dimarts, 26 de juny del 2012

Cross de Sant Joan i Elois a Prats de Lluçanès

El dia de Sant Joan va tenir lloc el Cross de Sant Joan i Elois a Prats de Lluçanès. Van ser 6 km que van fer baixar la coca de la revetlla al meu pare i a en Genís, jejeje


Petita anècdota a la sortida: van dir "donem la sortida, eh? vinga!" i la gent va començar a córrer i els de l'organització van flipar perquè ho havien dit en el sentit de que els corredors es preparessin no de que sortissin, jejeje, així que van dir "no, home, no, tornem-hi, fem-ho bé, a la de 3, 2, 1, ja, d'acord?", i llavors sí, "3, 2, 1, ja", amb moviment de senyera inclòs, i sortida vàlida, jejeje




Tot plegat va ser molt casolà: pel mòdic preu de la inscripció, perquè la cursa era sense xip (bé, com tantes altres curses), per l'anècdota de la sortida, perquè obrint pas als corredors hi anava una bici, perquè durant el recorregut per les boniques contrades del Lluçanès (mig asfalt mig muntanya, amb alguna pujada i alguna baixada) es veu que hi havia moltíssima gent animant cosa que és d'agrair, perquè en un parell de punts del recorregut ruixaven als corredors que volien amb una manguera amb aigua fresca...





El meu pare i en Genís van arribar contents i amb uns bons resultats:
El meu pare va ser 68è de la general amb un temps de 00:29:37
En Genís va ser 74è de la general amb un temps de 00:31:04
Podeu veure les classificacions dels 101 participants aquí

El meu pare, en Jaume Vilar (que no es perd cap cursa), i en Genís

dijous, 21 de juny del 2012

III Ultra Trail Emmona

Informació de l'Emmona:
web
facebook

Característiques de l'Emmona:
106 km
8.300 m desnivell positiu
36 hores màxim
És la més dura de les curses d'ultraresistència per muntanya de la I Copa Catalana FEEC - LAFUMA
344 inscrits
269 participants van prendre la sortida
181 participants van acabar
El papa i l'ultraquim hi van participar en la modalitat d'equip sota el nom de "XINO-XANO: caminant per la pau" i van tardar 33 hores 38 minuts. Hi havia nivell perquè, tot i fer ells aquest bon temps, van quedar penúltims (a 9 minuts darrere seu van arribar dos nois). Vegeu la crònica i les fotos de l'ultraquim al seu blog


A l'acabar dissabte Cap de Rec, amb en Genís i el Bitxo vam anar pitant cap a casa, ja que l'endemà diumenge la meva mare i jo volíem anar a veure com els anava l'Emmona al papa i a l'ultraquim.

Vam anar a treure el cap primer a Ribes de Freser a primera hora del matí (abans de la pujada i baixada al Taga, a uns 20 kms del final), després a Coll de Jou (a uns 12 kms del final), i evidentment a l'arribada.

Tant el papa com l'ultraquim van participar en la 1a edició de l'Emmona, que va ser menys forta que la 2a i que aquesta 3a edició pel que fa al desnivell, i la van acabar però fora de temps. Enguany, tot i l'augment de la duresa del recorregut i la calor que va fer, la van anar fent a un ritme constant i sense patir cap davallada important, la van acabar dins del temps (fins i tot els hi va sobrar temps) i, el més important, la van acabar sencers! Personalment em van deixar bocabada perquè sí que pensava que l'acabarien però no tant sobrats! Per enèssima vegada, moltíssimes felicitats nois! a partir d'ara us veig amb uns altres ulls, sou els meus ídols, jajaja!


dimarts, 19 de juny del 2012

6a Marxa de Cap de Rec

Característiques de la Cap de Rec:
52 km
5.100 m desnivell acumulat
En Josep Ventura i jo vam tardar 13 hores 15 minuts


