la fressa de l’aigua de la riera del Balà i ens vam dirigir a Tavertet tot guanyant més alçada a través d’un bonic corriol. El retorn a la Riba, ara sí, va ser per un camí ben conegut per nosaltres, pel camí del grau Moltorer, pel GR2. Vam fer 13 kms, els primers avorrits per pista però van quedar compensats pels darrers kms. Sens dubte hi tornarem per fer un nou intent de seguir el track i fer un recorregut xulo.

11/01/2015 Taga

Primer cim del papa després d’operar-se el menisc. Li vaig comentar que amb en Genís volíem pujar al Santuari de Montgrony o al Taga i no va dubtar en apuntar-se i proposar pujar al Taga des de Ribes de Freser.

Per fer el seu primer cim, doncs, no va pas escollir-ne un de senzill... nosaltres al Taga hi haguéssim pujat des de St Martí d’Ogassa, que és un entremig entre pujar des de Coll de Jou (que és un pim-pam) i des de Ribes de Freser (on hi ha una senyora pujada). També he de dir que ahir el metge li va dir que aquesta setmana s'ho agafés amb més calma...

La veritat és que no va pas semblar que fos el seu primer cim... Com abans de l’operació, va anar sempre per davant nostre i frenant tot sovint per esperar-nos.

“Només” son uns 6 km de pujada però el desnivell positiu per assolir el Taga de 2.038 m és de 1.100 m. Així que la ruta a fer és una constant i pronunciada pujada. Això sí, a l’anar admirant les vistes a un li passen tots els mals. I quant penses que aquesta conforme la última pujada de les darreres edicions de la Ultra Trail Emmona i que els participants la fan portant a sobre 90 km, només et vénen al cap sentiments d’admiració.

Vam anar pujant xino-xano i parant per tirar alguna foto (bé, moltes fotos, jejeje) i animar a en Genís que no està acostumat a fer tant desnivell. Tot i això, vam aconseguir fer el cim amb 3 hores que és precisament el que marquen els indicadors :) La baixada, com sempre, va ser més ràpida.

Al cim un original pessebre i molta gent, que havia pujat per diferents camins, suposo que perquè el dia acompanyava. Poca gent, però, vam trobar pel camí que vam fer nosaltres. A qui vam trobar, i com sempre va ser un plaer, va ser a en David del blog galopaquegalopa, que anava amb un grup que ens va avançar a la pujada i després d’assolir el cim i fer no sé quantes voltes per vés a saber on, també ens va avançar a la baixada, teeela! n’hi ha que estan en un grau superior en això de fer kms i desnivell!

Un diumenge més, fent una excursió tranquil·lament gaudint de la muntanya.

03/01/2015 Turó de Tagamanent

Amb en Genís vam decidir fer un cim per admirar les vistes que la majoria de vegades ens perdem per culpa de la boira, és el que té viure a Osona... Sí, havíem d’aprofitar que durant aquestes festes nadalenques, estranyament, hi ha hagut un munt de dies seguits en que la boira ha estat amagada deixant pas a un esplèndid sol. I el cim escollit va ser... el Turó de Tagamanent que està coronat per un castell/església que cada cop que m’hi arribo veig més restaurat.

Vam seguir el GR que no té pèrdua i que amb constant però assequible corriol de pujada mena d’Aiguafreda fins al Turó de Tagamanent (algunes caminades passen per aquí: per exemple, els primers kms de la Travessa del Montseny). I, com havíem previst, en aquesta ocasió la visió va ser perfecta: una immensa extensió de mar, la Torre de Collserola, la Mola, Montserrat, els Pirineus i evidentment el Montseny del qual forma part el Turó de Tagamanent. Quin plaer esmorzar sota el sol admirant tot això :)

L’anada i la tornada la vam fer pel mateix camí. En total, uns 12 km i 1.500 m desnivell acumulat. Sense pressa però sense pausa, gaudint de la caminada.

31/12/2014 St Silvestre Manlleuenca

La St Silvestre de fa 2 anys va ser la meva primera cursa. I també la única ja que, des de llavors, no havia corregut més. L'any passat ni em vaig plantejar si repetir-la o no per la senzilla raó de que érem fora. Enguany, altre cop, com fa 2 anys, en Genís m'anava dient: què? sí? Fins que el 27 de desembre, quant vaig tornar de les Agudes, em va dir: ja estem inscrits! Total, que l'endemà vam anar a veure si aguantava 5 km corrent. I vaig passar la prova així que... cap a la St Silvestre!

Lo meu és caminar i a la muntanya però aquesta és una manera diferent i divertida de despedir l'any minuts abans del sopar i les campanades: hi ha molta animació, molts corredors van disfressats, hi ha riures, etc, i "només" són 5 kms.

Amb el papa ens vam intercanviar els papers: lo normal és que ell corri i jo l'animi, doncs aquest cop va ser el revés ja que ell està en plena recuperació d'operació del menisc. He de dir que jo sóc una nefasta corredora (evidentment vaig córrer a pas de tortuga i vaig arribar dels últims/es... amb un temps de 00:31:58 vaig doblar el temps del primer en arribar, jajaja! i... vaig millorar el temps del 2012, jajaja, increïble!) i que el papa és un nefast animador (va i es deixa a casa la càmara de fotos per immortalitzar el moment!!! sort dels paparazzis...).

