divendres, 25 de setembre del 2009

30a MATAGALLS-MONTSERRAT 19 i 20 setembre 2009 (la nostra primera i a sobre exitosa Matagalls-Montserrat)

Hi ha molta cosa per explicar...

COM VA COMENÇAR TOT?

El meu pare feia temps (calculo que un parell d'anys) que tenia ganes de fer la Matagalls-Montserrat però jo li anava dient que era una bogeria i així ha anat passant el temps i jo contenta. Fins que, a principis d'aquest any, el meu pare va dir-me: "apunta'm". I jo vaig pensar: "si ell s'apunta doncs jo també". Vaig creure que, per l'entrenament que portàvem aquest any, era capaç d'acabar-la però que no ho faria perquè jo si pateixo gaire doncs abandono de seguida i està clar que amb menys de 24 hores fer quasi 84 km i quasi 6.000 metres de desnivell s'acaba patint. Així que em vaig posar al cap que aniria xino-xino per no patir i que jo arribaria fins on pogués i que el meu pare sí que arribaria a Montserrat, això sí, jo com a mínim havia d'arribar a la meitat del recorregut perquè 40 i pico km ja els he fet més d'un cop i, per no quedar malament, més de la meitat del recorregut l'havia de fer, així, si arribava a Monistrol (als peus de Montserrat) jo em donava per super-satisfeta.

COM VA SER LA PREPARACIÓ?

Com que a mi em feia molta por que ens perdéssim, més que res perquè si 84 km és xungo doncs imagineu-vos fer-ne 90 perquè t'has perdut!, doncs abans de l'estiu vam fer mitja Matagalls-Montserrat en varis diumenges. I si aquest estiu vam fer Cavalls de Vent va ser, entre altres coses, perquè ens servís una mica d'entrenament de cara a la Matagalls-Montserrat perquè: + o - mateixos km i, tot i que Cavalls de Vent té el doble de desnivell que Matagall-Montserrat, a Cavalls de Vent entremig vam poder dormir. Igualment, fer la Pica d'Estats també ens ho vam prendre com un entrenament perquè, si bé són pocs kms, hi ha molt desnivell i moltes hores de camí. I, a part d'això, lo de sempre: caminar cada diumenge al matí 20 i pico kms.

En Genís, al fer de professor, coneix a molta gent. Doncs curiosament va conèixer una parella que forma part dels Gafarrons (amics de la caminada de St Martí i Aiguafreda) i li van explicar que ells durant la Matagalls-Montserrat també fan avituallaments, a més de portar roba de recanvi pels seus, i de llogar una habitació a Montserrat perquè la gent es pugui dutxar quant arriba. Jo vaig pensar que per a la nostra primera Matagalls-Montserrat tota ajuda seria benvinguda així que ens vam unir a ells. Al setembre, abans de la Matagalls-Montserrat, vam anar a un parell de reunions on vam escoltar algunes experiències i alguns consells de gent que portava anys i panys fent la Matagalls-Montserrat, a més d'explicar-nos on trobaríem els seus avituallaments, etc.

COM VA ANAR LA CAMINADA?

El dissabte els Gafarrons ens van pujar a Collformic amb 4x4: al passar pel mateix Pla de la Calma i no per carretera va fer que no trobéssim cues i no perdéssim temps. Com que abans de les 17:00 ja estàvem a la sortida, vam seure i, enmig de molta gent i molt histerisme, vam intentar no posar-nos nerviosos.

Les inscripcions es van obrir l'1 de juliol a les 00:00 i jo vaig inscriure'ns a les 08:00 aconseguint els dorsals 558 i 559 per sortir de Collformic a les 17:48 (bastant dels primers tenint en compte que la sortida era de les 17:30 a les 19:15 i que hi havia 3.000 inscrits). A les 17:20 van sortir els majors de 60 anys i, a partir de les 17:30, cada minut sortia un grup d'unes 30 persones. Jo vaig pensar que seria una cacao però no, la sortida molt ben organitzada. A les 17:48, doncs, vam sortir nosaltres, xino-xano.