Hagués sigut complicat estar a les 6:00 al punt de sortida, així que amb en Genís vam agafar una mitja pensió a l'Hostal Pas de la Pera, molt recomanable. A part de poder-hi descansar les hores prèvies a la marxa, hi vaig respirar un ambient d'excursionisme semblant al d'un alberg perquè també hi pernoctava una parella i un noi que com jo feien la Cap de Rec i, tot sopant, vam parlar de la marxa de l'endemà i de les marxes que cadascú havia fet, etc. Per cert, flipeu amb el sopar: macarrons o cigrons amb bacallà (que més que una ració eren una doble ració), amanida completa, pollastre amb prunes i pinyons o botifarra (el pollastre era tot un quarter i la botifarra eren 3 trossos de botifarra), poma o iogur (el iogur era un danone normal però la poma eren 2 pomes), i tot això acompanyat d'un dens pa com els d'abans, d'aquells que aguanten dies i dies. Evidentment després de sopar tots vam anar a passejar per fer baixar el menjar, jejeje Va coincidir que aquell cap de setmana eren les festes de molts pobles de la Cerdanya però, clar, nosaltres no vam veure res...

Abans d'iniciar una marxa sempre estic nerviosa però aquest cop estava més nerviosa que de costum perquè era el primer cop que feia una marxa sense la companyia i la guia del meu pare (a la mateixa hora, a les 6:00, jo començava Cap de Rec i el meu pare i l'ultraquim l'Emmona). Però els nervis van durar poc perquè just abans de que donessin el tret de sortida, vaig veure en Josep Ventura que, al contrari del que jo pensava, feia la marxa caminant. I, pràcticament tota la marxa, vaig tenir la seva companyia. I, en alguns trams, també la companyia de l'Albert de Llançà que, com que s'està patejant totes les marxes de la CCCR, anem coincidint amb les marxes que jo faig i anem intercanviant impressions.

En Josep Ventura i l'Albert de Llançà

Amb en Josep Ventura vam començar amb una petita baixada fins a Can Jan de la Llosa per després encarar una pujada llarga però que anava pujant força suaument excepte poc abans d'assolir el Port de Vallcibera que calia superar un curt però pronunciat tram. Cal dir que va valer la pena per les vistes que vam tenir i l'entorn d'alta muntanya que vam trepitjar. Després súper baixada per la Vall del Madriu fins a la Font de la Closa (a Engolasters). A mi m'agraden les baixades però aquesta cap a la meitat ja em tenia farta de lo llarga que era i, per acabar-ho d'adobar, cap al final hi havia una petita pujada que psicològicament em va fer molt mal perquè em va costar de fer-la i vaig començar a pensar que si aquí havia patit doncs a la pujada que vindria després de 1.370 m de desnivell agonitzaria. Per sort, a la Font de la Closa, abans de la gran pujada, a part d'un entrepà, m'hi esperava en Genís per animar-me i el Bitxo per acompanyar-me la resta de la marxa.

Després del dinar, amb en Josep Ventura i ara també amb el Bitxo, vam reemprendre la marxa. Vam baixar fins a Escaldes i vam iniciar la part més dura de la marxa, l'anomenada "gran pujada", l'ascensió al Port de Perafita. Aquí en Josep Ventura es va desmarcar, ja que pujada + calor no és lo meu. Jo i el Bitxo vam anar pujant xino-xano, parant cada dos per tres per refrescar-nos amb l'aigua dels rierols que per sort anàvem vorejant (de no ser per ells, no sé pas si hagués superat la pujada), ens van avançar molts participants, i la majoria ens van animar així que em vaig sentir com una reina (feta caldo però com una reina), agonitzant per la pujada i la calor pensava en el meu pare i en Quim que estaven fent l'Emmona amb el triple de desnivell que jo (ells havient de poder amb allò i jo havia de poder amb això), el tram final el vaig fer amb un tal Quim que em va anar explicant coses de la marxa, em va anar bé la seva companyia. Dalt al Port de Perafita vaig respirar alleujada per haver superat la pujada i vaig admirar les vistes. Seguidament, una mica de baixada fins al Refugi Estanys de la Pera on m'hi esperaven en Josep Ventura i l'Albert de Llançà, una agradable sorpresa! Em van dir que a la pujada no ho havia fet tan malament, que només feia 30 minuts que ells eren allà, a mi encara ara em costa de creure.

