12/10/2013 22a Marxa Rasos-Manresa

Aquesta era la penúltima marxa de la CCCR del 2013 però per nosaltres va ser la última, amb ella ja tenim suficients punts :)

Marxa Rasos de Peguera - Manresa:
82 km
1.207 m pujada
2.782 m baixada
97 participants van prendre la sortida (molt pocs! potser perquè va coincidir amb un dia festiu... l'any passat van ser 139)
85 participants van arribar
El papa i jo vam tardar 17h 19m (38m més que l'any passat...) i vam quedar en les posicions 61 i 62

És una marxa amb un perfil ben diferent a la resta, amb molta més baixada que pujada però això no treu que sigui fàcil... Els 82 km hi són i els 4.000 m de desnivell acumulat també!

L'any passat la vam fer per primer cop. I a mi, si una marxa mínimament m'atreu, m'agrada repetir-la perquè el primer cop, amb la novatada, inevitablement sempre em perdo coses. Aquesta marxa, a més, l'havíem de repetir sí o sí perquè l'any passat ens vam saltar un avituallament.

Enguany el bus que ens havia de traslladar de Manresa a la sortida, a Rasos de Peguera, va arribar 40m tard! El conductor es pensava que ens havia de recollir a les 10 en comptes de a les 9, jajaja! Total, que els que vam agafar el bus vam començar més tard que els que van pujar a Rasos de Peguera pels seus propis mitjans. L'espera del bus es va fer eterna però millor esperar un bus a Manresa que esperar que sigui l'hora de la sortida a Rasos de Peguera on hi fa més fred, a més, vam estalviar-nos aglomeracions a la sortida perquè els que havien pujat pels seus propis mitjans havien sortit puntualment a l'hora que tocava.

L'any passat va ser el 27 d'octubre i enguany el 12 d'octubre. Aquests 15 dies de diferència van fer que no trobéssim els paratges tant tardorencs com l'any passat, però això no treu que no fossin bells, sobretot la zona de Rasos de Peguera és preciosa i té grans vistes. Gràcies a la Berga - Rasos (que compta amb una pujada que et treu l'alè i que no té desperdici) la vam descobrir, i amb la Rasos - Manresa hi hem tornat.

Al començar feia fresca però, poc a poc, entre que el sol va anar imposant-se i que nosaltres ens anàvem movent, vam anar entrant en calor. Al començar cal anar en compte perquè hi ha una empinada baixada i de tant en tant hi ha algun entreteniment en forma de saltar valles per creuar la carretera. Superat aquest primer tram que és també un dels trams complicats de la marxa, vam arribar al 1r avituallament. En aquí, sorpresa, vam coincidir amb un parell de nois i va resultar que l'un, en Carles, era de Rupit i que havia llegit la meva crònica de la marxa de l'any passat per fer-se una idea de com era. Crec que és el primer cop que en la CCCR coincidim amb gent de la comarca d'Osona, una agradable sorpresa.

Deixat enrere Rasos de Peguera, després de la gran baixada i d'un gran esmorzar, com era d'esperar i encara que faci riure, em va costar fer el següent tram ple d'insignificants petites pujades-baixades.

Avituallament, segona baixada xungueta, aquesta per ser una mica tècnica a l'estar plena de roques i arrels, i ruta facileta planejant i passant per algunes cases de pagès i algun nucli habitat fins al dinar, al poble de Montmajor.

Ara tornava a venir un tram xulo que passava més per bosc, per zones amb parets rocoses, i que creuava algun torrent, a més, en aquest tram el sol es va anar ponent mostrant-nos un cel amb boniques tonalitats. Poc després de la pujada més xunga de la marxa, que tampoc és per tant però a l'haver-hi poques pujades aquesta resulta ser la més llarga, s'arriba a l'avituallament que l'any passat ens vam saltar perquè està literalment dins el bar d'un càmping i a nosaltres l'any passat no se'ns va acudir entrar-hi... Ei! Aquest any estava més clar perquè hi havia un cartell immens que deia "CONTROL Rasos - Manresa". En aquí vam tornar a coincidir amb el noi de Rupit i el seu amic, però poca estona perquè ells sortien del càmping i nosaltres hi entràvem, vam fer-los el relleu, jejeje. L'any passat van explicar-nos meravelles d'aquest avituallament. Doncs aquest any el devien haver canviat perquè poca cosa hi havia, només galetes i meló. El que passa és que és d'agrair perquè està en lloc cobert i calent, hi ha lavabo, i la possibilitat de pagar-se un cafè i/o una cervesa.

Al cap de cop de continuar la marxa se'ns va fer de nit. Creiem que aquest any van repintar les marques blanc/blau/blanc de la marxa o a nosaltres ens va semblar que les vèiem millor que l'any passat, no sé, potser és que al ser el segon cop el camí ens sonava, però és que inclús algunes tenien fletxes per marcar la direcció a seguir, cosa que no recordo de l'any passat.

Les hores de nit vam anar fent bastant sols però, és clar, havent-hi pocs participants era normal. I als avituallaments vam fer grans xerrades amb els voluntaris (potser per això vam tardar més que l'any passat?). Els trams que vam fer de nit no són pas els més xungos, son bastant plans, amb algunes petites pujades-baixades de tant en tant. Però entre que era de nit i que ni el cos ni la ment estaven al 100% sinó cansats i que arriba un punt que vas veient Manresa però la vas vorejant i sembla que no hi arribis mai, a més jo tenia gana, doncs ens va passar com l'any passat que, com és a prop de la meta, més ratllats estàvem. Per sort, a la nit no ens va acompanyar ni el vent ni el fred de l'any passat. I vam tenir la sorpresa de trobar per tercera vegada al noi de Rupit i al seu amic als darrers kms que estaven tan o més ratllats que nosaltres. En fi, que després d'unes quantes voltes i d'unes quantes ratllades de coco, vam posar els peus a Manresa.

A l'arribada, atracón de menjar variat, dutxa calentona, i l'alegria d'haver acabar la marxa i la CCCR. Per cert, es veu que la gent que fa per 3r, 5è, o 10è any aquesta marxa tenen premi. Així que potser l'any vinent la fem per 3r cop, jejeje.

