dimecres, 21 de desembre de 2016

Bones festes i un millor 2017

Servidora, ja ho veieu, enfeinada però feliç amb aquest parell.

dimecres, 23 de desembre de 2015

Bones festes!


dijous, 23 de juliol de 2015

18/07/2015 Els Empedrats

Els Empedrats

Fa uns anys, quant vam fer Cavalls del Vent, aquesta part del recorregut (Els Empedrats) va ser de les que més ens van agradar, així que teníem pendent tornar-hi amb calma. I també teníem pendent anar a treure el cap al Refugi Vents del Cadí d’en Fran Izquierdo inaugurat fa poc més de 1 any i que precisament està en aquella zona. Doncs el dissabte 18 de juliol vam decidir que ens trauríem aquest parell de cuquets que teníem i, a més, ens refrescaríem, i cap allà vam anar!

Els Empedrats

Els Empedrats

Amb el meu pare, en Genís i el Bitxo vam aproximar-nos amb el cotxe fins a Bagà i d’allà fins al Refugi Vents del Cadí on vam deixar el cotxe. No vam veure en Fran pel refugi així que vam iniciar la nostra ruta i vam pensar que ja el saludaríem al finalitzar. La ruta escollida era d’uns 10 kms i uns 900 m de desnivell positiu: pujar pels Empedrats, visitar un parell de fonts (la Font Gran d’Escriu i la Font del Faig al costat del Refugi Sant Jordi), passar pel Coll de Galligans i pel Pas de la Boixassa, i baixar passant per la Collada de la Pelosa.

Els Empedrats

Els Empedrats

Abans d’enfilar-nos pels Empedrats, vam desviar-nos fins al Bullidor de la Llet, un brollador d’aigua que no coneixíem però que vam trobar ben sec, es veu que en tot el juliol no hi ha caigut ni una gota de pluja, quin estiu, aquest! Als Empedrats, com no, el Bitxo va fer-hi més d’una remullada i nosaltres vam fer-hi mil i una fotos ja que és molt bonic (una pujada per riu i pedres, de tant en tant enmig de grans parets, i de tant en tant algun petit salt d’aigua al costat). Passat el Pas de la Boixassa que, per cert, també és molt bonic perquè sembla que passis d’una dimensió a una altra perquè tot de sobte passes de veure uns paratges a veure’n uns altres, ens trobàvem al punt més alt de la ruta així que hi vam esmorzar tot gaudint d’unes magnífiques vistes al Pedraforca, al Cadí, a la Vall del Bastareny, etc. A la tornada, tot baixant de la Boixassa jo vaig anar de cul a terra i poc després ens vam creuar amb el Fran, la seva gosseta i un seu amic que pujaven, jajaja, per fi el vam poder saludar. A la baixada no hi havia cap riu per remullar-nos però, passada la primera part, la resta va ser per una zona força ombrívola així que tampoc vam patir calor. A l’arribada, abans de tornar en cotxe cap a casa, una remullada a la Font Nostra.

Els Empedrats

Una ruta molt bonica i molt recomanable.



dilluns, 20 de juliol de 2015

10/07/2015 La Somnàmbula

A l'estiu acostumem a anar a caminar pel Ripollès on, si més no a primera hora del matí, s'hi està fresc. Aquest estiu però, per una cosa o una altra, no ho estem fent, i ens conformem amb petites escapades a tocar de casa.

La Somnàmbula
Glubs! Qui ens va tirar la foto ens va tallar les potes i el Bitxo!
Com que aquest juliol estem tenint tantes onades de calor, vam decidir apuntar-nos a aquesta cursa/caminada nocturna i curta, La Somnàmbula. Van ser només 7 kms i amb poc desnivell pels carrers i pels voltants de Roda de Ter, passant per llocs mítics i bonics del poble com algun tros de cingle, el jaciment arqueològic de l’Esquerda, l’antiga fàbrica la Blava, totes les escales del poble (sí, totes: d’aparcaments, de carrers, etc, jejeje)... “Facileta” però va estar bé. Hi va haver molta gent perquè al donar la opció de fer-la corrent o caminant i ser un recorregut poc exigent però bonic, és clar, va donar cabuda a participants ben diversos: petits i grans, poc o molt acostumats a fer esport... A més, hi havia la vessant solidària per Sant Tomàs. Ara bé, el contrari del que ens pensàvem, tot i ser una caminada nocturna i curta, no ens vam escapar de la calor :( La sortida va tenir lloc a les 21:30 després d’escoltar en directe un tros de l’òpera La Somnàbula i, tot i que ben aviat se’ns va fer fosc, la calor/xafogor es va quedar. Hi vam anar en Lluís Pratdesaba, el meu pare, el Bitxo i jo. Vam començar caminant força ràpid però cap a la meitat vam haver de reduir el pas pel Bitxo, el pobre va acabar destrossat per la calor. A l’arribada tots plegats ens vam refer de la calor amb un ressopó de coca i fuet, i fruita fresca. Bé, com que eren pocs kms, amb el papa i el Bitxo vam arribar-nos a Roda a peu, vam fer la caminada, i vam tornar a Manlleu a peu.

