10/07/2015 La Somnàmbula

A l'estiu acostumem a anar a caminar pel Ripollès on, si més no a primera hora del matí, s'hi està fresc. Aquest estiu però, per una cosa o una altra, no ho estem fent, i ens conformem amb petites escapades a tocar de casa.

Glubs! Qui ens va tirar la foto ens va tallar les potes i el Bitxo!

Com que aquest juliol estem tenint tantes onades de calor, vam decidir apuntar-nos a aquesta cursa/caminada nocturna i curta, La Somnàmbula. Van ser només 7 kms i amb poc desnivell pels carrers i pels voltants de Roda de Ter, passant per llocs mítics i bonics del poble com algun tros de cingle, el jaciment arqueològic de l’Esquerda, l’antiga fàbrica la Blava, totes les escales del poble (sí, totes: d’aparcaments, de carrers, etc, jejeje)... “Facileta” però va estar bé. Hi va haver molta gent perquè al donar la opció de fer-la corrent o caminant i ser un recorregut poc exigent però bonic, és clar, va donar cabuda a participants ben diversos: petits i grans, poc o molt acostumats a fer esport... A més, hi havia la vessant solidària per Sant Tomàs. Ara bé, el contrari del que ens pensàvem, tot i ser una caminada nocturna i curta, no ens vam escapar de la calor :( La sortida va tenir lloc a les 21:30 després d’escoltar en directe un tros de l’òpera La Somnàbula i, tot i que ben aviat se’ns va fer fosc, la calor/xafogor es va quedar. Hi vam anar en Lluís Pratdesaba, el meu pare, el Bitxo i jo. Vam començar caminant força ràpid però cap a la meitat vam haver de reduir el pas pel Bitxo, el pobre va acabar destrossat per la calor. A l’arribada tots plegats ens vam refer de la calor amb un ressopó de coca i fuet, i fruita fresca. Bé, com que eren pocs kms, amb el papa i el Bitxo vam arribar-nos a Roda a peu, vam fer la caminada, i vam tornar a Manlleu a peu.

Això va ser divendres. Dissabte a primera hora del matí, una sortideta amb btt amb en Genís Manlleu-Roda-Vic-Manlleu i després cap al migdia a refrescar-me a la piscina amb el meu pare. I diumenge a primera hora del matí, caminadeta amb el meu pare i el Bitxo pels voltants de Manlleu i després cap al migdia altre cop a refrescar-me a la piscina amb el meu pare. Beneïda piscina, aquests dies de tanta calor!

14/06/2015 Marxa dels Passabigues de Santa Pau

En aquesta època de l’any en que el calendari està plena de caminades, després de molt mirar i remirar, amb en Genís i el Bitxo vam decidir anar a la Marxa dels Passabigues de Santa Pau (perquè no l’havíem fet mai, els kms eren més o menys els que buscàvem (uns 18 km i pico), i com que la Garrotxa és molt verda i bonica vam pensar que el recorregut ens agradaria). El dia anterior, després de que el meu pare no pogués acabar l’Emmona perquè l’adversa meterologia va fer que la suspenguessin a mig fer, li vaig dir si volia venir i no va dubtar ni un segon: “I tant que sí!!! El no acabar l’Emmona m’ha deixat un buit... no serà el mateix, però vindré a fer aquests kms!”. I tots plegats la vam ben encertar amb aquesta caminada, ens va encantar en tots els sentits!

Per començar, el preu va ser raonable. Actualment és difícil trobar una caminada que costi menys de 10€ i aquesta “només” ens va costar 8€.

En quant als avituallaments, els més esplèndids que mai hem trobat! Al primer avituallament coca i xocolata, al següent un senyor esmorzar a base d’aminada (de tomàquet, ceba i olives) més pa de pagès amb botifarra i/o bacon més fruita i/o iogur i més cafè, més endavant un avituallament amb unes cireres gegants, fresques i boníssimes, i encara un altre avituallament amb síndria també fresca i boníssima, i a l’arribada quasi podíem haver dinat (hi havia pa, embotit, un munt de galetes, fruita, ..., de tot!). Va fer caloreta però com que molta part del recorregut passava per llocs amb sombra i als avituallaments eren bastant propers i hi havia coses refrescants, no vam pas patir.

Es veu que cada any canvien el recorregut i, no sé com és normalment, però el d’aquest any el vam trobar espectacular. Vam passar per diferents ermites, vam fer pujades amb petites grimpades, molts corriols, vam passar pel costat de mítics volcans com el del Croscat, vam gaudir de molt bones vistes, etc.

També destacar l’ambient de la caminada: darrerament tothom corre o sembla que tothom vulgui arribar abans que els altres, doncs aquí hi havia l’ambient d’anar fent i gaudir.

Sens dubte, una caminada per repetir.

16/05/2015 XVIII Sants Montserrat (CCCR) vs 17/05/2015 Caminada Popular de les Guilleries (a St Julià de Vilatorta)

Només el meu pare va fer la Sants – Montserrat, jo aquell dia tenia varis compromisos.

En aquest cas no em va saber molt greu perdre’m aquesta caminada perquè l’any passat la vam fer per primer cop i, la veritat, per a nosaltres no és de les millors: moltes pistes, molt camí a tocar de carreteres sentint el soroll del trànsit, molts pobles per travessar... Això sí, la pujada i l’entrada a Montserrat és xulíssima, és completament diferent a totes les altres caminades que hem fet amb arribada a Montserrat: en aquest cas es puja per darrere, per Collbató, i s’entra a Montserrat descendint de dalt l’ermita de Sant Miquel, a més, com que la caminada comença un dissabte a les 17:00, anar al nostre ritme vol dir caminar tota la nit però arribar a Montserrat just quan es fa de dia, un moment ben especial.

