dimarts, 31 de març del 2015

29/03/2015 XVII Travessada Molins de Rei - Montserrat (CCCR)

L’any passat vam fer per primer cop Molins de Rei – Vilafranca del Penedès i la vam trobar molt ben organitzada, així que aquest any hem decidit fer per primer cop Molins de Rei – Montserrat que està organitzada pels mateixos, el Centre Excursionista de Molins de Rei, crec que un any fan una caminada i l’altre any fan l’altre caminada.

Va estar bé fer una caminada amb destí Montserrat absolutament tota de dia (Matagalls-Montserrat, Gràcia-Montserrat i Sants-Montserrat, per l’hora que comencen i/o pels kms que tenen, fan que sí o sí fem trams de nit). Al cap de poc d’iniciar la caminada ja vam veure Montserrat però lluny molt lluny i, evidentment, com més avançàvem més a prop la vèiem. També, com més avançàvem, més xulo el paisatge, menys ciutat i més muntanya. I, el que he dit, de principi a fi a plena llum del dia veient la peculiar muntanya de Montserrat, un luxe!

Molins de Rei - Montserrat

Molins de Rei - Montserrat

Tot i no ser una caminada molt llarga (49,2 km i 4.414 m desnivell acumulat), com tota caminada que acaba a Montserrat i que la major part del desnivell està concentrat cap al final, per fer els darrers kms vaig haver de baixar el ritme. I la calor no em va ajudar gaire, tot i això no em puc queixar perquè el cel va estar força ennuvolat i el sol no va apretar tant com ho podia haver fet.

Com en la Molins de Rei – Vilafranca del Penedès, l’organització va ser perfecte: molts avituallaments i molt complets i amb cosetes que no trobes en d’altres caminades (xocolata kinder, biquinis recent fets, etc), voluntaris a cada carretera que creuàvem per evitar possibles accidents, bona senyalització, etc. El que vaig trobar, però, és que vam passar a tocar de punts xulos, per exemple la Creu de Saba que és un bon mirador (llàstima que a la Gràcia-Montserrat hi passem de nit), però no ens hi van fer arribar i, no sé, ja que es passa a tocar de llocs xulos penso que estaria bé acabar d’arribar-hi.

El papa, que fa 3 setmanes va fer la seva primera caminada més llarga de 20 km però amb quasi res de desnivell (Castells de Segarra), en aquesta ocasió ha fet la seva primera caminada més llarga de 20 km i amb un desnivell considerable. Sembla que la recuperació de l’operació al menisc evoluciona favorablement. També va venir en Josep Ventura. Vam tardar unes 10,5 hores en completar la marxa.



divendres, 27 de març del 2015

22/03/2015 Tavertet: salts d'aigua

Després d’un dissabte plujós que va fer que a última hora amb certa recança però amb sensatesa ajornéssim la UT Guilleries – Collsacabra, diumenge amb el papa, en Genís i el Bitxo vam anar a treure el cap al parell de salts d’aigua que vam descobrir el 15/02/2015 fent Tavertet - Salt del Molí Bernat - Morro de l'Abella - Sau - Tavertet i que ens van deixar bocabadats tot i baixar secs o quasi secs. I... va ser tot un encert anar a veure aquest parell de salts d’aigua (el Salt del Molí Bernat i el Salt de Tirabous) amb tota la seva esplendor, un verdader espectacle de la natura!


salt molí bernat
Salt del Molí Bernat

salt molí bernat
Salt del Molí Bernat

salt tirabous
Salt de Tirabous

Veure al Salt del Molí Bernat va ser ràpid i fàcil resseguint el corriol que surt de Tavertet i mena “dins” del salt d’aigua. Arribar a veure al Salt de Tirabous va ser una altra cosa... Sí, papa, tenies raó, el vam veure! però no podíem haver-lo vist com l'altre dia i com la gent normal des del Morro de l’Abella? Nooo, havíem d’anar com les cabres pel dret, passant per algun camí particular prohibit, travessant varis tancats de vaques, enganxant-nos amb la vegetació, etc, per veure’l des d’una altra perspectiva. Olé tu!



dimecres, 25 de març del 2015

15/03/2015 Caminada Popular dels Hostalets de Balenyà

La caminada popular dels Hostalets de Balenyà d’uns 20 km enguany ens va conduir per un recorregut circular d’anada/tornada dels Hostalets de Balenyà al Brull passant per alguns pantans.

