divendres, 30 de març del 2012

9a Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades

Dissabte vam fer molta feina. Gràcies a la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades, vam assolir dos 100 cims, la Mola d'Estat de 1.136m i el Tossal de la Baltasana de 1.202m, i vam aconseguir els nostres primers punts per la CCCR, 24.


No m'imaginava que prop de Tarragona hi podia haver muntanyes com les que he vist. Vam pujar a la Mola d'Estat o dels Quatre Termes, caracteritzada per les Tres Creus. El seu nom prové del fet que a uns 300 m al sud de la mola convergeixen els termes de quatre municipis: Montblanc (o, antigament, Rojals, quan era independent de Montblanc), Vimbodí i Poblet (abans Vimbodí), Mont-ral i Prades, al punt anomenat "Taula dels Quatre Batlles". Diu la tradició que, quan calia fer una tallada de pins, els quatre batlles es reunien en aquest indret per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits. Hi ha unes vistes impressionants. I, poc després, també vam pujar al Tossal de la Baltasana. Si el 12/04/2009 vam fer el nostre primer 100 cim que va ser Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, 3 anys després en portem 33.



Seeempre m'apunto amb il·lusió a una marxa de resistència i seeempre el dia anterior i sobretot els moments abans de començar m'entra canguelis. Aquest cop no va ser menys. Dissabte ens vam aixecar a les 4:00 i no vaig poder evitar pensar que estava boja per aixecar-me tan d'hora i desplaçar-me amb cotxe durant 2 hores (amb en Genís fent de taxista, jejeje) amb l'objectiu de "matar-me" fent una caminada. Per sort, un cop donat el tret el sortida, tot aquests pensaments negatius sempre s'esvaeixen.


La Selva del Camp - L'Albiol

Només de començar, amunt, una mica avall, amunt, una mica avall, amunt, una mica avall, vaja, un trencacames per anar guanyant desnivell positiu poc a poc fins arribar a una carena amb bones vistes però per desgràcia cremada. Em va quedar una mala sensació al cos al veure la vegetació cremada i sentir l'olor a cremat. No m'agrada sentir bafarades intenses de colònia però en aquest moment vaig agrair que ens avancés un noi exageradament perfumat. Després de carenejar una estona per la vegetació cremada gaudint de les vistes, sorpreeesa!, literalment una paret per pujar! Curta, però intensa. I, com no, un fotògraf en allà per immortalitzar les cares de penúries de la gent. Un cop superat aquest "obstacle", aproximació fins al poble de L'Albiol on hi havia el primer control i avituallament després d'una pujada, bé, una forma de guanyar-nos la beguda, el menjar, i les paraules d'ànims dels voluntaris (la majoria dels controls/avituallaments estaven just després d'una pujada). Vam superar els primers 11,3 km amb 600 m de desnivell positiu amb 2 horetes, és a dir, vam arribar 1 hora abans de que tanquessin el control, per tant, havíem aconseguit 1 hora de marge per si ens perdíem o si m'agafava una pájara o si degut al cansament baixàvem el ritme, molt bé, vaig menjar feliç coca amb xocolata i coca-cola.


LAlbiol - Mont-ral

En aquest tram, després d'una forta baixada, vam trobar una acumulació de gent descalçant-se per travessar una riera així que, tot i que ens va fer mandra, els vam imitar. Fins a mitja cama ens va arribar l'aigua gelada! Ara bé, mentre ens tornàvem a calçar amb el meu pare vam pensar que potser no hagués calgut descalçar-nos perquè més avall d'on havíem creuat la riera hi havia unes pedres per on hauríem pogut passar. I aquest no va ser l'únic cop que la vam pifiar per culpa de seguir a la gent... Bueno, com a mínim, mullar-nos va anar bé pels peus! I, després de la baixada, com no, una pujada fins al poble de Mont-ral on hi havia el segon control i avituallament.