En total són uns 65 km i uns 4.000 m de desnivell acumulat.

Enguany el meu pare va fer un temps de 12 hores 57 minuts quedant en la posició 72 de 173, més o menys va rebaixar en 1 hora el temps que vam fer junts l’any passat.

Jo diumenge a les 6 i pico del matí recollia el meu pare a Montserrat i a les 8 i pico començava juntament amb el Bitxo la Caminada Popular de les Guilleries amb sortida/arribada al Parc de les Set Fonts de Sant Julià de Vilatorta.

En vaig tornar encantada, tot i que a priori em feia més gràcia la Caminada del Vidranès però no hi vaig poder anar perquè començava més d’hora i se’m va fer tard.

Vam fer uns 16 kms molt bonics: vam passar per unes baumes, vam tenir vistes de les Guilleries i del Montseny (i del Collsacabra darrere nostre), vam creuar zones boscoses agraint la seva sombra i frescor en un dia calorós, no sé, em va agradar molt perquè no vam passar pels llocs més típics d’aquella zona, si més no per a mi.









Hi havia molts participants i molts eren canalla, i també hi havia molts gossos.



Vaig trobar alguns coneguts, per exemple en Josep de Cardedeu amb qui coincidim de tant en tant en alguna caminada popular i amb qui en aquesta ocasió vaig creuar la línia d’arribada, als seus 70 i pico d’anys està fet un xaval.

01/05/2015 Caminada Popular de l'1 de maig a Sant Joan de les Abadesses

Fa uns quants any que no ens perdem la Caminada Popular de l’1 de maig de St Joan de les Abadesses.

Tant el recorregut com l’esmorzar estan molt bé. Pel que fa al recorregut, cada any el varien i sempre hi ha algun tram amb alguna petita dificultat que fa que diguem “d’això en diuen caminada popular?” però, clar, essent organitzada per la Unió Excursionsita de St Joan de les Abadesses que és qui organitza l’Emmona, no sé què perquè ens estranyem, jajaja, en realitat ens ho passem bé amb aquestes petites aventures, i descobrim nous i bells indrets. Per esmorzar, en canvi, sempre hi ha el mateix, però que duri ja que està molt bé: pa de pagès amb botifarra normal, botifarra negra, bacon, fruita, cafè i licor, galetes, mmm.

Enguany vam anar-hi el meu pare, en Lluís Pratdesaba, en Genís, el Bitxo i jo, i vam fer uns 18 kms.

26/04/2015 Cursa RAC1 vs Caminada Tavèrnoles

En Genís, que sempre escolta RAC1, no es volia perdre la cursa de 5 km que aquesta emissora organitzava dins dels actes de celebració del seu 15è aniversari. Així que un dia va i em diu: estem inscrits a la cursa de RAC1. Amb lo que a mi m’agrada córrer...

Va ser la meva tercera cursa (només he corregut 2 cops la St Silvestre de Manlleu), en aquesta ocasió amb xip i a Barcelona... Hi vam anar jo havent fet 0 entrenament, jajaja. Però, ho reconec, m’ho vaig passar bé. I és que hi havia molt bon ambient, amb persones ben diverses, corredors lluitant amb el crono, corredors populars, gent que caminava, amb nens, amb gossos, uns de despedida de solters, periodistes de RAC1 (alguns corredors però d’altres no), era una festa més que una cursa, i va ser xula la sensació de córrer per Barcelona amb els seus carrers que sempre estan a petar de vehicles en aquesta ocasió plens de gent. Amb en Genís vam aconseguir córrer tots els 5 kms seguits sense parar gens ni caminar gens. Evidentment no vam fer un gran resultat, uns 32 minuts, però vam quedar més o menys en les posicions del mig degut a que els que hi vam participar érem més de passar-ho bé que de córrer.

Paral·lelament, el meu pare i la Victòria van anar a la Caminada de Primavera de Tavèrnoles d'uns 15 km.

19/04/2015 Caminada d'Aiguafreda

Feia temps que no anava a una caminada popular d’Els Gafarrons. Això de fer la CCCR m’ocupa molt el calendari i fa que em perdi moltes altres coses...

Vaig poder comprovar que Els Gafarrons no han perdut la seva manera de fer, cosa que està molt bé: cada any varien el recorregut de les caminades que organitzen i cada any és xulo, i els seus avituallaments també estan súper bé, per això les seves caminades són de les que més participants tenen a la comarca d'Osona. Llàstima que no acceptin gossos, el Bitxo no va poder venir, així que només vam ser-hi el meu pare, en Genís i jo.

Enguany a la Caminada d'Aiguafreda vam fer uns 18 kms amb uns 1.000 m de desnivell positiu, no està gens malament per una caminada popular. I enguany el recorregut ens va portar a esmorzar a la masia El Clot, sota l'ermita de Sant Cebrià. Llàstima que hi va haver estones de boira / núvols baixos que ens van tapar les vistes però, mirem el costat positiu, no va ploure.

Vaig tenir una agradable sorpresa, i és que a l’avituallament de l’esmorzar vaig retrobar a la Maria ajudant a l'organització. Amb ella vam fer el Trailwalker el 2011 i ara feia molt temps que no coincidíem.

15/03/2015 Caminada Popular dels Hostalets de Balenyà

La caminada popular dels Hostalets de Balenyà d’uns 20 km enguany ens va conduir per un recorregut circular d’anada/tornada dels Hostalets de Balenyà al Brull passant per alguns pantans.