21/09/2013 IV Marxa de resistència entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà

Primer any que fèiem aquesta marxa. De fet, aquesta era la primera vegada que formava part de la CCCR. No és de les més dures però la calor ens les va fer passar punyeteres.

Marxa de resistència entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà:
55,8 km
4.300 m de desnivell acumulat
El papa i jo vam tardar 12h 46m

Com el seu nom indica, la marxa passa per punts de la comarca de l'Alt Camp i de la comarca de la Conca de Barberà. A nosaltres ni tan sols ens sonava el poble on començava i acabava la marxa: El Pla de Santa Maria. Ara, gràcies a la marxa, coneixem una mica aquesta part de Catalunya.

Vam començar per una pista i, just quant començava a pensar que la marxa era poc interessant i li vaig fer notar al meu pare i ell em va dir que estava igual, vam agafar un corriol de pujada que, com més a prop del cim ens portava, més ens agradava (més dret i més dificultat) però més embús encabia (normal, ja que estàvem als primers kms i encara anàvem tots molt junts). Fet el corresponent cim, es va acabar l'embús ja que a la baixada tothom corre (i a vegades desapareixen tan ràpid que sembla que volin) i ja no vam trobar més embussos en tota la caminada (lo típic, com més kms fets més distanciats els participants). Això va ser la tònica de la marxa: massa pista i pocs corriols pel nostre gust. Com a mínim, les pistes no eren planes sinó que feien una mica de puja-baixa i els pocs corriols que vam fer van ser ben entretinguts i curts però drets, de fet, em sentia estúpida però després de tanta pista "fàcil" em movia pels corriols d'una manera força maldestre! I encara una altra tònica de la marxa: poca vegetació i, la veritat, un paisatge bastant monòton però d'aquesta manera teníem un regal cada cop que assolíem els punts més alts (St Ramon o això crec recordar, Selmella, Montclar, i Miramar) perquè llavors davant nostre teníem vistes del mar, de molins de vent, de vinyes, d’altres cims propers i Montserrat a la llunyania, en definitiva, vistes del Camp de Tarragona (una gran extensió plana). Una de freda i una de calenta, jajaja, però tornaria a fer la marxa.

El més xungo va ser la calor. Realment va ser un encert que la marxa comencés al matí ben d’hora perquè a la que va sortir el sol va començar la calor i com més anava el dia més xafogor i menys arbres i menys ombres... Les 2 primeres pujades (St Ramon o això crec recordar, i Selmella) encara les vam fer a la fresca i/o per zones ombrívoles. Però St Miquel de Montclar cap allà al km 20 i poc ja no. Aquest cim de "només" 948 m el vam fer en plenes hores de sol així que no va ser fàcil: la calor i el corriol de pujada van ser una mala combinació. Però, bé, xino-xano s'arriba a tot arreu. I, un cop dalt i vista l’ermita i les runes de la torre de defensa, encara vam tenir esma de desviar-nos de la marxa un moment i carenejar una mica per arribar-nos fins al vèrtex que també corona St Miquel de Montclar. Amb això tenim un 100 cim més :)  Després, bàsicament pista sota un sol asfixiant fins arribar a l’avituallament del dinar. Aquest va ser un tram que se’m va fer etern: per la pista, per la monotonia del paisatge i perquè tenia ganes de parar perquè estava farta del sol però, nooo, vaig anar fent tot intentant ocupar la ment amb altres coses que no fossin la marxa i la calor. El dinar, a Barberà de la Conca, va estar súper bé: taules, cadires, entrepans variats, begudes variades, lavabo i, el més important, ooombra! Feia pal aixecar-se i, de fet, molta gent s’hi va estar una bona estona però nosaltres vam estar-hi el temps just i necessari. Al reprendre la caminada, baixón moral al veure que altra cop tocava pista i sol però, sorpresa!, la darrera pujada, Miramar, va ser per una zona ombrívola, genial! La pujada se les tenia però a l'haver-hi sombreta i a l'haver repostat durant el dinar, va semblar que el meu cos retornava a un estat decent i vaig fer aquest tram molt millor del que a priori em pensava. Finalment baixada per pistes vàries fins al Pla de Santa Maria, on tampoc vam ensopegar calor perquè ja era a finals de la tarda. Aquí el meu pare es va entretenir tastant raïm d'algunes vinyes.

A destacar els avituallaments d'aquesta marxa, que van ser realment esplèndids. Croissants de xocolata, entrepans, fruita, etc. Per beure: vi, cervesa, sucs, coca-coles, begudes isotòniques, i evidentment aigua. Amb la calor que va fer, és d'agrair tanta varietat i abundància de beguda.

Un cop més, gràcies a una marxa, he trepitjat punts de la geografia catalana que desconeixia i que, com tots, tenen el seu què.

Com a anècdota comentar que anant en cotxe fins al Pla de Santa Maria ens vam liar per terres tarragonines i tornant en cotxe fins a Manlleu ens vam liar per terres lleidatanes, vam trobar com un forat negre entre Igualada i el Pla de Santa Maria tant anant com tornant i el que havia de ser un plis-plas amb el cotxe va ser tota una volta turística. De tornada tan em feia però d'anada em va entrar cert nerviosisme pensant que igual no arribàvem a l'hora per fer la marxa...

14/09/2013 Matagalls - Montserrat

Aquesta carismàtica marxa de resistència, la Matagalls - Montserrat, té uns 85 km i uns 6.000 m de desnivell acumulat que, com el seu nom indica, van de Collformic (als peus del Matagalls) fins dalt la plaça del monestir de Montserrat.

El meu pare hi ha participat sens falta les darreres 5 edicions i, any rere any, ha anat rebaixant el seu temps: 

2009 (papa i jo, en la nostra 1a caminada de 24 hores): 20h 38 m

2010 (papa): 17h 20m

2011 (papa): 16h 27m

2012 (papa): 16h 05m

2013 (papa): 15h 32m

34 edicions ja d'aquesta marxa i uns 3.000 participants en cadascuna de les darreres edicions i perquè es fixa aquest límit! Flipo amb l'organització, no ha de ser fàcil mantenir això any rere any! Però, com sempre, hi ha coses a millorar... Sembla ser que aquest any els avituallaments no han estat gaire generosos. I, com en els darrers anys, han fet algun petit canvi al recorregut, poc a poc van traient els trams més tècnics que acostumen a ser també els més bonics, poc a poc la van encarant més pels corredors.