Després d'atipar-me de fruita (costava trobar-ne als avituallaments, normalment s'havia acabat), amb en Josep Ventura i el Bitxo vam iniciar els darrers kms. Tot i ser bastant planers, aquests darrers kms es van fer mooolt pesats, sobretot una pista que vam fer, però això sempre sol passar, hi hagi pujada, baixada, corriol, pista, o el que sigui, perquè un ja té ganes d'arribar.

I, per fi, va aparèixer davant nostre el Refugi Cap de Rec, el punt de sortida/arribada. Satisfets, vam menjar i vam estar una bona estona comentant la jugada amb en Josep Ventura i l'Albert de Llançà. Gràcies per la companyia, nois!



Els paisatges per on transcorre aquesta marxa, entre la Cerdanya i Andorra, són espectaculars: la Vall de la Llosa, la Vall del Madriu, varis ports de muntanya (Vallcibera, Perafita), alguns prats, varis estanys (de l'Illa, de la Pera, etc), varis refugis, alguns petits pobles, sempre amb aigua a prop, envoltats de verd, amb la visió de muntanyes rocoses al fons... Val la pena fer-la.

dijous, 14 de juny del 2012

Cursa Bellavista


Dissabte el meu pare va fer un entrenament per l'Emmona amb qui serà el seu company d'equip, l'Ultraquim, i diumenge va participar a la Cursa Bellavista.

Per altra banda, en Genís, que ja ha superat el seu repte dels 10 kms, resulta que està enganxat al córrer i no ho pot deixar, jejeje, així que diumenge també va participar a la Cursa Bellavista, ha prorrogat el seu repte, jejeje

Papa corrent a Bellavista + Genís corrent a Bellavista = Jo animant a Bellavista i quedant-me amb 0 entrenament una setmana abans de Cap de Rec



La Cursa Bellavista és una cursa de 10 kms que té lloc al barri Bellavista de Les Franqueses del Vallès. El recorregut, segons la web de l'organització, transcorre pels principals carrers del barri de Bellavista i s'endinsa per carreteres i camins propers, configurant una cursa divertida i variada tant pels paisatges com pels diferents trams on poder desenvolupar canvis de ritmes fàcilment degut al continu puja i baixa del recorregut.

L'any passat el meu pare ja va córrer aquesta cursa i jo, en canvi, la vaig fer caminant perquè hi havia l'opció de fer-ho, però aquest any han ampliat les inscripcions pels corredors i han eliminat la caminada.

El recorregut d'enguany ha sigut idèntic al de l'any passat però, a l'estar núvol, no s'ha patit tanta calor. I, a l'arribada, sorpresa! tot un pack per córrer: pantalons curts i samarreta tècnica.






El meu pare: 54:01 (462è de la general)
En Genís: 01:03:07 (691è de la general)
Hi havia 900 inscrits i finalment van participar més de 850 corredors


dimarts, 12 de juny del 2012

25a Marxa Gràcia-Montserrat

Característiques de la Gràcia-Montserrat:
63 km
5.000 m desnivell acumulat
Vam tardar 15 hores 15 minuts
(Ens van donar un petit llibre dels 25 anys de la marxa on hi diu literalment: "El recorregut total és de 62,1 quilòmetres, amb 2.896 metres de desnivell positiu i 2.146 de desnivell negatiu. El temps estimat per fer la ruta a un pas normal, sense córrer i sense comptar les parades, és de 15 hores 14 minuts." Així, doncs, curiosament, vam tardar lo normal però amb parades incloses!)