Ens va agradar molt sobretot perquè estava recent nevat i la neu dóna aquell toc xulo als paisatges... A més, ens vam divertir perquè la neu estava gelada i feia crec-crec sota els nostres peus ja que no estava trepitjada (érem dels primers de la caminada) i encara no s’estava fonent (el sol a aquelles primeres hores del matí encara no escalfava); era curiós, no era una capa de gel sinó neu, boletes, congelades. I, més endavant, quant el sol va començar a apretar, la neu que cobria els arbres es va començar a fondre i a caure damunt nostre talment com una pluja fina.

A l’arribada, com sempre, un parell de fuets com a recompensa, un regal perfecte, mmm!

22/02/2015 Marxa "anar-hi anant" a Bonmatí

Un any més, participem a la Marxa “Anar-hi anant” de Bonmatí. Enguany els possibles recorreguts són de 10 / 18 / 25 / 42 km. Amb en Genís i el Bitxo ens vam inscriure anticipadament al de 25 km i el papa al de 18 km. El papa continua en la seva línia de precaució i recuperació a poc a poc després de l’operació al menisc. I en Genís finalment no pot venir a causa del grip.

A l’entrega de dorsals saludem en Pere i companyia, ells faran els 42 kms però, com que van ràpid, coincidirem a l’arribada. I a la sortida ens trobem amb en Lluís Pratdesaba i en Josep Ventura, ells també faran els 25 kms, i la family d’en Lluís Pratdesaba farà els 18 kms com el papa. Anem junts fins l’avituallament a partir del qual se separen les rutes de 18 i 25 kms. Allà continuo amb el Bitxo, en Lluís i en Ventura, allà comença el tram més xulo, la pujada a St Roc amb unes bones vistes com a recompensa, aquest any més que mai perquè fa un dia esplèndid. Anem xerrant, de vegades ens desviem del camí per arribar-nos a llocs que semblen xulos, anem deixant passar els corredors que fan els 42 kms, anem xino-xano gaudint de l’entorn, la companyia, i el dia assolellat que enguany acompanya aquesta caminada. A falta de pocs kms per arribar a Bonmatí, ens trobem el papa. Sembla que els 18 kms se li han fet curts i ha decidit venir-nos a buscar, ja deia jo que es podia haver apuntat als 25 kms perfectament...

A l’arribada, el millor avituallament: entrepà de botifarra i una mica de descans i converses vàries, abans de retornar cap a casa.

Caminada/Cursa xula recomanable a tothom ja que cada any preparen circuits de diferents nivells: uns de més curts i més aviat planers, i uns de més llargs i amb més desnivell.

24 hores a muntanya: Olot (7 i 8 de febrer de 2015)

El primer any que vaig fer les 24 Hores a Muntanya del Centre Excursionista d’Olot, a l’acabar, vaig pensar literalment “quina bogeria!”. Però el següent any hi vaig tornar, i l’altre, i... els darrers 5 anys no he faltat a la cita. Ara que conec la dinàmica de la caminada, com més va, més li trobo el què, cosa que no treu que sigui difícil. Hi ha una cançó d’Els Pets que diu “la vida és bonica però a vegades complicada” doncs així són també les 24 Hores a Muntanya del Centre Excursionista d’Olot: és bonic anar tots junts tota l’estona però alhora és complicat perquè uns anirien més ràpid, d’altres més lents, uns farien una parada a un lloc, d’altres no, uns tenen gana en un moment, d’altres no, etc i com menys falta per les 24 hores més cansament i més son, més sensibilitat i menys paciència, total que es complica més el fet d’anar tots junts que ja de per sí és prou complicat. Sempre hi ha moments a la nit en què et congeles perquè fa fred i si a sobre estàs parat en ple reagrupament del grup doncs el fred encara es nota més, també hi ha moments cap al final de la caminada en que tens ganes d’arribar i arrencaries a córrer per acabar el més aviat possible però nooo has de seguir xino-xano el ritme del grup, i també hi ha moments en què tot i anar en grup i amb guia, com que el grup es va estirant, acaba havent-hi més d’un grup i com que el guia està davant del primer grup doncs hi ha dubtes de cap on tirar i a vegades s’escull un camí equivocat i s’ha de desfer el camí fet. Sense aquests peculiars moments, això no serien les 24 hores del CEO, el primer any no ho sabia, ara sí i ho assimilo d’una altra manera. Les 24 hores del CEO també és anar a ritme tranquil gaudint de la companyia i dels indrets per on es passa. És acceptar a tothom, tan els que fan totes les hores com els que no, tan els que són veloços com els que no, allà tothom hi és benvingut i tothom és tractat igual. És descobrir cada any indrets diferents sota la llum de la lluna plena, sí, quina gran feinada que fan cada any innovant un recorregut d’uns 80 kms, fent-lo coincidir amb la primera lluna plena de l’any, i buscant voluntaris pacients per a fer de guies a un grup nombrós i ajuntaments de pobles que s’ofereixin a fer avituallaments, i posant autobusos al principi/final de cada etapa per a facilitar els desplaçaments de qui comença/acaba, i tot plegat a un molt bon preu per als participants. Desitjo que el CEO continuï amb aquestes ganes i aquesta línia aquesta caminada. Per a mi és una molt bona manera d’iniciar la temporada de caminades de resistència cada any ja que té lloc pel gener-febrer i es fa a ritme tranquil, és la primera caminada xunga que faig cada any i és un bon entrenament de cara al que ve després.

