04/07/2015 Núria - Queralt

Tres setmanes enrere, la gran Emmona va haver de ser suspesa a causa de l’adversa meteorologia (tempestes i tal). A la Núria – Queralt de 94,65 km i 13.543 m de desnivell acumulat, tot el contrari, el sol va fer acte de presència, però massa...

El tret de sortida es va donar a les 11 del matí a Núria, una hora força tardana en que el sol ja apretava amb força. Així que abans de començar l’organització i els àrbitres de la FEEC van aconsellar/obligar als participants a anar molt carregats d’aigua i a frenar una mica el seu ritme, per intentar evitar que la calor els amatxaqués massa (deshidratacions, cops de calor, etc). Però inevitablement tothom va acabar fins als dallonses de la calor. A Castellar de n’Hug que està només al km 28, ja hi havia qui plegava, i abans d’aquí també hi va haver qui va plegar, brutal! De 116 inscrits, 106 van prendre la sortida i d'aquests només 42 la van acabar (un 39,6%). Si l’any passat el primer la va acabar amb un temps de 11:31:55, enguany el primer ha necessitat més de una hora i mitja més (13:10:31) i la diferència d’aquest primer amb el segon ha sigut bastant gran, de 1h 15m. La calor va fer estralls.

L’any passat el meu pare va fer per primer cop la Núria – Queralt amb l'Andreu, amb 23:00:05 hores. Enguany ha repetit i gratis, jejeje, és que va tenir la sort de que li toqués la inscripció en un dels sorteigs que es van fer a l’entrega de premis de les curses d’ultraresistència per muntanya 2014 :)

Ma mare va acompanyar al meu pare al cremallera de pujada a Núria, mentre en Genís, el Bitxo i servidora hi pujàvem a peu des de la Central de Daió (a Queralbs). A Núria ens vam trobar tots, vam esmorzar i vam esperar el tret de sortida. Un cop el meu pare va estar en marxa, nosaltres vam fer una volta turística a Núria i després tranquil·lament vam arribar-nos a Castellar de n’Hug a dinar i a animar el meu pare. Ell hi va arribar força tocat per la calor, com tots els participants. Després d’avituallar-se i refrescar-se a la font, va prosseguir la marxa. Nosaltres vam retornar a casa. I l’endemà al matí vam anar a veure’l arribar a Berga.

Enguany el meu pare ha fet la Núria – Queralt amb 23:59:01 hores, sí, 1 hora més que l’any passat. La va trobar duríssima per la calor, va dir que a la nit havia intentat recuperar algo de temps però que inclús a la nit l’aire havia sigut calent, un infern tota la travessa, vaja. I va anar sol tota l’estona, bé, evidentment es va creuar amb d’altres participants però en cap moment va fer uns quants kms seguits amb la companyia d’algú altre, cosa que sempre ajuda a passar millor els kms i s’agraeix. Tot i arribar 1 hora abans del tancament de la marxa, va ser l’últim en acabar. I a l’arribada es va trobar amb una bonica recompensa: enguany la Núria – Queralt ha sigut Campionat de Curses d’Ultraresistència de Catalunya i el meu pare ha quedat 3r en la seva categoria :)

A la Televisió del Berguedà hi ha un petit resum de la Núria - Queralt i també un gran resum.

Enguany era la 25a edició. Veurem l'any vinent com va, tenint present que l'organització es planteja el futur de la prova...