BTT

Això va ser divendres. Dissabte a primera hora del matí, una sortideta amb btt amb en Genís Manlleu-Roda-Vic-Manlleu i després cap al migdia a refrescar-me a la piscina amb el meu pare. I diumenge a primera hora del matí, caminadeta amb el meu pare i el Bitxo pels voltants de Manlleu i després cap al migdia altre cop a refrescar-me a la piscina amb el meu pare. Beneïda piscina, aquests dies de tanta calor!


divendres, 17 de juliol de 2015

04/07/2015 Núria - Queralt

Tres setmanes enrere, la gran Emmona va haver de ser suspesa a causa de l’adversa meteorologia (tempestes i tal). A la Núria – Queralt de 94,65 km i 13.543 m de desnivell acumulat, tot el contrari, el sol va fer acte de presència, però massa...

Núria-Queralt

El tret de sortida es va donar a les 11 del matí a Núria, una hora força tardana en que el sol ja apretava amb força. Així que abans de començar l’organització i els àrbitres de la FEEC van aconsellar/obligar als participants a anar molt carregats d’aigua i a frenar una mica el seu ritme, per intentar evitar que la calor els amatxaqués massa (deshidratacions, cops de calor, etc). Però inevitablement tothom va acabar fins als dallonses de la calor. A Castellar de n’Hug que està només al km 28, ja hi havia qui plegava, i abans d’aquí també hi va haver qui va plegar, brutal! De 116 inscrits, 106 van prendre la sortida i d'aquests només 42 la van acabar (un 39,6%). Si l’any passat el primer la va acabar amb un temps de 11:31:55, enguany el primer ha necessitat més de una hora i mitja més (13:10:31) i la diferència d’aquest primer amb el segon ha sigut bastant gran, de 1h 15m. La calor va fer estralls.

Núria

L’any passat el meu pare va fer per primer cop la Núria – Queralt amb l'Andreu, amb 23:00:05 hores. Enguany ha repetit i gratis, jejeje, és que va tenir la sort de que li toqués la inscripció en un dels sorteigs que es van fer a l’entrega de premis de les curses d’ultraresistència per muntanya 2014 :)

Núria-Queralt

Ma mare va acompanyar al meu pare al cremallera de pujada a Núria, mentre en Genís, el Bitxo i servidora hi pujàvem a peu des de la Central de Daió (a Queralbs). A Núria ens vam trobar tots, vam esmorzar i vam esperar el tret de sortida. Un cop el meu pare va estar en marxa, nosaltres vam fer una volta turística a Núria i després tranquil·lament vam arribar-nos a Castellar de n’Hug a dinar i a animar el meu pare. Ell hi va arribar força tocat per la calor, com tots els participants. Després d’avituallar-se i refrescar-se a la font, va prosseguir la marxa. Nosaltres vam retornar a casa. I l’endemà al matí vam anar a veure’l arribar a Berga.

Núria

Núria

Enguany el meu pare ha fet la Núria – Queralt amb 23:59:01 hores, sí, 1 hora més que l’any passat. La va trobar duríssima per la calor, va dir que a la nit havia intentat recuperar algo de temps però que inclús a la nit l’aire havia sigut calent, un infern tota la travessa, vaja. I va anar sol tota l’estona, bé, evidentment es va creuar amb d’altres participants però en cap moment va fer uns quants kms seguits amb la companyia d’algú altre, cosa que sempre ajuda a passar millor els kms i s’agraeix. Tot i arribar 1 hora abans del tancament de la marxa, va ser l’últim en acabar. I a l’arribada es va trobar amb una bonica recompensa: enguany la Núria – Queralt ha sigut Campionat de Curses d’Ultraresistència de Catalunya i el meu pare ha quedat 3r en la seva categoria :)

Núria-Queralt

A la Televisió del Berguedà hi ha un petit resum de la Núria - Queralt i també un gran resum.