Aquest any, com que dissabte a la tarda hi havia l’entrega de premis de la CCCR 2014, amb certa recança vaig optar per fer només les últimes 12 hores de la caminada. Així que, al vespre, en tornant de l’entrega de premis, canvi de roba i cap a Tortellà. En allà una mica més i perdo el bus perquè jo vinga esperar-lo a la plaça del poble i resulta que sortia a les afores del poble. Vaig pujar jo sola al bus, tampoc em va estranyar ja que són ganes agafar un bus a les 00:25 per començar a caminar a les 01:20... Pensava dormir una estona però va resultar que el bus tenia alguna cosa espatllada i feia un soroll semblant al d’un xiulet, així que més que dormir vaig acabar amb mal de cap. El bus em va deixar a Terrades, punt d’inici de la 4a etapa. Aquesta etapa de només 8 km la vaig fer amb l’Ultraquim, com sempre, la seva energia i la seva facilitat de paraula van fer amena l’etapa. A St Llorenç de la Muga, a la 5a etapa, se’ns van unir en Pere i la Carme (curiós, ells que van agafar el bus a les 03:20 van coincidir amb 3 persones més!), i vam fer 12,5 km. I a Albanyà, a la 6a i última etapa, se’ns va unir en Lluís Pratdesaba i el meu pare (que, després de l’operació al menisc, va amb precaució i de moment no s’aventura a fer molts kms), i vam fer 18 km. En total jo vaig fer 38,5 km en... 14 i pico hores! Teòricament havien de ser 12 i pico hores però a la darrera etapa hi havia algun corriol de pujada/baixada un pèl tècnic que va alentir el pas d’alguns participants i a més una noia es va lesionar el turmell i, com que en aquesta caminada s’ha d’esperar a tothom, doncs els que vam seguir les “regles” vam tardar això. Al fer “només” la meitat de la caminada, se’m va fer més suportable tot plegat doncs, si bé no havia dormit, de cansada tampoc ho estava perquè molts kms no duia a les cames així que vaig esperar pacientment i vaig caminar a poc a poc sense agobiar-me. Puc entendre, però, que algú al final acabés marxant sense esperar al grup pel cansament/son o senzillament perquè a la tarda tenia algun compromís alhora que puc entendre que a l’organització li sabés greu. En fi, que un gran OLÉ, més que mai, als que enguany van fer totes les 24 hores (bé, les 25’5 hores)!

És ben cert que hi ha un boom amb això del caminar/córrer perquè cada any hi ha més gent que aconsegueix fer la caminada sencera, i cada any hi ha més gent que repeteix. I, enguany, quant vaig baixar del bus per iniciar la 4a etapa a la nit em va sorprendre veure molts i molts adolescents participant. I també molts gossos amb els seus amos, pertanyents a l'Associació Catalana d’Excursionisme Caní que s’ha de reconèixer que estan molt ben organitzats perquè van amb un cotxe de suport per recollir els gossos que es cansen, per donar-los aigua/menjar ja que igual que nosaltres també necessiten avituallar-se, etc, i he de dir que vaig flipar perquè un gos, un Border Collie, va fer tooota la caminada i va acabar ben sobrat, amb ganes de jugar amb un pal! El que he dit abans: en aquesta caminada tothom hi és benvingut. I és una caminada molt bonica, Olot i els seus entorns, vagis per on vagis, són verds i espectaculars. El 2016, si no hi ha res, a tornar-hi!

14/12/2014 Caminada Popular de Mura

En Josep Ventura, amb qui aquest any hem compartit moltes de les caminades de la CCCR, ens va parlar d'aquesta caminada i amb en Genís i el Bitxo cap allà vam anar i certament no ens va defraudar.

Mura, un d'aquells pobles petits però amb encant, està a cavall entre el Bages i el Vallès Occidental i és una de les portes d'entrada al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Tenia certs records d'ell perquè hi vam passar amb el Trailwalker de l'any 2011, bé, més que el poble (ja que hi vam passar esgotadíssims) el que recordava era el Puig de la Balma, una casa rural enganxada a una paret de roca plena de balmes, realment curiosa...

Doncs 100% recomanable la caminada popular de Mura. Bé, es veu que cada any canvien el recorregut i no sé com va ser el d'altres anys però el d'aquest any em va encantar. A veure, hi havia 2 possibles recorreguts i vam escollir el llarg de 23 i pico kms que ens va fer endinsar per alguns camins rals i per alguns antics escenaris de la Guerra de Successió.

Crec que només és el 2n cop que faig una ruta com Déu mana per aquesta zona, i no només un simple passar per allà a prop com per exemple amb la Matagalls-Montserrat o el Trailwalker. Sí, és una zona que no tenim pas molt lluny de casa però no hi tenim tirada i això que és xula... Doncs en aquest 2n cop vaig reviure novament les sensacions que vaig tenir el 1r cop que vaig estar per allà fent una senyora ruta, que va ser amb la Ruta dels 5 cims del Centre Excursionista de Castellar del Vallès: cara de sorpresa agradable davant aquell paisatge per a mi pràcticament desconegut i d'allò més curiós i bonic, no sé, és com un Montserrat en miniatura i més espaiat, amb pics rocosos no molt alts que emergeixen com bolets a certa distància un de l'altre.

A més, com que en Josep Ventura es coneix la zona i va veure que passàvem per sota Castellsapera, em va dir si hi volia pujar i així fer un 100 cim i evidentment vaig acceptar :) La pujadeta va ser curta però dreta i amb alguna petita grimpada al final, i les vistes genials. Llàstima que en Genís s'ho perdés (amb el permís d'en Genís, amb en Josep Ventura ens vam anar embalant i vam anar agafant certa distància, glubs!).

