dimarts, 27 de juliol del 2010

Del 29/06/2010 al 02/07/2010 CARROS DE FOC (la crònica)

Com sempre, tard. Però aquí està la crònica.

La setmana anterior era un mar de dubtes i de pors. Tot estava ben planejat (cada dia uns 2.500 metres de desnivell i unes 8-10 hores caminant pujant i baixant un parell de colls i passant per un parell de refugis) i, en principi, amb l'entrenament que duia a sobre no havia de tenir problemes però només feia que pensar i pensar:
- la caminada no té senyalització pròpia així que és més fàcil que ens liem i ens perdem
- ens diuen que hi ha molta neu i que hem de dur grampons quant nosaltres mai ens n'hem posat uns
- diuen que és una caminada dura i que, caminant, es fa en 5-7 dies així que tinc els meus dubtes de poder-la fer en 4 dies
- hem decidit fer la caminada al juny per tenir el màxim d'hores de llum possibles i poder arribar als refugis a les tantes sense que ens caigui la nit a sobre si ens perdem o si ens cansem i resulta que si no arribem als refugis a les 19:00 la reserva s'anul·la
- últimament plou molt i em fa por enganxar mal temps, bé, més que la pluja em fa por la boira
- què he de posar a la motxilla? roba d'estiu o roba d'hivern? gaire menjar? el que tinc clar és que m'emportaré moltes piles pel gps que pesaran un munt però és que el que més por em fa (a més de trobar molta neu) és que ens perdem i que perdem temps i jo em cansi i no arribem enlloc

Finalment va arribar el dilluns 28 de juny. Havent dinat vam fer cap a Vielha a recollir el forfait a l'oficina de Carros de Foc. Allà em vaig mig tranquil·litzar perquè ens van dir que, tot i que recomanaven l'ús de grampons als colls, la calor que havia fet la setmana de St Joan havia començat a fondra la neu i hi havia qui havia fet la caminada sense grampons. Bueno, una de les meves pors fora. D'allà vam fer cap a Arties i cap a l'aparcament del Pònt de Ressèc, als peus de l'imponent i nevat cim de Montardo. Glubs, què ens esperava l'endemà? vaig pensar jo...

El dimarts 29 de juny a les 5:00 ja estàvem desperts però vam esperar fins les 6:00 per aixecar-nos i recordo perfectament que, encara feta un mar de dubtes i de pors, li vaig dir al meu pare: no vull fer la caminaaada! Però res, a les 6 i poc, amb la pesada motxilla a l'esquena, vam fer cap al refugi de Restanca. Buf! 1 hora i mitja de pujada per arribar a la nostra sortida de carros de foc. Total, que abans de començar oficialment la caminada al refugi de Restanca ja començava a estar cansada! Aquí ens van avisar: sobretot, al coll aneu cap a la dreta seguint els pals amb marques grogues perquè sinó en comptes d'anar al refugi de Ventosa i Calvell anireu al refugi de Colomers. Però al coll no vam veure marques grogues i tot i que li vaig dir al meu pare "dreta, dreta, dreta", hi havia un indicador que marcava cap a l'esquerra i ens vam pensar que trobaríem les marques grogues uns metres més endavant i, decisió fatal, després de pujar al coll vam baixar cap a l'esquerra. Per sort, no vam baixar gaire perquè vam trobar un pare amb el seu fill d'uns 14 anys que ens van dir que havíem de recular fins al coll i anar cap a la dreta. El meu pare volia anar pel dret però el vaig convèncer de fer-ho bé (jo sempre amb la por a perdre'ns). Així que, amb el que m'agraden a mi les pujades, una de regal! Total, que eren les tantes del matí i encara no havíem fet quasi res de carros de foc! Per sort, les impressionants vistes de les muntanyes nevades i dels llacs, compensava tot lo altre. Des d'aquí, arribar al refugi Ventosa i Calvell es va fer una mica llarg (suposo que per les ganes d'arribar-hi) però va ser relativament senzill perquè va ser planer i vam anar trobant gent i paisatges xulos. Arribats al refugi em vaig armar de forces i de motivació perquè venia lo pitjor de la caminada: el coll de Contraix. Al refugi ens van dir: sobretot, no perdeu de vista aquell coll que és on heu d'anar (i el coll es veia lluuuny i dret-dret i amb un munt de neu, glubs!). El camí va ser dur però gràcies a un trio de bascos (un de xulet, un de pagesot, i un de normalet) es va fer mínimanet amè. Primer vam anar guanyant alçada tot pujant per roques i després va venir la paret del coll plena de neu. Mai vaig amb 2 bastons però en aquí vaig robar el 2n bastó del meu pare i vaig anar fent: clavar un pal, clavar l'altre pal, moure un peu, moure l'altre peu, clavar un pal, clavar l'altre pal, moure un peu, moure l'altre peu... Les converses divertides dels bascos em van ajudar molt. El xulet no es trobava gaire bé, tenia mal de panxa, així que anava bastant endarrerit (més que jo, que mira que anava a poc a poc). Quina alegria a l'arribar al coll! Vam dinar, vaig donar coca-cola al xulet amb mal de panxa i realment es va reanimar. Però... quina tortura la baixada! Primer neu per aquí, neu per allà, enfonsada per aquí, patinada per allà, i després roques que anaven avall a mesura que anàvem passant. En aquí els bascos anaven al seu ritme cosa que volia dir: 1 hora de caminar i mitja hora per menjar, així que ara ells anaven al davant, ara nosaltres, ara una estona junts, i així anar fent fins arribar, per fi, al destí d'aquell dia, al refugi d'Estany Llong. Guai, havíem arribar segons lo previst, a les 17:15, a temps per agafar llit, dutxar-nos i sopar, i estava sencera! Per cert, el sopar i els llits fantàstics, però ens vam haver d'esperar 1 hora per dutxar-nos perquè només hi havia una dutxa i vam haver de pagar 2€ per 7 minuts d'aigua calenta. Al refugi hi havia més bascos, un grup de 6, que aniríem trobant al llarg de la caminada perquè feien exactament el mateix itinerari diari que nosaltres.