Enguany era la 25a edició. Veurem l'any vinent com va, tenint present que l'organització es planteja el futur de la prova...



dimarts, 14 de juliol de 2015

28/06/2015 Tibidado

Gràcies a RAC1 i a la celebració dels seus 15 anys, vam ser uns dels 5.000 oients afortunats que vam poder gaudir gratuïtament del Tibidabo :)

Tibidado

Tibidado

Tibidado

Com que les atraccions són més aviat per peques, vam fer una mica de "remember" de quan érem petits i vam pujar a les cadiretes, a la muntanya russa, als miralls, etc. Les vistes sobre Barcelona, magnífiques.



dimecres, 8 de juliol de 2015

24/06/2015 Puigmal

Puigmal

Feia temps que en Genís deia que volia anar al Puigmal i, sense planificar-ho, aquesta sortida va tenir lloc en un dia tan assenyalat com és Sant Joan. Amb el meu pare, en Genís i el Bitxo anàvem a investigar una zona de Ribes de Freser que sempre ens feia tilín quan hi passàvem pel costat amb el cotxe però aquest dia, al parar-nos-hi i inspeccionar-ho una mica, no ho vam veure clar i, després de que el meu pare tingués la brillant idea, vam tornar a pujar al cotxe i ens vam dirigir cap al Puigmal.

Puigmal

Vam pujar al Puigmal per la que crec que és la ruta clàssica, des de Fontalba (en aquí s’hi arriba a través d’una pista que surt de Queralbs). I vam baixar pel mateix lloc. En total són uns 10 km amb uns 900 m de desnivell positiu, no està gens malament.

Puigmal

Vam anar fent a poc a poc, parant de tant en tant per admirar les vistes a totes bandes, i sí, en Genís va fer el cim, això sí, amb una mica de mal de cap degut a l’alçada. I és que, amb els seus 2.913, el Puigmal és el cim més alt del Pirineu Oriental Català. A dalt evidentment esmorzar i fotos

Puigmal

Vam fer la baixada envoltats d’una boira que anava i venia, que tan aviat s’espessia com s’obria. Per allà dalt, pocs cops dels que hi hem pujat ens hem salvat de la boira i/o dels núvols, la majoria de les vegades més tard o més d’hora i amb més o menys intensitat aquests han fet acte de presència. Però també és bonic trobar-se amb una mica de tot, sol i boira, així es veu la muntanya de diferents maneres.

Puigmal

El que havia de ser una sortideta, va acabar essent una sortidassa, guai! Sempre es posa bé un Puigmal, es pugi per on es pugi :)


dilluns, 6 de juliol de 2015

21/06/2015 Cabrera

 Cabrera

Cabrera

Aquest dia teníem un compromís familiar i, abans de no fer res, vam optar per una sortida curta i propera però xula: un puja-baixa a Cabrera.

Cabrera

Cabrera

Amb el meu pare, en Genís i el Bitxo vam deixar el cotxe a St Julià de Cabrera i vam pujar al Santuari de Cabrera per la part més aventurera, per la serrica i per l’osca, i vam baixar per la part més clàssica, per les escales i per l’obaga. Pel camí vam anar menjant maduixetes de bosc que anàvem trobant, vam gaudir de la fresca de primera hora del matí, del bonic recorregut i de les esplèndides vistes, de la companyia d'uns burros, i ens vam creuar amb un noi que no tenia compromisos com nosaltres, no, ell tenia temps per a fer 2 puja-baixa.

Cabrera

De vegades ens oblidem que no cal anar gaire lluny ni fer molts kms per gaudir de tot lo bo que aporta una sortida a la muntanya.



divendres, 3 de juliol de 2015

14/06/2015 Marxa dels Passabigues de Santa Pau

En aquesta època de l’any en que el calendari està plena de caminades, després de molt mirar i remirar, amb en Genís i el Bitxo vam decidir anar a la Marxa dels Passabigues de Santa Pau (perquè no l’havíem fet mai, els kms eren més o menys els que buscàvem (uns 18 km i pico), i com que la Garrotxa és molt verda i bonica vam pensar que el recorregut ens agradaria). El dia anterior, després de que el meu pare no pogués acabar l’Emmona perquè l’adversa meterologia va fer que la suspenguessin a mig fer, li vaig dir si volia venir i no va dubtar ni un segon: “I tant que sí!!! El no acabar l’Emmona m’ha deixat un buit... no serà el mateix, però vindré a fer aquests kms!”. I tots plegats la vam ben encertar amb aquesta caminada, ens va encantar en tots els sentits!

Passabigues Santa Pau

Per començar, el preu va ser raonable. Actualment és difícil trobar una caminada que costi menys de 10€ i aquesta “només” ens va costar 8€.

Passabigues Santa Pau

En quant als avituallaments, els més esplèndids que mai hem trobat! Al primer avituallament coca i xocolata, al següent un senyor esmorzar a base d’aminada (de tomàquet, ceba i olives) més pa de pagès amb botifarra i/o bacon més fruita i/o iogur i més cafè, més endavant un avituallament amb unes cireres gegants, fresques i boníssimes, i encara un altre avituallament amb síndria també fresca i boníssima, i a l’arribada quasi podíem haver dinat (hi havia pa, embotit, un munt de galetes, fruita, ..., de tot!). Va fer caloreta però com que molta part del recorregut passava per llocs amb sombra i als avituallaments eren bastant propers i hi havia coses refrescants, no vam pas patir.

