dimecres, 20 de juliol del 2011

Puigmal (de públic a l'Olla de Núria)

Hem repetit l'experiència de l' any passat i enguany hem anat al Puigmal a veure passar els corredors de l' Olla de Núria. Igual que l'any passat, al cim hi feia un vent gèlid però això no va desdir la gent a pujar-hi a animar. A diferència de l'any passat, no hi havia el gran Kilian Jornet (segons el diari "El 9 Nou" el seu equip Salomon no el va deixar inscriure; per què? ni idea!) però hi va haver d'altres grans corredors.




Fotos dalt del Puigmal d'en Lluís

En Lluís no va faltar a la cita, en aquesta ocasió acompanyat pel seu tiet Santi. Tot i que la predicció meteorològica no era gaire favorable, no ens vam fer enrere. Vam deixar el cotxe a Fontalba i vam iniciar l'ascensió. Llei de Murphy: sempre porto unes piles de recanvi per la càmara de fotos i diumenge, que me les vaig oblidar, va ser precisament el dia en que les piles de la càmara de fotos van dir prou. Dalt, arrecerats en unes pedres, vam esmorzar a l'espera de que passessin els corredors. Després de veure'ls absolutament tots, vam iniciar el descens a Núria per veure l'arribada d'alguns corredors a la meta. És realment impressionant veure l'ambient i els corredors!

El temps, psé-psé

Lluís + Santi + Papa, al fons el Puigmal

El Bitxo, seguint el meu pare, fent nosa a una parella...

En Santi i en Lluís, encarant el tram de pujada més pronunciada

Cim a la vista

Els pals d'en Lluís moguts pel fort vent del cim

L'helicòpter que "controla" l'Olla de Núria

El primer corredor fitxant dalt del Puigmal

Molt de públic al Puigmal

L'avituallament del Puigmal

Al cim del Puigmal, molts moments de núvols. A Núria, moltes estones amb boira. I a mig camí de Núria a Fontalba (on havíem deixat el cotxe) se'ns va posar a ploure. Jo havia pronosticat que, com que un de nosaltres s'havia posat l'impermeable (en aquest cas, en Santi), no ens plouria. Però no va ser així (bé, una estoneta sí). Se'ns va posar a ploure i com més a prop del cotxe estàvem doncs més fort ens plovia. Fins i tot els ramats de vaques que hi havia van decidir escampar la boira. Vam acabar xops però feliços.



Fotos de Núria d'en Lluís

dissabte, 16 de juliol del 2011

Què passa pel cap d'algunes persones?

Roben la creu del cim del Gra de Fajol! Aquesta setmana se n'està parlant en diferents mitjans de comunicació. Podeu llegir, per exemple, l'article d' ElRipollès.info

dimecres, 13 de juliol del 2011

Puigsacalm des de Joanetes

Enèssima pujada al Puigsacalm. Ara bé, normalment ho fem des de la Collada de Bracons per un camí molt maco (pel bosc de les fades, pels rasos de manter i per la font tornadissa) però facilet. I, en aquesta ocasió, l'hem fet des de Joanetes per un camí molt més aventurer (per canals equipades amb ganxos) i amb el doble de desnivell, quasi 1.000m positius. Estem ensenyant a en Lluís els millors cims pels millors camins :P


Vam sortir de Joanetes seguint el camí senyalitzat a Sta Magdalena primer pel Barret i després per la canal dels ganxos nous. De Sta Magdalena vam anar al Puigsacalm pel camí dels Burros, resseguint tota la serralada a mitja alçada. Del Puigsacalm vam anar al Puig dels Llops, resseguint tota la serralada per dalt és un plis-plas. I del Puig dels Llops vam retornar a Joanetes per la canal dels ganxos vells, que són poquets. Una gran volta amb esplèndides vistes i molta aventura degut als ganxos. Pel Bitxo, pobret, una gran dificultat...



I, aquest diumenge, el Puigmal ens espera! Anirem a veure els corredors de l'Olla de Núria :)

divendres, 8 de juliol del 2011

05/07/2011 El 24è dels 100 cims: Pedraforca (Pollegó Superior) 2.506 m

Després de postposar una vegada i una altra el Pedraforca per motius diversos, en Lluís, impacient per anar-hi, va dir: per què no hi anem el dimarts, que és festa a Vic, així hi trobarem poca gent? I, sí, dimarts vam anar al Pedraforca però, no, no hi havia poca gent: érem 3 petits grups de civils i... 1 grup immens de militars!

2006
Vam fer la mateixa ruta que vam fer amb el meu pare i el Bitxo el 2006, està perfectament senyalitzada i crec que és la ruta clàssica per conèixer aquesta muntanya: des de l'aparcament del Mirador del Gresolet (a Saldes) fins al Refugi Lluís d'Estasen amb un pim-pam, d'allà fins al Coll del Verdet muntanya amunt sense descans, i després grimpada amunt-avall-amunt unes 3-4 vegades fins arribar al punt més alt del Pedraforca, el Pollegó Superior (a en Lluís li va passar com a nosaltres el primer cop que vam fer el Pedraforca: a cada grimpada pensàvem que ja hi érem i no, calia desgrimpar per tornar a grimpar un altre cim rocós, lo bo es fa esperar!). I, a la baixada, des de l'enforcadura, tartera avall, avall, avall, fent rodolar pedres a cada passa, per a mi una pesadilla, per a en Lluís una diversió. Crec que vam fer uns 1.000m de desnivell positiu i uns 8km.