Sens dubte aquesta caminada del Centre Excursionista de Mura queda anotada a l'agenda pel proper any.

Ah! Un parell de curiositats:
1) Vam trobar molts pessebres pel camí. Sí, per aquestes dates és normal però el que per a mi no és tant normal és veure pessebres tant i tant ben fets al mig del bosc!
2) A Mura hi havia tions pràcticament davant cada casa... Potser fan un concurs? Que si una família tió pare/mare/fill, que si un tió tenista, etc.

02/06/2013 Travessa del Ripollès

Després de 3 setmanes consecutives matxacant el cos amb la CCCR, tocava una marxa suau. Vam escollir la Travessa del Ripollès de 19 km i poc desnivell, i ens va acompanyar en Genís, el Bitxo, i en Lluís Pratdesaba.

En aquesta travessa cada any canvien el recorregut, cosa que em motiva, i és barata suposo que perquè al final no hi ha obsequi, cosa que també em motiva. Fa un parell d'anys amb en Genís i el Bitxo vam fer aquesta travessa que ens va fer passar ben a prop del cim de St Amand i ens va encantar. Enguany la travessa ens ha fet quedar ben a prop de Ripoll fent-nos passar per camins que han obert des de l'organització perquè coneguem la zona sud-est de Ripoll com la parròquia de Sant Vicenç de Puigmal, no hem fet tanta alta muntanya com fa dos anys però també ha estat bé.

01/05/2013 Caminada Popular de l'1 de maig de St Joan de les Abadesses

Ja fa uns quants anys que participem en aquesta caminada. I és que la Caminada Popular de l'1 de maig de St Joan de les Abadesses és una d'aquelles caminades curtetes (enguany de 15 kms) que val la pena gaudir-les xino-xano ja que el seu recorregut és espectacular al ser de quasi alta muntanya i és diferent cada any cosa que afegeix un plus d'interés a la caminada, a més, els seus avituallaments són de qualitat, només cal veure-hi les llargues parades que hi fan els participants, ara un bocí de coca i un glop d'anís, ara a omplir la panxa amb variada carn a la brasa, ara un cafetó i unes galetetes, etc.

Enguany vam ser-hi l'Àngels que feia temps que no feia una caminada i per tant s'havia de reestrenar en una de xula, en Lluís Pratdesaba, en Genís, jo i el Bitxo. Cal dir que tots vam començar nets i polits i tots vam acabar per entrar directament a la rentadora... I és que aquesta caminada potser s'hauria de rebatejar amb el nom de Caminada Popular del FANG de St Joan de les Abadesses, jajaja. Pràcticament cada any es dóna el cas que els dies anteriors ha plogut molt i, per tant, el dia de la caminada el terreny està ple de fang, cosa que dóna lloc a mil i una anècdotes. Enguany a en Genís se li va quedar literalment una bamba enganxada al fang: va aixecar la cama després de fer una passa i va veure que al peu no hi tenia la bamba i va tenir serioses dificultats per desenganxar-la del fang. Per altra banda, en Lluís va fer una bona aterrissada de costat sobre el fang. Al Bitxo no li va passar res amb el fang però es va ben enrampar amb un cable! Podríem dir que només les noies, l'Àngels i jo, vam sortir immunes de la caminada, som unes cracks, jajaja.

Per cert, el Bitxo va fer bones coneixences a la caminada: ni més ni menys que una parella de westys com ell, però és que a més també anaven amb el collar vermell i amb un cascavell com ell, i tenien la mateixa edat que ell, casualitats de la vida. Van estar tota la caminada o un o un altre anant a saludar, jejeje.

El meu pare enguany es va perdre la caminada perquè va anar a fer un entrenament per l'Emmona amb el seu company d'equip per 2n any consecutiu, l'Ultraquim. Al contrari de nosaltes, ells van fer molts kms i van acontentar poc la panxa i és que, amb els seus 106 km i 16.600 m de desnivell acumulat, l'Emmona només és apte per a valents. I, mentre ells s'entraven per l'Emmona, nosaltres a l'acabar la caminada vam estar xerrant amb els de la Unió Excursionista de St Joan de les Abadesses, que són els organitzadors d'aquesta caminada però també de l'Emmona, i vam descobrir algunes interioritats de l'Emmona :P

28/04/2013 Vilatrail

Gràcies a en Fran Izquierdo vam conèixer el Vilatrail. I vam decidir participar-hi perquè pintava bé i perquè  per nosaltres Vilassar de Dalt, la Serralada Litoral i la Serralada de Marina era un territori desconegut i, clar, tard o d'hora l'havíem d'explorar!

Francament, va ser la 1a edició del Vilatrail i... tot perfecte! Bé, excepte el temps plujós però això és incontrolable, jejeje. "Només" van ser 19'4 km i 1.900 m de desnivell acumulat però van donar molt de sí.

La veritat és que a la sortida em vaig sentir fora de lloc perquè el 99% eren corredors, fins i tot vaig fer els primers metres (dins la Pista d'Atletisme on hi havia la sortida) corrent per no desentonar, jajaja. Un cop fora de Vilassar de Dalt, tothom va ocupar el seu lloc: els corredors ràpids davant, els corredors lents al mig, i els poquíssims caminadors darrera. El meu pare i jo vam anar al final dels corredors lents i al principi dels caminadors. Sí, vaig anar força ràpid, no sé si va ser cosa de la pluja que ens va acompanyar en tot moment, de que tants corredors em van tibar, o de l'energia que vaig agafar amb tanta animació com hi havia! Increïble però a cada encreuament o a cada pocs metres, des del principi fins al final del recorregut, hi havia un voluntari només per animar i indicar-te el camí (tot i que estava ben senyalitzat) i explicar-te alguna cosa (si venia pujada, si venia un avituallament, etc). Una cosa mai vista que va ser genial!