Ritual dels darrers anys: dissabte d'hora havent dinat portar al meu pare a la sortida, a Collformic on hi ha un embús de cotxes i de gent, veure'l passar per Aiguafreda a grans gambades, anar pitant a casa a descansar i diumenge aixecar-me ben d'hora ben d'hora per veure com arriba a Montserrat amb la primera claror del dia. Com sempre mil i una cares conegudes i com sempre la sensació de que jo també podria estar allà fent-la però... millor que no ja que hi ha moltes altres caminades com aquesta i amb menys aglomeracions (tot i que l'ambient és insuperable, a les marxes casolanes no et sents tan un número), ja he trepitjat bastant aquest entorn, és just una setmana després de la Circular al Pantà d'Oliana, així el meu pare va al seu ritme i any rere any es va superant...

07/09/2013 V Circular Pantà d'Oliana

Aquesta és la primera caminada de la CCCR un cop acabat l'estiu, així que normalment la fèiem súper descansats però aquest any no, aquest any la fèiem només una setmana després de l'animalada de Montserrat, jo havent tingut agulletes fins dijous... A més, hi havia previsió de fortes pluges...

Al final, la pluja no va ser res en comparació a la que va caure l'any passat amb abundància, llamps, trons i calamarsa. Enguany ens va ploure una miqueta a la sortida, i després a finals de la tarda i un tros de la nit però sense intensitat i sense llamps i calamarsa i coses d'aquestes. La veritat és que vam tenir una temperatura ideal ja que a l'estar ennuvolat durant tota la caminada no vam patir la xafogor mortal que acostuma a haver-hi en aquella zona.

Però el no anar descansada sí que em va afectar i des d'un bon començament! A la primera pujada, que és als primers kms, vaig notar com m'anaven retornant les agulletes que m'havien marxat només dos dies abans, i em vaig acollonir una mica, la veritat. Així que li vaig dir al meu pare que a les pujades anés a poc a poc i jo, que constantment miro l'hora no només a les caminades sinó sempre en el meu dia a dia, vaig decidir no mirar el rellotge fins al final ja que em semblava que anava a pas de tortuga i no volia posar-me nerviosa veient que potser anava fregant els talls de pas. I, ben xafada, vaig anar fent. I encara ara no ho entenc però va i vam tardar menys que l'any passat!

Característiques de la Circular al Pantà d'Oliana:

81 km

6.200 m de desnivell acumulat

El papa i jo vam tardar 18h 40m (quasi una hora menys que l'any passat! però un parell d'horetes més que les màquines Pere i Carme)

Normalment, entre que no és una marxa multitudinària i que la majoria de participants corren, anem bastanta estona sols. Doncs aquest any vam sortir amb en Pere i la Carme (que s'estrenaven en aquesta marxa) fins que ells van prémer l'accelerador o jo vaig prémer el fre i ja a la primera pujada van prendre distància respecte nosaltres, després vam coincidir quasi tot el recorregut, ara al davant ara al darrera, amb una parella de Castelldefels (de fet, devem tenir més o menys el mateix ritme perquè ells també fan la CCCR i en moltes caminades coincidim i fem més o menys el mateix temps). I, tant a la sortida com al primer avituallament on jo sempre arribo KO perquè és just després de la primera pujada, vam comptar amb els ànims de la família que tenim a Oliana. A més, resulta que com que hem participat a 4 de les 5 edicions d'aquesta marxa (ens vam perdre la primera) doncs en alguns avituallaments ens tenen fitxats, jejeje, al de la Font d'Isot que sempre espero amb ànsia perquè en allà se'ns fa de dia i hi trobem l'esmorzar, i al de Peramola on hi arribo feliç perquè és el darrer avituallament abans de l'arribada i ens ofereixen fruita variada i fresca ideal per encarar els darrers kms.

El recorregut, en línies generals, va ser el de sempre, però vam detectar alguns punts amb alguna variació de recorregut, no sé si degut a les previsió de fortes pluges. El més destacat va ser el canvi total de recorregut en el darrer tram, de Peramola a Oliana, que en aquesta ocasió va ser per pistes llargues i rectes i, la veritat, una mica avorrides perquè passaven paral·leles a la carretera, o potser vam tenir aquesta sensació perquè eren els darrers kms i estàvem cansats i teníem ganes d'arribar, sort que només van ser 6 kms. Però, com sempre, vam acabar amb un bon regust després d'haver superat 2 dretes pujades que sempre em deixen sense alè (la pujada a Serraseca i la pujada a la Collada del Cal Penya) i 1 eterna pujada per una pista amb moltes curves fins la Font d'Isot, haver fet alguna baixada tècnica plena de pedres, haver passat per pobles ben petits, i haver gaudit de l'entorn muntanyenc i de les vistes als punts més elevats. I, com sempre, l'organització i els voluntaris molt atents i els avituallaments molt esplèndids. Bé, enguany, algú va tenir problemes amb la senyalització.

A l'acabar no va faltar el bany a la piscina d'Oliana. Crec que quest any vam ser els únics participants de la marxa que el vam aprofitar, segurament el cel ben ennuvolat va desdir a tothom. La veritat és que l'aigua estava gelada, normalment et tires i la notes freda però al cap d'una estona hi estàs bé, doncs aquest cop vaig sortir de l'aigua igual que quant hi vaig entrar, pensant que estava mooolt freda. Però segurament gràcies a l'aigua gelada de la piscina l'endemà no vaig tenir agulletes i això que durant la marxa en notava!!!

29/06/2013 26a Marxa Gràcia-Montserrat

Enguany em feia gràcia provar la Sants-Montserrat però per qüestions de dates no podia així que, cap problema, a repetir la Gràcia-Montserrat que l'any passat, tot i fer-me patir, em va agradar.

