diumenge, 30 de juny de 2019

AL MEU PETIT GRAN COMPANY


Tu vas ser l’elegit (i jo l’elegida). Era l’agost del 2003 quan vam anar a la granja on havies nascut. En Genís em va preguntar “n’estàs segura?” però jo no en vaig tenir cap dubte, eres tu. Volia un mascle i, sí, no podia escollir perquè només tenies germanes però, sens dubte, el fet de que fossis l’únic de la cadellada et feia especial. Aquell dia vam marxar sense tu perquè encara eres massa petit per separar-te de la teva mare. En Genís et va portar a casa l’11 de setembre sense jo saber-ho, essent una de les millors sorpreses que he tingut.




Eres petitó, en Genís calça un 45 i feia gràcia quan mossegaves una sabatilla seva perquè quasi éreu de la mateixa mida. Anaves amb tothom (gossos/gats de mida petita/gran, humans infants/adults...) i eres un cul inquiet, pensàvem que era degut a que eres un cadell i que de més gran et tranquil·litzaries, però tota la vida has estat així: simpàtic, explorador, i mooolt bo. Per mi, the best.





Amb l’excusa de passejar-te i cansar-te (tasca difícil aquesta última), ens vam iniciar a la muntanya junts i poc a poc ens vam anar viciant. Els diumenges, ben d’hora al matí, quan em vestia d’esport, ja saltaves i cridaves content i fins que no entràvem al cotxe no paraves (els veïns ens devien maleir). Vam començar amb sortides curtes i properes a casa amb el meu pare, després algun cim, ..., i vam acabar fent maratons (com la Rupit-Taradell o la Travessa del Montseny) i alguna travessa d’alguns dies (com Núria – Les Gorges de Carançà o com Cavalls del Vent). Hem trepitjat herbes, sorres, fangs, roques, neu, platges, rius, etc. Hem caminat sota el sol, la boira, el vent, la pluja, la neu, la lluna, etc. T’adaptaves a tot i ho feies amb ganes. Sempre he trobat curiós (i molt ben fet) que no sortissis mai del camí: normalment, a la muntanya un gos no es dedica a seguir un corriol estret, va i ve, va i ve, i empaita un cabirol o es tira a l’aigua, en canvi tu no, tu sempre anaves dins el camí i si havíem de sortir del camí i anar camp a través et quedaves una estona com pensatiu abans de seguir-nos. Els cops que hem hagut de grimpar (al Pedraforca, al Carlit, a les Agudes, etc), tu anaves saltant de roca en roca, sempre amunt, i inclús quan era materialment impossible que saltant pugessis una roca perquè la roca era gegant i tu un gos de mida petita, ho provaves un cop i un altre, evidentment t’acabàvem ajudant, però era un orgull veure com no defallies i ho intentaves sense parar a la mateixa roca o buscant-ne una altra. A l'arribar a casa: banyera i sofà els dos, cansats però contents.


















Quan marxàvem de vacances, amb en Genís sempre buscàvem llocs on poguessis venir: un apartament a la platja on acceptessin gossos, al Camí de Sant Jaume, al País Basc, a París...



No tot son flors i violes, jejeje. El teu petit defecte: lladrar al veure patins, patinets, monopatins, esquís, etc, bé, no exactament al veure aquests “transports” sinó al veure algú anant-hi pujat a dalt. Per exemple, si veies una persona que portava un patinet (amb la conseqüent fressa de les rodes) però aquesta persona anava a peu al costat dirigint només el manillar tu no cridaves, només cridaves si aquesta persona anava dalt del patinet. Què devies pensar al veure una persona enfilada dalt d’una cosa rodant i/o lliscant que et fes cridar?

Aquí, precisament, amb cara de dòcil xaiet que no ha trencat mai cap plat...

L’arribada del nen a tu et va agafar que ja eres avi i, com sempre, et vas portar estupendament bé. Els primers dies, si veies que el tenia en braços, cada 5 segons em rascaves i jo te’l deixava olorar una vegada rere l’altra (sovint mentre sentia ma mare dir “home, no l’acostis”) i si el nen plorava i jo estava en una altra habitació t’inquietaves i em venies a buscar. El nen va anar creixent i reia quan et veia (vés a saber què devia pensar). I el nen va anar creixent més i tu el buscaves per jugar i/o per estar al seu costat. Però, clar, tu també vas anar fent-te més vellet i ara al final era el nen qui et buscava per jugar i tu ho evitaves, junts sí, però de tranquis.








