dimecres, 31 d’agost del 2011

Finde de relax al Delta de l'Ebre

Després de la Marató del Montcalm i a l'espera de repetir la Circular al Pantà d'Oliana, aquest va ser un cap de setmana tranquil


dimecres, 24 d’agost del 2011

Marató del Montcalm

Nooo, no he fet una marató, je je je, de moment això de córrer no ho domino... Tot va començar quant fa 2 anys vam fer la Pica d'Estats i vam flipar veient gent que corria amb un dorsal. A l'arribar a casa vaig estar buscant per internet quina cursa havíem presenciat però no vaig saber trobar res. I, l'any passat, quant no tenia en ment ni la Pica d'Estats ni la cursa que hi havíem vist, va i vaig anar al Saló del Senderisme i en allà em vaig assabentar de la Marató del Montcalm que té lloc dins el FESTIVAL DE MUNTANYA DE L'ARIÈGE a l'igual que diverses xerrades, diversos actes d'animació, un trail, una cursa infantil i la caminada a la qual vam participar nosaltres.

Així, doncs, si fa 2 anys vam fer la Pica d'Estats pel nostre compte i per la banda de Catalunya, amb la "Randonnée" (o caminada) paral·lela a la Marató del Montcalm enguany hem fet el Montcalm que és el cim més alt de l'Ariègie i la Pica d'Estats que és el cim més alt de Catalunya (i un extra, el Pic Verdaguer) per la banda de França i sota una perfecta organització i un immens desplegament dels nostres veïns francesos.


Pica d'Estats 2009
Vam ser-hi la Maria (companya del trailwalker) i l'Elisenda (la seva filla), el meu pare i jo. El Bitxo no perquè al reglament hi deia que no acceptaven gossos, ni lligats.

Doncs els 4 vam marxar divendres a la tarda amb el cotxe a petar cap a Auzat (després de que jo acabés de treballar, sinó haguéssim pogut aprofitar més els dies i veure més coses). Van ser unes 3,5 hores de cotxe. La veritat és que estàvem una mica desorientats sobre com aniria tot plegat perquè hi anàvem amb un munt de dubtes perquè a la web hi havia poquíssima informació (i els vaig enviar un mail amb algunes preguntes i les seves respostes van ser a sac sí/no, jo que m'esperava alguna mini explicació!) i perquè la inscripció l'havíem fet 1 mes abans des de casa d'una manera una mica rudimentària (enviant el formulari d'inscripció amb una carta postal i fent el pagament de la inscripció amb un gir postal). Ara bé, el dia de la caminada un 10!

Vam arribar a Auzat (el poble on s'organitza la marató, la caminada i tot plegat) cap allà a les 21:00. A aquelles hores vam trobar el càmping tancat i el punt de recollida de dorsals també. Sol·lució: vam "copiar" algunes tendes i vam instal·lar la nostra al camp de futbol (no dins el terreny de joc però sí dins el que envolta el terreny de joc); vam treure el cap a la "pasta party" i en allà ens van dir que l'endemà podíem agafar el dorsal a partir de les 04:30 i a les 05:30 un autobús fins el punt de sortida (a la web no deien res de l'existència d'un autobús, nosaltres pensàvem arribar-nos al punt de sortida amb cotxe i en allà agafar el dorsal, sort que ho vam preguntar!).


Entre els nervis i que ens vam haver d'aixecar d'hora, la veritat és que no vam dormir gaire... Però ens vam aixecar ben desperts perquè hi havia ganes de fer la caminada! La recollida del dorsal va ser ràpida i a més ens van oferir cafè i pastes per esmorzar. Seguidament a les 05:30 ben puntuals ens van fer pujar a diferents mini autobusos o furgonetes que ens van portar al Parking de l'Artigue, punt de sortida de la caminada. A les 06:00 també ben puntuals van donar el tret de sortida de la caminada. Teníem per davant uns 22 kms, primer una pujada de més de 2.000 metres i després baixar-la ja que l'anada i la tornada es feien pel mateix camí. Els de la marató feien el mateix que nosaltres però 20 kms de més perquè sortien d'Auzat, això vol dir que vam haver de deixar passar els 300 i pico corredors un parell de vegades (tant quant pujaven com quant baixaven).