caminada hostalets balenyà

caminada hostalets balenyà

Ens va agradar molt sobretot perquè estava recent nevat i la neu dóna aquell toc xulo als paisatges... A més, ens vam divertir perquè la neu estava gelada i feia crec-crec sota els nostres peus ja que no estava trepitjada (érem dels primers de la caminada) i encara no s’estava fonent (el sol a aquelles primeres hores del matí encara no escalfava); era curiós, no era una capa de gel sinó neu, boletes, congelades. I, més endavant, quant el sol va començar a apretar, la neu que cobria els arbres es va començar a fondre i a caure damunt nostre talment com una pluja fina.

caminada hostalets balenyà

caminada hostalets balenyà

A l’arribada, com sempre, un parell de fuets com a recompensa, un regal perfecte, mmm!



dilluns, 23 de març del 2015

08/03/2015 XVI Marxa dels Castells de la Segarra (CCCR)

Hi ha caminades en que, un cop fetes, dic “mai més” però el següent any hi acabo tornant... és el cas de la Marxa dels Castells de la Segarra.

marxa castells segarra

D’aquesta caminada el que no m’atrau gaire és que és multitudinària amb quasi 3.000 participants, el seu recorregut és molt planer i majoritàriament per pistes, el seu paisatge és bonic però monòton, i el primer cop que la vaig fer em va deixar literalment KO. Per altra banda està molt i molt ben organitzada i, al ser de les primeres caminades i no ser de les més xungues, va bé com a entrenament.

Com que “només” són 54 kms i 1.200 m desnivell acumulat, el papa va decidir fer-la essent doncs aquesta la primera caminada de més de 20 km en que s’inscriu després d’operar-se el menisc, això sí, va dir que començaria i que ja es veuria si l’acabaria...

marxa castells segarra

A l’anar a recollir el meu dorsal va resultar que ningú de l’organització el trobava així que me’n van donar un altre (vaig passar del 0460 al 2839) i, si bé l’espera no va ser molt llarga, com que el papa mentrestant va anar al cotxe a deixar la samarreta i la motxilla que ens havien donat i els participants van començar a situar-se a la sortida i era impossible obrir-me un camí entre la multitud cap al cotxe i, d’altra banda, si alhora el papa feia el mateix pensament i es movia i venia a buscar-me hagués sigut com buscar una agulla en un paller el fet de trobar-lo, durant el nostre particular caos van donar el tret de sortida i quant tothom va haver sortit el papa i jo per fi vam trobar-nos i vam acabar sortint literalment últims, darrere dels quasi 3.000 participants. No vols caldo? Doncs té 2 tasses! No som de ciutat, no estem acostumats a les aglomeracions, així que ens vam armar de paciència i vam anar xerrant i caminant xino-xano darrere gent i més gent, bé, apretant una mica el pas i fent ziga-zagues per avançar quant podíem, però la cua de gent era infinita i no hi havia manera de tenir un metre quadrat de llibertat.

Fins l’avituallament del dinar, allò va ser gent i més gent (més que altres anys, suposo que pel fet d’haver sortit últims) però a l’anar ja mentalitzats doncs tampoc va ser cap tortura (va ser més tortura el 1r any que la vam fer: tot i saber que hi haurà bullici, al ser novatos, ens va sorprendre). Al dinar vam trobar en Josep Ventura i després de repostar com Déu mana vam reprendre els 3 junts la marxa, ara sí, amb menys gent davant i darrere. La calor ens va acompanyar però vam sobreviure. Vam tardar 10h 29m, més o menys el que hem tardat cada any, de fet, entre 10 i 11 hores és l’interval de temps més emprat per fer la caminada (506 participants, un 24’49% del total). Ei, sí!, el papa al final la va fer tota i va acabar sense cap molèstia :) Jo no puc dir el mateix, aquesta caminada sempre em deixa alguna seqüela: enguany només una ampolla però ja és una seqüela que no tinc en les altres caminades.