13/06/2015 Trail Emmona

L’Emmona és una ultra molt i molt dura (diria que la més dura o, si més no, una de les més dures de Catalunya) però, com que hi ha qui en vol més i més, poc a poc es va endurint encara més (tot i que sembli humanament impossible d’assolir). Va passar de 103 km i 11.433 m desnivell acumulat el primer any, als 106 km i 16.600 m desnivell acumulat els següents anys, i enguany a 171,63 km i 24.120 m desnivell acumulat. Són una barbaritat de kms, per terreny d'alta muntanya, i amb moltíssim desnivell (jo a les caminades de resistència de la CCCR com a molt faig un desnivell acumulat d'uns 6.000 metres i pico)... Enguany oferien 3 modalitats: la gran ultra amb aquests 171,63 km i 24.120 m desnivell acumulat, la ultra trail de 122,57 km i 18.278 m desnivell acumulat (que ve a ser l’equivalent a l’antiga ultra), i la trail de 66,49 km i 9.863 m desnivell acumulat (que ve a ser com una antiga marató que també oferien els darrers anys però augmentada).

El meu pare mai se la vol perdre i enguany no ha estat l’excepció. Li feia molta il·lusió provar les 100 milles (els 171,63 km) però, essent conscient que només fa uns 6 mesos que es va operar el genoll, finalment va tenir seny i es va conformar amb la trail.

Aquest any no tocava: primer el meu pare es pensava que no podria fer ni la gran ni la petita de les Emmona degut a la operació al genoll, després d’haver superat bé unes quantes caminades de resistència es va apuntar a l’Emmona “petita” i, arribat el gran dia, la meteorologia va fer que primer la neutralitzessin i finalment la suspenguessin. En aquells moments la majoria dels participants estaven a Vallter després d’haver fet 38,4 km i 3.335 m desnivell positiu i 1.954 m desnivell negatiu, alguns feia hores que estaven allà neutralitzats a l’espera de si el temps millorava i els deixaven prosseguir, a alguns en un petit moment de clariana els havien deixat prosseguir però després un cop superat el cim de Bastiments (que no és pas poca cosa) els havien fet recular novament a Vallter, sembla ser que de Vallter a Núria estava complicat sobretot pel pas pel Pic de l’Infern on hi havia tempesta de calamarsa, boira, fred, etc. Només els pocs més ràpids van poder finalitzar la trail. Pel que fa a la ultra i a la gran ultra, que també van acabar essent suspeses en algun punt una mica més tard que el trail, per poquet ni els participants més ràpids van poder finalitzar. Han aparegut vàries crítiques vers la organització però crec que tots els que hem patit algun cop algun contratemps d’aquests o semblants, i a cims d’aquestes alçades (per sobre els 2.000 m), podem comprendre la decisió dels organitzadors. A més, després de tota la immensa feinada que ha de comportar una prova com aquesta, ells deuen ser els primers en lamentar haver de prendre una decisió així.

Amb ma mare havíem anat a Vallter, sense que el meu pare s’ho esperés, per animar-lo ja que més o menys era el punt que conformava la meitat del trail. Vam arribar i ens vam trobar tot el sarau: molts participants allà aturats, juntament amb molts familiars i amics seus, la cursa neutralitzada i cares de tot tipus (de cansament, d’enfadament, d’alleujament, de decepció, de preocupació...), l’arribada en compta-gotes d’alguns participants, els organitzadors contactant amb organitzadors d’altres punts per conèixer l’estat del temps i prendre decisions, la bogeria del temps (sol, pluja, boira, etc, tot anava i venia en qüestió de minuts; a Vallter era un canvi constant, als cims no ho vèiem però el temps estava fatal)... Poc després de que anunciessin que la cursa es suspenia i que posarien a disposició dels participants autobusos per retornar a Sant Joan de les Abadesses, va arribar el meu pare, passades les 15:30. Gran alleujament per a nosaltres. Ens va explicar que a ell només li havien caigut quatre gotes d’aigua just abans d’arribar a Vallter i que s'havia trobat algo de boira també just abans d'arribar a Vallter, i que ja sabia que la cursa estava suspesa perquè uns participants que anaven més o menys al seu ritme van rebre una trucada d’uns altres participants comunicant-los la notícia. Comprensió vers l’organització però un buit dins per no poder acabar l’Emmona. Vam estar esperant una estona sense èxit si vèiem arribar d’altres participants coneguts, i cap a casa. Ara a esperar l’Emmona 2016...