Fins i tot en el trist moment de deixar-nos ho vas fer bé. Feia alguns anys que la veterinària em deia “és increïble l’energia que té aquest gos a la seva edat” i en els darrers mesos ja em deia “en algun moment farà un baixón perquè màxim aquesta raça viuen uns 15 anys”. I el baixón va venir ni més ni menys que el 5 de gener d’enguany, just abans d’anar a veure la cavalcada dels reis: vam córrer al veterinari perquè anaves de tort, segons ens van dir, molt probablement degut a una otitis interna (tot i que també podia ser degut, per exemple, a un petit atac de feridura). Des de llavors medicament diari, perquè a la que intentàvem reduir el medicament requeies. I, medicat, però vas anar fent vida “normal”: dormint molt però posant-te content quan arribàvem a casa, ara el pinso ben triturat però menjant i bevent que és el que importa, t’havíem de pujar/baixar les escales a coll i després a poc a poc però feies passejos a fora encara... Fins el 22 de maig en que et vaig veure a les 15:00 i et vaig donar el dinar i la pastilla sense sospitar res, i un parell d’hores més tard ens deixaves de cop i volta. Estaves sol (ens va saber molt greu!), no vas patir (per sort!), vas marxar sota la taula del menjador, a falta d’un mes per complir els 16 anys.


Tinc un munt de fotos on surts més fotogènic però en aquestes surts com ets tu: a la muntanya, brut i cansat però content



La teva última estada a Núria el juny del 2018 i la teva última pujada a un cim (el Montsianell al Delta de l'Ebre) l'agost del 2018






Has deixat un buit immens que intento omplir recordant tot el que hem viscut junts, totes les aventures compartides, i totes els lladrucs/rascades/mirades/llepades rebudes. Gràcies per tant, tant i tant. Gràcies per tot.




dilluns, 24 de desembre de 2018

Bon Nadal i Bon Any 2019

Personalment el 2018 ha estat un gran any, marcat per les múltiples celebracions dels 40. A veure el 2019...

divendres, 22 de desembre de 2017

Bon Nadal i Bon Any 2018

Enguany hem fet caminades curtes amb el petit, una estona a la motxilla i una estona a peu. L'any que ve, més! Bones festes i un millor 2018 🎉


dimecres, 21 de desembre de 2016

Bones festes i un millor 2017

Servidora, ja ho veieu, enfeinada però feliç amb aquest parell.

dimecres, 23 de desembre de 2015

Bones festes!


dijous, 23 de juliol de 2015

18/07/2015 Els Empedrats

Els Empedrats

Fa uns anys, quant vam fer Cavalls del Vent, aquesta part del recorregut (Els Empedrats) va ser de les que més ens van agradar, així que teníem pendent tornar-hi amb calma. I també teníem pendent anar a treure el cap al Refugi Vents del Cadí d’en Fran Izquierdo inaugurat fa poc més de 1 any i que precisament està en aquella zona. Doncs el dissabte 18 de juliol vam decidir que ens trauríem aquest parell de cuquets que teníem i, a més, ens refrescaríem, i cap allà vam anar!

Els Empedrats

Els Empedrats

Amb el meu pare, en Genís i el Bitxo vam aproximar-nos amb el cotxe fins a Bagà i d’allà fins al Refugi Vents del Cadí on vam deixar el cotxe. No vam veure en Fran pel refugi així que vam iniciar la nostra ruta i vam pensar que ja el saludaríem al finalitzar. La ruta escollida era d’uns 10 kms i uns 900 m de desnivell positiu: pujar pels Empedrats, visitar un parell de fonts (la Font Gran d’Escriu i la Font del Faig al costat del Refugi Sant Jordi), passar pel Coll de Galligans i pel Pas de la Boixassa, i baixar passant per la Collada de la Pelosa.

Els Empedrats

Els Empedrats

Abans d’enfilar-nos pels Empedrats, vam desviar-nos fins al Bullidor de la Llet, un brollador d’aigua que no coneixíem però que vam trobar ben sec, es veu que en tot el juliol no hi ha caigut ni una gota de pluja, quin estiu, aquest! Als Empedrats, com no, el Bitxo va fer-hi més d’una remullada i nosaltres vam fer-hi mil i una fotos ja que és molt bonic (una pujada per riu i pedres, de tant en tant enmig de grans parets, i de tant en tant algun petit salt d’aigua al costat). Passat el Pas de la Boixassa que, per cert, també és molt bonic perquè sembla que passis d’una dimensió a una altra perquè tot de sobte passes de veure uns paratges a veure’n uns altres, ens trobàvem al punt més alt de la ruta així que hi vam esmorzar tot gaudint d’unes magnífiques vistes al Pedraforca, al Cadí, a la Vall del Bastareny, etc. A la tornada, tot baixant de la Boixassa jo vaig anar de cul a terra i poc després ens vam creuar amb el Fran, la seva gosseta i un seu amic que pujaven, jajaja, per fi el vam poder saludar. A la baixada no hi havia cap riu per remullar-nos però, passada la primera part, la resta va ser per una zona força ombrívola així que tampoc vam patir calor. A l’arribada, abans de tornar en cotxe cap a casa, una remullada a la Font Nostra.

Els Empedrats

Una ruta molt bonica i molt recomanable.