Tot i que la pluja no ens va permetre tenir gaire visió ni del mar ni del terreny que trepitjàvem, vam tenir bones impressions de la zona al passar per un recorregut 100% muntanya alternant pistes amb corriols xulos, per punts d'interès com Can Mateu que va ser el punt més alt de la marxa, per punts que clarament són miradors però que la pluja va aigualir, etc. I, com uns nens petits, patinant i emmerdant-nos amb el fang (que, per cert, no s'enganxa com un maó pesant a les bambes com fangs d'altres zones, jajaja), vam anar fent camí, a estones coincidint amb un grup d'invidents, flipant lo valents que són i lo bé que es van moure pels trams complicats!

Si durant tot el recorregut hi va haver animació, l'arribada no podia ser menys: tambors i aplaudiments mentre encaràvem la pujada fins la plaça on hi havia l'arribada, una arribada molt bonica!  Amb el meu pare vam fer un increïble temps (bé, increïble per a mi) de 3 h 33 m. I vam arribar just per veure l'entrega de premis, mentre ens recuperàvem menjant el merescut entrepà.

Sens dubte, si podem, l'any que ve repetirem! Si la 1a edició ha sigut tant especial, no em puc ni imaginar com seran les properes!

Crònica d'en Pere i la Carme amb qui vam coincidir, bé, només a la sortida perquè ells van més a sac que jo.

21/04/2013 Pels camins dels matxos

Aquest any que m'havia mentalitzat per fer Pels camins dels matxos, que és la caminada de resistència de la CCCR que tenim a tocar de casa, va i decideixen que les inscripcions aniran per sorteig i no em toca. Coses del destí... Si no hi ha res de nou, l'any vinent ho tornaré a intentar! Com a cosa bona diré que així m'he salvat d'entrenar la velocitat, jajaja! I és que lo xungo d'aquesta marxa és que deixen poc temps per fer-la, és a dir, s'ha d'anar una mica rapidet i, tenint en compte que disfruten muntant un circuit trenca-cames i amb alguns trams tècnicament tant complicats que fins i tot hi posen cordes, doncs tampoc és fàcil anar rapidet. De fet, per això donen l'opció d'escollir entre varis itineraris i alguns són més assequibles. Però jo, si mai m'inscric, serà per intentar fer-la tota.

Com l'any passat, doncs, no hi vaig participar però sí que hi vaig anar per animar. Bé, el meu pare va deixar el cotxe a St Pere de Torelló, va pujar a Bellmunt i des d'allà va acompanyar en Manel fins poc abans d'arribar a Torelló, on es va desviar per anar a buscar el cotxe que havia deixat a St Pere de Torelló, és a dir, excepte el principi i el final, va fer tota la marxa més "light" de 49 km que només puja a Bellmunt (deixa de fer Puigsacalm i Cabrera). Per altra banda, en Genís, jo i el Bitxo vam deixar el cotxe a la Collada de Bracons i vam pujar una mica direcció al Puigsacalm per animar als participants. És genial veure com un petit aplaudiment o un crit de "vingaaa, molt béee" treu un somriure i dóna ales. La veritat és que, entre participants a la CCCR i gent de la comarca, vam veure moltes cares conegudes. Normalment sempre plou i enguany va fer un temps ideal: sol per gaudir de l'entorn i de les vistes, però sense fer molta calor per poder caminar/córrer bé. Quant va passar en Manel acompanyat del meu pare, jo i el Bitxo ens vam unir a ells fins al següent avituallament, el Pla de la Vola, on ens va recollir en Genís amb el cotxe. Sí... enguany vaig caminar poc però és que... la nit anterior vaig estar de gresca! Un cap de setmana sense caminada s'havia d'aprofitar!

Felicitats a tots els matxos!

14/04/3013 Ruta els 5 Cims

Feia temps que teníem una cita pendent amb la famosa Mola de Sant Llorenç del Munt ja que hi havíem estat a tocar unes quantes vegades amb caminades com la Matagalls-Montserrat o la Trailwalker però mai literalment n'havíem fet el cim i, a més, sempre que hi havíem estat havia sigut de nit i per tant no havíem pogut apreciar molt bé ni l'entorn ni les vistes que hi ha des d'allà.

Així que, quant en Manel ens va parlar de la Ruta els 5 cims que organitza el Centre Excursionista de Castellar del Vallès els anys senars (els anys parells, en canvi, organitza la Ruta de les ermites) i, a més, només en va dir que coses bones, no vam dubtar en inscriure'ns-hi.

Com el seu nom indica, amb aquesta marxa es pugen 5 cims del Vallès Occidental i del Vallès Oriental:

La Mola de Sant Llorenç del Munt 1.102 m (la famosa Mola!)

Montcau 1.057 m

Sant Sadurní de Gallifa 942 m

Pic del Vent 816 m

Puig de la Creu 668 m

I resulta que tots ells són 100 cims!

Així que:

- Vam treure'ns el cuquet de pujar a la Mola! Crec que devíem ser de les poques persones que no hi havíem pujat mai... Com que està tant a prop de Barcelona i realment és xula, és molt transitada. A nosaltres tampoc és que ens caigui molt lluny de casa, però resulta que, en comptes d'anar avall cap al Vallès, tenim més tirada a anar amunt cap al Ripollès.