Algun cop he fet alguna caminada nocturna però, clar, a la 1 o a les 2 ja estava, i vaig pensar que això de caminar tooota la nit em ratllaria. Doncs no. Vaig tenir tota la nit la ment en blanc amb la vista fixa a la llum del frontal, concentrada per evitar entrebancar-me i lesionar-me, distraient-me només de tant en tant amb alguna conversa de la gent que anava davant o darrera nostra (que si ara el barça fa un gol, que si ara a uns els esperen uns amics animant, etc). Per cert, un avantatge de caminar de nit és que no veus el que t'espera (com un pedazo pujada, per exemple), així que vas fent sense agobiar-te. He de dir que sort de la coca-cola dels Gafarrons! Als avituallaments de la Matagalls-Montserrat hi havia caldo, sucs, aigua, etc, molt bo, però no coca-cola, socooors! Vaig calcular que en tota la nit vaig veure 2 litres de coca-cola per no adormir-me i per recuperar forces!

En cap moment vam apretar, ni a les baixades, sempre xino-xano i sense parar excepte, clar, als controls i als avituallaments i a fer algun pipi. Al començament vam trobar molta gent i tothom ens avançava o corrent o caminant ràpid. Cap a la meitat els participants ja no anàvem literalment uns enganxats rere els altres, sinó que entre grupet i grupet hi havia una distància comfortable i la gent no anava tant ràpid. I cap al final doncs encara hi havia més espai entre les persones i nosaltres de tant en tant fins i tot fèiem algun avançament. Al final, quasi tothom, si no tenia un all, tenia una ceba: o un genoll cascat, o els peus plens d'ampolles, etc. Així que, al final, quasi tothom caminava a pas de tortuga, o arrossegant una pota, etc. Tot un espectacle.

Fins + o - la meitat, St Llorenç Savall, vaig arribar sencera. Això em va animar pq tothom diu que si no abandones aquí doncs que acabes la travessa. El que jo no sabia és el que venia després, el Coll de Grua! I sort que, al ser de nit, no vaig poder veure el que m'esperava! Maaare meva! Pujada + pla + pujada + pla + pujada... Quant pensava que el patiment ja estava doncs no, més i més. Perquè, a més, la pujada és dura, apte només per a cama-llargs, amb les meves mini cames no arribava enlloc! Així que, vinga, a apoiar primer el bastó que duia a la mà dreta, després a aixecar la pota dreta, i després a arrossegar la pota esquerra. Total, que vaig començar a notar el genoll dret carregat. Sort que dalt hi havia un avituallament i una ambulància... No em moria però, clar, encara quedava molta travessa, així que vaig anar a veure els de l'ambulància: em van posar una crema per alleugir el sofre-esforç muscular del genoll dret. Momentàniament va anar bé. Però quant vaig arribar a l'últim avituallament abans de pujar a Montserrat vaig tornar a visitar l'ambulància perquè clar, si el genoll està carregat i jo no el deixo descansar doncs encara es carrega més. Total, més cremeta. Però aquest cop sense alleugerament momentani perquè venia... la pujada a Montserrat! Pocs kms però una pujada pronunciada i, clar, portant a l'esquena 80 kms, doncs... un martiri! Vaig pujar ben bé perquè vaig pensar que si havia arribat fins als peus de Montserrat seria de riure que no pugés amb lo poc que quedava... Però el que era de riure era veure com pujàvem tots! A sobre, amb un sol de la muerte!

COM VA ACABAR LA CAMINADA?

Flipant!, vam arribar però és que a sobre amb un temps molt inferior a l'esperat (20 hores 38 minuts, de les 17:48 del dissabte a les 14:26 del diumenge, això vol dir 4kms/hora sense descomptar parades ni coses d'aquestes! jo pensava que cada cop caminava més a poc a poc però, no, realment com més estona fa que camines doncs més ràpid vas!). El meu pare va arribar practicament sencer (crec que hi ha poques persones que arribin amb només cansament) i jo vaig arribar arrossegant la pota dreta pq, com ja he dit, vaig patir sobre-esforç muscular al genoll dret.

Genial la gent aplaudint a l'arribada. I genial també que, gràcies als Garrafons, puguéssim dinar i dutxar-nos a Montserrat i així, a l'arribar a casa, tirar la motxilla al terra i ficar-nos al llit.

I L'ENDEMÀ?

