dilluns, 29 de juny del 2015

07/06/2015 XIX Caminada Reus - Prades - Reus (CCCR)

Reus - Prades

És el segon any que fem aquesta caminada. Per a nosaltres no és que sigui de les més xules, bàsicament perquè a l’inici hi ha molt asfalt per sortir de Reus i per travessar urbanitzacions abans d’entrar a la muntanya i al final hi ha molta i molta pista abans d’arribar a Reus, entremig sí, entremig la caminada és xula. Però com que aquesta caminada només l’havíem fet un cop (l’any passat) i enguany les 2 darreres caminades de la CCCR abans de l’estiu que sí que trobem que són de les xules (Cap de Rec i Gràcia – Montserrat) no les podem fer perquè tenim altres compromisos, vam decidir despedir la CCCR fins passat l’estiu amb aquesta caminada, la Reus-Prades-Reus.

Reus - Prades

Ni és de les caminades més llargues ni és de les caminades amb més desnivell (54,8 km i 2.950 m desnivell acumulat), però seguint la tònica d’aquesta temporada va ser una caminada amb calor i això va fer que fos més complicada. Sens dubte tanta calor, xafogor, aire i terra cremant com a la 7 cims no ho hem tornat a trobar en cap caminada, de calor n’ha anat fent però entre sombres, algo de vent, fonts, riuets, etc, les caminades han sigut més suportables però això no treu que hi hagi hagut alguns moments xungos per la calor. A la Reus-Prades-Reus, per exemple, una prova de que de calor en va fer és que a cada avituallament jo bebia uns 3 vasos de líquid quan amb 1 sempre faig i de sobres, el papa es remullava a cada font que trobàvem, i en un avituallament una ambulància es va emportar un participant sembla que per un cop de calor (pell de gallina al veure aquestes coses). A més de calor, en aquesta ocasió jo vaig anar tota la caminada amb torticolis (em vaig aixecar xunga i no va marxar en tot el dia): quan notava que tenia algú al darrera i volia veure qui era i preguntar si volia passar, no podia girar bé el coll i literalment m’havia de girar tota jo; igualment, per gaudir de les vistes, no podia girar el coll a dreta i a esquerra i m’havia de girar tota jo a banda i banda; em sentia una mica robot.

Reus - Prades

Enguany la veritat és que de Reus fins a Prades (on molta gent acaba la caminada) força bé. Passat el primer tram d’asfalt (déu n’hi do! després de 1 hora caminant pujant), comença la muntanya, primer d’una manera força planera i passat el primer control la cosa canvia ja que puja i puja per uns corriols drets, estrets i plens de pedres fins a l’avituallament de l’esmorzar, després la pujada encara continua una mica més per després més aviat planejar i acabar deixant pas a una curiosa zona que és com un gegant descampat força desèrtic amb esplèndides vistes als pobles que estan a baix i a les muntanyes dels voltants. Després de travessar tot aquest “descampat” amb petites pujades-baixades, baixada i avituallament, i encara algunes petites pujades-baixades més i baixada i arribada a Prades ara per una zona menys desèrtica i més boscosa. A Prades, un bon dinar en la seva bonica plaça i a prosseguir la caminada.

Reus - Prades

La segona part de la caminada enguany se’m va fer força pesada...

Reus - Prades

De Prades al següent avituallament, que està en un poblet, hi ha pocs kms i planers però bàsicament són per una pista i enguany sota el sol i patint calor i això em va deixar KO, sense forces, per sort allà ens vam refrescar amb fruita, beguda i ens vam remullar en una font.

Reus - Prades

La pujada que hi ha a continuació me la vaig agafar amb calma, li vaig dir al papa que ens veuríem a dalt o si més no que això esperava i ell em va dir “va! tira!” però va baixar el ritme i vam anar fent junts sense pressa però sense pausa fins dalt, avançant algú que anava pitjor que jo. Gran respir a l’arribar dalt però després tota la travessa que vam fer per dalt abans no vam arribar a l’avituallament se’m va fer eterna, potser perquè erròniament recordava l’avituallament poc després de la pujada.