El dissabte 2 de juny a les 17:00 vam "tastar" una caminada amb sortida a Barcelona... Acostumats a sortir de pobles petits amb bona senyalització i amb voluntaris aturant el trànsit dels carrers principals i de les carreteres, va ser tota una experiència haver d'anar amb un mapa en mà perquè dins la ciutat no hi havia senyalització, haver-nos d'esperar als semàfors perquè no havien tallat els carrers, i sentir-nos observats per vianants, venedors i clients de botigues, i conductors. Però també va tenir una cosa bona, i és que el meu pare es va deixar el frontal a casa però en va poder comprar un sense problemes abans de començar.

Un cop "abandonada" la civilització i després de pujar en fila índia muntanya amunt fins la Torre de Collserola, vam tenir el plaer de tenir Barcelona sota els nostres peus.

Acte seguit, sorpreeesa! 400 i pico escales per pujar a Vallvidrera. Llàstima que no se'm va acudir tirar-hi fotos, més aviat em vaig dedicar a comptar-les per no estressar-me veient unes escales sense fi.


Més o menys a partir d'aquí representava que la marxa estava senyalitzada amb petits quadradets vermells però més d'un cop vam avisar o vam sentir que avisaven a alguns participants que s'equivocaven de camí, i nosaltres mateixos un parell de cops ens vam liar però per sort també ens van avisar. Entre això i entre que vam fer varis trams que van semblar una cursa d'obstacles (tronc a terra, puja sobre d'ell per seguir el camí, tronc a terra, arrossega't per sota d'ell com una serp per seguir el camí, tronc a terra, puja sobre d'ell, tronc a terra, arrossega't per sota d'ell...), va ser entretingut.

Poc abans d'arribar a Can Maimó, ja al Vallès, on hi havia l'avituallament del sopar, ens va caure la nit a sobre, així que vam dir adéu a la calor però vam haver d'encendre els frontals. I em vaig endur un petit susto al sentir moviment per entremig del bosc, era un porc senglar que volia baixar a la pista on érem però al veure'ns es va desdir i se'n va anar pitant. Uns metres més endavant, ara sí a la pista on érem nosaltres, van aparèixer uns ulls i jo ja em vaig imaginar un altre porc senglar però no, en aquest cas va ser un gos.

A partir d'aquí la senyalització va millorar amb cintes blanques de la FEEC. Sort!, perquè sinó, havent de caminar tota la nit, no sé pas on haguéssim anat a parar sense una bona senyalització.

A continuació vam anar alternant senders i/o pistes de muntanya amb polígons i/o pobles, bé, i vam fer un tram en el que vam creuar rierols d'aigua milions de vegades, tota l'estona bastant sols. Però, quant arribàvem als avituallaments, companyia i animació a tope: un estava al costat d'un restaurant on celebraven una comunió amb festa final amb música inclosa, patxanguera per ser exactes, en un altre tenien música pròpia, en aquest cas rock català. Cal dir que els avituallaments van estar molt bé: van ser variats i abundants, en alguns fins i tot hi havia aigua expressa per rentar-nos les mans, i amb gent simpàtica i amable, en un fins i tot quant els vaig donar el got perquè me l'omplissin em van dir que primer me'l rentaven. I em vaig fixar que a la sortida i als primers avituallaments hi havia avis, a l'avituallament del sopar gent adulta, als avituallaments de la nit gent jove, i més cap a l'arribada gent jove i gent adulta, una bona estratègia, sí senyor. Als avituallaments em vaig fer un fart de beure coca-cola (per cert, coca-cola catalana!) perquè sobretot al començament però també una mica al final de la nit vaig patir mooolta son.