- Vam sumar cinc 100 cims i amb aquests jo ja en porto 50, la meitat, guai!

Característiques de la Ruta els 5 cims:

51'571 km

4.556 m desnivell acumulat

El meu pare i jo vam tardar 12 h 47 m

Que jo recordi, és el cop que més d'hora m'he despertat per anar a caminar, a les 3:30 (la marxa començava a les 5:30), quina bogeria! Però va valer la pena, jejeje.

El primer cim de la jornada va ser la Mola i he de dir que no em va defraudar. A la pujada hi va haver de tot: trossos de pista de més bon fer, alguns corriols sinuosos i amb forta pendent per acabar sense alè, i a tocar del cim alguns corriols que semblaven carrers empedrats cosa que em va sorprendre (quina feinada!). Pel que fa a l'entorn, formes rocoses curioses. Pel que fa a les vistes, magnífiques. I una sorpresa: en Manel esperant-nos dalt la Mola disposat a acompanyar-nos al següent cim i a explicar-nos mil coses de la zona ja que se la coneix sobradament!

El segon cim va ser el Montcau, una espècie de piràmide rocosa, molt curiós. La pujada va ser curta però dreta, i "diferent" pel terreny rocós, no sé, entre grimpada i pujada normal, el que he dit abans, que és un cim curiós. I, un cop dalt, vam tenir una recompensa en forma de visió de 360º, impressionant. Després de baixar del Montcau, vam despedir-nos d'en Manel. Coses que passen... una petita lesió anterior li va impedir fer la marxa però no venir-nos a saludar!

Per arribar al tercer cim, Sant Sadurní de Gallifa, on hi ha una ermita, primer vam haver de desfer tota l'alçada aconseguida per uns paratges de gran bellesa, a continuació travessar St Llorenç Savall, després fer una eterna pista sota una calor asfixiant (el tram menys agraït de la marxa), i finalment la pujadeta al cim.

El quart cim, el Pic del Vent, va ser juntament amb el segon cim, el Montcau, els cims que més em van agradar. Fins arribar a aquest cim vam fer força volta però va ser amena: vam travessar alguna riera o riu, vam combinar algun tram de pista amb alguna pujada per corriol xungo que a aquelles alçades de la marxa ens va fer patir a més de un, vam travessar la Urbanització del Farell amb casetes que ja voldríem per nosaltres, i vam carenejar fins assolir el cim. I en allà vam tenir novament una recompensa en forma de visió de 360º, aquelles petites coses que et fan passar tots els mals.

Ja només ens quedava el cinquè cim, el Puig de la Creu, on hi ha un refugi i una ermita, i jo estava cagadeta pensant en quina sorpresa de pujada ens trobaríem per assolir-lo... La meva sorpresa va ser que no hi va haver sorpresa per pujar aquest cim, jejeje! Vam baixar en picat del Pic del Vent i després de combinar pistes i corriols en lleuger ascens, ja vam ser al Puig de la Creu.

Per acabar la marxa, baixada per pista fins a Castellar del Vallès, una mica de volta turística pel municipi, i arribada a la seu del Centre Excursionista! Un tram final ràpid i de bon fer, cosa que s'agraeix perquè en els trams finals evidentment tots estem cansats i tots tenim ganes d'arribar i no ens motiva fer voltes perquè sí a la civilització que a més és el que menys ens agrada en comparació a la muntanya.

He de dir que el sol que va fer va ser ideal per a disfrutar de l'entorn i de les vistes, però no tant per a caminar, va fer mooolta calor. Si bé vam iniciar la marxa encara de nit i en els dos primers cims vam conviure amb la fresqueta de les primeres hores del dia, per fer els tres darrers cims vam haver de caminar sota un sol asfixiant. Per sort, els avituallaments estaven ben proveïts de líquid (aigua, aquarius, coca-cola, etc), sinó no sé què hagués sigut de mi.

Tot i que el Centre Excursionista de Castellar del Vallès és petitó i sembla que per això no pugui fer grans coses, un 10 per l'organització: pel recorregut dissenyat, per la senyalitació, pels avituallaments, pel tracte dels voluntaris, per l’atenció rebuda tant a la sortida com a l’arribada, inclús per l’original record de la caminada (una pintura de la famosa Mola!), qui volia samarreta se la podia comprar i sinó sense samarreta però inscripció més barata, bona idea!

En fi, que amb una sola jornada vam fer una bona volta pel Vallès, quasi desconegut per nosaltres, i en vam tornar encantats!

I... Moooltes gràcies, Manel! Per descobrir-nos aquesta marxa i per la visita sorpresa!

A l'espera de que es curin, vaig anar amb els peus embenats i no vaig tenir cap problema, guai.

05 i 06/04/2013 Ultra Cako Guilleries-Collsacabra Xtrem

Vam encetar el mes d'abril "descansant" de la CCCR i "anant de colònies" amb uns amics... El 2011 vam participar a la 1a Ultra Cako Guilleries Xtrem, el 2012 no vam poder participar a la 2a Ultra Cako Guilleries Xtrem perquè va coincidir amb el cap de setmana de Pels Camins dels Matxos, i aquest 2013 hem pogut tornar a participar a la 3a Ultra Cako Guilleries-Collsacabra Xtrem que ha sofert algunes novetats: ha passat a ser de 1 a 2 dies amb una pernoctació al mig, a més de transcorre per les Guilleries ara també transcorre pel Collsacabra, i s'ha allargat fins a ser d'uns 80 km i uns 5.000 m de desnivell acumulat. Tot gràcies a en Pere i la Carme, els ideadors i organitzadors de tot plegat.