Mont-ral - Farena

Avall, una mica amunt, avall, una mica amunt fins arribar al poble de Farena on hi havia el tercer control i avituallament, amb un ruc petitó (en comptes d'un gos, jejeje).


Farena - Refugi de Cogullons

Aix, només van ser 5,1 kms però entre els 500 m de desnivell positiu i que ja portàvem uns 24 kms a les cames, aquesta era per a tothom la pujada temuda, la considerada pitjor pujada de la caminada. Vaig aconseguir fer-la dignament però això no treu que pensés "collons" amb els Cogullons. La zona del refugi xulíssima i, com no, amb bones vistes.


Refugi de Cogullons - Prades

Pensava que aquesta etapa se'm faria llarga pq certament, amb 11,9 km, era la més llarga. Però em va passar bé. Potser perquè en aquest tram vam fer els dos 100 cims, potser perquè va ser un dels millors trams de la caminada per les magnífiques vistes, potser perquè en aquest tram vam superar la barrera de la meitat de la caminada, potser perquè després de la pujada a Cogullons ara venia una mica de "repòs" alternant amunt-avall... A Prades hi vam trobar un boníssim entrepà de botifarra i una cosa que m'encanta, olives i patates, genial! En aquí hi havia un bus per si algú volia plegar.


Prades - Capafonts

Aquest va ser un tram ràpid per ser de pocs kms i a sobre de baixada.


Capafonts - El Coll

Era el tram que temia. I així va ser: 6,8 kms fets amb 2h 35m, és a dir, per culpa meva vam anar a 2 i pico kms/hora, però en el tram de pujada segurament a menys perquè en el tram de baixada vam esprintar... Un desastre, segurament més per culpa del meu coco que del meu cos perquè abans de començar el tram ja vaig pensar "merda, última pujada". Quasi en totes les caminades tinc un moment de baixón i en aquesta va ser aquí... I això que, juntament amb Cogullons - Prades, va ser un dels millors trams de la caminada pel paisatge: roques rares, coves, pura muntanya, segurament amb moltes cascades perquè sentíem molta fressa d'aigua... El papa anava fent fotos i jo anava agonitzant. Per sort, a l'hora de marge aconseguida al primer tram, hi vam anar sumant més temps de marge en els següents trams, així que ens vam poder permetre en aquest tram que jo afluixés...


El Coll - L' Albiol

Pocs minuts després de començar aquest tram, vam encendre els frontals perquè la nit ens va caure a sobre. I, degut a aquesta parada, vam ajuntar-nos amb uns quants participants, va ser d'agrair perquè normalment a la nit anem sols i sembla que si no sents algú al davant o al darrera no estàs del tot segur d'anar pel bon camí. Van ser només uns 3,4 kms i de baixada, així que va ser ràpid. A L'Albiol, després de molta coca-cola i aquarius, el caldo calentó es va posar súper bé.


L'Albiol - La Selva

Jo que estava contenta perquè al tram anterior ens havíem agrupat uns quants participants, en aquí no em va fer tanta gràcia perquè seguint a la gent sense parar atenció a les senyals va i ens vam perdre, i això que crec que sé on va ser que ens vam equivocar, en un moment donat em va estranyar que no continuéssim recte sinó que giréssim per baixar per una espècie de tartera però com que anava última vaig pensar que igual a davant hi havia una cinta que jo no veia. Total, que vam anar a parar a la carretera i després de molt debatre per on tirar i de mirar el mapa, vam seguir una mica carretera avall i per la nostra tranquil·litat vam trobar una cinta que ens feia deixar la carretera i endinsar-nos per una pista. Després d'aquest petit ensurt, el meu pare i jo vam baixar mega ràpid la pista, deixant enrere els altres. Al final vam acabar fent pista d'asfalt però quasi que millor baixar per asfalt que camins amb pedres com abans. Amb l'esprint d'aquest tram vam recuperar una mica lo perdut a Capafonts - El Coll.