La caminada molt ben senyalitzada, la gent més que amable i molts avituallaments. És cert que als avituallaments sempre hi havia el mateix (pa d'espècies, gominoles, orellanes, fuet i aigua sola / amb sucre / amb sal) però n'hi havia molts (just quant ens venia de gust fer un glop d'aigua ens en trobàvem un, realment no calia que ens haguéssim emportat la nostra cantimplora!) i , entre avituallament i avituallament, et donaven aigua i, entre aigua i aigua, hi havia gent de l'organització controlant que ningú es fés mal, que ningú es perdés, etc. En aquest sentit, tot molt bé.


22 kms no són molts però 2.000 m de desnivell positiu sí! Així que vam anar xino-xano, gaudint del paisatge (quina meravella de muntanyes!), prenent alè de tant en tant, deixant passar els corredors, fent fotos per aquí i per allà, aturant-nos als avituallaments per menjar i beure i per xerrar amb els voluntaris, etc. Total, que vam sortir a les 06:00 i a les 10:45 vam fer el cim del Montcalm, a les 11:30 el cim de la Pica d'Estats i, abans de baixar, vam desviar-nos de la senyalització de la caminada per fer el Pic Verdaguer. La baixada va ser més ràpida. Però un parell de vegades vam fer companyia a l'Antonio, un conegut de la Maria que corria la marató i que, com que estava accidentat, va haver de ser socorregut per l'helicòpter (es veu que que l'helicòpter va anar de bòlit perquè va haver de fer moltes sortides). Entre una cosa i una altra, no vam acabar fins a les 16:00, és a dir, vam estar 10 hores "perduts" per la muntanya. El primer corredor només va tardar 4,5 hores, flipant!!!

Refugi Pinet

Montcalm

Pica d'Estats

Pic Verdaguer

A l'arribada també ens van donar dinar, super bé! I vam tenir la sort que mentre menjàvem feien l'entrega dels diferents premis, així que vam tenir animació. També vam tenir dutxes! És fantàstic això d'acabar una caminada i poder tornar a casa havent-te dutxat i amb la panxa plena :) És una caminada per repetir!



Podeu llegir la crònica d'un corredor: galopaquegalopa, tot un crack a qui vam poder animar. A la caminada no, però a la cursa hi havia bastants catalans.

dimecres, 17 d’agost del 2011

15/08/2011 Cursa de la Festa Major de Manlleu (5 km)

El meu pare comença a ser un habitual de les curses de 5 o 10 km. I per això cada cop ho fa millor :) A l'espera de que el Club Olímpic Manlleu faci públics els resultats, crec que ha millorat el temps de l'any passat amb uns 2-3 minuts.

Enguany, aquesta cursa i d'altres actes de la festa major han estrenat la renovació (encara no acabada) de la Plaça Fra Bernadí de Manlleu.

Atletes i curiosos esperant el tret de sortida

El meu pare arribant a la meta

Plaça Fra Bernadí de Manlleu

dimarts, 16 d’agost del 2011

Carcaixells + Montclar

En Pere i la Carme ens van prometre al febrer, quant vam anar a St Feliu de Guíxols a fer un dels entrenaments pel trailwalker,  que algun dia ens portarien als Carcaixells. I aquest dia va arribar, va ser el diumenge 13+1 d'agost.


A l'igual que a les Guilleries, en Pere i la Carme ens van preparar una ruta força exigent (pels desnivells i perquè hi havia algun tram tècnic) tot passant per indrets esplèndids (vam voltar per tots els Carcaixells grimpant i passant per un pont penjant, vam fer una visita llampec al poblat ibèric de la Plana Basarda, vam pujar a Pedralta i d'allà vam carenejar fins al Montclar que ens compta pels 100 cims, tot i fer només 401 m té bones vistes) i vam tenir un avituallament sorpresa i molt complet a Pedralta gràcies a l'Albert  & company. Tant en Pere com la seva dona Carme van ser uns magnífics anfitrions (ell, al davant, guiant i controlant en tot moment el "ramat" format per 13+1 persones, i ella tancant el "ramat" sempre amb un somriure, molt amable, acompanyant i animant els darrers).