Si l'any passat vam fer els 63 km i 5.000 m de desnivell acumulat amb 15 hores 15 minuts, aquest any més o menys igual, amb poc menys de 15 hores. I vaig tenir les mateixes sensacions: em vaig sentir rara caminant per bcn amb bambes, motxilla i cantimplora, em vaig sentir gran quant vaig tenir les vistes de bcn als meus peus, vaig suar pujant les 400 i pico escales de Vallvidrera, vaig comprovar que als voltants de bcn també hi ha muntanyes decents, i vaig anar fent força bé, menjant kms i passant la nit, bé, a mitja caminada es va apoderar de mi un ditxós mal de cap cosa que no m'havia passat mai però per sort al cap d'unes hores va acabar marxant i vaig poder continuar anar fent força bé, fins que va arribar el tram final, la pujada a Montserrat on, per variar, vaig patir i patir i patir, és el que té acabar amb una pujada tot i fer semblants kms i desnivell que altres caminades... Enguany vaig patir jo però també el meu pare, cosa rara. Estàvem a l'avituallament de l'aeri de Montserrat esmorzant i li vaig dir al meu pare "tinc el bessó dret ben carregat" i va i ell va respondre "jo també". Vaig flipar! però si ell no té mai res! vam anar a l'ambulància perquè ens poséssin alguna crema o alguna potinga per encarar millor la darrera pujada ja que sembla que ells ens sapiguen més que nosaltres d'aquestes coses, i va i després de passar per les seves mans encara ens vam notar pitjor, jajaja! Total, que enguany jo em vaig arrossegar fins a Montserrat però el meu pare també!

L'any passat vam trobar el marcatge una mica perdedor en alguns trams però enguany bé, no sé si perquè era el segon cop que fèiem la marxa i més o menys recordàvem el camí o si perquè hi havia més marcatge que l'any passat. Els avituallaments, novament, molt bé. 

Un cop més, aquesta marxa va ser solidària amb l'AFANOC, l'Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya.

I, després d'aquesta caminada, pel que fa a les caminades de la CCCR, descans fins al setembre, oooh!

Una curiositat: Més o menys a 2/3 de la marxa, va i un noi em diu "jo a tu et conec" i jo vaig pensar "ja hi som! la meva patètica memòria no es recorda d'ell!". Però, per un cop a la vida, la meva memòria i jo no vam quedar fatal! Al confessar al noi que jo no el coneixia, va i em diu "tu tens un blog!" i em va explicar que era el primer cop que feia la marxa i que havia buscat info a internet i, entre altres pàgines, havia anat a parar al meu blog. Són coses que jo també faig (buscar info a internet abans de fer una caminada) però no treu que em sorprengui que algú pugui treure info del meu blog, sóc molt "normal" en comparació a les bèsties que hi ha fent sortides xungues cada cap de setmana i a altes velocitats!

09/06/2013 5a Marxa Popular de les Valls d'Àneu

Li tenia moltes ganes a aquesta marxa, bàsicament per dues raons: perquè dins la CCCR era una de les marxes que "tastàvem" aquest any, i perquè volia retrobar-me amb les muntanyes d'aquella zona que tant em van agradar al fer per exemple Carros de Foc però que, com que no ens cauen precisament gaire a prop de casa, no visitem gaire sovint.

Vam decidir arribar-nos a Esterri d'Àneu el dissabte a la tarda i dormir al cotxe amb el nostre matalàs inflable per no haver de matinar el diumenge ja que la sortida de la marxa era a les 6 del matí. A més, d'aquesta manera vam poder assistir al briefing on ens van explicar que la marxa de resistència, la marxa popular de 20 km i la caminada popular que tenien lloc en paral·lel l'endemà al matí van néixer com a homenatge a 3 amics que ja no hi són, l'Edu, en Just i en Quique, quina bonica iniciativa! També ens van explicar que al matí havia plogut literalment com si els haguessin tirat galledes d'aigua des del cel però que per l'endemà durant la marxa no es preveia tanta pluja i que semblava que no començaria fins la tarda. Tant va ploure el dissabte que van haver de canviar el recorregut fent-nos fer una mica d'asfalt perquè un pont havia volat, fins i tot ens van ensenyar la foto del pont. Per sort, el diumenge ens va ploure només a estones i no molt fort, en algun moment semblava que el sol ens acompanyaria la resta del dia però això només era com un fugaç miratge perquè de seguida retornava la pluja. I podem dir que ens vam "salvar" perquè una setmana més tard van tenir lloc les fortes pluges i el desglaç que va desbordar la Vall d'Aran.

Característiques de la Marxa de Resistència de les Valls d'Àneu:

46 km

4.634 m de desnivell acumulat

138 participants inscrits

125 participants van acabar

Amb el meu pare vam tardar 10 h 29 m, quedant en les posicions 102 i 103 de la general

La marxa va estar bé però... em vaig quedar amb ganes de paisatge!!! Ens vam perdre la visió de les immenses muntanyes rocoses nevades al fons, ens vam perdre les fantàstiques vistes que havíem de tenir sobre la vall mentre pujàvem al Refugi del Pla de la Font, i jo què sé què mes!!! Potser és per això que la caminada em va costar una mica tot i no ser de les més xungues... I és que, a l'arribar al refugi (que era el punt més elevat de la marxa) després d'una llarga pujada i no trobar-hi cap recompensa paisatgística i, per tant, no poder aflorar les emocions al no veure res, ni eixamplar el cor per haver superat un repte ni sentir-me petita davant la immensitat de la natura, a l'haver simplement de continuar avall perquè és el que tocava, crec que em va ensopir. I és que els núvols i/o la boira van ser els nostres únics companys de ruta. Potser la culpa és que hi havia posat moltes ganes en aquesta caminada, perquè amb altres caminades també ens hem trobat amb mal temps com aquí o pitjor i no m'ha afectat tant. En fi, que després de fer tants kms amb el cotxe i de dormir al cotxe, la marxa em va saber a poc, no per l'organització, eh?, sinó pq vaig marxar sense haver vist grans muntanyes i grans vistes. Què hi farem! De moment l'evolució humana no ha aconseguit controlar el temps, bé, i que així continuï...

