diumenge, 13 de novembre de 2011

XVII Marxa del Garraf (i un 100 cim: la Morella)

La Marxa del Garraf era la darrera marxa de la temporada de la Copa Catalana de Caminades Resistència. Gràcies a ella, amb el meu pare hem recorregut un racó de Catalunya que fins ara desconeixíem, el Garraf i el seu Parc Natural. Ah! i hem fet un nou 100 cim, la Morella, de 594 m.

Característiques:
45 km
3.214 m desnivell acumulat
Temps: pluja des de l'inici fins al final, i ratxes de vent a estones
Terreny: el Parc Natural del Garraf amb fang, fang i més fang, i visibilitat del mar i de la muntanya dificultosa degut al temps
934 inscrits
només 628 participants van pendre la sortida
558 participants van acabar la marxa
Amb el meu pare vam fer un temps de 10h 39m quedant en les posicions 442 i 443
(per cert, molt currades les estadístiques que ha fet l'organització a la seva web; entre altres coses, m'han permès veure que, tot i arribar dels 20% darrers, vam fer més o menys el temps mig de les dones)






Li tenia ganes però... quina mandra quant a les 04:00 del matí va sonar el despertador! Per sort el dia abans ja ho havia deixat tot a punt.

La sortida era entre les 06:00 i les 06:30. A aquella hora nosaltres ja érem a Gavà però... fent voltes i més voltes buscant aparcament sense èxit! La impotència es va apoderar de nosaltres a les 06:00 al sentir el tret de sortida i no saber on aparcar. Passades les 06:15 vam aconseguir aparcar i, després d'una correguda fins al punt de sortida i de recollir el dorsal i tal, vam sortir a les 06:35 amb presses perquè era tard, amb nervis per veure què ens esperava i amb cert malestar perquè plovia. Superats els primers metres, però, com sempre, aquestes sensacions van desaparèixer i vam començar a gaudir de la marxa.








La pluja ens va acompanyar de principi a fi, a estones amb més intensitat i a estones amb menys però va ser contínua, i de tant en tant acompanyada de vent.


Jo no havia fet una bona tria de "pneumàtics" per a l'ocasió: jo anava amb bambes i el meu pare amb botes; tot i que amb ambdós calçats un acaba xop de peus quant plou, amb les bambes (i sense ser de goretex) des del primer minut un es mulla i amb les botes (i essent de goretex) un aguanta força estona abans de mullar-se. Per sort, les mini polaines RaidLight que vaig estrenar a la trenkakames i que tan bé em van anar perquè no m'entressin pedretes, en aquí em van ajudar una mica a protegir els meus peus de la pluja. I la capelina, com tantes altres vegades (ja està més que amortitzada), també em va ajudar, en aquest cas perquè el meu cos no quedés xop i congelat.


Evidentment, tot i les proteccions, ens vam mullar. Però, més que molls, vam quedar enfangats! he llegit vàries cròniques de gent que el diumenge 6 de novembre va fer alguna sortida i tothom diu que va haver de travessar rieres amb varis pams d'aigua. Nosaltres no ens vam trobar grans profunditats d'aigua sinó fang a tot arreu, excepte els pocs cops que vam agafar pista o asfalt (l'asfalt que no ens agrada, en aquesta ocasió l'agraíem!). Podríem dir que vam fer un continu bany de fang, en un fang líquid i vermellós que era impossible esquivar i que el trepitjar-lo feia txap-txap i t'esquitxava de dalt a baix. Em vaig sentir com un ànec: a casa n'havíem tingut i recordo perfectament com disfrutaven quant hi havia merder, s'hi fotien a sobre i txap-txap, i cuac-cuac, i d'allà no sortien. Bé, després d'aquest improvisat i llarg bany de fang, com a mínim, suposadament, tinc la pell més suau que mai, si més no des de la punta dels dits del peu (ungles incloses) fins a les cuixes. El que sí que tinc, sense suposadament sinó efectivament, és una uuungla neeegra, quina angúnia! Suposo que tanta estona amb aquestes condicions al final els peus, el mitjons i les bambes ja no coordinaven...



Un riu de fang com a camí


No coneixíem el Parc Natural del Garraf i, després de recorre'l tot amunt i avall, he de dir que em va fer una bona impressió; llàstima de les moltes explotacions de pedra que hi ha, que malmeten el paisatge. Vam passar per zones ben diverses, com per exemple a tocar de l'aigua (al Garraf) o al cim de la Morella (un 100 cim).





La gent dels avituallaments, tot i que devien patir lo seu aguantant la pluja i intentant que no els volés l'avituallament, van ser molt simpàtics i ens van oferir menjar ben variat. I, a l'arribada, quina sort podem comptar amb les dutxes de la piscina de Gavà, allà ens vam poder desfer del fred, de la humitat i sobretot del fang (després de fregar ben fort una bona estona).




Sens dubte aquesta marxa s'ha de repetir, perquè està molt bé i perquè enguany se'ns han escapat molts detalls.