Si hagués pogut venir l' ultraquim, l'equip "xino-xano: caminant per la pau" al complet ens haguéssim retrobat

La ruta que vam fer és més o menys la que es farà a la Cursa de Muntanya Sa Guilla el 27 d'agost.

Sou fantàstics Pere i Carme! Us devem alguna sortida sonada per les nostres contrades!

En Pere

La Carme

Després d'un matí fent voltes i més voltes pel Massís de l'Ardenya (qui m'havia de dir que vora el mar hi havia muntanyes tant espectaculars!), amb la Maria i el meu pare varem fer una nedada a la Platja Gran del Sector Riuet de Castell - Platja d'Aro per fer-nos passar tota la calorada de la caminada, vam dinar de carmanyola tot prenent el solet, i abans de marxar cap a casa encara vam fer una altra nedada per tornar ben fresquets.

Un dia rodó!


Més cròniques i fotos a:
el blog d'en Lluís (properament, quant les vacances li ho permetin...)

divendres, 12 d’agost del 2011

Zona de bany amb gossos a la Platja de la Rubina

El diumenge amb en Genís i en Bitxo vam anar a "tastar" la famosa zona de bany amb gossos de la Platja de la Rubina de Castelló d'Empúries. Aquesta platja està entre Empuriabrava (Castelló d'Empúries) i Sta Margarida (Roses). I la zona de bany amb gossos està habilitada en una punta d'aquesta platja, al costat del Riu Grau a l'altra banda del qual ja hi ha Sta Margarida.



Va ser divertit estar envoltats de gossos veient com s'ho pasen bé: alguns jugaven entre ells, d'altres eren més tranquils i no es movien del costat dels seus amos, n'hi havia que per iniciativa pròpia entraven al mar i nedaven ben endins, d'altres entraven al mar "enganyats" perquè el seu amo hi havia tirat alguna seva joguina, d'altres no els feia gràcia entrar-hi...


Mostra un mapa més gran

dijous, 11 d’agost del 2011

Parapent a Organyà

Havent fet paracaigudes un parell de vegades, tenia ganes de provar el parapent. Total, que vaig liar al meu pare i el meu pare al tiet Ramon aprofitant que aquest any ha fet els 65 anys i s'ha jubilat i es mereix alguna cosa especial. I vam reservar per anar amb parapent el dissabte 6 d'agost a Organyà :)


A priori pensava que no m'agradaria tant com el paracaigudes. Si bé és cert que com la sensació que un té a la caiguda lliure del paracaigudes no hi ha res (realment un se sent com un ocell volant, és genial), el parapent està força bé: vas assegut tranquilament volant sense estar tancat ni en un avió ni en un helicòpter ni res i, si tens la sort de trobar alguna inestabilitat, et mous una mica per aquí i una mica per allà i no trobes el vol tant light.

He de dir que hi anava molt tranquil·la però abans de començar em vaig acollonir. Jo anava amb la mentalitat que hauria de fer una correguda cap a un precipici i punt, i quant em van dir que havia de fer força perquè el parapent a l'aixecar-se em frenaria i que jo havia d'aconseguir fer-lo aixecar tirant endavant vaig pensar "cagada! un dels meus defectes és que tinc una força molt minsa". A més, em va sorprende que només tingués uns 2 metres per córrer abans de trobar el precipici (jo pensava que hauria de fer una senyora correguda!) però el "pilot" del parapent va dir que era igual que després podia córrer muntanya avall i cel amunt. La veritat és que això no em preocupava, correria muntanya avall, pel cel i per on digués però... i si no podíem ni arrencar degut a la meva minsa força???