15/06/2013 Ultra Trail Emmona 2013

Molts canvis enguany a l'Emmona. Alguns d'incontrolables com per exemple el canvi de recorregut degut a la neu acumulada als cims però, això sí, mantenint els 100 i pico kms i els 8.000 m de desnivell positiu del recorregut original, per un terreny menys tècnic però amb els mateixos kms i desnivell. D'altres per adaptar-se a la demanda per exemple creant una marató paral·lela a l'ultra trail.

Un any més tenia la cita anotada a l'agenda no per participar-hi sinó per fer el seguiment del meu pare i l'Ultraquim que tornaven a formar l'equip "XINO-XANO: caminant per la pau". Ja és el tercer any que la fan! Si s'ha d'estar fet d'una determinada pasta per inscriure-s'hi, s'ha d'estar un pèl boig per repetir i repetir sabent el pa que hi donen i el que un hi pateix. I ja ho diuen ja que la bogeria s'encomana... en aquest cas la bogeria també va afectar a en Pere, la Carme i la Magalí que van formar l'equip "PEREPETERPAN" i a en Miguel, valents ells van fer l'ultra trail per primer cop; la bogeria va afectar amb menys mesura a la Tània que va optar per la marató. I un fort aplaudiment per a tots i cadascun d'ells perquè van aconseguir el seu repte! És més, alguns es van endur premis i tot:

• el meu pare va ser el 2n home veterà 3 (amb 32h 49m, una horeta menys que l'any passat)
• la Carme va ser la 3a dona veterana 1
• l'equip Perepeterpan va ser el 1r equip mixt (amb 33h 55m)

Normalment vaig a veure l'Emmona només el diumenge al matí als darrers avituallaments però aquest any, a l'haver-hi més coneguts que mai (i més que en vaig trobar i que no sabia que hi serien), vaig decidir veure-la de principi a fi, i va ser tota una experiència. Vaig veure l'espectacular sortida a St Joan de les Abadesses, vaig fer parada a Pardines (on els participants ja havien superat el primer cim), a Núria (punt final de la marató), a Planoles (on se'm va fer de nit), a Ribes de Freser (on se'm va fer de dia), a Coll de Jou (on als participants només els quedaven els darrers kms, els més pesats), i evidentment a l'emotiva arribada a St Joan de les Abadesses. A la sortida, a Pardines i a Núria vaig veure passar a tots els participants, des del primer fins al darrer. Als altres llocs ja no perquè, és clar, cada cop els participants anaven més separats, segons les seves possibilitats. A Ribes de Freser vaig dormir-hi. No sé si per sort o per desgràcia, però si tinc son jo puc dormir a qualsevol lloc. I vaig arribar a Ribes de Freser cansada i amb son, així que vaig aparcar al carrer de l'avituallament, a pocs metres d'ell, sota una farola encesa però és que el carrer estava ple de faroles enceses, i enmig del moviment de participants arribant/sortint de l'avituallament i de cotxes arribant/sortint plens de gent per animar als participants, vaig anar fent sons fins que es va fer el silenci (senyal de que el "pelotón" ja havia passat) i després amb només les faroles enceses com a petit obstacle vaig poder fer un son decent fins que em va sonar el despertador. Quant ho recordo, penso que segurament un munt de gent em va veure amb el cap pengim penjam, la babeta sortint de la boca, i jo allà clapant sense assabentar-me de res, en fi... En alguns punts també va venir la meva mare amb una seva amiga, i en Lluís Pratdesaba. I cada cop que passava algun participant, a aplaudir! I cada cop que passava un conegut, a empassar-se el sentiment de "pobres, el que els queda! i lo cansats que deuen estar!" i alegria i a donar una dosi d'ànim! Tot plegat costa ben poc i fa un gran efecte.