marxa castells segarra

Tot i semblar fàcil perquè no és de les més llargues i és la que menys desnivell té de les caminades de la CCCR, per a mi no ho és: físicament és xunga perquè al ser tant planera i majoritàriament per pistes sempre treballen les mateixes parts del cos, i mentalment també és xunga perquè el paisatge que s’ofereix és bonic però monòton sense grans sorpreses ni la recompensa d’una gran imatge des d’un cim. Bé, això és així per a mi que sóc més de puja-baixa a la muntanya (tot i que renegui a les pujades) i que m’encanten les vistes que se m’ofereixen des de les alçades, però suposo que és una caminada ideal, per exemple, pels corredors de maratons d’asfalt. Ara bé, la visió de tanta filera de persones resseguint camins entre camps, petits pobles i castells, és espectacular. No és estrany que cada any des de l’aire ens segueixin i ens filmin, encara deu ser més bonica la visió des d’allà. I el fet d’estar allà al mig entre tanta i tant gent, és emocionant. I quant trobes algun conegut fa gràcia perquè a priori sembla impossible poder trobar algú enmig de tanta gent, enguany per exemple vam retrobar el Carles de Rupit i, com no, altres participants com nosaltres de la CCCR.

Enguany aquesta caminada va coincidir amb el dia de la dona i ens van donar un adhesiu gegant amb l’eslògan EN MARXA CAP A LA IGUALTAT EN L'ESPORT :)



dimecres, 18 de març del 2015

28/02/2015 V Almogàver - Muntanyes de Prades (CCCR)

Trobo que el calendari de la CCCR d’enguany està molt bé:
1) no hi ha caps de setmana en que coincideixin dues caminades i hagis d’escollir-ne una; és a dir que si algú vol fer totes les caminades doncs aquest any sí que podrà (no serà el meu cas, de fet, no sé ni si faré tots els punts de la CCCR 2015)
2) han inclòs alguna caminada nova i, a més, xula

Almogàver Muntanyes de Prades és la caminada que enguany obre la CCCR i és nova, bé, no és el primer any que es fa però sí que és el primer any que està dins la CCCR. A mi em va fer tilín només veure-la pel fet de ser nova i pel fet de que transcorre per les muntanyes de Prades (els cops que he estat aquí n’he tornat encantada). La caminada “La Selva del Camp – Muntanyes de Prades” per a mi és una de les xules de la CCCR però, com que les Muntanyes de Prades no em cauen precisament a prop de casa i té lloc només amb 15 dies de diferència respecte l’Almogàver Muntanyes de Prades, enguany m’he decantat per tastar aquesta caminada nova.

Almogàver Muntanyes Prades

Pel recent operat genoll del meu pare encara era massa aviat per fer una caminada d’aquestes característiques (60,3 km i 5.442 m desnivell acumulat), així que ell va optar per fer la Caminada de St Martí de Centelles de 20 km (organitzada pels Gafarrons) i jo me’n vaig anar jo sola a Prades. Bé, amb en Genís i sa mare, que van decidir acompanyar-me i aprofitar el dissabte per fer turisme mentre jo caminava. A Prades hi he estat uns quants cops però a peu, passant-hi ràpid i més aviat cansada tot fent una caminada i, clar, veient només alguna petita part del poble, bàsicament la plaça. El fet d’arribar-hi en cotxe i passejar-m’hi tranquil·lament a peu per buscar l’allotjament que havíem reservat per dormir, va fer que apreciés encara més la bellesa d’aquest petit poble. Llàstima que divendres vam arribar-hi tard just per anar a dormir i que dissabte al matí em vaig haver d’aixecar d’hora per fer la caminada i a la nit al finalitzar ja vam tornar cap a casa, Prades mereix una visita com Déu mana.

Sempre abans de començar una caminada tinc algo de nervis. Aquest cop, però, estava més nerviosa que de costum: era la 1a caminada de la CCCR i darrerament jo poc entrenament duia a sobre, era el primer cop que feia aquesta caminada, era el 1r cop que aquesta caminada estava dins la CCCR i per tant no teníem referències de com era, el meu pare no la feia... Per sort, els nervis s’esvaeixen de sobte quan comença la caminada. I estava acompanyada, en Josep Ventura també feia la caminada.

Abans de la sortida ens van explicar quatre coses, entre elles que hi havia un parell de trams tècnics però no vaig fer-ne gaire cas perquè quan esmenten trams tècnics m’espero vés a saber què i acaba essent poca cosa. I tot seguit, puntuals, sense res de petards sinó tot molt “natural”, al sentir les campanades de l’església de la plaça major on estàvem tocar les 8:00, vam començar el que seria tota una aventura.

