dissabte, 7 de novembre de 2020

Tres petits 100 cims

Diumenge al matí, mentre l’ajudo a vestir-se, al veure que la roba és la normal de cada dia pregunta “Avui no anem a la muntanya?”. Un cop més li explico que els metges i les metgesses estant treballant molt però que el virus no marxa i que ara, com que li agrada el fred, encara n’hi ha més i per això ens diuen que no podem sortir del nostre municipi. Acabem fent una caminada per les afores, per camins que enllacen cases de pagès, preveient que el passeig que hi ha al costat del riu estarà ple de gent. 


A la vida ens hem d’anar adaptant a tot el que se’ns presenta. Pels motius que sigui, a vegades ens és més fàcil i a vegades ens és més difícil adaptar-nos.


Estant embarassada, vaig dir adéu a les caminades de resistència que feia amb el meu pare al fer figa en una. I vaig retornar a les caminades populars d’entre 10 i 20 km amb en Genís. Quan va néixer el nostre fill vam continuar amb les caminades populars d’entre 10 i 20 km amb ell a la motxilla. Quan va començar a caminar ens vam passar a les caminades populars curtes de fins a 15 km màxim, ell caminava una mica i quan ens atrapava el cotxe escombra el posàvem a la motxilla, no era qüestió de fer anar malament a l’organització. També fèiem excursions i cims pel nostre compte però les caminades populars ens anaven bé per descarregar la motxilla de beure i menjar per als tres, ja que teníem avituallaments. Darrerament, ja sense motxilla perquè ja camina més i ja pesa déu n’hi doret al tenir 4 anys i mig, hem reprès el repte dels 100 cims de la FEEC fent aquells cims més assequibles que abans amb el meu pare no ens motivaven perquè amb pocs kms s’assoleixen però que ara ens van perfectes perquè el meu fill els pot fer. Abans sortíem de casa ben d’hora al matí, pujàvem una muntanya pràcticament sols, érem dels primers a fer el cim i a esmorzar-hi i mentre baixàvem era quan ens creuàvem amb molta gent pujant. Ara en canvi ens despertem i esmorzem tranquil·lament a casa, comencem a pujar una muntanya a mig matí xino-xano al ritme del meu fill, creuant-nos amb la darrera gent que puja i amb molta gent que baixa, fem el cim i dinem allà dalt gaudint de les vistes i de la solitud que hi acostuma a haver al migdia, i després baixem altra cop xino-xano pràcticament sols, passant així el dia a la muntanya. Fem cims petits però no per això deixen de ser bells, si estan al llistat dels 100 cims de la FEEC és per alguna raó!


Aquesta tardor hem pogut fer tres 100 cims i quan el virus ens deixi hi tornarem amb més ganes.


Vam pujar a Sant Ramon, a Sant Boi de Llobregat. Està coronat per una ermita, una plaça, i moltes taules per fer pícnic a més d’un bar restaurant. Vam pujar per una pista sense asfaltar molt i molt i molt concorreguda per caminadors, corredors i ciclistes, bé, de tant en tant agafàvem algun corriol per on passava poca gent. Un cop dalt vam gaudir de les vistes (es divisa Barcelona, el Delta del Llobregat, el Garraf...) i al veure-hi tanta gent vam decidir dinar ens unes grans pedres que havíem vist en un corriol, per estar tranquils. En total van ser uns 6 km.




També vam pujar a Collbaix, a Sant Joan de Vilatorrada. Ens vam trobar amb molts i molts corriols per pujar-hi i no sé si vam anar pels pitjors però més d’un cop vam acabar de quatre grapes. El meu fill deia “és una muntanya molt difícila”. A dalt, vistes privilegiades de Montserrat, espectacular. No vam arribar als 6 km.




I el darrer cim que vam poder fer va ser el Puig de Sant Miquel, a Rubió. Digne de veure el petit poble de Rubió i poca gent en aquest cim, també amb vistes a Montserrat però aquest cop per la part de darrera. I va ser tota una experiència passar pel parc eòlic d’aquella zona i veure de prop els gegants molins de vent. En aquí vam fer 7 km i pico.







dissabte, 22 d’agost de 2020

Pic Negre d'Envalira i Cassamanya Nord

Escapada a la muntanya amb el papa, com anys enrere. Això sí, una mica més rovellats (el papa es recupera d'una fascitis plantar i jo porto uns anys que, amb el nen, poca cosa faig) però hem assolit els objectius que ens havíem marcat: el Pic Negre d'Envalira 2.822m (al Pas de la Casa) i el Cassamanya Nord 2.750m (a Ordino).