Reus - Prades

Ara tocava una llarga i tècnica baixada, amb moltes pedres. A la pujada, que no és lo meu, ni en somnis atrapo el meu pare; a la baixada, només l’any passat vaig aconseguir anar més ràpid que el meu pare senzillament perquè ell tenia un genoll xungo; ara, després d’operar-se, no hi ha manera d’atrapar-lo, ni a les pujades ni a les baixades. Aquesta llarga i tècnica baixada, amb moltes pedres, no va ser l’excepció (papa davant i jo darrere; i de tant en tant inclús agafava cert avantatge i després m’esperava en algun punt), i això que cal anar amb compte, amb molt de compte, llegiu sinó l’experiència d’en Manel, amb qui tot sovint coincidim:
”En el control de la Mussara faig broma amb unes dones de l'organització sobre les moltes sorpreses que guarda el recorregut.El paratge del refugi sembla molt bonic, però ara toca baixar. La baixada és tècnica, molt tècnica; el camí de les tosques és llarg i ple d'unes pedres molt perilloses.Inicio la baixada amb precaució.El més dur ja està fet i ara toca fer un descens amb prudència. Un revolt, dos, tres...Uns companys de marxa van per davant, uns revolts per davant quan trepitjo malament i em torço el tormell esquerre, i en intentar recuperar l'equilibri amb el peu dret ensopego amb una altra pedra i volo literalment cap a la banda esquerra del camí. Xoco amb les roques que voregen el camí. Em surt un crit esfereïdor que atura als companys que pregunten que passa sobre els seus caps. La meitat del meu cos a queda dins dels arbustos i intento desfer-me dels branquillons i m'assec uns instants. Contesto als companys que no passa res, que he caigut i que tot està bé. Però no tot està bé i encara no ho sé. M'aixeco i observo tota la cama esquerra magullada i ferides aquí i allà per tot el cos. Però moltes vegades el pitjor és el que no es veu. Per davant 20 quilòmetres i el control més proper força lluny. Continuo baixant per un empedrat que em fa estar amb els cinc sentits posats a cada pas. No passen un parell de quilòmetres de baixada i una punxada em travessa el recte femoral de la cama dreta. M'aixeco el pantaló i observo un blau del tamany d'un donut. Has begut oli nano!!, em dic. L'impacte ha estat en aquesta part de la cama i el dolor ha despertat per a engarrotar-me la cama. Si aquest impacte hagués estat uns centímetres més avall el genoll s'hagués fet mistos. Continuo, arribo finalment a Vilaplana amb un dolor intens a diferents parts del cos: el canell dret, les magulladures del pit, de les cames i el recte femoral que em bull i està dur com una pedra. La meva primera intenció és apropar-me a l'ambulància -d'un cridaner color verd-, però estan atenent a dues noies; una d'elles amb un embenat aparatós al genoll. Decideixo passar primer per l'avituallament i després apropar-me a l'ambulància. Quina no va ser la meva sorpresa quan vaig veure marxar l'ambulància davant dels meus ulls. Bec una mica i inicio de nou la marxa camí de l'Aleixar. El poble és a prop de Vilaplana, però se'm fa molt i molt llarg. La calor de les cinc de tarda és terrible. La sortida del següent poble tenia una darrera pujada cimentada que em va acabar de passar factura. Apreto les dents, ruixo amb aigua les ferides i la cama dreta comença a engarrotar-se i he de baixar el ritme ja de per si lent. Un metre, dos, tres...albiro arribar a Reus. Començo a coixejar obstensiblement quan arribo a l'últim control. Allà em fan unes primeres cures i faig broma amb els voluntaris sobre si arribaré abans de les deu o no. L'optimisme en aquests casos et dóna un plus. Reprenc el camí i ara toca una baixada entre plàtans amb una ombra que s'agraeix. Una cama tira i l'altra s'arrossega. En entrar a Reus aixeco un puny perquè aquesta caminada sí que està sent èpica. El dolor sembla que ha desaparegut, tot i que sé que si és una ruptura aquest esforç de més de vint quilòmetres amb la cama malmesa em pot passar factura. Baixo una llarga avinguda i de cop gir a la dreta i una petita recta em du a l'arribada. He lluitat, he patit i he arribat. Aquesta copa està sent més difícil que no em pensava. Però cal saber patir.Com deia un rètol que vaig veure a la Riudoms "el patiment desapareix, la glòria és eterna". Ara toca guarir ferides i la ruptura del recte femoral. Els practicants d'aquest esport estem fets d'una altra pasta. I aquestes situacions són part de l'aventura.”
I el tio va i només va arribar una mitja horeta després de nosaltres! Quina fera!