Desplegats els 3 parapents al terra, jo ja estava amb l'arnés posat i tot lo necessari, a diferència del meu tiet i del meu pare, i va i el meu "pilot" em diu que estigui a punt, que quant vingui una ventada bona m'avisarà i arrencarem, glubs! era la primera i sense haver vist ningú tirar-se abans per tenir un referent... Pel meu cap anaven passant totes les instruccions del meu "pilot": corre amb totes les teves forces, corre inclús quant estiguis a l'aire, no paris fins que no t'ho digui o el parapent ens arrossegarà per terra i acabarem amb rascades per tot el cos. Vaaa! I... no sé si vaig arribar a fer 2 passes perquè només d'intentar començar a moure'm ja vaig notar tooota la força del parapent però no podia parar o l'hagués cagat, així que vaig cridar "no puuuc" però sense aturar-me, vaig córrer com en una bici estàtica, fent anar les cames i sense moure'm de lloc, però la veritat és que molt pocs segons, de seguida els meus peus no van trobar el terra i el "pilot" em va dir "ja pots seure". Ostres, tant sust previ, i la sortida no havia sigut res.


El vol, com que estava asseguda doncs molt tranquil, gaudint del paisatge, de la llibertat, i esperant alguna sotreguda que fés el vol més aventurer. El meu tiet i el meu pare van pujar més amunt que jo, es veu que si estàs prop de la muntanya els vents et fan pujar més i més ràpidament, i el meu "pilot" va optar per allunyar-nos de la muntanya i pujar menys i més suaument perquè volia un vol segur perquè deia que aquell no era un dia gaire tranquil. A mi no em va afectar la inestabilitat, ni al meu pare, però al meu tiet sí, es veu que es va marejar una mica durant el vol.

En un moment donat el meu "pilot" em va dir que aniríem per aterrar. Ja? Li vaig preguntar. I, quant ell em va dir que ja portàvem uns 17 minuts de vol, no me'l podia creure perquè tenia la sensació que no portàvem ni 5 minuts! Després em va dir: veus? els altres tenen problemes per baixar perquè han pujat molt amunt i un núvol se'ls està engolint! nosaltres anirem tirant avall o també tindrem problemes perquè cada cop hi ha més inestabilitat; passi el que passi, tu tranquil·la. I jo tranquil·la, a l'enlairament jo hi posava el meu granet de sorra però a l'aterratge jo no hi feia res, estava a les seves mans. Fins a tocar el terra, cap problema, però després em va acabar arrossegant per terra uns metres (tinc la banda dreta del cos plena de crostes) i ell dret sobre meu intentant frenar el parapent, i jo pensant que d'un moment a l'altre cauria i m'aplastaria, fins que el parapent va caure al terra i vam quedar frenats, jo al terra i ell dret. Acte seguit el "pilot" va cridar: he d'anar a ajudar, deslligat tu mateixa! Quèee? Em vaig espantar perquè vaig veure que anava a socórrer al meu tiet i jo allà sola desenganxant-me com podia de l'arnès sense saber què passava. No va passar res, va resultar que el parapent els havia caigut a sobre i no es podien deslligar. I al meu "pilot", per culpa de la inestabilitat, a l'aterrar, el parapent no li va fer no sé què i per això vam estar una estona arrossegant-nos. El meu pare va ser qui millor va aterrar.

Després, com que se'm va fer curt, em van explicar que hi ha vols més llargs, d'1 hora i pico, en que fas un recorregut. I és que amb 20 minuts et mous poquet quasi no canvies de paisatge.  També hi ha un vol acrobàtic (amb girs i tal), aquest sí que ha de ser guai provar-lo. Qui sap, potser d'aquí a un temps...




Per cert, per no errar-la, he buscat per internet una explicació entenedora sobre quina diferència hi ha entre un parapent i un paracaigudes i l'he trobat a Albatros - Escola de vol:

La diferència essencial és l'ús al qual està destinat: el parapent és per a sortir a volar des d'una muntanya, o remolcat amb un cable, i volar tanta estona i tan lluny com sigui possible. El paracaigudes és per a obrir-lo després d'una estona de caiguda lliure i baixar el més ràpidament possible (dins d'uns límits, és clar!) fins al camp d'aterratge per a poder tornar a fer un altre salt.