Passabigues Santa Pau

Es veu que cada any canvien el recorregut i, no sé com és normalment, però el d’aquest any el vam trobar espectacular. Vam passar per diferents ermites, vam fer pujades amb petites grimpades, molts corriols, vam passar pel costat de mítics volcans com el del Croscat, vam gaudir de molt bones vistes, etc.

Passabigues Santa Pau

També destacar l’ambient de la caminada: darrerament tothom corre o sembla que tothom vulgui arribar abans que els altres, doncs aquí hi havia l’ambient d’anar fent i gaudir.

Passabigues Santa Pau

Sens dubte, una caminada per repetir.



dimecres, 1 de juliol de 2015

13/06/2015 Trail Emmona

L’Emmona és una ultra molt i molt dura (diria que la més dura o, si més no, una de les més dures de Catalunya) però, com que hi ha qui en vol més i més, poc a poc es va endurint encara més (tot i que sembli humanament impossible d’assolir). Va passar de 103 km i 11.433 m desnivell acumulat el primer any, als 106 km i 16.600 m desnivell acumulat els següents anys, i enguany a 171,63 km i 24.120 m desnivell acumulat. Són una barbaritat de kms, per terreny d'alta muntanya, i amb moltíssim desnivell (jo a les caminades de resistència de la CCCR com a molt faig un desnivell acumulat d'uns 6.000 metres i pico)... Enguany oferien 3 modalitats: la gran ultra amb aquests 171,63 km i 24.120 m desnivell acumulat, la ultra trail de 122,57 km i 18.278 m desnivell acumulat (que ve a ser l’equivalent a l’antiga ultra), i la trail de 66,49 km i 9.863 m desnivell acumulat (que ve a ser com una antiga marató que també oferien els darrers anys però augmentada).

Emmona

El meu pare mai se la vol perdre i enguany no ha estat l’excepció. Li feia molta il·lusió provar les 100 milles (els 171,63 km) però, essent conscient que només fa uns 6 mesos que es va operar el genoll, finalment va tenir seny i es va conformar amb la trail.

Emmona

Aquest any no tocava: primer el meu pare es pensava que no podria fer ni la gran ni la petita de les Emmona degut a la operació al genoll, després d’haver superat bé unes quantes caminades de resistència es va apuntar a l’Emmona “petita” i, arribat el gran dia, la meteorologia va fer que primer la neutralitzessin i finalment la suspenguessin. En aquells moments la majoria dels participants estaven a Vallter després d’haver fet 38,4 km i 3.335 m desnivell positiu i 1.954 m desnivell negatiu, alguns feia hores que estaven allà neutralitzats a l’espera de si el temps millorava i els deixaven prosseguir, a alguns en un petit moment de clariana els havien deixat prosseguir però després un cop superat el cim de Bastiments (que no és pas poca cosa) els havien fet recular novament a Vallter, sembla ser que de Vallter a Núria estava complicat sobretot pel pas pel Pic de l’Infern on hi havia tempesta de calamarsa, boira, fred, etc. Només els pocs més ràpids van poder finalitzar la trail. Pel que fa a la ultra i a la gran ultra, que també van acabar essent suspeses en algun punt una mica més tard que el trail, per poquet ni els participants més ràpids van poder finalitzar. Han aparegut vàries crítiques vers la organització però crec que tots els que hem patit algun cop algun contratemps d’aquests o semblants, i a cims d’aquestes alçades (per sobre els 2.000 m), podem comprendre la decisió dels organitzadors. A més, després de tota la immensa feinada que ha de comportar una prova com aquesta, ells deuen ser els primers en lamentar haver de prendre una decisió així.

Emmona

Amb ma mare havíem anat a Vallter, sense que el meu pare s’ho esperés, per animar-lo ja que més o menys era el punt que conformava la meitat del trail. Vam arribar i ens vam trobar tot el sarau: molts participants allà aturats, juntament amb molts familiars i amics seus, la cursa neutralitzada i cares de tot tipus (de cansament, d’enfadament, d’alleujament, de decepció, de preocupació...), l’arribada en compta-gotes d’alguns participants, els organitzadors contactant amb organitzadors d’altres punts per conèixer l’estat del temps i prendre decisions, la bogeria del temps (sol, pluja, boira, etc, tot anava i venia en qüestió de minuts; a Vallter era un canvi constant, als cims no ho vèiem però el temps estava fatal)... Poc després de que anunciessin que la cursa es suspenia i que posarien a disposició dels participants autobusos per retornar a Sant Joan de les Abadesses, va arribar el meu pare, passades les 15:30. Gran alleujament per a nosaltres. Ens va explicar que a ell només li havien caigut quatre gotes d’aigua just abans d’arribar a Vallter i que s'havia trobat algo de boira també just abans d'arribar a Vallter, i que ja sabia que la cursa estava suspesa perquè uns participants que anaven més o menys al seu ritme van rebre una trucada d’uns altres participants comunicant-los la notícia. Comprensió vers l’organització però un buit dins per no poder acabar l’Emmona. Vam estar esperant una estona sense èxit si vèiem arribar d’altres participants coneguts, i cap a casa. Ara a esperar l’Emmona 2016...