1a marxa cap a la independència Ulldeter - Roda de Ter

Després d'un finde de descans per un compromís familiar, un finde amb un gran esdeveniment.

Tan bon punt vaig assabentar-me de la marxa cap a la independència, vaig tenir clar que hi aniria: per la vessant patriota, per la vessant esportiva, i perquè estava a tocar de casa. Ara bé, 110 km en 24 hores vol dir anar mínim a 4,583 km/h amb parades incloses. Així que estava clar que no podia anar xino-xano, que és com sempre vaig a les marxes llargues. Però, com que predominava la baixada i el terreny pla (3.387 m de desnivell negatiu i "només" 1.747 m de desnivell positiu), vaig pensar que no era impossible que pogués anar més ràpid de lo normal en mi. Vaig decidir, doncs, que aniria al ritme que m’imposés el meu pare. Si petava, mala sort. Ho havia d’intentar.

Vaig fer-ne una mica de difusió ja que la marxa s’ho mereixia. I, a última hora, la Carme i en Pere també van caure en la temptació, jejeje. Així que dissabte havent dinat vam trobar-nos tots quatre a Roda de Ter, i evidentment vam coincidir amb la resta de participants, senyeres, samarretes, cintes, i ornaments varis a favor de la independència de Catalunya (inclús la senyera pintada a les ungles de la Carme!), vam agafar els dorsals i vam pujar als autobusos que portaven als participants a Vallter. Es podia palpar a l’ambient les ganes i els nervis de tots plegats, però el viatge va ser entretingut per les bromes que varis participants van fer, com ara que si el trajecte d’anada en bus era pesat doncs el trajecte de tornada a peu tela, que si la marxa la devia haver organitzat un grup que volia acabar amb uns quants catalans, etc, jejeje.

A Vallter vam baixar dels autobusos i vam pujar al refugi d’Ulldeter, punt de sortida oficial de la marxa, sota una mica de pluja. Allà, després d’escoltar una mica d’explicació de l’organització, de cridar amb gran sentiment i ben fort "Visca Catalunya!", i de tirar-nos una foto de grup, van donar la sortida uns 10 minuts abans de les 17:00, que era l’hora prevista, degut a la pluja.

I avall que fa baixada! Bé, de tant en tant, sorpreeesa, pujadeta! Per sort, la pluja fina i intermitent ens va deixar ben aviat. I vam anar fent kms seguint el curs del riu Ter, jo flipant perquè anàvem a uns 6 km/h. I vam anar deixant enrere els paisatges d’alta muntanya, i Setcases, Vilallonga de Ter, Llanars, i fotògrafs i reporters varis, i els diferents avituallaments amb voluntaris molt atents que fins i tot ens aplaudien quant ens veien, ens injectaven ànims, i ens oferien una gran varietat de fruites i pastes i refrescos catalans, evidentment, jejeje. A l’avituallament de Camprodon vam entaular-nos per sopar pasta i gall d’indi en embotit, en un gran ambient festiu i sota l’empara d’una gran estelada penjant del famós pont del poble.

Poc després de sortir de Camprodon vam encendre els frontals perquè la nit ens va caure a sobre. Vam passar per Sant Pau de Segúries, Sant Joan de les Abadesses, la ruta del ferro i tot anava la mar de bé fins que al parar a l’avituallament de Ripoll vaig notar que tenia les potes una mica carregades i em vaig posar una crema que sempre arrossego a la motxilla i que mai gasto. No em va fer gràcia tenir aquests símptomes només al km 52,5, més o menys a la meitat de la marxa però, és clar, me l’havia jugat anant més ràpid de lo normal i sabia que això podia passar.

Al següent tram, de Ripoll a la Farga de Bebiè, entre les potes carregades i que estava ple de pujadetes i baixadetes, vaig fer baixar el ritme al grup i vaig començar a pensar que potser hauria de plegar, cosa que mai em passa pel cap. A la Farga de Bebiè em vaig adonar que no només jo sinó que tothom estava cascat per una cosa o altra, cosa rara ja que els meus companys de ruta porten molts kms a sobre i són unes feres. Aquí, tot i posar-me més crema, em va costar arrencar, els primers metres els vaig fer movent-me com un robot!