Muntanyes no, però de petits pobles en vam veure uns quants i molts d'abandonats, trista imatge... Pels voltants de la Guingueta d'Àneu, a 3/4 de la caminada, potser va ser on més visibilitat vam tenir, sí, perquè com a mínim aquí vam poder divisar el Pantà de la Torrassa i tot el verd del voltant. Malgrat el temps, als avituallaments ens esperaven amb un somriure; de líquid no ens en va faltar, de sòlid potser n'haguéssim agraït en algun punt més. A l'arribada, un gran dinar (amanida de pasta, botifarra amb patates, fruita, coca casolana, cafè) i una dutxa per recuperar-nos de la caminada.

26/05/2013 38a Travessa del Montseny

Característiques de la Travessa del Montseny:

47,15 km

5.220 m desnivell acumulat

Amb el meu pare vam tardar 10h 28m, 1 horeta menys que l'any passat (però enguany no vam tenir "l'obstacle" de la calamarsa)

És una de les marxes xules de la CCCR, no de les més llargues però sí de les més explosives, que passa per llocs emblemàtics del Montseny (Tagamanent, Matagalls, Les Agudes, Turó de l'Home, i pantà de Santa Fe).

Tagamanent

Matagalls

Les Agudes

El fet de conèixer el terreny i a sobre haver fet la marxa alguns anys, per a mi no és bo perquè llavors quant tinc un moment debilitat penso en que encara queda això i allò xungo i em debilito encara més. Aquest cop, però, me'n vaig sortir prou bé i això que era el tercer cap de setmana consecutiu que matxacava el cos... La pujada a Tagamanent, com que era la primera, la vaig tolerar bé, la pujada a Matagalls la vaig fer xino-xano sense parar-me i sense agobiar-me i inclús vaig avançar a d'altres participants, i la pujada a Les Agudes també la vaig fer xino-xano i sense parar-me però en aquí sí que se'm va escapar algun renec. No sé si és la pujada més dura però és la darrera pujada i un ja està cansat i és per un corriol que va fent esses per la muntanya en el qual si abaixes la mirada veus a tota la gent que va pujant darrera teu i si aixeques la mirada veus a tota la gent que va pujant davant teu i, per tant, el que encara et queda. A la baixada del Turó de l'Home vaig flipar al veure que tothom feia dreceres pel dret, cap al final amb el meu pare també vam fer una mica de drecera però només una mica, ens vam renyar a nosaltres mateixos, jejeje, no ens agrada fer dreceres, no sé, si anem a fer X kms doncs volem fer X kms. A l'arribar al següent avituallament vam veure un munt de gent que teòricament estaven darrera nostre però que, clar, al baixar pel dret fent dreceres ens havien avançat sense que ni tan sols nosaltres els veiguéssim. I a la baixada des del pantà de Santa Fe fins a l'arribada encara ens va avançar un munt més de gent, aquí no per fer dreceres sinó perquè a les baixades quasi tothom corre.

Vam coincidir força estona (des de Collformic fins al Turó de l'Home) amb una parell de nois que estaven preocupats per com reaccionaria el gos d'un d'ells a la marxa ja que era la més dura que havia fet fins el moment. I va resultar que el gos va tirar més que el seu amo, jejeje.

Pantà de Santa Fe

Som caminadors així que a la sortida acostumem a posicionar-nos als darrers llocs però, aquest cop, a l'anar amb cotxe i arribar abans que els autocars que portaven la majoria dels participants i haver d'entrar al tancat que posen a la sortida perquè quasi era l'hora, vam sortir força dels primers i al corriol de pujada a Tagamanent van avançar-nos molts i molts corredors. Normalment això és força complicat perquè és un corriol estret i és de nit però enguany al sortir de dia va ser més fàcil al tenir més visibilitat. En la mesura en que vam poder, nosaltres vam pujar ben arrambats a la dreta (controlant els molts obstacles que hi ha) perquè la gent ens pogués avançar sense problemes. Però encara dalt al Tagamanent vam trobar-hi gent que acostuma a anar més ràpid que nosaltres, com en Pere (suposo que per les cues que van trobar a la pujada, perquè hi ha qui no deixa pas). Realment tot un encert que enguany retardessin una hora la sortida, així vam sortir de clar i no vam necessitar el frontal i vam evitar mil i una entrebancades amb pedres i troncs d'arbres al corriol de pujada a Tagamanent i els avançaments van ser menys perillosos. 

La veritat és que la meteorologia es va portar força bé, ni calor ni fred ni pluja, només ens va fer una mica la punyeta la boira que ens va enganxar a les Agudes tapant-nos les vistes que hi ha des del cim i que no ens va deixar fins quasi a l'arribada.

Els avituallaments bé però, com que estan just abans de pujar als cims (perquè tampoc tenen on més posar-se), després els primers trams de pujades són xungos de fer amb la panxa plena de donuts, d'entrepà, de truita, o del que sigui, jejeje.

Que enguany s'hagi fet la 38 edició suposo que és una bona prova de que la marxa està bé i de que agrada...

A l'arribada, com quasi sempre, ens va venir a rebre en Genís i el Bitxo. És un luxe tenir "transportista"!

3a Marxa dels Dips

Aquesta marxa em feia mooolt respecte. Havia sentit comentaris de l'estil: és de les més dures de la CCCR, és com "Pels camins dels matxos" però a la província de Tarragona, em va deixar KO, etc.

Davant tals perspectives, sumant-hi que ens queia lluny de casa i que la caminada començava a les 6:00, aquest cop vam abusar d'en Genís i també dels seus pares. Com a la majoria de caminades, en Genís ens va fer de taxista i, en aquesta ocasió, els seus pares ens van oferir un llit a casa seva, al Delta de l'Ebre, mil gràcies. La idea era descansar al màxim a la nit però amb el sopar que ens vam fúmer, la cosa no va anar gaire com havíem planejat, jajaja. I l'endemà una mica més i fem tard a la sortida, olé nosaltres.

Característiques de la Marxa dels Dips:

61 km (enguany 59 km per protegir unes àligues que van fer un niu en un tram del recorregut)

5.915 m desnivell acumulat

212 participants van prendre la sortida

180 participants van arribar

A la sortida, a part de moltes cares conegudes de gent que fa la CCCR, vam trobar-nos amb en Pere i la Carme, amb qui vam compartir tota la marxa. El meu pare i en Pere van tardar 14 h 52 m, i servidora i la Carme 15 h 04 m. Gràcies per la companyia! No vam necessitar el frontal, jejeje, i no ens van atrapar els dips, jejeje.