Reus - Prades

Bé, superada aquesta “senyora” baixada hi ha un tram agraït a tocar d’un riuet amb petits salts d’aigua. Enguany vam veure alguns companys de la caminada banyant-s’hi per fer-se passar la calor. I després un agraït avituallament en un altra poblet i novament una font per remullar-se.

Reus - Prades

Ja només quedaven uns 13 km i força planers però... quins 13 kms! Pistes i més pistes! Calor i més calor! El següent avituallament que també és en un poblet està a només uns 4 kms, així que encara passen ràpid tot i ser per pista, i en allà novament a hidratar-se i a mullar-se en una font. Però després, ai després!, uns 7 kms molt i molt eterns, avorrits i passant calor per pistes. En aquí alguns ens van avançar corrent, no sé pas d’on van treure les forces per córrer aquí! D’altres avançaven més a poc a poc que nosaltres perquè anaven tocats (per ampolles, sobrecàrrega, etc). Jo estava tan agobiada, no veia mai la fi, que crec recordar que no vaig tenir esma d’intercanviar paraules amb ningú. I, per fi, van aparèixer les primeres cases de Reus i l’esperat avituallament en una àmplia i bonica avinguda amb arbres oferint sombra, una font per remullar-se per enèssima vegada, i una senyora amb un esprai ruixant amb aigua freda i alguna cosa miraculosa més les cames de tots els participants. Un petit paradís. Estaria bé trobar aquest avituallament abans ja que a partir d’aquí ja només queden 2 km a través de diferents carrers de Reus fins a l’arribada que està a les piscines.

Reus - Prades

Vam tardar 11 hores 28 minuts, uns 30 minuts més que l’any passat.

A l’arribada, moment de descans i de retornar el cos a una temperatura normal gaudint d’un bon entrepà, sombra, i conversa amb d’altres companys de fatigues. I després, contrast entre la dutxa d’aigua freda i la roba neta però cremant ja que es va passar tot el dia dins d’una maleta dins del cotxe sota el sol. Fins i tot el desodorant va quedar KO: un desodorant de barra, després de passar tot el dia dins del cotxe sota el sol va i la boleta que fa sortir el desodorant no rodava així que la vaig prémer amb el dit i la vaig fer rodar i xuffff! va sortir un munt de desodorant líquid d’un desodorant de barra! el sol l’havia fos completament! En fi... fins aquí les estranyes aventures causades per la calor.



dimarts, 16 de juny del 2015

31/05/2015 40a Travessa del Montseny (CCCR)

Travessa Montseny

La Travessa del Montseny! Què puc dir-ne? Ja fa uns quants anys que la fem, abans de viciar-nos a la CCCR ja la fèiem, fins i tot el Bitxo l’havia fet. És xula, ja que tant els paratges del Montseny com les vistes que ens ofereix són fantàstiques. I alhora és dura, els seus 48 km fan que sigui la marxa més curta de la CCCR però en canvi és de les que més desnivell té, 5.000 m desnivell acumulat. Si a la majoria de marxes el desnivell és degut a un munt de petits cims i/o a les irregularitats del terreny que no és completament pla, aquí el desnivell és degut “només” a 3 cims (el Tagamanent, el Matagalls i les Agudes, bé, en realitat són 4 però el Turó de l’Home està pràcticament al costat de les Agudes i la pujada és mínima), això vol dir que les 3 pujades i baixades són llargues i inevitablement hi ha algun moment (que acostuma a ser quan es puja a les Agudes) que no entens com, després de tanta i tanta estona d’anar fent, aquella pujada no s’acaba i n’estàs fins els mismíssims. Per altra banda, el fet de tenir-la a tocar de casa (sí, és de les poquíssimes marxes de la CCCR que ens cau a prop) i conèixer-ne el terreny, encara se’m fa més dura perquè sé que ve això i allò i em vénen tots els mals només de pensar-hi, he d’intentar distreure la meva ment en altres coses.