Vaig arribar a St Quirze de Besora amb el ferm pensament de plegar en allà, per no perjudicar el ritme del grup i perquè fer els 30 kms que encara quedaven amb les condicions en que estava seria patir molt, cada cop estaria pitjor, cada cop aniria més a poc a poc, cada cop em farien més mal les potes, cada cop tindria més mala lluna, cada cop faria més calor (alguns en comptes de calor es veu que van enganxar un gran xàfec a l'alçada de Torelló)... Però en allà hi havia el Bitxo i el Genís dient que m’acompanyaven fins al final. Gran dilema! Vaig decidir continuar pensant que el meu pare, la Carme i en Pere podien anar al seu ritme, i jo arrossegar-me amb el recolzament moral d'en Genís i el Bitxo. Com que havíem anat ràpid fins aquí, ara em podia permetre anar a 4 km/h fins a l’arribada. Ara bé, si baixava d’aquest ritme tenia clar que plegava perquè no hagués acabat dins les 24 hores. Si hagués estat en condicions no m’hagués importat arribar fora de temps però patir per arribar fora de temps no creia que valgués la pena, a més, la setmana vinent tenia preparades vàries excursions, així que millor que no apurés gaire...

Tot i que jo pensava que anava a pas de tortuga, vaig aconseguir mantenir el ritme de 4 km/h els darrers 30 kms. No sé ben bé com, vaig aconseguir arrossegar-me pels paratges osonencs que voregen el riu Ter i que tant em conec, Torelló, Les Masies de Voltregà, Manlleu, i per fiii Roda de Ter. Se’m va fer etern, a Borgonyà sé que vaig al•lucinar amb els adornaments dels carrers però no vaig tenir esma de voltar per tot el mini poble, a la sortida de Borgonyà moment de caos pel que fa a la senyalització per anar cap a Torelló, vaig engegar a la kk en Genís un munt de vegades, em vaig parar un milió de vegades a posar-me crema per la sobrecàrrega a les potes, i em vaig aturar un miler de vegades fins que em van marxar o disminuir unes rampes, vaig patir calor... Un desastre :( Bé, no, perquè vaig acabar i amb “només” unes 22 hores i escaig :) El meu pare em va esperar uns metres abans de l’arribada per fer l’entrada triomfal els 2 junts, els 2 darrers de la marxa, per variar, jejeje, tot i que aquest cop no m'ho esperava perquè sabia que hi havia gent al darrera però el que no sabia és que havien anat plegant pel camí... Ni em vaig assabentar que quasi arribant a Roda tenia el cotxe escombra trepitjant-me els talons, el vaig veure tant sencer que ni em vaig imaginar que podia ser ell ni que estava fent tota la marxa com jo! Total, que per sorpresa meva van anunciar l’aparició dels últims, ens van aplaudir, vam passar per sota l’arc d’arribada i ens van tirar fotos, però la veritat és que no sóc gaire conscient d’aquell festiu moment, estava literalment KO