En aquesta ocasió no les tenia totes i dubtava en si començar o no perquè era la més lenta del grup i em sabia greu relentir el ritme, perquè els meus peus porten unes setmanes xungos, i perquè anant amb el cotxe al punt de sortida vam veure nevar amb ganes i presagiava no molt bon temps. Sort que vaig començar! Va ser tota una aventura!

El dissabte vam ser-hi en Pere i la Carme, l'Ultraquim, en Jordi, l'Enric, en Sando que ens va acompanyar durant la primera part del recorregut, el Bitxo que va fer un tram a pota, un tram en motxila i un tram en cotxe, el meu pare i jo. Aquest primer dia vam fer uns 55 km i la major part del desnivell. Vam sortir de la Cellera de Ter, vam pujar primer a Puigdefrou i seguidament a St Gregori i, sorpresa!, neu a dojo!, un espectacle visual!, no vam parar de tirar fotos! Encara vam fer una altra pujada fins al Santuari del Coll on ens vam avituallar gràcies a la Pili i a l'Ernest, després vam arribar-nos a Can Serrallonga, que inexplicablement està en runes, i en allà vam fer un mos abans d'encarar uns quants kms de pista fins a Sau on ens esperava en Genís amb el dinar. Vam començar la jornada a les Guilleries i la vam acabar al Collsacabra. Després de dinar, vam pujar de Sau fins a Tavertet, vam passar per corriols plens d'aigua i plens d'arbustos tallats obstaculitzant el pas, vam gaudir de l'espectacle d'un parell de salts d'aigua, i finalment vam arribar a la Rectoria de St Joan de Fàbregues, on vam dutxar-nos, vam sopar, dormir i esmorzar la mar de bé i en un lloc ben privilegiat. En Genís ens hi esperava amb tots els nostres trastos.

El diumenge vam tornar a ser-hi en Pere i la Carme, l'Ultraquim, en Jordi, l'Enric, el meu pare i jo, i se'ns van afegir la Magalí, la Fina i el Joan, i un sol radiant. Aquest segon dia vam fer uns 25 km. La veritat és que vam començar una mica accidentadament... A pocs metres de la Rectoria de St Joan de Fàbregues, a l'arribar dalt el Salt del Sallent, vam tenir problemes per creuar-lo ja que hi passava molta aigua. No ens volíem mullar els peus només de començar, així que vam perdre temps buscant un inexistent pas mínimament transitable fins que una ment il·luminada va decidir literalment construir un pont. Bona idea però més endavant ens vam acabar mullant els peus i més d'un cop, jajaja. Les darreres pluges van deixar un paisatge fantàstic però també alguns obstacles naturals pels caminadors com nosaltres. Resseguint en tot moment la cinglera amb vistes, vam arribar al Far on ens esperava en Genís amb l'esmorzar. En aquí vam abandonar el Collsacabra i vam retornar a les Guilleries. Vam baixar fins a St Martí Sacalm per un dret corriol per després pujar a Castell d'Estela en un continu puja-baixa rocós. Finalment vam arribar a la Cellera de Ter a través de la via verda. I en allà vam acabar l'aventura, amb la rebuda d'en Genís i uns fantàstics macarrons.

En un sol cap de setmana vam gaudir de les verdes i salvatges Guilleries, i dels salts d'aigua i de les cingleres del Collsacabra. I vam trepitjar neu, vam mullar els nostres peus en vàries rieres, vam saltar arbustos tallats al mig del camí, vam gaudir de fantàstiques vistes, vam compartir kms, hores, i un munt d'anècdotes. Van ser unes colònies genials. Gràcies a tothom: organitzadors (Pere i Carme), voluntaris (especialment Genís, per "controlar-nos" en tot moment), col·laboradors (especialment Formatges de Muntanyola pels seus boníssims iogurs i formatges de búfala) i companys de fatigues!

Bé, els meus peus van passar a una nova fase... Si la fase 1 va ser adoloriment i vermellor a la Marxa dels Castells de la Segarra i la fase 2 va ser pelleringa a la Marxa 24 hores del Cap de Creus, la fase 3 va ser trencament de la pelleringa aquí a l'Ultra Cako Guilleries-Collsacabra Xtrem. Per sort, amb un "coixí" de gases i un bon embenat, vaig anar tirant! Però en aquesta ocasió no vaig ser la única que va patir pels peus... El Bitxo es va solidaritzar amb mi i, degut a trepitjar neu tanta estona, va acabar amb els seus coixinets (les plantes de les seves potes) cascats. Si nosaltres teníem fred a les mans tot i portar guants, imagineu-vos com haguéssim acabat si haguéssim caminat descalços sobre la neu! Doncs així va acabar el Bitxo! Hi havia d'haver pensat quant vaig veure la neu però em va deixar tant embadalida que ni se'm va passar pel cap, fins que passada la neu i uns quants kms vaig veure que el Bitxo es quedava enrere i vaig pensar que amb els kms que portàvem no era normal... Altres cops li havia passat, amb la neu freda a l'hivern o amb l'asfalt calent a l'estiu, però en aquí quedaven encara uns quants kms fins a trobar un punt civilitzat, que era Sau, així que vaig fer una cosa impensable per a mi, vaig portar una estona el Bitxo a coll però de seguida vaig quedar sense forces i el meu pare va agafar-me el relleu posant el Bitxo a la seva motxilla, una imatge impagable, jejeje. He de dir que després d'uns dies posant-li una crema especial, el Bitxo ja està recuperat. Ja m'agradaria a mi recuperar-me tant ràpid com ell!