Sortida perfecte: sense aglomeracions perquè, per sort, no és una d’aquelles caminades multitudinàries, i sense cap tram avorrit fins arribar a la muntanya sinó que directes a la muntanya perquè el poble està literalment a tocar les muntanyes.

Almogàver Muntanyes Prades

Almogàver Muntanyes Prades

I, vinga!, amuuunt i avaaall (per exemple, estàvem dalt d’un cingle i vam començar a baixar i vam sentir “eooo!” provinent del cingle del davant i, evidentment, al cap d’una estona acabàvem la baixada i començàvem la pujada cap allà on havíem sentit l’eooo!), fent oooh a cada lloc que passàvem, a cada vista que se’ns mostrava, i foto per aquí i foto per allà. Un cop més, les muntanyes d’aquella zona em deixaven embadalida.

Tot d’una vam passar per una zona amb un peculiar microclima: humitat i vegetació verda semblant a una selva. I en allà vam haver de fer una petita grimpada per sobre un parell de roques, així que vam pensar que devia de ser un dels dos trams tècnics que havien mencionat a la sortida. Que il·lusos! 

Però, a més de muntanya, també vam veure mar. En algun punt fins i tot vam arribar a divisar part de la peculiar forma del Delta de l’Ebre.

Just abans d’arribar el dinar va ser l’únic moment que se’ns va fer una mica pesat i possiblement en part va ser degut a la calor. Fins al dinar (a l'Albiol) va fer un bon sol i va ser just arribar a l’avituallament i començar a aparèixer núvols i algo de vent. Poca estona, doncs, vam parar-nos a menjar l’entrepà del dinar.

Almogàver Muntanyes Prades

Si la primera part de la caminada ens va agradar, la segona part ens va encantar! Vam anar fent i de sobte no vaig veure camí i vaig aixecar la vista cap a la roca que ens barrava el pas i, sí!, tocava grimpada, guai! “Venturaaa, grimpaaada!” vaig cridar i som-hi! Amunt i més amunt perquè aquell sí que era un tram tècnic, allà hi havia més de 1 i de 2 i de 3 grimpades i també camí amunt i avall resseguint les formacions rocoses de la muntanya, xulíssim!, fins que va i veig que arribem a una paret d’on penjaven un parell de cordes i jo que em començo a muntar una pel·lícula mental “uala! ens faran fer una mini escalada?” i a l’arribar allà vaig preguntar emocionada a una parella que estava descansant ens uns pedruscos on continuava la caminada i momentàniament em vaig desencisar a l’escoltar que per l’escletxa, oooh! no hi havia escalada..., però al treure al cap per l’estreta escletxa que hi havia entre dues parets em vaig tornar a emocionar, “Venturaaa, miraaa!”, no era una escalada però sí una nova grimpada encara millor que les anteriors perquè al ser dins d’un estret “passadís” tenies menys llibertat de moviment i a sobre al bell mig de la grimpada hi havia un forat que se superava amb una mini escala de fusta, que guai passar per allà mirant al terra, adrenalina a tope! Aquest tram tècnic va superar i de llarg totes les meves expectatives, vaig arribar a l’avituallament de Mont-ral entusiasmada i els vaig fer saber que m’havia encantat aquest tram.

Almogàver Muntanyes Prades

Almogàver Muntanyes Prades

Nosaltres pensàvem que ja s’havien acabat els trams tècnics i, de fet, ja ens donàvem per satisfets, així que quant després de l’avituallament vam tornar a arribar en una zona amb algunes grimpades vam flipar! realment en aquesta caminada quant es parla de tram tècnic va molt i molt en serio! més grimpades, més puja-baixa, més zones amb microclimes, un parell de peculiars roques formant una espècie de pont i nosaltres cap dins, algunes coves o covetes (una plena de tions), etc, genial, genial i més genial i, altre cop, quant pensàvem que ja estàvem i que començaria la baixada doncs més grimpada i més amunt, un veritable festival de l’aventura! Llàstima que, evidentment, es va acabar i poc després va arribar la nit i vam encendre el frontal poc abans d’arribar a l’avituallament de la Farena on hi havia el sopar que va consistir en... callos amb cigrons i patates i suquet per menjar-hi pa!