La marxa va consistir en fer 3 bucles diferents amb sortida i arribada al poble de Pratdip. Renoi, he passat de no saber on estava aquest petit poble a fer-hi un munt de voltes! Està a prop de Miami Platja, però no està arran de platja sinó als peus de moltes muntanyes. I, segons una llegenda, els dips són una espècies de gossos vampirs, glubs!

El primer bucle va resultar ser curt però molt dret. Jo, només de començar, vaig anar de cul a terra i, apa!, rascades al cul i a la mà. És ben bé que vaig caure al lloc més estúpid per caure... Acte seguit vam creuar el riu o la riera o el que fós unes quantes vegades per, després sí, iniciar una senyora pujada per un terreny ple de pedres i arbustos que encara complicaven més la pujada. Tal pujada ens va portar al Puig de la Cabrafiga de 614 m que resulta que és un 100 cim. I després ens va tocar baixar tal com havíem pujat, per una senyora baixada, que patinava com una mala cosa. Després de tot això, em van venir mals pensaments: no aguantaria 60 kms com aquells! Sort que després d'un bon avituallament, les coses es veuen d'una altra manera...

El segon bucle va ser una mica més llarg que el primer i també va tenir pujadetes dretes però, com que vam fer algunes grimpades i inclús vam tenir l'ajuda de cordes en alguns trams, m'ho vaig passar bé.

El tercer bucle va ser el més llarg de tots amb diferència però, per sort, també va ser el de més bon fer. De desnivell n'hi va haver però vam passar per corriols més normals i les pujades i les baixades no van ser tant dretes.

Com el primer cop que vaig fer la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades, em va sorprendre que a la província de Tarragona, a tocar del mar, hi hagi les muntanyes que hi ha! Crestes de la Seda, Serra de Llaberia, Serra de Santa Marina, ..., no recordo el nom de tots els llocs per on vam passar, però sí que recordo que vaig flipar perquè vam passar per terrenys molt diferent i tots van tenir el seu encant!

Vam tenir sort amb la meteorologia, jejeje. El dia es va aixecar fred i després va ser molt variable: amb pocs minuts passàvem de sol a núvols i a pluja, altre cop sol i núvols i pluja, i així anar fent. Però no vam passar una excessiva calor, ens vam mullar per la pluja però sense quedar xops, i vam poder apreciar les vistes dels cims per on passàvem.

Pel que fa a l'organització, molt bé: tant el recorregut com els avituallaments i els voluntaris, fantàstics! el fet de trobar un wc cada cop que vam passar per Pratdip, un luxe! i la dutxa a l'arribada, que no va ser amb aigua calenta, cosa que sempre espero, sinó amb aigua cremant, la millor manera d'acabar!

Sí, una marxa dura però molt bonica.

26a Marxa Romànica de Navàs

Després d'un març atapeït de caminades de la CCCR i d'un abril aliens a la CCCR (que no vol dir que descanséssim de caminades sinó que estàvem en caminades que no eren de la Copa), pel maig sant tornem-hi.

Tot i que ens cau força a prop de casa, aquest era el primer any que fèiem la Marxa Romànica de Navàs, i la veritat és que ens va sorprendre agradablement.

Característiques:
83,5 km
5.300 m desnivell acumulat en cotes d'entre "només" 326 m i 771 m d'alçada
249 participants van prendre la sortida
183 participants van arribar (només 17 dones!)
El meu pare i jo vam tardar 18 h 17 m, vam anar a una velocitat mitjana de 4,567 km/hora, i vam quedar en les posicions 153 i 154 de la classificació general

A la sortida, moltes cares conegudes de gent que fa la CCCR però també moltes cares conegudes d'Osona per la proximitat amb Navàs. Vam començar amb en Josep Maria de Valls, que és amb qui vam acabar les 24 hores del Cap de Creus d'enguany. Després vam coincidir molta estona amb un pixapins i una autòctona (i no ho dic jo, ells mateixos es van definir així). Amb ells ens vam equivocar de camí uns quants cops, ai ai ai, però ens van fer riure molt, jejeje.

Es veu que cada any quant es fa aquesta marxa plou i que el fang d'allà patina moltíssim. Sembla mentida però sí, hi ha diferents tipus de fangs: alguns de molt enganxosos que acaben recobrint les bambes i llavors sembla que portis un quilo més a cada peu, alguns que esquitxen molt i et deixen brut de cap a peus, etc, tots tenen les seves coses, i el d'allà es veu que el que té és que patina més que qualsevol altre fang. Per sort, no ho vam comprovar perquè enguany no va ploure en cap moment, més aviat vam passar calor.

Al km 30, quant pensava que només existia en els meus somnis, vaig agrair un avituallament amb coca-cola perquè caminant i a sobre amb calor arriba un punt en que l'aigua no em calma la set, me'n vaig fúmer 2 gots seguits. Sí, quant començava a pensar que els avituallaments eren escassos van millorar, bé! En certa manera té sentit que al començament els avituallaments estiguin més separats i tinguin menys coses i que al final estiguin més junts i tinguin més coses perquè com més va més cansats i més líquid i sòlid ens cal per recuperar-nos.

Pel que fa a la senyalització, vam haver d'estar al lloro com a la Rasos de Peguera - Manresa perquè hi havia poca senyalització pròpia de la marxa, majoritàriament havíem de seguir un GR. Sí, el GR estava ben senyalitzat però a la nit, al ser marques petitones i no fluorescents, a cada encreuament calia aturar-se un instant per mirar quin era el camí correcte. Vam fer una mica d'orientació, jejeje.