Seqüeles: potes inservibles, 1 mitjó foradat de la punta dels dits, 1 mula (per compensar l'absència d'ampolles?), cansament però contenta, molt contenta, per haver-ho aconseguit. Per cert, per primer cop en ma vida, a l'arribada vaig assaborir un massatge, mil gràcies! Després de dormir 12 hores seguides, de 19:00 a 7:00, crec que és gràcies al massatge que l'endemà no em va fer mal res tot i que em movia literalment com un robot. I que quedi aquí constància que fins i tot el meu pare, que sempre acaba les marxes com si res, siguin curtes o llargues, per primer cop en sa vida durant la marxa es va arribar a posar crema per la sobrecàrrega muscular, va acabar amb 1 ampolla, també es va fer un massatge a l'arribada, i l'endemà també es movia psé-psé, amb paraules textuals seves "això és pitjor que l'Emmona"! La Carme i en Pere tampoc es van salvar: dolor aquí i allà, ampolles, etc. Analitzant tots plegats tots els nostres mals, vam arribar a la conclusió que van ser deguts a tanta baixada (crec que a partir d'ara deixaré de dir que prefereixo baixar que pujar), pel nostre gust, massa terreny amb asfalt, i potser també si haguéssim anat més a poc a poc haguéssim acabat millor... En fi, "petites" seqüeles d'un gran esdeveniment que va costar com està costant la independència, jejeje

Ja per acabar, un petit reconeixement a la Fosca, una gossa pastor alemany amb qui ens vam anar creuant tot el camí i que també va acabar fent tooota la marxa amb el seu mocador independentista penjat al coll. Guau!

Més informació a:
Assemblea Nacional de Catalunya
Blog de l'Assemblea d'Osona
Facebook de l'Assemblea d'Osona
Web oficial de la marxa
Esdeveniment de la marxa al facebook

Notícies de la marxa a:
El Ripollès digital
Nació Digital al Ripollès
Nació Digital a Osona
El 9 Nou

Fotos de la marxa de:
L'Assemblea
Toni Anguera
El 9 Nou
Nació Digital

Vídeos de la marxa de:
Televisió del Ripollès
El 9 TV
Telewebvic (la marxa)
Telewebvic (el dinar)

Crònica amiga:
Perepeterpan

21 i 22 de juliol de 2012:
Un total de 2.000 persones van participar en les caminades populars a diferents municipis d'Osona i El Ripollès

142 persones es van inscriure a la marxa de resistència per fer-ne alguna part

126 persones es van inscriure a la marxa de resistència per fer-la sencera

52 participants van fer tota la marxa de resistència
Uns passos més cap a la independència de Catalunya!

III Ultra Trail Emmona

Informació de l'Emmona:
web
facebook

Característiques de l'Emmona:
106 km
8.300 m desnivell positiu
36 hores màxim
És la més dura de les curses d'ultraresistència per muntanya de la I Copa Catalana FEEC - LAFUMA
344 inscrits
269 participants van prendre la sortida
181 participants van acabar

El papa i l'ultraquim hi van participar en la modalitat d'equip sota el nom de "XINO-XANO: caminant per la pau" i van tardar 33 hores 38 minuts. Hi havia nivell perquè, tot i fer ells aquest bon temps, van quedar penúltims (a 9 minuts darrere seu van arribar dos nois). Vegeu la crònica i les fotos de l'ultraquim al seu blog. 

A l'acabar dissabte Cap de Rec, amb en Genís i el Bitxo vam anar pitant cap a casa, ja que l'endemà diumenge la meva mare i jo volíem anar a veure com els anava l'Emmona al papa i a l'ultraquim.

Vam anar a treure el cap primer a Ribes de Freser a primera hora del matí (abans de la pujada i baixada al Taga, a uns 20 kms del final), després a Coll de Jou (a uns 12 kms del final), i evidentment a l'arribada.

Tant el papa com l'ultraquim van participar en la 1a edició de l'Emmona, que va ser menys forta que la 2a i que aquesta 3a edició pel que fa al desnivell, i la van acabar però fora de temps. Enguany, tot i l'augment de la duresa del recorregut i la calor que va fer, la van anar fent a un ritme constant i sense patir cap davallada important, la van acabar dins del temps (fins i tot els hi va sobrar temps) i, el més important, la van acabar sencers! Personalment em van deixar bocabada perquè sí que pensava que l'acabarien però no tant sobrats! Per enèssima vegada, moltíssimes felicitats nois! a partir d'ara us veig amb uns altres ulls, sou els meus ídols, jajaja!