Pel que he llegit, hi havia 540 inscrits i 431 vam arribar, un 80%, està molt bé. Jo n'he quedat molt contenta perquè els avituallaments eren abundants i variats (coca-cola, aquarius, sucs, aigua, caldo, fruita, fruits secs, xuxes, coca, entrepans), els voluntaris absolutament tots molt simpàtics i animant molt, a mi m'atrau anar a llocs nous però si descobreixo que són xulos encara més, de pista asfaltada només en vam fer al tram final, no sé, tot molt bé. Fins i tot el temps es va portar bé, va fer sol però no xafogor. Bé, la dutxa freda del final no tan bé, tot i que va anar bé per reanimar el cos. Això jo perquè el meu pare sí que va poder dutxar-se amb aigua calenta.

Durant tota la marxa vam anar alternar-nos amb una parella (inconfusible perquè ella era una estrangera rossa) que retrobarem al Cap de Creus. Tothom té la seva estratègia o el seu ritme... Jo intento seguir un ritme constant, bé, a la baixada tiro una mica menys i a la pujada una mica més, i el meu pare s'adapta a mi tot i que aniria més ràpid. Doncs l'estrangera rossa a les pujades anava mooolt a poc a poc i a les baixades súper ràpid, i la seva parella s'adaptava a ella, així que a les pujades els avançàvem nosaltres i a les baixades ens avançaven ells. Hi havia una altra parella que anava més ràpid que nosaltres perquè que als avituallaments paraven molta estona, hi va haver qui va començar massa fort i després va petar... Hi va haver de tot. Fins i tot un gos que va fer tooota la marxa i no va pas acabar amb símptomes de cansament, tot un campió.


Per sorpresa i alegria meva, vam fer els 67,5 km i 4.900 m de desnivell de la marxa amb 15 h 25 m, de 7:00 a 22:25 (deixaven 17 hores per a fer-la), 0 ampolles i 0 agulletes, només un parell de dies amb cansament. Ara bé, em fa por punxar al Cap de Creus... Serà el primer cop que amb 2 setmanes de diferència faig 2 caminades de resistència i, si realment punxo al Cap de Creus, ja em puc replantejar el meu repte de la CCCR...



dijous, 29 de març del 2012

CCCR

XV Copa Catalana de Caminades de Resistència. Aquest és el repte que ens hem proposat el meu pare i jo.

Als darrers anys hem fet puntualment algunes caminades puntuables per la CCCR així que senzillament ens hem plantejat augmentar la nostra participació en aquestes caminades per intentar obtenir suficients punts per ser campions individuals. Per això hem d'aconseguir 259 dels 431 punts que hi ha en joc. No serà fàcil perquè, de mitjans de març a mitjans de juny, i de principis de setembre a mitjans de novembre, pràcticament hi ha una caminada cada setmana, i això vol dir que per assolir els 259 punts ens hem de matxacar com a mínim cada 2 setmanes, i no sabem si el cos aguantarà... Hem fet un planning seleccionant la meitat de les caminades per a mi i un parell més pel meu pare, bàsicament per criteris de proximitat i per criteris subjectius de "aquesta zona sembla més xula que aquesta altra", i evidentment intentant que entre caminada i caminada hi hagi el major nombre de dies possibles per descansar.

Que per què caminades de resistència? Doncs perquè, com que les caminades ens agraden, cada cop en volem més, i més, i més. Participar en caminades és una manera de conèixer el territori, de relacionar-nos amb gent amb qui compartim una afició, de tenir un objectiu més (què faríem sense objectius a la vida?), de fer exercici, d'estar en contacte amb la natura, ..., d'acabar el diumenge amb un somriure.

10 kms

10 kms. Aquest és el repte d'en Genís després de debutar a la Volta Popular a l'Estany de Banyoles el passat 5 de març.