Travessa Montseny

Vam anar a Aiguafreda, el punt de sortida de la marxa, amb en Xevi, ell la feia per primer cop i corrent. Evidentment a la que vam iniciar la pujada al Tagamanent, el vam perdre de vista. Aquesta pujada no és pas poca cosa i el corriol és entretingut amb algun pedrusco per aquí i allà però estàvem frescos perquè acabàvem de començar així que la vam poder fer força bé. També vam tenir sort de poder sortir dels primers i, per tant, de no trobar embussos al corriol. Un cop dalt, vam passar el control de la marxa, vam tirar alguna foto i ens vam alegrar de veure que seria un bon dia per gaudir de les vistes, aquest any estem tenint molts dies així, genial. Al fer el llarg Pla de la Calma, el tram de la marxa més planer, vam poder anar apreciant la boira que tapava Osona i les muntanyes sobresortir-ne, el Matagalls i les Agudes que serien els nostres propers cims a assolir, els Pirineus molt al fons, i un cel radiant. Acabat el Pla de la Calma, a Collformic, esmorzar abans de pujar al Matagalls (donuts per tenir un dia rodó).

Travessa Montseny

El Matagalls té com 3 trams de pujada, el 1r està més tapat per la vegetació, i els 2 darrers en tot moment veus què has fet, on estàs, i el que t’espera. Sempre em fa gràcia, abans de començar el 2n tram, aixecar el cap i veure perfectament definit el camí de pujada i en canvi veure un munt de gent escampada arreu, més fora que dins el camí, semblant a un ramat de vaques pasturant per tota aquella pendent. I és que a baix es veu molt bé el camí però un cop hi ets i vas fent, vas veient camins per tot arreu, total, que tothom puja per on pot/vol. La majoria vam pujar al Matagalls a pas de tortuga ja que era el 2n cim que fèiem i tots per allà on podíem/volíem, devíem conformar una imatge esplèndida per fer-ne una foto des de l’aire. Dalt al Matagalls, novament, a passar el control de la marxa i a tirar alguna foto, a gaudir un moment de les vistes i a continuar la marxa, ara per una gran i bonica baixada envoltats d’arbres fins a l’avituallament de l’entrepà de St Marçal, en aquí ens va avançar molta gent que corria.

Travessa Montseny

Tocaven les Agudes... La pujada és llarguíssima, va fent esses entremig d’arbres i vas veient gent més avall i més amunt però no hi ha manera de divisar mai el final de la pujada. Només de començar, petit contratemps: anava enganxada rere el papa (massa enganxada) i, com sempre que pujo, amb el cap tocant quasi els peus (poques vegades miro amunt per no veure el que m’espera), i va i un dels meus bastons va tocar un dels peus del papa que s’aixecava i aquest em va enviar el bastó directe a la meva boca! Vaig deixar anar un crit però el papa ni se’n va enterar i em van avançar unes quantes persones els segons que jo vaig estar dubtant entre si tocar-me les dents o no perquè ja m’imaginava una d’aquelles escenes típiques dels dibuixos animats en que una a una van caient totes les dents... per sort, les dents estaven senceres però vaig notar un petit rajolí de sang sobresortint del llavi i un bulto, vaja, que devia semblar que algú m’havia clavat un cop de puny... com que semblava poca cosa i el papa havia avançat un munt, vaig anar tirant amunt i amunt, fent ziga-zagues i més ziga-zagues, essent una més d’una gran filera de participants. En aquí vaig tenir el típic moment de pensar “encara no s’acaba aquesta pujada? joder!” però vaig aconseguir no parar i anar seguint dins la filera de participants, és la tercera pujada i juraria que també la més llarga, així que a la majoria se’ns fa eterna. Quant feia les darreres passes per assolir el cim vaig veure el papa rient fent-me una foto, jo devia fer pinta de morta i ell en canvi estava radiant (les pujades no l’afecten, el contrari, tira i tira), vés a saber quanta estona feia que m’esperava. I, per fi, vaig poder passar el control de la marxa de dalt les Agudes, aturar-me uns segons per recuperar-me i, després sí, gaudir de l’entorn, fer fotos i explicar al papa que m’havia ferit.