El dimecres 30 de juny vam sortir a les 7:30 del refugi d'Estany Llong, vam ser dels primers però, com en la segona part del dia anterior, ens vam anar trobant el trio de bascos al camí. Aquest segon dia el vam trobar més ben senyalitzat que el primer dia, i no vam trobar tanta neu perquè no vam pujar a tanta alçada però igualment vam passar per llocs xulos. Vam passar pel refugi Colomina, petitó però amb gent molt simpàtica, i vam arribar al nostre destí, al refugi Josep Maria Blanc, un refugi que sembla un bungalow d'estiueig perquè és molt cuco i està a la vora d'un llac. Em va fer gràcia que no hi hagués cobertura pel mòbil i que hi hagués internet. En aquí va ser arribar, dutxar-nos, estendre la roba i posar-se a ploure a bots i barrals. A la taula, entre altres, vam seure amb una parella d'alemanys. Ella parlava anglès i l'endemà, a l'esmorzar, em va deixar al·lucinada: la vaig veure anar feliçment a la taula amb un plat amb un pebrot vermell i li vaig dir que perquè volia el pebrot i em va dir que per l'esmorzar i, efectivament, va anar tallant el pebrot a tires i se'l va posar dins el seu entrepà (?) Em va dir si en volia però li vaig dir que no i que per esmorzar encara menys! Per al meu estòmac, de bon matí, això seria una bomba. De totes maneres, crec que algun dia ho provaré.

El dijous 1 de juny també vam sortir a les 7:30 del refugi Josep Maria Blanc essent dels primers. Aquest dia, tot i tenir més o menys el mateix desnivell que els altres, era el dia més curt. Vam passar pel refugi d'Ernest Mallafré, al costat del Llac de St Maurici que, tot i tenir molta anomenada, no és res en comparació al llacs que vam anar trobant, i d'aquí al refugi d'Amitges que no hi ha res, se'm va fer etern, la pujada no s'acabava mai, segurament perquè em vaig mentalitzar que seria cut i perquè era una pista per on hi passen els 4x4 que porten la gent al Llac de St Maurici sense gaires al·licients pels caminadors. Aquí em va saber greu no poder-me despedir del trio de bascos. Ens van avançar poc abans del refugi Josep Maria Blanc i jo vaig pensar que els veuríem al refugi d'Amitges però no va ser així. Ells, com que tot i el desnivell, l'itinerari era curt de durada, van anar al següent refugi, llàstima. Em quedo amb el bon dia que ens van deixar anar aquell dia: vaya, una de fosforito y uno de naranjito, como para perderos hoy! Realment fèiem efecte el meu pare i jo junts amb les samarretes que portàvem, je je je Com que a les 14:15 ja estàvem, vam anar a posar els peus a l'estany de tocar del refugi. Jo poca estona perquè se'm congelaven, quina aigua més freda! No sé com el meu pare va poder tenir els peus dins l'aigua glaçada 15 minuts, jo hagués perdut el tacte! Per cert, resulta que un dels nois que es cuida del refugi és de Tona i resulta que al refugi vam trobar una parella de Moià que també feia carros de foc però en pla tranquil, cada dia un refugi gaudint de l'entorn, del silenci, de les vacances, de la seva companyia. Al refugi també vam trobar un nombrós grup de francesos ben alocats. Al sopar vam seure amb la parella de catalans i una parella de... bascos, evidentment. Mentre sopàvem uns cabirols es van enfilar per la paret de l'estany on abans havíem posat els peus en remull el meu pare i jo i, tots els que estàvem al refugi, com nens petits, vam deixar de sopar i vam córrer cap a les finestres per veure els cabirols. Em va sorprendre no veure'n més al llarg de tota la caminada... Al Ripollès de seguida se'n veuen i esperava que en aquí també seria així... Per cert, al refugi d'Amitges vam fer la millor dutxa de tota la caminada.