El Pedraforca. La foto al cim la va fer en Lluís
Abans de la baixada, però, el meu pare i jo vam fer mitja pujada al Calderer, només va ser mitja :( I això que vaig deixar el Bitxo a casa per fer-lo amb tranquil·litat! Està al costat mateix del Pollegó Superior i és guai, és una mini escalada amb cadenes d'ajuda :)

Pujant al Calderer
I... que bo la trobada amb els militars! Vam arribar al refugi i vam veure un pilot de tendes de militars, jo em vaig sentir com en una peli bèlica. Vam fer broma dient que ens els trobaríem al cim, nosaltres que volíem trobar-hi poca gent. Ja podíem anar rient, ja! Els vam trobar al Coll del Verdet, just abans de començar a grimpar! Amb unes immenses motxilles que pesaven 15-20kg (els ho vaig preguntar) i matrelletes! Van deixar anar algunes frases memorables: "dejamos pasar a los CIVILES, que nosotros vamos más cansados" (mai m'havia sentit tant ciutadana d'aquest món, jajaja!), "mi capitán, AQUELLO ES MONTSERRAT?" (i cap militar sabia segur quina muntanya era Montserrat!!!). Ja ho sabeu, si voleu fer cims, apunteu-vos al Ejército Español!

dijous, 7 de juliol del 2011

Travessia nedant a la Badia de Tossa de Mar

Diumenge el meu pare es va estrenar en el món de les travessies nedant: va fer uns 600m a la XIII travessia Badia de Tossa de Mar. Ens en vam assabentar gràcies a en Lluís, ell ja en porta algunes com la travessia Illes Medes - l'Estartit.

La veritat és que el meu pare es va emportar molts aplaudiments perquè... va arribar últim! Coses de la novatada, el canvi piscina-mar... la propera segur que anirà millor!

dimecres, 6 de juliol del 2011

Caminada nocturna pels voltants del Figaró

Dissabte al vespre amb el meu pare, en Genís, la Maria i el Bitxo vam anar a la caminada nocturna organitzada per les guilles.




Un bon recorregut d'uns 9,5km





Bona música i un bon tiberi a l'arribada


I, sorpresa, vam fer una petita part del trailwalker, el sot del Bac!

divendres, 1 de juliol del 2011

26/06/2011 El 23è dels 100 cims: Canigó 2.784 m

Amb el meu pare algun cop havíem dit que havíem d'anar al Canigó així que, quant en Lluís va tenir el desig d'anar-hi pels voltants de St Joan per tot el que significa (la flama de les fogueres de la revetlla s'encén en aquest cim i després es reparteix pels diferents pobles), de seguida vam dir que sí. També s'hi va apuntar la Maria i en Kim.

Quasi vam tardar més a fer la pista de Villerac al refugi de Cortalets, que a pujar al Canigó! No és que la pista estigui en males condicions sinó que és una mica llarga, uns 25 kms, i com que hi ha sots, revolts, i fa pujada, cal anar amb compte amb el cotxe. Total, que a les 5:00 sortíem de Manlleu i fins les 9:00 no començàvem a caminar!


Vam començar a caminar seguint el GR cap a la dreta (cagada!, però és que hi havia un indicador que deia literalment Pic del Canigó) veient en tot moment el cim piramidal del Canigó (bé, segons en Lluís té forma de pit :P). De seguida vam arribar en un estanyol per després començar a pujar, primer envoltats de verd i de flors grogues i rosades, i després envoltats de pedres i més pedres i veient el glaciar del canigó als peus d'una paret rocosa completament vertical (Pic Barbet) i d'una bretxa (Bretxa Durier). I vam arribar al cim, sorpresos per la "facilitat" de la ruta i per la multitud de gent que hi havia. On estava la famosa grimpada? Bé, dalt del cim vam fer les fotos de rigor amb senyera i flama d'un encenador incloses, vam esmorzar, vam gaudir dels cants catalans d'uns francesos i de la ballada de sardanes d'en Lluís i en Quim, i vam descobrir la famosa grimpada per la xemeneia, amb la portella, el sentinella, etc. Tot i que és més fàcil fer una grimpada de pujada que de baixada, vam decidir baixar per la grimpada i no ens en vam pas penedir! És tota una aventura, força llarga, amb una visió impressionant a crestes i més crestes de muntanyes rocoses, res a veure a per on havíem pujat, una zona gens ferèstega en comparació en aquesta. Superada la grimpada i arribats a un coll, una mica perduts, vam veure que cap a la dreta hi havia el camí de baixada cap al refugi de Marialles i cap a l'esquerra, fent la volta per darrera el Pic Barbet (la paret vertical al costat del Canigó amb la Bretxa Durier i el glaciar a sota) i després perdent alçada hi havia el camí de baixada cap al refugi de Cortalets, on teníem el cotxe. Així doncs, vam acabar fent una ruta circular sorpresos per la bellesa (prats verds amb flors, muntanyes, zones rocoses, glaciars, etc) i agraïts per les vistes d'aquest cim (al mar, als Pirineus, al Rosselló, etc).





Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes (cignes) i les àligues.
Formen son càlzer (calze) escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós beire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que cel davalla.

Jacint Verdaguer, Canigó (poema) (p. 27.28)