Travessa Montseny

Aproximació força planera i curta fins al següent avituallament ple de fruita refrescant (síndria, taronja, etc) i darrers metres de pujada aquest cop fins al Turó de l’Home. Aquí, com en els altres 3 cims, tocava passar un control.

Travessa Montseny

Ara ja només quedava una baixada, això sí, llarguíssima, llarguíssima, llarguíssima, per diferents terrenys (zones boscoses, pistes, etc) amb un avituallament entremig al Pantà de Santa Fe que m’encanta perquè hi ha coca i... formatgets! me’n vaig cruspir uns quants, jejeje. En aquí jo vaig feliç perquè per mi ha passat el pitjor (la pujada) i el papa no va tant feliç perquè prefereix pujar que baixar, què hi farem, tots tenim moments de tot. I en aquí, novament, ens va avançar molta gent que corria, és el que tenen les baixades, que els corredors s’hi deixen anar.

Travessa Montseny

Enguany vam ensopegar un bon dia, sol però sense fer excessiva calor o potser no la vam notar perquè vam passar per moltes zones boscoses on els arbres ens feien sombra i als cims hi corria una mica d’aire, on vam estar més exposats al sol va ser al Pla de la Calma i pujant al Matagalls però encara era força d’hora al matí. Vam tardar 10 hores 26 minuts. A Gualba de Dalt, a l’arribada, ens hi esperaven en Genís i el Bitxo, un merescut entrepà de botifarra i, enguany, per ser la 40 edició d’aquesta marxa, un petit trofeu.



dimarts, 2 de juny del 2015

23/05/2015 5a Marxa dels Dips (CCCR)

61 km
5.915 m desnivell acumulat

Per a nosaltres aquesta és una de les marxes xules de la CCCR i també una de les dures. És peculiar... Consta de 3 bucles, cadascun amb sortida-arribada al poble de Pratdip i cadascun més llarg que l’anterior. I és que Pratdip és un petit poble que està a tocar de la costa, de Miami Platja, però tela la de muntanya que té!

Enguany a la sortida l’organització ens va comentar que dalt les muntanyes hi feia molt vent però que no modificava el recorregut ni res perquè la Generalitat i/o el Servei Meteorològic no havia activat cap alerta. Ens va dir que vigiléssim a les carenes, sobretot perquè el vent era intermitent (podia haver-hi calma i, de sobte, una forta ventada), i que endavant.

Dips

Jo vaig disfrutar molt fent el 1r i el 2n bucle. Feia molt vent, sí, i era molt empipador perquè realment quasi et tirava per terra però el vent també feia que no notéssim la calor i sobretot que gaudíssim d’unes esplèndides vistes com mai havíem tingut en cap altra edició d’aquesta marxa! En aquesta marxa sempre ens havia plogut una mica en un moment o altra, sempre hi havia boira/núvols en algun punt o altre, i per primer cop ho vam veure absolutament tot, en tot moment vistes al mar i a un munt de muntanyes i més muntanyes, la que trepitjàvem en aquell moment, la que trepitjaríem més endavant, i les que malauradament no coneixíem i potser no arribarem a conèixer, espectacular tot plegat! Són muntanyes diferents a les que estem acostumats, majoritàriament amb arbustos baixos, amb moltes pedres, potser no són molt altes però no tenen desperdici, hi ha corriols empinats, grimpades, formacions rocoses amb formes estranyes, precipicis, hi ha de tot!