Almogàver Muntanyes Prades

Almogàver Muntanyes Prades

Almogàver Muntanyes Prades

Al sopar hi havia un munt de gent (d’on havia sortit tanta gent? feia estona que no vèiem ningú!) i tothom deia que plegava allà. Així que, quant nosaltres ens vam aixecar per continuar, tot l’avituallament sencer ens va aplaudir (voluntaris i participants) i ens va cridar “valents”, enrojolats i amb l’ego pels aires vam continuar. Això sí, amb dubtes sobre què ens trobaríem... si fins ara havíem fet tanta grimpada, ara que venia la última pujada i que segons el perfil era la més llarga i pronunciada, com seria? Doncs va ser una pujada “normal” per corriol i, a més, com que a mig fer hi havia un altre avituallament, va passar més bé del que a priori semblava, això no treu que la féssim a pas de tortuga perquè a aquelles alçades de la caminada i de nit evidentment no estàvem al 100%. Devíem passar novament per alguna zona xula perquè enmig de la foscor els nostres ulls divisaven roques i hi havia un riuet que, per cert, vam creuar fins a 5 vegades! La primera vegada que el vam creuar vam acabar satisfets pensant “no ens hem mullat”, la segona vegada vam pensar “que graciosos, hem creuat el riuet per tornar a creuar-lo”, la tercera vegada a mi ja em venia un atac de riure, i la 4a i la 5a vegada per a mi va ser una confirmació definitiva de que els organitzadors d’aquesta caminada estan “bojos”, això sí, jo encantada amb ells. Bé, això, que vam superar la darrera pujada i després vam fer la baixada per pista fins a Prades ràpid rapidíssim perquè el camí ho permetia i perquè ens venia un vent fred de cara molt empipador.

Almogàver Muntanyes Prades

A l’arribada, molt i molt feliços recordant les aventures/sorpreses que havíem anat trobant, entrepà ara sí de botifarra, olivetes que m’encanten, samarreta i cap a casa que hi falta gent. Vam tardar 15h 47m, en Ventura va ser el 158è de 165 homes i jo la 28a de 31 dones, hi havia 299 inscrits. 

L’endemà, quant li explicava al meu pare la caminada, no parava de repetir-li que no era per fer-li envegiques però que va ser molt i molt guai. L’any que ve, sens dubte, hi torno i espero que mantinguin el fantàstic recorregut d’aquest any! Bé, si el canvien, que sigui per passar per més trams tècnics :)

Gran, grandiós inici de la CCCR 2015! Aquesta caminada, per a mi, sens dubte està entre les millors de la CCCR: tant per la bellesa de l’entorn com pels camins aventurers a seguir.



divendres, 13 de març del 2015

22/02/2015 Marxa "anar-hi anant" a Bonmatí

Un any més, participem a la Marxa “Anar-hi anant” de Bonmatí. Enguany els possibles recorreguts són de 10 / 18 / 25 / 42 km. Amb en Genís i el Bitxo ens vam inscriure anticipadament al de 25 km i el papa al de 18 km. El papa continua en la seva línia de precaució i recuperació a poc a poc després de l’operació al menisc. I en Genís finalment no pot venir a causa del grip.


A l’entrega de dorsals saludem en Pere i companyia, ells faran els 42 kms però, com que van ràpid, coincidirem a l’arribada. I a la sortida ens trobem amb en Lluís Pratdesaba i en Josep Ventura, ells també faran els 25 kms, i la family d’en Lluís Pratdesaba farà els 18 kms com el papa. Anem junts fins l’avituallament a partir del qual se separen les rutes de 18 i 25 kms. Allà continuo amb el Bitxo, en Lluís i en Ventura, allà comença el tram més xulo, la pujada a St Roc amb unes bones vistes com a recompensa, aquest any més que mai perquè fa un dia esplèndid. Anem xerrant, de vegades ens desviem del camí per arribar-nos a llocs que semblen xulos, anem deixant passar els corredors que fan els 42 kms, anem xino-xano gaudint de l’entorn, la companyia, i el dia assolellat que enguany acompanya aquesta caminada. A falta de pocs kms per arribar a Bonmatí, ens trobem el papa. Sembla que els 18 kms se li han fet curts i ha decidit venir-nos a buscar, ja deia jo que es podia haver apuntat als 25 kms perfectament...

A l’arribada, el millor avituallament: entrepà de botifarra i una mica de descans i converses vàries, abans de retornar cap a casa.