Aquesta diferència essencial en l'ús que se'ls pretén donar ha fet que, des d'un origen comú, el parapent i el paracaigudes hagin evolucionat fins a esdevenir aparells completament diferents. Si intentéssim obrir un parapent per a aturar una caiguda lliure es rebentaria. Per altra banda, un paracaigudes no ens permetria fer els vols que es poden fer en parapent, doncs així com un parapent té una raó de planatge de 7:1 (avança set metres per cada metre que cau), els paracaigudes amb prou feines si arriben a 3:1.

dimecres, 10 d’agost del 2011

45ena Travessia nedant Illes Medes - L'Estartit

El darrer diumenge de juliol, el meu pare, animat per en Lluís i després d'haver fet el seu primer tast a la Badia de Tossar de Mar, va decidir fer aquesta travessia de 1.500m.


A l'Estartit vam trobar-nos amb els nostres coneguts que feien la travessia: el meu pare, en Lluís, la seva germana Mariona, la seva tieta Tere i la Carme, una amiga de la seva tieta. Nosaltres (ma mare, en Genís, jo i la família d'en Lluís; més tard vindrien també els germans del meu pare) vam deixar als "valents" al Port, on havien d'agafar un vaixell fins a les Illes Medes (punt d'inici de la travessia) i els vam esperar a la Platgeta del Port (el lloc on arribaven).


El primer només va tardar 17m 49s! Dels nostres, la primera en arribar va ser la Mariona, seguida de molt a prop per la Carme (que va guanyar un premi en la seva categoria), després en Lluís, més tard la Tere i finalment el meu pare que va fer una entrada triomfal. La gent va aplaudir els primers i els últims, els pobres del pelotón veien a una munió de gent curiosa però no eren gaire ovacionats. Doncs això, que l'arribada del meu pare, al ser últim o 640è amb un temps de 1h 20m 5s, va ser tot un espectacle: va ser tant o més aplaudit que el primer i va arribar escortat pels caiacs que controlaven la travessia des del mar, jajaja



Vegeu la crònica i les fotos d'en Lluís.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Vacances: Camí de Santiago (a Astúries per la costa) d'Unquera a Villaviciosa

Fa un parell d'anys, amb en Genís i el Bitxo vam fer el Camino de Santiago portuguès per Galícia. Enguany, la darrera setmana de juliol, hem fet el Camino de Santiago de la costa o del nord per una part d'Astúries. La decisió la preníem un dissabte a corre-cuita i el diumenge al matí ja marxàvem amb el cotxe cap al punt de sortida...


Amb el cotxe, a l'anada i a la tornada, vam veure los Mallos de Riglos (a Huesca) i em van entrar unes ganes immenses d'anar-hi a caminar algun dia, no sé, son com unes minis Muntanyes de Montserrat. També vam veure el Embalse de Yesa (a Navarra) que, ara a l'estiu, semblava una senyora platja amb la seva aigua d'un to blau clar i la sorra a les vores, a més, hi havia gent banyant-s'hi, gent pescant, i autocaravanes a punt de passar la nit en un dels seus marges.


Bé, el diumenge, després de 10 hores de cotxe, vam fer nit a Pechón, un petit poble de Cantàbria envoltat de verd i algunes platges. I, l'endemà, ben d'hora al matí, vam deixar el cotxe a Unquera (a només 5 km de Pechón i fregant la frontera de Cantàbria-Astúries) per començar el Camino de Santiago que teníem planejat.


El primer dia el temps es va anar aguantant i vam tenir la sort que, degut a les obres a les carreteres, vam fer molt GR estalviant-nos així molt asfalt (una de les coses que no m'agrada del Camino de Santiago). Així, majoritàriament vam anar trepitjant verd i més verd, veient el mar a mà dreta i muntanyes a mà esquerra. Vam passar per petits pobles i vam veure moltes cases d'indians (gent que va anar a fer fortuna a Amèrica i que, perquè la gent del seu poble veigués que la vida li havia anat bé, es construïa una casa semblant a un mini palauet, d'estil americà), el poble més gran pel que vam passar va ser per Llanes, on vam dinar i on vam passejar pel seu mercat. En aquest  tram vam conèixer 2 francesos, al Pierre un rector / professor de filosofia i al Dominique un director d'un centre de disminuïts. Vam anar bastanta estona amb ells perquè en Pierre xerrava molt i era molt obert. També vam conèixer de passada 1 holandès, en Peter, però aquest anava més per lliure. Tot va anar bé fins que vam arribar a l'alberg on teníem pensat dormir perquè per internet havíem vist que hi havia jardí i vam pensar que hi podríem deixar el Bitxo lligat: la resposta va ser no. Ho vam provar a varis llocs amb jardí i sempre la resposta era no. Com no poden voler un gos lligat en un jardí??? Ooostres tu! Vam acabar fent uns 30 kms i quant començàvem a desdir-nos i a pensar en agafar transport públic per anar a buscar el nostre cotxe i engegar a pendre pel sac la caminada, va i passem per un petit poble, Celorio, i una dona que està en un terreny ens saluda i ens ofereix sidra i ens explica mil i una coses. Total, que el Bitxo va acabar passant la nit al seu terreny i nosaltres vam acabar dormint a la Pensión Costa Verde, la pensió d'una coneguda seva, la Chelu. La dona en qüestió es diu Nedi (de Nadina) i és... molt singular! però molt bona dona!