Felicitar a la organtizació, l'Olimpic Manlleu, per aquesta cursa gratuïta, amb xip, obsequi a l'arribada, i envoltada de bon rotllo.

Foto i vídeo de la nostra arribada, aquí. 

27/12/2014 Les Agudes (per Castellets)

En Josep Ventura em va dir que amb uns amics de Vilassar anava a les Agudes per Castellets, jo li vaig dir a en Lluís Pratdesaba, ell al seu cosí Albert i... evidentment tots ens hi vam apuntar! i és que qui es resisteix a una divertida grimpada?

Vam sortir del pàrquing de Ses Ferreres (a 1,5 km de St Marçal, el pàrquing està degudament senyalitzat) i amb menys de 2 hores vam fer el cim passant per les crestes de castellets fent la grimpada "fàcil", és a dir, seguint les marques vermelles. Guai, però hagués sigut més guai seguir les marques grogues, amb un pèl més de dificultat però aquelles roques són de bon agafar-se, això sí, cal no tenir vertigen o coses per l'estil. Com sol ser habitual, vent al cim mentre gaudíem de les vistes, fèiem algunes fotos i esmorzàvem. Per cert, bastanta gent dalt. I tornada aquest cop baixant pel mig del bosc tot seguint el GR 5.2.

Gràcies per la sortida, gent de Vilassar!

26/12/2014 Cursa Entre Ponts (Roda de Ter)

Primera "caminada" del papa després d'operar-se el menisc. I és que enguany, al no poder disfressar-se i córrer aquesta tradicional cursa de St Esteve de Roda de Ter, ha decidit acompanyar-nos a en Genís, al Bitxo i a mi a resseguir el camí Vora Ter de Manlleu a Roda, animar als corredors, i tornar a Manlleu pel mateix camí. Han sigut uns 10 km que el menisc del papa ha superat amb èxit.

Codina

Tuneu

Com cada any, molts coneguts a la Cursa Entre Ponts de Roda de Ter.

Bones festes!

14/12/2014 Caminada Popular de Mura

En Josep Ventura, amb qui aquest any hem compartit moltes de les caminades de la CCCR, ens va parlar d'aquesta caminada i amb en Genís i el Bitxo cap allà vam anar i certament no ens va defraudar.

Mura, un d'aquells pobles petits però amb encant, està a cavall entre el Bages i el Vallès Occidental i és una de les portes d'entrada al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Tenia certs records d'ell perquè hi vam passar amb el Trailwalker de l'any 2011, bé, més que el poble (ja que hi vam passar esgotadíssims) el que recordava era el Puig de la Balma, una casa rural enganxada a una paret de roca plena de balmes, realment curiosa...

Doncs 100% recomanable la caminada popular de Mura. Bé, es veu que cada any canvien el recorregut i no sé com va ser el d'altres anys però el d'aquest any em va encantar. A veure, hi havia 2 possibles recorreguts i vam escollir el llarg de 23 i pico kms que ens va fer endinsar per alguns camins rals i per alguns antics escenaris de la Guerra de Successió.

Crec que només és el 2n cop que faig una ruta com Déu mana per aquesta zona, i no només un simple passar per allà a prop com per exemple amb la Matagalls-Montserrat o el Trailwalker. Sí, és una zona que no tenim pas molt lluny de casa però no hi tenim tirada i això que és xula... Doncs en aquest 2n cop vaig reviure novament les sensacions que vaig tenir el 1r cop que vaig estar per allà fent una senyora ruta, que va ser amb la Ruta dels 5 cims del Centre Excursionista de Castellar del Vallès: cara de sorpresa agradable davant aquell paisatge per a mi pràcticament desconegut i d'allò més curiós i bonic, no sé, és com un Montserrat en miniatura i més espaiat, amb pics rocosos no molt alts que emergeixen com bolets a certa distància un de l'altre.

A més, com que en Josep Ventura es coneix la zona i va veure que passàvem per sota Castellsapera, em va dir si hi volia pujar i així fer un 100 cim i evidentment vaig acceptar :) La pujadeta va ser curta però dreta i amb alguna petita grimpada al final, i les vistes genials. Llàstima que en Genís s'ho perdés (amb el permís d'en Genís, amb en Josep Ventura ens vam anar embalant i vam anar agafant certa distància, glubs!).

Sens dubte aquesta caminada del Centre Excursionista de Mura queda anotada a l'agenda pel proper any.

Ah! Un parell de curiositats:
1) Vam trobar molts pessebres pel camí. Sí, per aquestes dates és normal però el que per a mi no és tant normal és veure pessebres tant i tant ben fets al mig del bosc!
2) A Mura hi havia tions pràcticament davant cada casa... Potser fan un concurs? Que si una família tió pare/mare/fill, que si un tió tenista, etc.