Per això, quasi cada dia surt una estona a córrer. Però el diumenge, a més, va fer un entrenament conjunt amb la Lourdes. Els dos s'estan preparant per:

Molta sort!

dimecres, 21 de març del 2012

Balandrau i altres

Diumenge vam fer no 1 sinó 4 cims! Anàvem amb la intenció de fer el Balandrau perquè ens comptés pels 100 cims i perquè en teníem bons records però vam acabar fent seguits tots els cims de la zona que fa alguns anys havíem fet un a un en diferents caps de setmana.


En aquesta ocasió vam ser el meu pare, en Lluís Pratdesaba, en Genís, jo, i el Bitxo i la Duna. I l’aventura va començar només de sortir de casa... Pocs segons després d’arrencar el cotxe, encara a mig posar-nos el cinturó, ens va parar un policia no sé si pel tema cinturó o per un control d’alcoholèmia o per les dues coses. La qüestió és que a la pregunta de “on aneu” el meu pare va respondre “al Balandrau” i va i el policia ens va deixar passar. Jo vaig pensar que era estrany que ens deixés continuar sense més ni menys després d’enxampar-nos a mig posar-nos el cinturó i a sobre amb la resposta del meu pare, perquè el policia segurament no sabia què era el Balandrau ni on era ni res, no sé, és com dir “al Torres”, essent aquest un restaurant que evidentment no tothom té perquè conèixer. Però és que resulta que uns minuts abans el mateix policia havia parat a en Lluís Pratdesaba i ell també havia respost “al Balandrau” afegint-hi “d’excursió” al veure la cara del policia. En fi, que vam riure una estona.


El punt de sortida de la caminada va ser al Coll de Meianell (anant de Ribes de Freser a Pardines, a mà esquerra hi ha una pista forestal que va direcció Tregurà, doncs més o menys a la meitat hi ha aquest coll). Des d’aquí en tot moment es veu el Balandrau i només cal seguir el caminet que hi porta que, tot i no estar senyalitzat, si que està ben marcat pel pas de la gent. Abans, però, nosaltres vam pujar a la primera muntanya que se’ns va posar al davant que va ser el Puig Cerverís. I, després sí, vam assolir el Balandrau, el més alt de la zona amb 2.585 m. Fet el cim vam esmorzar i vam gaudir de les seves esplèndides vistes i d’algunes restes de neu. Després en Genís va decidir retornar al cotxe i nosaltres vam fer via cap als cims veïns, primer els Tres Pics i després Fontlletera. Tot plegat una mica pel dret, però en aquest cas sense gaires problemes perquè les muntanyes d’aquesta zona són ben pelades. Aproximadament vam fer uns 14 kms amb uns 1.000 m de desnivell positiu.


Tot i fer sol, un fred i fort vent ens va acompanyar en tot moment i, per variar, em va congelar les mans durant la parada de l’esmorzar, aix, amb el que odio el dolor de tenir les mans fredes i sense tacte, i la ràbia que em fa que per més bons que siguin els guants no em protegeixin lo suficient! També de tant en tant vam tenir la companyia d’algun cabirol (la Duna va córrer rere un sense èxit) i algun immens "pájaru" ens va sobrevolar (suposo que a la recerca de menjar).


Resumint, una excursió per un entorn bonic, amb vistes agraïdes, amb l’encontre amb alguns animalons, que sempre fa gràcia, i sense massificació de gent. Per cert, actualment per aquí hi passa la travessa d’ Els Bastions.

dimecres, 14 de març del 2012

FANAP Torrent de la Cabana o d’Estiula

Diumenge vam “ensenyar” el Formós Àmbit Natural A Patejar TORRENT DE LA CABANA O D’ESTIULA a tota una colla d’amics, perquè se’n van enamorar a primera vista al veure unes fotos d’un dia que hi vam anar i que ho vam trobar tot ben gelat. Vam ser ni més ni menys que 18 persones de totes les edats + 2 gossos (Pere + Carme + Maria + Laura + Miguel + Magalí + Víctor + Adriana + Pau + Albert + Tània + Mar + Ventura + Torra + Maria + Lluís Pratdesaba + papa + servidora & Bitxo + Richy)!