El segon dia el temps no ens va deixar treva: pràcticament va ploure tooot el dia. No va ploure a bots i a barrals però, com que la pluja era contínua, vam acabar amb els peus ben xops i imitant el jorobado de NotreDame amb les nostres capelines. Llàstima que plogués perquè en aquest tram vam tornar a seguir molt el GR per llocs encara més espectaculars que el dia anterior (des de la Playa de St Antolín fins a la Playa de Guadamía): era baixar a una platja, pujar a un penya-segat, baixar a una platja, pujar a un penya-segat. I... vam veure gent banyant-se en alguna platja plovent! També vam veure molts "bufones" (els d'Arenillas i els de Pría), que són forats a les roques dels penya-segats connectats amb abismes marins pels que les onades del mar empenyen l'aigua amb molta força, formant a la superfície sortidors d'aigua polvoritzada visibles des de l'exterior i que poden arribar a més de 20m d'alçada. El xiulet que fa l'aigua al pujar per l'estret canal és el que dóna el nom a aquesta formació. Es veu que és espectacular veure-ho. Quant vam aturar-nos a dinar un moment que no plovia, en una petita església, va i ens apareix en Peter, l'holandès, molt content d'haver-nos trobat i amb ganes de xerrar, no com el dia anterior. Dels francesos, ni rastra. Resulta que, a l'igual que nosaltres, en Peter estava dubtant de si anava pel camí correcte o no perquè només hi havia senyals del GR i cap senyal del Camino de Santiago. A mi m'era una mica igual perquè els paisatges m'encantaven. Llàstima de la pluja. Per culpa d'ella, després de 22 km, amb ganes d'una dutxa calenta, vam quedarnos a dormir a l'Hotel Rural Los Toneles, a Llames de Pría, ens van rebaixar el preu per ser peregrins i el Bitxo va dormir a la caseta del seu antic gos :) En Peter també va dormir a l'hotel rural. Sopant, mig en anglès mig en francès, ens va explicar que abandonava el Camino de Santiago, que l'endemà se'n tornava al seu país. Igual que nosaltres, no era el primer any que feia algun tram del Camino de Santiago. Però enguany havia ensopegat pluja i no li agradava, va dir literalment que venia a Espanya per veure el sol, que de pluja ja en tenia al seu país :( Abans de posar-nos a dormir, aprofitant que estàvem en un hotel, vam utilitzar el secador una bona estona per... assecar roba!!!