Tot i que, al mirar el perfil de la marxa, aquest no sembla gaire exigent perquè es veuen petites pujades i baixades, les moltíssimes pujades i baixades que hi ha acaben sumant un gran desnivell. També és cert que es pot fer força bé precisament perquè un no té temps de cansar-se de pujar perquè de seguida toca baixar i, al revés, un no té temps de cansar-se de baixar perquè de seguida toca pujar. Bé, si es pot fer força bé també és pel tipus de terreny ja que no és dels més tècnics per on hem passat, tot i això va ser més entretingut del que em pensava... Pensava que hi hauria molta pista i que m'agoviaria i, sí, hi va haver bastanta pista però va ser amena pels paisatges que l'envoltaven (boscos, ermites, vistes a Montserrat, etc) i, per sorpresa meva, els corriols de pujada i baixada van ser ben entretinguts, amb pedres gegants per pujar i tobogans de sorra per baixar, jejeje. Molt millor de com m'ho imaginava! També vam passar molts cops pel costat del riu que anava ben ple d'aigua, bé, vam passar-hi pel costat, també el vam creuar per alguna passarel·la i algun pont, i també hi vam acabar fotent els peus algun cop, jejeje. A la nit sempre m'agafa algun moment de son i en aquesta ocasió res de res, amb tant entreteniment vaig anar tota l'estona amb els ulls ben oberts!

I a l'arribada varis obsequis:

Un massatge a 6 mans! Sí, sí: una persona fent un massatge a la cama dreta, una altra persona fent un massatge a la cama esquerra, i encara un altra persona fent un massatge a l'esquena, totes a l'hora, impagable!

Una miniatura d'una de les ermites romàniques de la marxa, molt xula.

I un paper amb el temps de pas a cada control (i això que no portàvem xip!, però a cada control un voluntari escrivia a mà l'hora de pas), els kms, la velocitat mitjana, etc, una currada que serveix per veure com anem disminuint la velocitat a mesura que anem fent kms, jejeje.

9a Marxa 24 hores del Cap de Creus

No escarmento, no, tot i que sempre acabo bastant destrossada i dic "mai més", per 4t any consecutiu, un cop més, allà vam estar el meu pare i jo, a la Marxa 24 hores del Cap de Creus. És una de les marxes més dures de la CCCR (aquesta i la Circular al Pantà d'Oliana són les que puntuen més perquè són les que tenen més kms i desnivell) però també és una de les millors marxes (a nivell paisatgístic hi ha mar i muntanya, els avituallaments cada any van a millor, no sé, tot i saber què hi trobaré, sempre deixo anar "oooh" i "que maco").

Característiques:
87 km
6.000 m desnivell acumulat
El meu pare i jo vam tardar 20 h 07 m (38 minuts menys que l'any passat tot i el lamentable estat dels meus peus)

Aquesta marxa sempre s'escau en Setmana Santa i seeempre la meteorologia és imprevisible, seeempre ens ha acabat plovent poc o molt en un punt o altre i seeempre ens ha enganxat el vent en algun moment. Enguany pintava fatal, per variar, però, si bé és cert que el fort vent ens va fer la guitza els primers kms, vam aconseguir esquivar la pluja tota l'estona i després ni al Far del Cap de Creus a les tantes de la nit vam tenir vent (cosa rara). Això ens va permetre gaudir de l'entorn i de les vistes i enguany inclús de la lluna. El recorregut va ser el mateix que el de l'any passat, és a dir, l'organització va mantenir els 87 kms que va allargar l'any passat: vam sortir de Llançà, primer vam passar per algunes platges, després ens vam enfilar al Puig d'Esquer, vam passar per alguna ermita i vam retornar a Llançà però amb 27 km més a les cames, allà hi havia el dinar i després la pujada a St Pere de Rodes i St Salvador seguida d'una carena amb petites grimpades, la part més tècnica i també la part més xula, baixada per després pujar a Coll de Pení, baixada per pista a Cala Jòncols, petita pujada/baixada abans d'arribar a Cadaqués per sopar (per cert, quina animació enguany en aquest avituallament!), després cap al Far del Cap de Creus, lleugera pujada a St Baldiri que a aquelles alçades de la caminada es fa dura, baixada a Port de la Selva que a aquelles alçades de la caminada és per matar-se, camí de ronda, un regal final en forma d'escales, i arribada a Llançà.

Vam compartir els primers 36'4 kms, des del començament fins a St Pere de Rodes, només a estones per culpa dels meus peus, amb en Pere i la Carme, la Magalí, i l'Enric, alguns trams amb l'Albert de Llançà, alguns punts amb l'Eduard Bartrina, i els darrers 30 kms, els que vam fer de nit, desde Cadaqués fins a Llançà, amb en Josep Maria de Valls. Bé, i puntualment amb vàries vaques, jejeje, que enguany n'hi havia més que mai! Es veu que cada any hi ha 2 ramats que baixen del Ripollès, de Camprodon o de per allà, algunes amb camió i d'altres caminant al llarg d'una setmana. Si que viuen bé, no?, a l'hivern a la costa i a l'estiu als Pirineus! Ja sabem que les vaques són tossudes però n'hi ha que ho són més que d'altres... passat St Salvador, al final de la carena, n'hi havia una just al mig del corriol que no es va dignar a apartar-se ni amb la surra al cul que va rebre de l'Albert de Llançà ni amb la xerrada que li va fer l'Eduard Bartrina, el noi que xiuxiueja amb les vaques, bé, que hi parla directament clar i català, jajaja. Jo, com que patia en silenci pels meus peus, en aquesta ocasió vaig obviar la vaca i vaig passar per sobre els arbustos...