dilluns, 29 de juny de 2015

07/06/2015 XIX Caminada Reus - Prades - Reus (CCCR)

Reus - Prades

És el segon any que fem aquesta caminada. Per a nosaltres no és que sigui de les més xules, bàsicament perquè a l’inici hi ha molt asfalt per sortir de Reus i per travessar urbanitzacions abans d’entrar a la muntanya i al final hi ha molta i molta pista abans d’arribar a Reus, entremig sí, entremig la caminada és xula. Però com que aquesta caminada només l’havíem fet un cop (l’any passat) i enguany les 2 darreres caminades de la CCCR abans de l’estiu que sí que trobem que són de les xules (Cap de Rec i Gràcia – Montserrat) no les podem fer perquè tenim altres compromisos, vam decidir despedir la CCCR fins passat l’estiu amb aquesta caminada, la Reus-Prades-Reus.

Reus - Prades

Ni és de les caminades més llargues ni és de les caminades amb més desnivell (54,8 km i 2.950 m desnivell acumulat), però seguint la tònica d’aquesta temporada va ser una caminada amb calor i això va fer que fos més complicada. Sens dubte tanta calor, xafogor, aire i terra cremant com a la 7 cims no ho hem tornat a trobar en cap caminada, de calor n’ha anat fent però entre sombres, algo de vent, fonts, riuets, etc, les caminades han sigut més suportables però això no treu que hi hagi hagut alguns moments xungos per la calor. A la Reus-Prades-Reus, per exemple, una prova de que de calor en va fer és que a cada avituallament jo bebia uns 3 vasos de líquid quan amb 1 sempre faig i de sobres, el papa es remullava a cada font que trobàvem, i en un avituallament una ambulància es va emportar un participant sembla que per un cop de calor (pell de gallina al veure aquestes coses). A més de calor, en aquesta ocasió jo vaig anar tota la caminada amb torticolis (em vaig aixecar xunga i no va marxar en tot el dia): quan notava que tenia algú al darrera i volia veure qui era i preguntar si volia passar, no podia girar bé el coll i literalment m’havia de girar tota jo; igualment, per gaudir de les vistes, no podia girar el coll a dreta i a esquerra i m’havia de girar tota jo a banda i banda; em sentia una mica robot.

Reus - Prades

Enguany la veritat és que de Reus fins a Prades (on molta gent acaba la caminada) força bé. Passat el primer tram d’asfalt (déu n’hi do! després de 1 hora caminant pujant), comença la muntanya, primer d’una manera força planera i passat el primer control la cosa canvia ja que puja i puja per uns corriols drets, estrets i plens de pedres fins a l’avituallament de l’esmorzar, després la pujada encara continua una mica més per després més aviat planejar i acabar deixant pas a una curiosa zona que és com un gegant descampat força desèrtic amb esplèndides vistes als pobles que estan a baix i a les muntanyes dels voltants. Després de travessar tot aquest “descampat” amb petites pujades-baixades, baixada i avituallament, i encara algunes petites pujades-baixades més i baixada i arribada a Prades ara per una zona menys desèrtica i més boscosa. A Prades, un bon dinar en la seva bonica plaça i a prosseguir la caminada.

Reus - Prades

La segona part de la caminada enguany se’m va fer força pesada...

Reus - Prades

De Prades al següent avituallament, que està en un poblet, hi ha pocs kms i planers però bàsicament són per una pista i enguany sota el sol i patint calor i això em va deixar KO, sense forces, per sort allà ens vam refrescar amb fruita, beguda i ens vam remullar en una font.

Reus - Prades

La pujada que hi ha a continuació me la vaig agafar amb calma, li vaig dir al papa que ens veuríem a dalt o si més no que això esperava i ell em va dir “va! tira!” però va baixar el ritme i vam anar fent junts sense pressa però sense pausa fins dalt, avançant algú que anava pitjor que jo. Gran respir a l’arribar dalt però després tota la travessa que vam fer per dalt abans no vam arribar a l’avituallament se’m va fer eterna, potser perquè erròniament recordava l’avituallament poc després de la pujada.