Dips

El 1r bucle “només” és d’uns 9 km i és una ascensió fins l’anomenat Puig de la Cabrafiga. La pujada és força dreta i enganyosa ja que varis cops et penses que ja ets dalt però no, no és res més que un petit pla que després et mostra més pujada. Vam anar fent en fila índia tots els participants uns rere als altres i dalt poca estona vam ser-hi degut al vent, però quines vistes! Entretingut i guapo el 1r bucle, però vaig acabar amb tantes esgarrapades a les cames degut als arbustos baixos que envoltaven els estrets corriols i que inevitablement m’anaven fregant mentre anava avançant pel recorregut de la marxa, que quan al wc del pavelló de Pratdip m’hi passava aigua per treure’n la sang va i una noia em pregunta si havia caigut, res, una servidora que té la pell sensible...

Dips

Si el 1r bucle és dur pel desnivell (pujada i baixada força assassines amb pocs kms) i pel terreny (moltes pedres per posar a prova els turmells), el 2n bucle, d’uns 15 km, és tant o més dur per una grimpada que hi ha a l’ascensió i per una llarga, pronunciada, i tècnica baixada. Però ho vaig fer tot molt feliç, gaudint en tot moment del terreny i del paisatge, sobretot a la grimpada. Si els altres anys ja disfrutava a la grimpada tot i no veure en detall el terreny degut a la boira i als núvols, enguany ha sigut la bomba això d’anar pujant roques amunt de 4 potes veient precipici per aquí, roca rara per allà, forats més enllà, roques gegants esperant a que em decidís a superar-les per alguna banda, el mar darrere... ara, al poder apreciar cada racó seu, la considero encara més dura aquesta grimpada. Dalt, novament vent i bones vistes, i més arbustos baixos preparats per atacar-me en un extens molt extens terreny amb suau pujada (en allà sempre em sento com si estigués a la Lluna, i no és broma). Després pràcticament pista fins arribar a l’avituallament de Llaberia. I, abans de retornar a Pratdip, una “bona” baixada, amb cordes en alguns punts, sorra per patinar i anar de cul a terra, alguna roca grossa a superar, vaja, una baixada ben entretinguda.

Dips

Acabats el 1r i 2n bucle, encara no s’ha superat l’equador de la marxa i un està força KO, s’ha fet la part més dura. Però toca continuar. El 3r bucle, d’uns 37 kms, és el més llarg però el de més bon fer. Si al 1r i al 2n bucle el vent ens va acompanyar, al 3r bucle poc acte de presència va fer. Això vol dir que va tocar xafogor, superable perquè de tant en tant hi havia sombra i als cims un pèl de vent, però algo de calor vaig passar... Hi ha anys en que la primavera és plujosa i hi ha anys en que la primavera és seca. Hi ha anys en que aquests mesos toca caminades passades per aigua i hi ha anys en que aquests mesos toca caminades sota un sol asfixiant. Enguany, si més no de moment, estem en el segon cas. Al 3r bucle, amb la calor i el cansament, no vaig anar tant feliç com al 1r i al 2n bucle, això vol dir que tot i que també passàvem per llocs xulos i se’ns oferien magnífiques vistes, més que per això vaig estar per a la "feina", per anar avançant xino-xano intentant obviar la calor i el cansament. Anar de Vandellós a Llaberia (podríem dir que la darrera pujada) va ser un pèl dur, sort que entremig hi ha un fantàstic avituallament en un refugi amb una temperatura agradable, còmodes sofàs, i tiberi refrescant. Després vam fer el darrer “esglaó” i vam encarar una bona baixada fins al darrer avituallament. Ja només quedava el tram final, força planer i bàsicament per pista, amb una baixada per acabar. Quina sorpresa en adonar-nos que aquí també teníem vistes al mar, jajaja, en aquí cada any hi havia boira/núvols i no vèiem gaire enllà... En aquí se’ns va unir en Pere de Lleida, ell i el papa van anar xerrant i avançant a bon ritme, i jo darrere seu intentant no perdre’ls de vista, per sort, per fi hi havia una temperatura ideal, ni calor ni vent fred. Tant xerrar ells dos va i no van veure el corriol que conformava la darrera baixada, els vaig haver d’avisar. Vam entrar a Pratdip després de 14 hores i 39 minuts. En allà ens esperava un bon sopar (a escollir callos, entrepà d'hamburguesa, truita, salsitxes, ...) i una bona dutxa.

Sens dubte, una de les marxes de la CCCR per repetir.