Vam sortir de la Font del Querol (al costat del Càmping Pirinenc de Campdevànol) i vam anar resseguint el Torrent d’Estiula i tots els seus gorgs a través de la senyalització oficial de l’ "Itinerari de Natura dels Gorgs del Torrent de la Cabana": el Gorg de la Cabana, el Gorg de la Tosca, el Gorg de l’Olla, el Gorg de la Bauma, el Gorg del Forat, el Gorg petit del Colomer, i el Gorg del Colomer. Després vam fer una petita aturada per gaudir d’un mini avituallament (per a tal efecte, vam deixar un cotxe amb refrescos i coses per picar al final de la pista que porta al Torrent de la Cabana). Acte seguit encara vam seguir una estona més el torrent, ara sense senyalització, passant per un altre gorg i fins arribar a l’alçada de St Feliu d’Estiula punt en que ara sí vam abandonar el torrent per pujar fins a l’ermita. En aquesta primera part del recorregut els més petits s’ho van passar pipa amb les restes de gel que hi havia als gorgs i tocant la campana de St Feliu d’Estiula.


En aquí ens vam separar perquè, feta la part més familiar, ara venia la part menys fàcil: els 3 homes caps de família van retornar a la Font del Querol amb les filles (els fills encara van seguir una estona més) i el Richy (un dels gossos) per anar preparant el dinar (carn a la brasa aprofitant les graelles que hi ha a la Font del Querol), i la resta vam fer cap a St Marc d’Estiula pujant una mica pel dret ja que la senyalització es deixa veure només una mica quant quasi s'arriba a l'ermita (vam passar pel Collet de Reixach, pel Collet de la Miranda, i vam carenejar la Serra de les Ajagudes tot passant per davant de les restes de la casa del mateix nom). Tot fent aquesta pujada vam gaudir d’unes magnífiques vistes del Pedraforca, del Cadí-Moixeró, del Montgrony, del Taga, del Collsacabra, del Montseny, etc. I un cop dalt vam esmorzar. La baixada de St Marc a St Feliu també va ser una mica pel dret (com la pujada), en aquest cas, en línia recta. De St Feliu fins al cotxe/avituallament vam seguir la pista. I, en aquí, després d’una altra petita aturada, servidora, el Bitxo i els nens vam retornar a la Font del Querol amb el cotxe. Els altres ho van fer caminant tot passant pel Collet de Daguí i el Mas de Gausacs, amb la senyalització oficial de l’ "Itinerari de Natura dels Gorgs del Torrent de la Cabana".


Els que van fer tooota la ruta d’uns 22 kms i uns 950 m de desnivell positiu amb una temperatura inicial de -4ºC i amb una temperatura final de no sé quants graus però mooolta calor (per anar amb màniga curta i pantalons curts), van ser, doncs: Carme + Magalí + Tània + Ventura + Torra + Maria + Lluís Pratdesaba + papa. Aquí teniu el track, “robat” a en Torra.



A les 3 i pico, novament tots juntets, vam dinar a la zona de picnic de la Font del Querol sota el solet, la vam fer petar una bona estona i abans de despedir-nos encara vam anar a fer el cafè al bar del càmping.

Va ser un dia ben complet i en bona companyia. Aquí teniu algunes fotos, en aquest cas, “robades” a en Lluís Pratdesaba.



Crec que l'indret no va defraudar a ningú. I és que, com ja he dit algun cop, els Gorgs del Torrent de la Cabana o d'Estiula són una meravella de la natura a prop de la civilització i cal fer pocs kms i amb poca dificultat per arribar-hi (el recorregut circular és de 9 kms). Així que són aptes per a tothom. Però és que, a més, en qualsevol època de l'any val la pena visitar-los. Si fa calor i no hi ha sequera, les 7 mini cascades brollen fins als 7 gorgs on la gent es capbussa per refrescar-se. Si fa fred, senzillament es converteixen en un espectacle de gel. L'aigua està netíssima i els boscos que l'envolten ben cuidats. I, el punt de partida, la Font del Querol, està molt ben equipat per fer-hi un picnic, carn a la brasa, per estirar-s'hi, etc.