Reus - Prades

Ara tocava una llarga i tècnica baixada, amb moltes pedres. A la pujada, que no és lo meu, ni en somnis atrapo el meu pare; a la baixada, només l’any passat vaig aconseguir anar més ràpid que el meu pare senzillament perquè ell tenia un genoll xungo; ara, després d’operar-se, no hi ha manera d’atrapar-lo, ni a les pujades ni a les baixades. Aquesta llarga i tècnica baixada, amb moltes pedres, no va ser l’excepció (papa davant i jo darrere; i de tant en tant inclús agafava cert avantatge i després m’esperava en algun punt), i això que cal anar amb compte, amb molt de compte, llegiu sinó l’experiència d’en Manel, amb qui tot sovint coincidim:
”En el control de la Mussara faig broma amb unes dones de l'organització sobre les moltes sorpreses que guarda el recorregut.El paratge del refugi sembla molt bonic, però ara toca baixar. La baixada és tècnica, molt tècnica; el camí de les tosques és llarg i ple d'unes pedres molt perilloses.Inicio la baixada amb precaució.El més dur ja està fet i ara toca fer un descens amb prudència. Un revolt, dos, tres...Uns companys de marxa van per davant, uns revolts per davant quan trepitjo malament i em torço el tormell esquerre, i en intentar recuperar l'equilibri amb el peu dret ensopego amb una altra pedra i volo literalment cap a la banda esquerra del camí. Xoco amb les roques que voregen el camí. Em surt un crit esfereïdor que atura als companys que pregunten que passa sobre els seus caps. La meitat del meu cos a queda dins dels arbustos i intento desfer-me dels branquillons i m'assec uns instants. Contesto als companys que no passa res, que he caigut i que tot està bé. Però no tot està bé i encara no ho sé. M'aixeco i observo tota la cama esquerra magullada i ferides aquí i allà per tot el cos. Però moltes vegades el pitjor és el que no es veu. Per davant 20 quilòmetres i el control més proper força lluny. Continuo baixant per un empedrat que em fa estar amb els cinc sentits posats a cada pas. No passen un parell de quilòmetres de baixada i una punxada em travessa el recte femoral de la cama dreta. M'aixeco el pantaló i observo un blau del tamany d'un donut. Has begut oli nano!!, em dic. L'impacte ha estat en aquesta part de la cama i el dolor ha despertat per a engarrotar-me la cama. Si aquest impacte hagués estat uns centímetres més avall el genoll s'hagués fet mistos. Continuo, arribo finalment a Vilaplana amb un dolor intens a diferents parts del cos: el canell dret, les magulladures del pit, de les cames i el recte femoral que em bull i està dur com una pedra. La meva primera intenció és apropar-me a l'ambulància -d'un cridaner color verd-, però estan atenent a dues noies; una d'elles amb un embenat aparatós al genoll. Decideixo passar primer per l'avituallament i després apropar-me a l'ambulància. Quina no va ser la meva sorpresa quan vaig veure marxar l'ambulància davant dels meus ulls. Bec una mica i inicio de nou la marxa camí de l'Aleixar. El poble és a prop de Vilaplana, però se'm fa molt i molt llarg. La calor de les cinc de tarda és terrible. La sortida del següent poble tenia una darrera pujada cimentada que em va acabar de passar factura. Apreto les dents, ruixo amb aigua les ferides i la cama dreta comença a engarrotar-se i he de baixar el ritme ja de per si lent. Un metre, dos, tres...albiro arribar a Reus. Començo a coixejar obstensiblement quan arribo a l'últim control. Allà em fan unes primeres cures i faig broma amb els voluntaris sobre si arribaré abans de les deu o no. L'optimisme en aquests casos et dóna un plus. Reprenc el camí i ara toca una baixada entre plàtans amb una ombra que s'agraeix. Una cama tira i l'altra s'arrossega. En entrar a Reus aixeco un puny perquè aquesta caminada sí que està sent èpica. El dolor sembla que ha desaparegut, tot i que sé que si és una ruptura aquest esforç de més de vint quilòmetres amb la cama malmesa em pot passar factura. Baixo una llarga avinguda i de cop gir a la dreta i una petita recta em du a l'arribada. He lluitat, he patit i he arribat. Aquesta copa està sent més difícil que no em pensava. Però cal saber patir.Com deia un rètol que vaig veure a la Riudoms "el patiment desapareix, la glòria és eterna". Ara toca guarir ferides i la ruptura del recte femoral. Els practicants d'aquest esport estem fets d'una altra pasta. I aquestes situacions són part de l'aventura.”
I el tio va i només va arribar una mitja horeta després de nosaltres! Quina fera!