Dos cims força concorreguts, bé, no sé si son cims d'aquells clàssics que sempre atrauen gent o si després del confinament pel coronavirus i degut a haver de mantenir la distància amb altres persones per evitar nous contagis ha fet que aquest estiu més gent opti per les vacances de proximitat i l'aire fresc...

Dos cims situats en entorns ben diferents:

Per pujar al Pic Negre d'Envalira hem sortit de les pistes d'esquí del Pas de la Casa i hem passat per l'Estany de les Abelletes,

hem pujat per una zona pedregosa fins al coll que condueix al pic de les Abelletes, hem continuat pujant per una altra zona pedregosa ara fins al coll que separa els Pics de Fontnegra i els Pics d'Envalira,


i després ja hem fet la pujada fins al Pic d'Envalira i fins al seu veí Pic Negre d'Envalira. 




Com que el papa s'ha quedat amb ganes de més, hem fet una punta que es veia direcció als Pics de Fontnegra, i ens hem quedat amb les ganes de pujar al Pic les Abelletes, hem fet l'intent però el camí no estava ben definit o no l'hem sabut veure, i semblava que havíem de grimpar perquè aquest pic és tot un pedregam... 



A la baixada, l'Estany de les Abelletes estava ple de gent dinant de picnic i posant els peus a l'aigua, com que només està a mitja horeta caminant del Pas de la Casa, moltes famílies s'hi arriben amb els nens/es. Ens han sortit quasi 9 km i 777 m de desnivell positiu.



Per altra banda, per pujar al Cassamanya Nord hem sortit del Coll d'Ordino, hem pujat a través d'una ombrejada zona boscosa plena de boniques però tòxiques flors (la tora) fins un coll,



i a partir d'aquí a disfrutar de les vistes i a patir amb les contínues senyores rampes que hi ha fins al Pic de Cassamanya coronat per una muntanyeta de pedretes i un cartell que indica el nom i l'alçada. El camí no té pèrdua, hi ha un evident sender a més de marques grogues.




Després hem vorejat el Cassamanya Mig i ens hem arribat al Cassamanya Nord, que és el més alt dels 3. Si el Cassamanya estava a petar de gent, aquest estava buit. Hem pogut esmorzar i gaudir de les vistes de 360º a les muntanyes andorranes en soledat. 




El papa deia que era tan xulo que volia passar-se el dia allà dalt, jejeje. Però, evidentment, hem hagut de baixar. Ens han sortit 9 km i pico i 845 m de desnivell positiu.



A veure si podem repetir ben aviat! Acabo amb una imatge que em va encantar, un grup de cavalls envoltant i fent sombra a un cavall petit que dormia.


dimarts, 24 de desembre de 2019

Bon Nadal i Bon Any 2020


El 2020, un any de canvis... Trist quan el Bitxo ens va deixar. A tope perquè el nen amb 3 anys, clar, no para. Per altra banda, m'he estrenat amb lo de córrer, qui m'ho havia de dir! A veure el nou any...

diumenge, 30 de juny de 2019

AL MEU PETIT GRAN COMPANY


Tu vas ser l’elegit (i jo l’elegida). Era l’agost del 2003 quan vam anar a la granja on havies nascut. En Genís em va preguntar “n’estàs segura?” però jo no en vaig tenir cap dubte, eres tu. Volia un mascle i, sí, no podia escollir perquè només tenies germanes però, sens dubte, el fet de que fossis l’únic de la cadellada et feia especial. Aquell dia vam marxar sense tu perquè encara eres massa petit per separar-te de la teva mare. En Genís et va portar a casa l’11 de setembre sense jo saber-ho, essent una de les millors sorpreses que he tingut.




Eres petitó, en Genís calça un 45 i feia gràcia quan mossegaves una sabatilla seva perquè quasi éreu de la mateixa mida. Anaves amb tothom (gossos/gats de mida petita/gran, humans infants/adults...) i eres un cul inquiet, pensàvem que era degut a que eres un cadell i que de més gran et tranquil·litzaries, però tota la vida has estat així: simpàtic, explorador, i mooolt bo. Per mi, the best.