I, per acabar, alguns vídeos "robats" a en Torra.

dilluns, 5 de març del 2012

L'Estiula de Campdevànol vs Volta Popular a l'Estany de Banyoles

Que en vam fer de feina ahir! Resulta que l'11 de març "ensenyem" els Gorgs del Torrent de la Cabana o d'Estiula a varis amics però, com que la ruta és molt curta, la volem allargar. Doncs ahir amb el meu pare havíem d'investigar sobre el terreny per on allargar la ruta però va i els mapes i els papers amb vàries idees que havíem preparat es van quedar a casa! Total, que un cop passat el que coneixíem (els gorgs i St Feliu d'Estiula), mig recordant els mapes i les idees que tantes vegades havíem mirat i mig decidint ara l'un ara l'altre per on passar, vam començar a fer i a desfer corriols i pistes... La nostra intenció era arribar a St Marc d'Estiula (una ermita en runes però amb bones vistes enfilada a uns 1.300 i pico metres). El cert és que varis cops vam intuïr que hi érem a prop i ho vam constatar quant a casa vam passar el track del gps a l'ordinador amb totes les nostres anadades a vingudes, però per poc no ho vam saber trobar. També és mala sort que no trobéssim cap excursionista a qui preguntar-li, ni cap masia habitada, ni cap ciclista! En tot cas, després de patejar-nos mitja muntanya i a l'arribar a casa i veure els mapes que ens havíem oblidat, creiem que sabem per on arribar-hi. I la bona notícia o la sorpresa és que, tot i la calor que ha fet darrerament, encara hi havia restes de gel als gorgs, cosa que els fa més fascinants.



En Genís, qui sap si intuint les nostres anades i vingudes per no arribar a cap lloc concret, va decidir estrenar-se en les curses. Juntament amb la Lourdes (la xicota del meu cosí) que ja és tota una veterana en curses de curta distància, va participar a la Volta Popular a l'Estany de Banyoles. Pel que expliquen, els hi va anar molt bé: van anar els dos junts tota l'estona, començant suau, després mantenint un ritme normalet i constant, i acabant  ràpid. Total, que van fer els 6,5 km del recorregut amb uns 39 minuts i arribant amb el "pelotón" de la cursa. L'enhorabona!



dijous, 1 de març del 2012

"Anar-hi Anant" a Bonmatí

Ignorava completament que existeix un poble anomenat Bonmatí, i això que tampoc està tan lluny de casa! Doncs diumenge passat hi va tenir lloc l' "Anar-hi Anant", i amb en Genís i el Bitxo hi vam participar fent la marxa de 19 km, i el meu pare fent la maratrail de 45 km. De tot plegat ens en vam assabentar gràcies a en Pere i la Carme ja que hi havien participat algun any i els hi havia agradat molt.

Vam poder gaudir de la muntanya perquè el recorregut en la seva major part transcorria per camins de terra o corriols que passaven per davant de vàries cases de pagès, i sota un sol espeterrant. Hi va haver molta participació (senyal de que és una bona marxa) però com que la sortida va ser esglaonada i hi havia molts corredors, no hi va haver aglomeracions odioses. L'entrepà no el vam tenir a mitja marxa sinó a l'arribada. I, com a obsequi, a més d'una samarreta tècnica, un fuet i xoriç (va, vaig a fer propaganda: gentilesa de Casademont), entre altres coses; tot molt pràctic, és d'agrair.

Finalitzada la marxa i amb la panxa plena, amb en Genís i el Bitxo vam esperar pacientment que el meu pare acabés la maratrail, tot veient l'arribada de varis coneguts: en Miguel, veloç com un llamp, alguns makis amb mil i una anècdotes, etc.