Al tercer dia, només de començar, ens vam ben liar! Sortint de Llames de Pría on havíem dormit, amb pocs minuts arribàvem a la Playa de Guadamía i allà s'acabaven les senyals del GR o nosaltres no les vam saber veure... La qüestió és que hi havia una ria i o ens descalçàvem i la creuàvem i vèiem si a l'altra banda hi havia senyals de GR o resseguíem la ria per un camí quasi inexistent fins arribar en algun punt on creuar-la. Després de molt dubtar, vam començar a resseguir la ria enganxant-nos amb un munt d'arbusts fins arribar a un punt que vam dir prou perquè ni hi havia camí ni possibilitats de creuar la ria perquè cada cop era més fonda i més ampla. Al desfer el camí, vaig arribar fins a un cert punt i llavors em vaig ben desubicar, veia arbusts i arbusts i no sabia tornar! Per sort, en Genís ens va treure de l'apuro. Emprenyats per la pèrdua de temps, les esgarrinxades, la pèrdua de senyals i tot plegat, vam decidir tornar a Llames de Pría i caminar per la carretera fins al proper poble. El cabreig em va passar quant una dona que passejava ens va preguntar si fèiem el Camino de Santiago i al respondre-li que sí ens va donar un petit poema: "Una sola esencia, una sola, está en todos y cada uno de nosotros. Cuando nos llega su aroma nos proporciona calma y sentimos que todos somos uno." Al cap de pocs minuts va i... veiem una senyal del Camino de Santiago! Les senyals no ens van fer desviar més pel GR com els dos dies anteriors (ara que tenia ganes de veure on pepinos continuava el GR). Vam anar fent carretera i alguns camps fins arribar a Ribadesella (igual que a Llanes, vam ensopegar que era dia de mercat). En aquí vaig fer cures als peus d'en Genís perquè, al mullar-nos el dia anterior, li havien sortit ampolles. Aquest dia vam trobar-nos amb un grup d'alemanys (crec que una família), de vegades ells ens avançaven i de vegades érem nosaltres els que els avançàvem. Si el camí d'arribada a Ribadesella va ser psé-psé, el camí de sortida va ser per un passeig molt maco al costat del seu riu. Ara bé, després vam haver de fer carretera i més carretera fins a La Vega, un petit poble amb platja, on vam quedar-nos a dormir a la Casa Rural Ca l'Arcu, amb la Loli de propietària. Només vam fer 15 km però és que els peus d'en Genís no estaven per caminar més. Vam aprofitar la tarda i el sol que per fi es deixava veure per anar a posar els peus a la platja i al riu que hi desembocava, l'aigua no estava gens freda. Vam poder comprovar que, en allà, si un nen no té una taula de surf llavors no és ningú. I per fi, per sopar, vam provar el "chorizo a la sidra" que havíem anat veient en varis llocs, és de gust una mica més suau que el xoriç normal, està bo. Abans de dormir, accidentalment, es van cremar uns calçotets d'en Genís... després de rentar-los i estendre'ls una estona al jardí, els vaig posar sobre la làmpara de la tauleta de nit perquè amb l'escalfor de la bombeta s'acabessin d'assecar del tot i massa que es van assecar! El Bitxo va dormir dins l' "hórreo" de la casa rural, que estava ple de cebes. Es veu que una nit un gos no va deixar dormir a uns hostes i la Loli està escarmentada i no vol més gossos al seu jardí a la nit (de dia sí). L' "hórreo" és una construcció de fusta aixecada sobre uns pilars que està destinada a guardar el gra de manera que aquest queda aïllat de la humitat, és característic del nord-oest d'Espanya.


Al quart dia, després d'un molt bon esmorzar a la casa rural de la Loli, vam fer cap Arenal de Morís. I d'allà fins a La Playa, seguint el Camino de Santiago, vam passar ben arran de la costa i per caminets (no per carretera), talment com el GR, va ser un tram molt xulo on vam veure novament platges i penya-segats com el segon dia però ara sense pluja. En aquí vam creuar-nos amb un grup d'italians i... vaig trobar 3 calcetes enganxades en uns arbusts i més endavant 3 mitjons de noia també enganxats en uns arbusts. Vam decidir guardar-ho tot per si trobàvem la seva propietària però no vam tenir èxit (ella ho devia dur estès a la motxilla perquè s'assequés i no ho devia enganxar bé i ho va anar perdent). Després del tram arran de costa, carretera fins a Colunga on, un cop més, vam ensopegar que era dia de mercat. I més carretera. Passant per algunes cases aïllades ens va sortir un gos que volia atacar el Bitxo, un petit sust. I més carretera. Fins al Pernús, on vam decidir quedar-nos a la Casa Rural - Hotel del Pernús. El Bitxo cap al final va patir no per estar cansat sinó perquè feia molt sol i anàvem per carretera (això vol dir que se li cremen els coixinets dels peus), cada cop que hi havia una mini sombra d'un arbre s'hi estirava. Tot i que la mestressa tenia literalment pànic als gossos perquè havia tingut més d'una desagradable experiència, no va tenir cap inconvenient en que lliguéssim el Bitxo al seu jardí. Inclús, més tard, ens va dir que el podíem pujar a l'habitació! La mestressa ens va explicar que el dia anterior havia tingut allotjats 4 peregrins, l'endemà descobriríem qui eren alguns d'ells. Aquest dia vam fer 18 km, uns poquets més que el dia anterior.