El divendres 2 de juny, darrer dia de caminar, primer vam anar coincidint amb la parella de bascos amb qui havíem sopat el dia anterior i després amb el grup de 6 bascos. No sé a hores d'ara què deuen pensar aquests 6 bascos de nosaltres... Al refugi de Saboredo crec que vam flipar tots junts perquè semblava més un circ que res més, estaven fent neteja i tot estava potes enlaire i a fora estaven fent equilibris i números. I quant vam arribar al refugi de Colomers, ells ja feia una estona que hi eren i estaven acabant de menjar. Nosaltres vam entrar dins per segellar el forfait i vam veure que no hi havia el guarda i... sorpresa, vaig veure que hi havia una càmara de filmar enxufada a la corrent per carregar la bateria i li vaig dir al meu pare: va, deixem un missatge al guarda ja que no hi és... i ala, vam fer-nos una mini gravació. I res, vam sortir a fora amb els bascos i vam menjar com ells. Ells es van filmar (jo, sense lligar caps de res) i van marxar. El meu pare va tornar a entrar al refugi per anar al lavabo i al sortir va i em va dir: aquella càmara de filmar del refugi, vols dir que no és la seva? perquè sinó, l'han robat! merda... clar que era la seva! bueno, cap problema, quant els tornem a trobar els dic que trobaran una filmació tonta nostre però, com en el cas del trio de bascos, no vam tenir l'ocasió de despedir-nos. En aquest cas vam anar anant darrere seu però amb molta distància entremig com per dir-los res. Quina vergonya! I, si no saben català, encara més vergonya! Estàvem a punt d'arribar al punt on el primer dia ens vam perdre i jo portava tot el dia dient al meu pare: segueix els bascos, que s'orienten molt bé (i és cert, tots sovint dubtàvem però ells, ja sigui el trio, la parella o el grup de 6, de seguida s'orientaven i escollien el camí bo). Aquest dia era l'últim dia i era més llarg que el primer, així que si no perdíem temps millor. I va, i els bascos ens porten pel mal camí just quant arribàvem al punt on amb el meu pare ens vam equivocar el primer dia! Quant portàvem una estona de baixada i el meu pare i jo dubtàvem vaig engegar el gps i vaig enunciar que no anàvem bé. Així que, a desfer la baixada i a fer una pujada sense poder avisar als bascos perquè ja quasi ni es veien. Ens va quedar el dubte de si igualment el camí que seguien els va portar al refugi correctament o van fer molta més volta i ens van maleir. En tot cas, nosaltres vam seguir el camí oficial de la caminada. A les 18:00 vam arribar al refugi de Restanca, punt final de la caminada. Ens van donar la samarreta de record, ens vam tirar una foto, no ens vam poder dutxar perquè hi havia una avaria i... vam fer cap al cotxe, encara teníem 1 hora 30 minuts de camí! A mig camí se'ns va posar a ploure, però tant feia, perquè ja podíem dir que havíem fet carros de foc. A l'arribar al cotxe el meu pare es va anar a dutxar al riu i em va portar una tovallola humida perquè em pugués mig dutxar i ja em tens a mi en pilotes al pàrquing mig dutxant-me mentre anaven arribat cotxes i mentre una parella francesa sopava per allà... en fi... després nosaltres també vam sopar i vam dormir al cotxe amb una sensació de felicitat per haver fet carros de foc i perquè tot va anar bé (el temps es va portar força bé, els refugis millors que alguns hotels si no tenim en compte les dutxes, els paisatges xulíssims tant per les muntanyes com per l'infinitat de llacs però potser més pel fet d'haver-hi neu) i jo contenta perquè tornava sencera vaig anar recordant els paisatges, les anècdotes, les emocions, les persones...

El dissabte 3 de juny vam parar a Sort a fer un mega esmorzar (no vam poder comprar loteria perquè encara no havien obert) i després vam fer via tranquil·lament cap a casa. S'havia acabat l'aventura i crec que cap dels dos tenia ganes de tornar.

dijous, 22 de juliol del 2010