Caminada/Cursa xula recomanable a tothom ja que cada any preparen circuits de diferents nivells: uns de més curts i més aviat planers, i uns de més llargs i amb més desnivell.



dijous, 12 de març del 2015

15/02/2015 Tavertet - Salt del Molí Bernat - Morro de l'Abella - Sau - Tavertet

Amb el meu pare, en Genís i el Bitxo vam provar per segon cop de seguir aquest track del wikiloc per descobrir un parell d'indrets de Sau que encara no coneixíem: el Salt del Molí Bernat i el Morro de l'Abella.

Tres setmanes abans només havíem aconseguit arribar al Salt del Molí Bernat i no exactament seguint correctament el track... Aquí la crònica d'aquell primer intent.

Aquest cop vam seguir correctament el camí però no en el mateix ordre: el nostre punt d'inici/fi no va ser Sau sinó Tavertet i vam fer la ruta en sentit invers. Així, vam sortir de Tavertet cap al Salt del Molí Bernat (on hem de tornar quant hi hagi aigua), després vam fer la millor i millor part d'aquesta ruta que és la que va del Salt del Molí Bernat al Morro de l'Abella, d'allà vam baixar a Sau, vam vorejar una mica el pantà i vam pujar a Tavertet.

Salt Molí Bernat - Morro Abella

Salt Molí Bernat - Morro Abella

Salt Molí Bernat - Morro Abella

Salt Molí Bernat - Morro Abella

Aquesta va resultar ser una d’aquelles sortides que feia temps que no fèiem... pocs kms però genials, sense esperar-ho ens va deixar molt i molt bones sensacions, vam disfrutar molt! paisatges espectaculars i camins que ens van fer deixar adrenalina a tope (escales, cordes, coves, cingles i més cingles). Jo, en comptes de fer la ruta circular, al Morro de l'Abella no volia passar per camins "normals" baixant a Sau per després pujar a Tavertet on havíem deixat el cotxe sinó que volia desfer el camí per repetir tot això (escales, cordes, coves, cingles i més cingles), jajaja! però no em van deixar, oooh! En fi... que aquesta és una ruta súper recomanada si no teniu vertigen i si us agrada fer una mica d'aventura.



dimecres, 11 de març del 2015

24 hores a muntanya: Olot (7 i 8 de febrer de 2015)

El primer any que vaig fer les 24 Hores a Muntanya del Centre Excursionista d’Olot, a l’acabar, vaig pensar literalment “quina bogeria!”. Però el següent any hi vaig tornar, i l’altre, i... els darrers 5 anys no he faltat a la cita. Ara que conec la dinàmica de la caminada, com més va, més li trobo el què, cosa que no treu que sigui difícil. Hi ha una cançó d’Els Pets que diu “la vida és bonica però a vegades complicada” doncs així són també les 24 Hores a Muntanya del Centre Excursionista d’Olot: és bonic anar tots junts tota l’estona però alhora és complicat perquè uns anirien més ràpid, d’altres més lents, uns farien una parada a un lloc, d’altres no, uns tenen gana en un moment, d’altres no, etc i com menys falta per les 24 hores més cansament i més son, més sensibilitat i menys paciència, total que es complica més el fet d’anar tots junts que ja de per sí és prou complicat. Sempre hi ha moments a la nit en què et congeles perquè fa fred i si a sobre estàs parat en ple reagrupament del grup doncs el fred encara es nota més, també hi ha moments cap al final de la caminada en que tens ganes d’arribar i arrencaries a córrer per acabar el més aviat possible però nooo has de seguir xino-xano el ritme del grup, i també hi ha moments en què tot i anar en grup i amb guia, com que el grup es va estirant, acaba havent-hi més d’un grup i com que el guia està davant del primer grup doncs hi ha dubtes de cap on tirar i a vegades s’escull un camí equivocat i s’ha de desfer el camí fet. Sense aquests peculiars moments, això no serien les 24 hores del CEO, el primer any no ho sabia, ara sí i ho assimilo d’una altra manera. Les 24 hores del CEO també és anar a ritme tranquil gaudint de la companyia i dels indrets per on es passa. És acceptar a tothom, tan els que fan totes les hores com els que no, tan els que són veloços com els que no, allà tothom hi és benvingut i tothom és tractat igual. És descobrir cada any indrets diferents sota la llum de la lluna plena, sí, quina gran feinada que fan cada any innovant un recorregut d’uns 80 kms, fent-lo coincidir amb la primera lluna plena de l’any, i buscant voluntaris pacients per a fer de guies a un grup nombrós i ajuntaments de pobles que s’ofereixin a fer avituallaments, i posant autobusos al principi/final de cada etapa per a facilitar els desplaçaments de qui comença/acaba, i tot plegat a un molt bon preu per als participants. Desitjo que el CEO continuï amb aquestes ganes i aquesta línia aquesta caminada. Per a mi és una molt bona manera d’iniciar la temporada de caminades de resistència cada any ja que té lloc pel gener-febrer i es fa a ritme tranquil, és la primera caminada xunga que faig cada any i és un bon entrenament de cara al que ve després.