Reus - Prades

Bé, superada aquesta “senyora” baixada hi ha un tram agraït a tocar d’un riuet amb petits salts d’aigua. Enguany vam veure alguns companys de la caminada banyant-s’hi per fer-se passar la calor. I després un agraït avituallament en un altra poblet i novament una font per remullar-se.

Reus - Prades

Ja només quedaven uns 13 km i força planers però... quins 13 kms! Pistes i més pistes! Calor i més calor! El següent avituallament que també és en un poblet està a només uns 4 kms, així que encara passen ràpid tot i ser per pista, i en allà novament a hidratar-se i a mullar-se en una font. Però després, ai després!, uns 7 kms molt i molt eterns, avorrits i passant calor per pistes. En aquí alguns ens van avançar corrent, no sé pas d’on van treure les forces per córrer aquí! D’altres avançaven més a poc a poc que nosaltres perquè anaven tocats (per ampolles, sobrecàrrega, etc). Jo estava tan agobiada, no veia mai la fi, que crec recordar que no vaig tenir esma d’intercanviar paraules amb ningú. I, per fi, van aparèixer les primeres cases de Reus i l’esperat avituallament en una àmplia i bonica avinguda amb arbres oferint sombra, una font per remullar-se per enèssima vegada, i una senyora amb un esprai ruixant amb aigua freda i alguna cosa miraculosa més les cames de tots els participants. Un petit paradís. Estaria bé trobar aquest avituallament abans ja que a partir d’aquí ja només queden 2 km a través de diferents carrers de Reus fins a l’arribada que està a les piscines.

Reus - Prades

Vam tardar 11 hores 28 minuts, uns 30 minuts més que l’any passat.

A l’arribada, moment de descans i de retornar el cos a una temperatura normal gaudint d’un bon entrepà, sombra, i conversa amb d’altres companys de fatigues. I després, contrast entre la dutxa d’aigua freda i la roba neta però cremant ja que es va passar tot el dia dins d’una maleta dins del cotxe sota el sol. Fins i tot el desodorant va quedar KO: un desodorant de barra, després de passar tot el dia dins del cotxe sota el sol va i la boleta que fa sortir el desodorant no rodava així que la vaig prémer amb el dit i la vaig fer rodar i xuffff! va sortir un munt de desodorant líquid d’un desodorant de barra! el sol l’havia fos completament! En fi... fins aquí les estranyes aventures causades per la calor.



dimarts, 16 de juny de 2015

31/05/2015 40a Travessa del Montseny (CCCR)

Travessa Montseny

La Travessa del Montseny! Què puc dir-ne? Ja fa uns quants anys que la fem, abans de viciar-nos a la CCCR ja la fèiem, fins i tot el Bitxo l’havia fet. És xula, ja que tant els paratges del Montseny com les vistes que ens ofereix són fantàstiques. I alhora és dura, els seus 48 km fan que sigui la marxa més curta de la CCCR però en canvi és de les que més desnivell té, 5.000 m desnivell acumulat. Si a la majoria de marxes el desnivell és degut a un munt de petits cims i/o a les irregularitats del terreny que no és completament pla, aquí el desnivell és degut “només” a 3 cims (el Tagamanent, el Matagalls i les Agudes, bé, en realitat són 4 però el Turó de l’Home està pràcticament al costat de les Agudes i la pujada és mínima), això vol dir que les 3 pujades i baixades són llargues i inevitablement hi ha algun moment (que acostuma a ser quan es puja a les Agudes) que no entens com, després de tanta i tanta estona d’anar fent, aquella pujada no s’acaba i n’estàs fins els mismíssims. Per altra banda, el fet de tenir-la a tocar de casa (sí, és de les poquíssimes marxes de la CCCR que ens cau a prop) i conèixer-ne el terreny, encara se’m fa més dura perquè sé que ve això i allò i em vénen tots els mals només de pensar-hi, he d’intentar distreure la meva ment en altres coses.

Travessa Montseny

Vam anar a Aiguafreda, el punt de sortida de la marxa, amb en Xevi, ell la feia per primer cop i corrent. Evidentment a la que vam iniciar la pujada al Tagamanent, el vam perdre de vista. Aquesta pujada no és pas poca cosa i el corriol és entretingut amb algun pedrusco per aquí i allà però estàvem frescos perquè acabàvem de començar així que la vam poder fer força bé. També vam tenir sort de poder sortir dels primers i, per tant, de no trobar embussos al corriol. Un cop dalt, vam passar el control de la marxa, vam tirar alguna foto i ens vam alegrar de veure que seria un bon dia per gaudir de les vistes, aquest any estem tenint molts dies així, genial. Al fer el llarg Pla de la Calma, el tram de la marxa més planer, vam poder anar apreciant la boira que tapava Osona i les muntanyes sobresortir-ne, el Matagalls i les Agudes que serien els nostres propers cims a assolir, els Pirineus molt al fons, i un cel radiant. Acabat el Pla de la Calma, a Collformic, esmorzar abans de pujar al Matagalls (donuts per tenir un dia rodó).