Jo pensava que el dilluns no m'aguantaria perquè diumenge, com ja he dit, vaig acabar bastant fatal i, clar, després de seure al cotxe per tornar a casa, amb el genoll en fred, encara més fatal... No podia moure literalment cap part de la meva pota dreta (ni cuixa ni genoll ni peu ni res)! No sabria pas dir quant vaig tardar en pujar les escales de casa i en posar-me al llit! Després de dormir 12 hores, dilluns vaig obrir els ulls i vaig pensar que hauria de rodolar i tirar-me a terra per poder sortir del llit però, per sorpresa meva, no! Ni cansament, ni agulletes, ni ampolles als peus, i... podent moure força bé el genoll dret! Fantàstic!

ES REPETIRÀ L'ANY VINENT?

Crec que l'èxit d'aquest nostre primer any va ser anar xino-xino sense pressa per acabar i no saber el que m'esperava. Així que... ara que sé el que és i que voldria millorar la marca, m'ho pensaré... El meu pare ni s'ho pensa, ja sap que sí! Quina por que em fa!

UN PETIT AUDIO DE LA NOSTRA EXPERIÈNCIA:

http://sites.google.com/site/activitats4x4potes/home/matagalls-montserrat2009/MatagallsMontserrat.mp3?attredirects=0






13/09/2009 El 9è dels 100 cims: PUIGMAL 2.910 m

Pujada per enèssima vegada al Puigmal. I això que el primer cop que vaig pujar-hi vaig dir que ja estava, que ja havia complert i que no calia repetir-ho, je je je. Amb els seus 2.910m és el cim més alt del Ripollès. Vam sortir de Fontalba i amb 1h 30m ja érem dalt. Si els primers cops se'm feia eterna la pujada, aquest cop quasi es va fer curta. Això és bo, això vol dir que he millorat una mica! A destacar que va ser just arribar dalt i arribar la boira i enfosquir-se el cel per ploure, dalt vam trobar 2 nois i 1 noia que eren castelleres que van fer un pilar al costat de la creu, la creu que recentment van posar fa patxoca (l'antiga, al seu costat, es veu miniatura a més de torçada), i més patxoca feia aquest dia perquè hi havia senyeres en motiu de la Diada de Catalunya de l'11 de setembre.


La Duna rebolcant-se i el Bitxo seguint el meu pare
Al cim del Puigmal
Boira que, com més baixàvem, més desapareixia (per sort)

dimecres, 9 de setembre del 2009

Vacances: Camí de Santiago portuguès + Sant Sebastià + Deltebre

Aquest any pensava que no marxaríem de vacances perquè una servidora havia d'estudiar i en Genís tenia ansietat. Però, precisament perquè en Genís tenia ansietat i s'havia de distreure hem marxat un parell de setmanes (la última d'agost i la primera de setembre). Tot pensat i organitzat a última hora, però tot ha anat bé i tot ha sortit bé de preu :)

El 2004 vam fer per primera vegada el Camí de Santiago. Res, els últims 100 i pocs kms del camí del nord, els kms justos per obtenir la compostela un cop arribats a Santiago de Compostela. Doncs aquest any hem repetit però pel camí portuguès. Han sigut uns 116 km des de Tui (fregant la frontera amb Portugal) fins a Santiago de Compostela. Excepte el primer tram, que passa per molta carretera i fins i tot per un immens polígon industrial, el camí és bonic: transcorre per muntanyes, per pobles majoritàriament petits, i fins i tot pel costat del mar. Cal dir, a més, que aquest any ens han meravellat els albergs: si al 2004 mai trobàvem paper de wc als albergs, o els matalassos no eren gaire còmodes, o hi havia poca netedat i alguns robatoris, això sí, no vam pagar mai ni un duro, aquest any a tots els albergs hem pagat 3€/persona, poca cosa, i hem trobat matalassos nous i fins i tot ens donaven cada dia una funda pel matalàs d'usar-tirar, aigua calenta, paper de wc, netedat i, excepte en una ocasió, simpatia. Es veu que fa un parell d'anys la Xunta de Galícia va decidir renovar i controlar millor els albergs. Fantàstic. Doncs això, que vam fer uns 116 km en 5 dies, uns 20 i pico kms cada dia (és a dir, caminada al matí, i descans i turisme a la tarda). El Bitxo, que va caminar molt i a sobre cada nit va dormir sol a fora un alberg, es va portar molt bé. A molta gent li va fer gràcia i el va fotografiar :) Vam coincidir amb alguns catalans, alguns anaven a peu i d'altres amb bici: un venia des de baix de tot de Portugal i s'havia fet molt amic d'un senyor gran anglès, hi havia una mare amb el fill amb bici, uns ens van explicar que tenen un westy (com el Bitxo) i que es diu Pinxo, je je je, i a destacar un parell d'italianes que vam anar trobant diàriament pel camí (sortien més d'hora que nosaltres i sempre les acabàvem adelantant :P) i amb qui vam coincidir amb la majoria d'albergs. També ens va sorprendre trobar varis gallecs fent el camí, si no recordo malament el 2004 no en vam trobar cap (és allò típic de que un sempre vol veure el que té lluny i no coneix el que té a casa): per exemple, hi havia un noi, en Santiago, que s'havia fet mal al braç i, per no estar a casa avorrint-se, va decidir fer el camí.