24hMuntanya ceolot

Aquest any, com que dissabte a la tarda hi havia l’entrega de premis de la CCCR 2014, amb certa recança vaig optar per fer només les últimes 12 hores de la caminada. Així que, al vespre, en tornant de l’entrega de premis, canvi de roba i cap a Tortellà. En allà una mica més i perdo el bus perquè jo vinga esperar-lo a la plaça del poble i resulta que sortia a les afores del poble. Vaig pujar jo sola al bus, tampoc em va estranyar ja que són ganes agafar un bus a les 00:25 per començar a caminar a les 01:20... Pensava dormir una estona però va resultar que el bus tenia alguna cosa espatllada i feia un soroll semblant al d’un xiulet, així que més que dormir vaig acabar amb mal de cap. El bus em va deixar a Terrades, punt d’inici de la 4a etapa. Aquesta etapa de només 8 km la vaig fer amb l’Ultraquim, com sempre, la seva energia i la seva facilitat de paraula van fer amena l’etapa. A St Llorenç de la Muga, a la 5a etapa, se’ns van unir en Pere i la Carme (curiós, ells que van agafar el bus a les 03:20 van coincidir amb 3 persones més!), i vam fer 12,5 km. I a Albanyà, a la 6a i última etapa, se’ns va unir en Lluís Pratdesaba i el meu pare (que, després de l’operació al menisc, va amb precaució i de moment no s’aventura a fer molts kms), i vam fer 18 km. En total jo vaig fer 38,5 km en... 14 i pico hores! Teòricament havien de ser 12 i pico hores però a la darrera etapa hi havia algun corriol de pujada/baixada un pèl tècnic que va alentir el pas d’alguns participants i a més una noia es va lesionar el turmell i, com que en aquesta caminada s’ha d’esperar a tothom, doncs els que vam seguir les “regles” vam tardar això. Al fer “només” la meitat de la caminada, se’m va fer més suportable tot plegat doncs, si bé no havia dormit, de cansada tampoc ho estava perquè molts kms no duia a les cames així que vaig esperar pacientment i vaig caminar a poc a poc sense agobiar-me. Puc entendre, però, que algú al final acabés marxant sense esperar al grup pel cansament/son o senzillament perquè a la tarda tenia algun compromís alhora que puc entendre que a l’organització li sabés greu. En fi, que un gran OLÉ, més que mai, als que enguany van fer totes les 24 hores (bé, les 25’5 hores)!

24hMuntanya ceolot

És ben cert que hi ha un boom amb això del caminar/córrer perquè cada any hi ha més gent que aconsegueix fer la caminada sencera, i cada any hi ha més gent que repeteix. I, enguany, quant vaig baixar del bus per iniciar la 4a etapa a la nit em va sorprendre veure molts i molts adolescents participant. I també molts gossos amb els seus amos, pertanyents a l'Associació Catalana d’Excursionisme Caní que s’ha de reconèixer que estan molt ben organitzats perquè van amb un cotxe de suport per recollir els gossos que es cansen, per donar-los aigua/menjar ja que igual que nosaltres també necessiten avituallar-se, etc, i he de dir que vaig flipar perquè un gos, un Border Collie, va fer tooota la caminada i va acabar ben sobrat, amb ganes de jugar amb un pal! El que he dit abans: en aquesta caminada tothom hi és benvingut. I és una caminada molt bonica, Olot i els seus entorns, vagis per on vagis, són verds i espectaculars. El 2016, si no hi ha res, a tornar-hi!