L'Edu conversant amb la vaca

A l'arribada

I aquí va l'anècdota, per dir-ho d'alguna manera, d'aquesta marxa: el dolor als talons adquirit a la Marxa dels Castells de la Segarra que vaig pensar que em perjudicaria a la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades va i em va perjudicar aquí i des dels primers kms... Abans d'arribar al 1r avituallament sòlid, abans del km 12, va i vaig notar el ditxós dolor als talons o sigui que em vaig mentalitzar que ni de conya acabaria la marxa, que amb sort arribaria a Llançà per poder plegar en allà, i vaig recordar lo malament que ho vaig passar per acabar la Marxa dels Castells de la Segarra i lo malament que vaig acabar precisament per voler-la acabar a falta de només 17 km que és quant vaig començar a notar un lleu dolor que cada cop va anar a més... Tota la pell de la zona del taló que és la que se'm va adolorir feia 3 setmanes a la Marxa dels Castells de la Segarra quedant vermella com un pebrot, en aquesta ocasió se'm va separar (com una ampolla, vaja, però sense líquid dintre ni res), tard o d'hora havia de passar, no era normal aquella vermellor, per sort, en aquesta ocasió només era al peu esquerre, com a mínim era només a un peu! M'hi vaig posar un mini compeed que duia el meu pare i que casi no em tapava res però per fer una mica de coixí i així no notar tant dolor a cada passa. I vaig flipar a l'arribar a Llançà caminant normalment, amb dolor, però podent caminar. O sigui que en allà vaig pensar en continuar, havia fet pocs kms i ara venien kms xulos amb la pujada a St Pere de Rodes i la carena, i no m'hi vaig poder resistir... El meu pare em va fer un improvisat arranjament embenant-me el peu per fer més coixí i, jo que mai m'he pres gels ni ibuprofens ni res, em vaig prendre una aspirina per disminuir la sensació de dolor (idea de la Carme, a mi ni se'm va acudir, potser perquè mai ho havia fet, però em va anar bé, així que moltíssimes gràcies, Carme!). I novament vaig flipar a l'arribar a St Pere de Rodes amb menys dolor per l'efecte de l'aspiriana i caminant decentment. En allà hi havia una ambulància, bé, dos nois de la Creu Roja, així que els vaig explicar la meva situació i ells em van portar en una furgoneta i després d'una bona estona dient "posem-li això", "no, que no en tenim en aquí", "li posarem allò", "ai, no ho trobo", etc, etc, etc, em van posar una crema al taló, unes quantes gases per fer coixí i un pedazo embenat! Francament, jo vaig tenir els meus dubtes de que allò m'aguantés tota la caminada, i cada cop pensava en que hauria de plegar al següent control, però vaig anar fent i vaig anar fent, això sí, patint més a les zones més planes, és a dir, les zones d'aquesta caminada que normalment espero amb ganes per avançar una mica ràpid i descançar de trams tècnics, va i en aquesta ocasió em feien la punyeta, com la llarga pista de lleuger descens a Cala Jòncols o el tram final de camí de ronda. En fi, que a hores d'ara encara flipo de que abans del km 12 tingués el peu esquerre xungo i pogués acabar els 87 kms! Potser la sort és que en aquí vaig anar fent coses pel meu taló i en canvi a la Segarra ni tan sols vaig mirar què tenia, pensant que quedaven pocs kms i que per tant podia arribar. Mil gràcies als nois de la Creu Roja perquè sinó segur que no hagués acabat... A l'arribar a l'hostal i treure'm l'embenat que m'havien fet, al posar el peu a terra vaig veure les estrelles!

Abans i després de la marxa, a l'escaure's en Setmana Santa, vam fer una mica de turisme. El dia anterior, el divendres, vam anar a Roses, a Portlligat, i a Port de la Selva, i vam veure la processó de Llançà. I el dia següent, el diumenge, vam anar a la Platja de Grifeu, jo a posar els peus a l'aigua, i el meu pare i en Lluís Pratdesaba a fer-hi un bany (que valents perquè l'aigua estava ben freda!), en allà, casualitats, de la vida, vam veure l'Ultraquim que estava fent una travessia nedant, i després vam visitar el monestir de St Quirze de Colera.

23/03/2013 10a Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades

Després de l'inici de la CCCR una mica psé pel meu gust i un pèl accidentada per a mi amb la Marxa dels Castells de la Segarra, dissabte vam anar a la que és, per a mi, una de les millors proves de la CCCR: la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades.

Característiques:

63,62 km

4.890 m desnivell acumulat

El meu pare i jo vam tardar 14 h 45 m

Enguany van fer algunes modificacions del recorregut respecte l'any passat, bàsicament eliminant el tram de pista de la primera etapa i el tram d'asfalt de la última etapa, reduint d'aquesta manera uns 3 o 4 kms la marxa però fent un recorregut millor, si més no pel meu gust. És molt còmode per a l'organització fer sempre el mateix recorregut però molt agraït pels participants que el canviïn (per veure coses noves) i si a sobre és per millor doncs genial. Total, que si l'any passat aquesta marxa em va sorprendre agradablement, aquest any ho ha tornat fer: 100% muntanya amb pujades/baixades i corriols d'aquells que fan que el cap quasi t'acabi tocant els peus, d'aquells que et fan suar la cansalada, però que alhora fan que se t'escapin uns "oooh" pels terrenys per on passes i per les vistes que es mostren davant teu. Hi ha indrets xulíssims, a destacar la zona de la Mola (en la 5a etapa, dels Cogullons a Prades) i la zona del Pont del Goi (en la 7a etapa, de Capafonts a el Coll), però cada etapa té el seu encant (la millorada pujada a l'Albiol d'enguany per corriols, el refugi dels Cogullons, l'Ermita de l'Abellera, etc).

El fantàstic recorregut d'aquesta marxa es complementa amb uns també fantàstics avituallaments amb aigua, coca-cola, aquarius, caldo, pastes, entrepans, patates i olives, fruita, etc.

L'any passat el sol ens va acompanyar en tot moment però, enguany, a la que em vaig posar crema solar, a mig matí, va i Llei de Murphy, el sol va marxar, el cel es va anar ennuvolant, i va acabar plovent i fins i tot va caure una mica de pedra tot i que, per sort, més tard, ben entrada la tarda, el temps es va arreglar. M'empipa que plogui perquè llavors no puc gaudir del paisatge però al final fa que em senti més orgullosa d'haver acabat la marxa, és com més èpic, no? Perquè he passat fred, he patinat amb les pedres molles, m'he empastifat de fang, etc.

Enguany vaig començar la marxa il·lusionada perquè sabia que era xula però amb certa por per veure com respondrien els meus peus després de la Marxa dels Castells de la Segarra. Al final els peus es van portar bé i vaig poder gaudir de la marxa. Bé, la darrera etapa, més que gaudir-la, al fer-la desitjava que s'acabés, perquè primer hi havia una eterna baixada amb pedres que et feien girar els turmells ara cap aquí i ara cap allà, després un tram de pista per "descansar" i per acabar, just abans d'arribar al poble, a la Selva del Camp, va i vam fer una espècie d'inesperada aquatló anant paral·lels a la riera però també travessant-la uns quants cops. En un altre moment tot això ho hagués trobat fantàstic però al ser a la darrera etapa, ostres!, quin regalet dels organitzadors, jejeje, com la pluja, va fer més èpica la marxa.