dissabte, 7 de novembre del 2020

Tres petits 100 cims

Diumenge al matí, mentre l’ajudo a vestir-se, al veure que la roba és la normal de cada dia pregunta “Avui no anem a la muntanya?”. Un cop més li explico que els metges i les metgesses estant treballant molt però que el virus no marxa i que ara, com que li agrada el fred, encara n’hi ha més i per això ens diuen que no podem sortir del nostre municipi. Acabem fent una caminada per les afores, per camins que enllacen cases de pagès, preveient que el passeig que hi ha al costat del riu estarà ple de gent. 


A la vida ens hem d’anar adaptant a tot el que se’ns presenta. Pels motius que sigui, a vegades ens és més fàcil i a vegades ens és més difícil adaptar-nos.


Estant embarassada, vaig dir adéu a les caminades de resistència que feia amb el meu pare al fer figa en una. I vaig retornar a les caminades populars d’entre 10 i 20 km amb en Genís. Quan va néixer el nostre fill vam continuar amb les caminades populars d’entre 10 i 20 km amb ell a la motxilla. Quan va començar a caminar ens vam passar a les caminades populars curtes de fins a 15 km màxim, ell caminava una mica i quan ens atrapava el cotxe escombra el posàvem a la motxilla, no era qüestió de fer anar malament a l’organització. També fèiem excursions i cims pel nostre compte però les caminades populars ens anaven bé per descarregar la motxilla de beure i menjar per als tres, ja que teníem avituallaments. Darrerament, ja sense motxilla perquè ja camina més i ja pesa déu n’hi doret al tenir 4 anys i mig, hem reprès el repte dels 100 cims de la FEEC fent aquells cims més assequibles que abans amb el meu pare no ens motivaven perquè amb pocs kms s’assoleixen però que ara ens van perfectes perquè el meu fill els pot fer. Abans sortíem de casa ben d’hora al matí, pujàvem una muntanya pràcticament sols, érem dels primers a fer el cim i a esmorzar-hi i mentre baixàvem era quan ens creuàvem amb molta gent pujant. Ara en canvi ens despertem i esmorzem tranquil·lament a casa, comencem a pujar una muntanya a mig matí xino-xano al ritme del meu fill, creuant-nos amb la darrera gent que puja i amb molta gent que baixa, fem el cim i dinem allà dalt gaudint de les vistes i de la solitud que hi acostuma a haver al migdia, i després baixem altra cop xino-xano pràcticament sols, passant així el dia a la muntanya. Fem cims petits però no per això deixen de ser bells, si estan al llistat dels 100 cims de la FEEC és per alguna raó!


Aquesta tardor hem pogut fer tres 100 cims i quan el virus ens deixi hi tornarem amb més ganes.


Vam pujar a Sant Ramon, a Sant Boi de Llobregat. Està coronat per una ermita, una plaça, i moltes taules per fer pícnic a més d’un bar restaurant. Vam pujar per una pista sense asfaltar molt i molt i molt concorreguda per caminadors, corredors i ciclistes, bé, de tant en tant agafàvem algun corriol per on passava poca gent. Un cop dalt vam gaudir de les vistes (es divisa Barcelona, el Delta del Llobregat, el Garraf...) i al veure-hi tanta gent vam decidir dinar ens unes grans pedres que havíem vist en un corriol, per estar tranquils. En total van ser uns 6 km.




També vam pujar a Collbaix, a Sant Joan de Vilatorrada. Ens vam trobar amb molts i molts corriols per pujar-hi i no sé si vam anar pels pitjors però més d’un cop vam acabar de quatre grapes. El meu fill deia “és una muntanya molt difícila”. A dalt, vistes privilegiades de Montserrat, espectacular. No vam arribar als 6 km.




I el darrer cim que vam poder fer va ser el Puig de Sant Miquel, a Rubió. Digne de veure el petit poble de Rubió i poca gent en aquest cim, també amb vistes a Montserrat però aquest cop per la part de darrera. I va ser tota una experiència passar pel parc eòlic d’aquella zona i veure de prop els gegants molins de vent. En aquí vam fer 7 km i pico.