Al cinquè i darrer dia, mentre caminàvem, no vam trobar cap peregrí. Ens va fer molt sol i molta calor però per sort aquest dia el camí ens va fer anar alternant camí amb força sombra amb carretera. Després de només 13 km vam arribar a Villaviciosa, seu de la Sidra El Gaitero, on vam decidir acabar el recorregut perquè, al ser un poble gran, hi havia transport per tornar a Unquera on teníem el cotxe. Mentre fèiem una petita parada en un banc abans d'anar a buscar l'estació d'autobusos va i, casualitats de la vida, vam veure els 2 francesos del primer dia, en Pierre i en Dominique, quina sorpresa més bona! Vam estar parlant uns i altres de com ens havia anat la setmana. Ells, igual que nosaltres, havien començat a Unquera (bé, a un poble a tocar) i volien arribar fins a Gijón però es quedaven a Villaviciosa perquè els faltaria un dia més per arribar caminant a Gijón. Ells havien dormit a la casa rural de Pechón el dia anterior que nosaltres (eren 2 dels 4 peregrins que ens havia comentat la mestressa). Anaven una mica més per davant de nosaltres i haguéssin arribat a Gijón però s'havien mig perdut pel camí. Vam anar a fer el got amb ells i vam xerrar una bona estona perquè l'autobús no sortia fins quasi 2 hores més tard. En Pierre, tot un intel·lectual, ell, jejeje. En fi, arribada l'hora d'agafar l'autobús, jo creuava els dits perquè la senyora que venia els tiquets m'havia dit que el Bitxo havia d'anar en un transportín al maleter i jo l'únic que tenia era una caixa de cartró d'un supermercat (havíem consultat per internet i no deien res d'això, només que s'havia de pagar un plus per les mascotes). Per sort, el conductor va ser molt més amable que la senyora que venia els tiquets: resulta que ell hauria de portar un transportin al maleter però que no el duia però no va tenir cap problema en que hi deixés el Bitxo dins d'una caixa de cartró. I així va viatjar el Bitxo durant 1,5 hores plenes de revolts i més revolts fins a Ribadesella. En allà ens vam despedir dels francesos perquè ells van decidir anar a fer un bany a la platja i nosaltres vam anar a dinar i després a agafar el tren fins a Unquera. Arribats a Unquera, vam decidir premiar-nos amb una xocolata amb corbates (no de vestir sinó de menjar, són típiques d'aquest poble, són unes pastes allargades de pasta de full).


Vam dormir a Pechón com el primer dia abans de començar el Camino de Santiago. I, diumenge, les 10 hores de cotxe fins arribar a casa amb un bon regust de vacances.


Vam acabar fent una mica menys de la meita del Camino de Santiago de la costa o del nord per Astúries: d'Unquera (famosa per les corbates) a Villaviciosa (famosa per la sidra), no vam poder acabar d'arribar a Gijón. Uns 95 km en 5 dies, uns 19 km/dia de promig tot i que els primers dies vam fer més kms que els darrers. Els paisatges asturians bellíssims i els allotjaments rurals econòmics i molt xulos (no vam arribar a allotjar-nos en albergs per a peregrins perquè quasi no n'hi havia, la majoria eren albergs de la xarxa d'albergs d'Asturies als quals no hi volien gossos però quasi ens valia el mateix dormir en un d'aquests albergs que en una casa rural, i en un alberg haguéssim dormit amb una multitud de gent i a les cases rurals teníem una habitació per nosaltres sols i amb dutxa i acceptaven el Bitxo, uns 15€/persona). Més endavant, quant puguem, farem la part restant del Camino de Santiago de la costa o del nord per Astúries...