Amb l’excusa de passejar-te i cansar-te (tasca difícil aquesta última), ens vam iniciar a la muntanya junts i poc a poc ens vam anar viciant. Els diumenges, ben d’hora al matí, quan em vestia d’esport, ja saltaves i cridaves content i fins que no entràvem al cotxe no paraves (els veïns ens devien maleir). Vam començar amb sortides curtes i properes a casa amb el meu pare, després algun cim, ..., i vam acabar fent maratons (com la Rupit-Taradell o la Travessa del Montseny) i alguna travessa d’alguns dies (com Núria – Les Gorges de Carançà o com Cavalls del Vent). Hem trepitjat herbes, sorres, fangs, roques, neu, platges, rius, etc. Hem caminat sota el sol, la boira, el vent, la pluja, la neu, la lluna, etc. T’adaptaves a tot i ho feies amb ganes. Sempre he trobat curiós (i molt ben fet) que no sortissis mai del camí: normalment, a la muntanya un gos no es dedica a seguir un corriol estret, va i ve, va i ve, i empaita un cabirol o es tira a l’aigua, en canvi tu no, tu sempre anaves dins el camí i si havíem de sortir del camí i anar camp a través et quedaves una estona com pensatiu abans de seguir-nos. Els cops que hem hagut de grimpar (al Pedraforca, al Carlit, a les Agudes, etc), tu anaves saltant de roca en roca, sempre amunt, i inclús quan era materialment impossible que saltant pugessis una roca perquè la roca era gegant i tu un gos de mida petita, ho provaves un cop i un altre, evidentment t’acabàvem ajudant, però era un orgull veure com no defallies i ho intentaves sense parar a la mateixa roca o buscant-ne una altra. A l'arribar a casa: banyera i sofà els dos, cansats però contents.


















Quan marxàvem de vacances, amb en Genís sempre buscàvem llocs on poguessis venir: un apartament a la platja on acceptessin gossos, al Camí de Sant Jaume, al País Basc, a París...



No tot son flors i violes, jejeje. El teu petit defecte: lladrar al veure patins, patinets, monopatins, esquís, etc, bé, no exactament al veure aquests “transports” sinó al veure algú anant-hi pujat a dalt. Per exemple, si veies una persona que portava un patinet (amb la conseqüent fressa de les rodes) però aquesta persona anava a peu al costat dirigint només el manillar tu no cridaves, només cridaves si aquesta persona anava dalt del patinet. Què devies pensar al veure una persona enfilada dalt d’una cosa rodant i/o lliscant que et fes cridar?

Aquí, precisament, amb cara de dòcil xaiet que no ha trencat mai cap plat...

L’arribada del nen a tu et va agafar que ja eres avi i, com sempre, et vas portar estupendament bé. Els primers dies, si veies que el tenia en braços, cada 5 segons em rascaves i jo te’l deixava olorar una vegada rere l’altra (sovint mentre sentia ma mare dir “home, no l’acostis”) i si el nen plorava i jo estava en una altra habitació t’inquietaves i em venies a buscar. El nen va anar creixent i reia quan et veia (vés a saber què devia pensar). I el nen va anar creixent més i tu el buscaves per jugar i/o per estar al seu costat. Però, clar, tu també vas anar fent-te més vellet i ara al final era el nen qui et buscava per jugar i tu ho evitaves, junts sí, però de tranquis.








Fins i tot en el trist moment de deixar-nos ho vas fer bé. Feia alguns anys que la veterinària em deia “és increïble l’energia que té aquest gos a la seva edat” i en els darrers mesos ja em deia “en algun moment farà un baixón perquè màxim aquesta raça viuen uns 15 anys”. I el baixón va venir ni més ni menys que el 5 de gener d’enguany, just abans d’anar a veure la cavalcada dels reis: vam córrer al veterinari perquè anaves de tort, segons ens van dir, molt probablement degut a una otitis interna (tot i que també podia ser degut, per exemple, a un petit atac de feridura). Des de llavors medicament diari, perquè a la que intentàvem reduir el medicament requeies. I, medicat, però vas anar fent vida “normal”: dormint molt però posant-te content quan arribàvem a casa, ara el pinso ben triturat però menjant i bevent que és el que importa, t’havíem de pujar/baixar les escales a coll i després a poc a poc però feies passejos a fora encara... Fins el 22 de maig en que et vaig veure a les 15:00 i et vaig donar el dinar i la pastilla sense sospitar res, i un parell d’hores més tard ens deixaves de cop i volta. Estaves sol (ens va saber molt greu!), no vas patir (per sort!), vas marxar sota la taula del menjador, a falta d’un mes per complir els 16 anys.


Tinc un munt de fotos on surts més fotogènic però en aquestes surts com ets tu: a la muntanya, brut i cansat però content



La teva última estada a Núria el juny del 2018 i la teva última pujada a un cim (el Montsianell al Delta de l'Ebre) l'agost del 2018






Has deixat un buit immens que intento omplir recordant tot el que hem viscut junts, totes les aventures compartides, i totes els lladrucs/rascades/mirades/llepades rebudes. Gràcies per tant, tant i tant. Gràcies per tot.