Després vam fer una visita llampec al País Basc. Vam estar un parell de nits en una casa rural i això ens va permetre visitar un dia Sant Sebastià i un altre dia fer un excursió pels voltants de la casa rural a veure els penya-segats al costat del mar. Si al Camí de Santiago el temps ens va acompanyar, al País Basc no. Tot i això, vam poder apreciar la bellesa d'aquest territori que, sens dubte, hem de visitar un altre cop amb més temps.

I, per acabar, una mini estada a Deltebre amb els sogres. Ens va anar bé per descansar de les vacances i agafar aire abans de reprendre la rutina.

http://picasaweb.google.com/carme.tuneu/200908CamiSantiagoPaisBascDeltebre#

22/08/2009 El 8è dels 100 cims: és un orgull dir PICA D’ESTATS 3.143 m

Pica d’Estats: allà on tot muntanyenc català vol anar per ser el cim més alt de Catalunya, més de 3.000 metres :)



La Duna, indubtablement, no ens la vam emportar. El Bitxo, al final, tampoc, més que res perquè la setmana vinent li tocava fer el Camí de Sant Jaume (Camino de Santiago, Xacobeo o com li’n vulgueu dir) i millor no cansar-lo abans d’hora.

Vam marxar el divendres i vam dormir dins el cotxe estrenant un matalàs inflable que va comprar el meu pare per poder iniciar la caminada el dissabte al matí ben d’hora i ben descansats.

Jo estava literalment acollonida perquè havia llegit moltes coses a internet que deien que era un cim llarg i dur i que per això molta gent el feia amb 2 dies dormint a uns llacs que hi ha abans d’iniciar la pujada a la tartera. Així que em vaig sorprendre al veure que arribàvem al cim amb unes 5 hores amb parades incloses. 4-5 hores és lo habitual però, com que jo a les pujades vaig xino-xino, pensava que tardaria més i que igual a la baixada fins i tot se’ns faria fosc, també pensava que igual trobaríem molta neu i no podríem pujar, i unes quantes coses negatives més també em passaven pel cap.

Sí, evidentment no és un cim com per exemple el Matagalls i per exemple a la grimpada vaig tenir algun moment de cangueli pensant que amb una petita errada podia anar avall avall avall, però el paisatge és fantàstic i la satisfacció personal enorme. Per cert, poques vegades he vist una muntanya amb tanta gent. Portava el gps però, entre que el camí estava ben marcat i que hi havia gent, no va ser necessari gastar piles.

La nostra ruta (crec que la típica si es fa la Pica d’Estats per Catalunya): Des del final de la pista forestal que hi ha al poble d’Àreu, vam passar pel Refugi de Vallferrera, per l’estany de Sotllo, per l’estany d’Estats, vam pujar tartera amunt, vam grimpar fins el Pic Verdaguer, i finalment vam arribar a la Pica d’Estats. A la baixada ídem però, per no matar-nos desfent la grimpada, vam fer la baixada-pujada matadora que hi ha abans de la tartera (o després de la tartera si s’està pujant).

http://picasaweb.google.com/carme.tuneu/20090822PicaDEstats