Travessa Montseny

El Matagalls té com 3 trams de pujada, el 1r està més tapat per la vegetació, i els 2 darrers en tot moment veus què has fet, on estàs, i el que t’espera. Sempre em fa gràcia, abans de començar el 2n tram, aixecar el cap i veure perfectament definit el camí de pujada i en canvi veure un munt de gent escampada arreu, més fora que dins el camí, semblant a un ramat de vaques pasturant per tota aquella pendent. I és que a baix es veu molt bé el camí però un cop hi ets i vas fent, vas veient camins per tot arreu, total, que tothom puja per on pot/vol. La majoria vam pujar al Matagalls a pas de tortuga ja que era el 2n cim que fèiem i tots per allà on podíem/volíem, devíem conformar una imatge esplèndida per fer-ne una foto des de l’aire. Dalt al Matagalls, novament, a passar el control de la marxa i a tirar alguna foto, a gaudir un moment de les vistes i a continuar la marxa, ara per una gran i bonica baixada envoltats d’arbres fins a l’avituallament de l’entrepà de St Marçal, en aquí ens va avançar molta gent que corria.

Travessa Montseny

Tocaven les Agudes... La pujada és llarguíssima, va fent esses entremig d’arbres i vas veient gent més avall i més amunt però no hi ha manera de divisar mai el final de la pujada. Només de començar, petit contratemps: anava enganxada rere el papa (massa enganxada) i, com sempre que pujo, amb el cap tocant quasi els peus (poques vegades miro amunt per no veure el que m’espera), i va i un dels meus bastons va tocar un dels peus del papa que s’aixecava i aquest em va enviar el bastó directe a la meva boca! Vaig deixar anar un crit però el papa ni se’n va enterar i em van avançar unes quantes persones els segons que jo vaig estar dubtant entre si tocar-me les dents o no perquè ja m’imaginava una d’aquelles escenes típiques dels dibuixos animats en que una a una van caient totes les dents... per sort, les dents estaven senceres però vaig notar un petit rajolí de sang sobresortint del llavi i un bulto, vaja, que devia semblar que algú m’havia clavat un cop de puny... com que semblava poca cosa i el papa havia avançat un munt, vaig anar tirant amunt i amunt, fent ziga-zagues i més ziga-zagues, essent una més d’una gran filera de participants. En aquí vaig tenir el típic moment de pensar “encara no s’acaba aquesta pujada? joder!” però vaig aconseguir no parar i anar seguint dins la filera de participants, és la tercera pujada i juraria que també la més llarga, així que a la majoria se’ns fa eterna. Quant feia les darreres passes per assolir el cim vaig veure el papa rient fent-me una foto, jo devia fer pinta de morta i ell en canvi estava radiant (les pujades no l’afecten, el contrari, tira i tira), vés a saber quanta estona feia que m’esperava. I, per fi, vaig poder passar el control de la marxa de dalt les Agudes, aturar-me uns segons per recuperar-me i, després sí, gaudir de l’entorn, fer fotos i explicar al papa que m’havia ferit.

Travessa Montseny

Aproximació força planera i curta fins al següent avituallament ple de fruita refrescant (síndria, taronja, etc) i darrers metres de pujada aquest cop fins al Turó de l’Home. Aquí, com en els altres 3 cims, tocava passar un control.

Travessa Montseny

Ara ja només quedava una baixada, això sí, llarguíssima, llarguíssima, llarguíssima, per diferents terrenys (zones boscoses, pistes, etc) amb un avituallament entremig al Pantà de Santa Fe que m’encanta perquè hi ha coca i... formatgets! me’n vaig cruspir uns quants, jejeje. En aquí jo vaig feliç perquè per mi ha passat el pitjor (la pujada) i el papa no va tant feliç perquè prefereix pujar que baixar, què hi farem, tots tenim moments de tot. I en aquí, novament, ens va avançar molta gent que corria, és el que tenen les baixades, que els corredors s’hi deixen anar.

Travessa Montseny

Enguany vam ensopegar un bon dia, sol però sense fer excessiva calor o potser no la vam notar perquè vam passar per moltes zones boscoses on els arbres ens feien sombra i als cims hi corria una mica d’aire, on vam estar més exposats al sol va ser al Pla de la Calma i pujant al Matagalls però encara era força d’hora al matí. Vam tardar 10 hores 26 minuts. A Gualba de Dalt, a l’arribada, ens hi esperaven en Genís i el Bitxo, un merescut entrepà de botifarra i, enguany, per ser la 40 edició d’aquesta marxa, un petit trofeu.