Tot i haver fet altres marxes amb + o - la mateixa distància i desnivell que aquesta, el fet que en aquesta caminéssim tota la nit i sobretot que els darrers kms tinguessin el desnivell xungo, va fer que per a mi aquesta marxa fos més dura que les altres amb + o - la mateixa distància i desnivell. I és que, als darrers 14 kms, amb cansament i son acumulada, vam pujar a la Creueta per una pujada pronunciada i rocosa i amb algunes gotes de pluja que feien presagiar el pitjor, vam trobar a un home dormint al mig del camí amb 1 bamba per aquí, 1 bamba per allà, 1 pot de llet més enllà, 1 plat lluny enllà, etc, després vam baixar i baixar i baixar mentre es feia de dia i anàvem veient Montserrat des d'una perspectiva nova per a nosaltres que ens va agradar molt, vam trobar l'avituallament de l'esmorzar, i vam acabar pujant a Monserrat pel camí de les aigües, és a dir, seguint la canonada d'aigua que puja la muntanya, és a dir, recte amunt primer quasi de 4 potes i després escales amunt. Va ser una penitència pujar a Montserrat, em venien ganes de riure al veure com anava jo i com anava tothom, a pas de tortuga, arrosegant-se, parant-se (no tant exagerat com la Matagalls-Montserrat però Déu n'hi do)... I sort que, tot i que fes xafogor, durant la pujada ens va ploure una mica cosa que va fer que ens refresquéssim. Jo vaig deixar passar a molt gent però a mi també alguns em van deixar passar. Suposo que no vaig anar tant lenta com em pensava perquè vaig fer la pujada amb 1 h 15 m quant l'indicador deia 1 h 30 m.

Ja a Montserrat, a més de l'alegria d'haver assolit la marxa, els de l'avituallament de l'arribada em van dir que m'havia tocat una samarreta Lafuma, genial, jejeje! I foto de rigor, tirada per l'Albert de Llançà que vam conèixer als 7 cims i que vam anar trobant en alguns punts de la Gràcia-Montserrat. Després, per primera vegada en les nostres vides, vam anar a veure la Moreneta sense fer cua, clar, a les 8 i pico d'un diumenge al matí qui hi ha Montserrat? Ningú! I, més fotos, en aquest cas, tirades per un de TV3 que no sabem ben bé què muntava/preparava però que va ser molt amable, li vam dir que ens tirés una foto i ens en va tirar quatre. Sí, estava treballant, però no hi havia ningú més per demanar-li...

Cansats però satisfets, vam baixar amb el cremallera veient com anava plovent cada cop més. A baix, ens esperava en Genís amb el cotxe. Un cop a casa, ja dutxada i dinada, a la tarda, estirada al llit, vaig contemplar com plovia a bots i barrals i fins i tot queia pedra, un moment de relax i plaer.


Moltes marxes diuen que no són competitives però aquesta ho compleix al peu de la lletra: a la web hi han penjat el llistat d'arribats per cognoms i punt, ni temps ni ordre d'arribada ni res. I el caràcter no competitiu no només és de l'organització, durant la marxa vam comprovar que molta gent caminava, no com en d'altres on la gran majoria corre.

Aquesta marxa, a més, va ser solidària amb l'AFANOC, l'Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya


En fi, una caminada de resistència de la CCCR més al sac. Ara queda Cap de Rec per a mi i Emmona per al papa, ambdues amb sortida el dissabte 16 de juny a les 06:00, i descans fins al setembre...

 

dimarts, 5 de juny del 2012

Cursa del Comte Arnau

Dissabte a les 18:00 van donar el tret de sortida de la Cursa del Comte Arnau a Campdevànol. Allà hi havia en Genís, el meu tiet Ramon, el meu cosí Edmond i la seva xicota Lourdes. Sota una xafogor asfixiant (sort que hi havia 3 avituallaments), van recórrer amb èxit els 10 kms de la cursa que combinava l'asfalt de la carretera de Campdevànol a Gombrèn amb la sorra del camí ral: primer una pujada d'asfalt i després una baixada de sorra, amb una sorpresa al km 7 en forma de pujada curta però pronunciada.

Un resum de la cursa a elRipollès.info



Més fotos a elRipollès.info


La classificació completa a elRipollès.info