dimecres, 28 d’agost del 2013

25/08/2013 Camí Vora Ter - Ruta del Gurri: Manlleu - Roda de Ter - Vic

Diumenge vam moure'ns per les nostres contrades: vam fer per enèssima vegada el Camí Vora Ter de Manlleu a Roda i en enllà, per primera vegada, vam posar els nostres peus a la Ruta del Gurri que ens va portar fins a Vic, teníem ganes de xafardejar aquesta ruta ja que és nova, van inaugurar-la l'1 de juny d'aquest 2013. Si el Camí Vora Ter ressegueix el riu Ter, la Ruta del Gurri ressegueix el Gurri que és un afluent del Ter, les dues estan perfectament senyalitzades, a més incorporen panells informatius als punts de cert interès (ponts amb història, molins, etc), i són assequibles per a tot tipus de persones. Vam fer una gran volta amb moltes ziga-zagues per només moure'ns de Manlleu a Vic, és el que té resseguir el riu, que fas volta per aquí, volta per allà, però va valer la pena. De tant en tant està bé recordar i/o descobrir que a tocar de casa també hi ha coses xules.

Camí Vora Ter - Ruta del Gurri: Manlleu - Roda de Ter - Vic
Per la cara del meu pare, diria que una caminada massa fàcil per a ell...
En aquesta ocasió vam ser-hi el meu pare, en Genís (en el dia del seu sant, jejeje), el Bitxo i servidora. I ens va acompanyar un cel amb uns núvols que semblaven creats per un pintor abstracte.



dissabte, 24 d’agost del 2013

18/08/2013 Travessia nedant al port de St Feliu de Guíxols

A mi em fa molt respecte nedar al mar: no veure el fons, pensar que pot aparèixer una medusa, que de cop i volta es pot girar mala mar... Quant hi vaig, nedo fins les boies i prou, si ja em fa certa por arribar fins allà, em fa mooolta por passar d'allà!

Al meu pare, en canvi, li encanta nedar al mar. Suposo que per això fa un parell d'anys va sucumbir a la proposta d'en Lluís Pratdesaba i va fer la Travessia a la Badia de Tossa de Mar (uns 600 m amb un temps de 24:20) i la Travessia Illes Medes - L'Estartit (uns 1.500 m amb un temps de 1:20:05). Des de llavors, però, no havia fet més travessies nedant, senzillament perquè li feia cosa arribar últim. Aquest estiu, per fi, hi ha tornat, aquest cop fent la Travessia nedant al port de St Feliu de Guíxols animat per l'Ultraquim ja que es feia al seu poble i ell era un dels caiaquistes que feia el seguiment dels nedadors. En aquesta ocasió el meu pare ha tornat a ser últim però ha fet els 1.100 m desde Port Salvi fins la platja principal de St Feliu de Guíxols amb un temps de 44:09, cosa que vol dir que ha millorat el seu temps, fantàstic!

Travessia al port de St Feliu de Guíxols

En Lluís Pratdesaba, un altre amant de nedar al mar, tampoc hi va faltar.

Travessia al port de St Feliu de Guíxols

En Genís i jo la vam fer però... a peu, jejeje, aprofitant que el recorregut de la travessia era paral·lel a la costa. Després, sí, una capbussada al mar, però només fins les boies, no fos cas que no ho pogués explicar...



divendres, 23 d’agost del 2013

15/08/2013 El dia que l'Ultraquim va nedar de sol a sol

Hiperactiu?
Boig?
Potser, senzillament, un inesgotable ideador de reptes impensables, un caçador de somnis sempre a la recerca de més i més, algú que viu la vida plenament, ah! i que sempre té alguna cosa a dir, jejeje, ni para quiet ni calla, desprèn energia i optimisme a dojo.

Nedant de sol a sol, Ultraquim

El darrer que ha fet ha sigut Nedar de sol a sol, és a dir, nedar des de la primera fins a la darrera llum del dia, unes 14 hores nedant sense parar, fins i tot menjant dins l'aigua, sortint només un parell o tres de cops per posar-se vaselina i prou. Molt bonic veure com persones ben diverses, algunes desconegudes entre elles, l'ajudaven a fer-ho realitat ja fos seguint-lo amb el caiac per seguretat i per transportar-li el menjar, acompanyant-lo uns instants per animar-lo, vigilant la seva paradeta a la platja, etc. Juntament amb els meus pares, en Genís, i en Lluís Pratdesaba, i tot gaudint d'un dia de platja, vaig ser una petitíssima part d'aquest engrenatge, tot un plaer. I un orgull que ho aconseguís, tot i que crec que cap dels allà presents dubtàvem de les seves possibilitats.

Com diu ell, la línia d'arribada d'un repte no és més que el punt de partida del següent. Així que a veure amb què més ens sorprendrà... Si encara no el coneixeu, podeu seguir-lo al seu blog ULTRAQUIM, les seves aventures i els seus relats no us deixaran indiferents!



dijous, 22 d’agost del 2013

11/08/2013 Central de Daió - Refugi Coma de Vaca - Núria - Central de Daió

Quant en Pere ens va dir que tenia intenció de fer aquesta ruta, no vam dubtar en apuntar-nos-hi... Havíem fet Central de Daió - Refugi Coma de Vaca i tornada pel mateix camí, cremallera fins Núria i llavors Núria - Refugi Coma de Vaca - Central de Daió, en fi, infinites combinacions però mai la ruta sencera. I ara a l'estiu és un lloc ideal perquè a les primeres hores s'hi està fresc i més tard quant la calor apreta pots refrescar-te en algun corriol d'aigua. I teníem mono de muntanya xula ja que el juliol va ser de poca activitat en aquest sentit.

Central Daió, Coma de Vaca, Núria

La ruta són uns 25 km sense pèrdua, tot està molt ben senyalitzat. I hi ha grans muntanyes i belles gorgues, val la pena. Això sí, s'ha d'estar preparat pel desnivell que hi ha. Des de la Central de Daió (a Queralbs) fins al Refugi Coma de Vaca es va guanyant alçada, fins a Núria pel Camí dels Enginyers més aviat planeja, hi ha algun puja/baixa però curt i algun tram de petita grimpada però el camí no és excessivament difícil, hi ha bastanta gent, i llavors baixada fins a la Central de Daió, i mooolta gent, al darrer tram de baixada hi fa molta xafogor però, per sort, a l'acabar, a la Central de Daió un es pot ben refrescar. Trobareu la ruta molt ben detallada al blog d'en Pere.

Central Daió, Coma de Vaca, Núria

Per cert, vam tenir un parell de grans encontres:

Vam coincidir amb el galopaquegalopa & companyia, tot un honor!, nosaltres pujàvem xino-xano al Refugi Coma de Vaca i ells a grans gambades al Balandrau, ens van fer venir ganes de "tastar" les marques vermelles que pugen literalment a sac al cim del Balandrau des de la Central de Daió!

I vam anar a fer el got al Bar Gusi, tot un referent pels amants de la muntanya, sembla un museu i l'amo és un pou d'informació i de simpatia!



Gràcies, Pere, pel passeig!

dimarts, 20 d’agost del 2013

03/08/2013 Cursa Popular a Bagà

Jo d'etiqueta en un compromís familiar i el meu pare amb calça curta en una cursa!

Cursa Bagà

I poca cosa puc dir de la Cursa Popular a Bagà perquè jo no hi vaig ser... Hi va córrer el meu tiet Ramon per enèssima vegada i el meu pare per primera vegada, mentre la meva tieta i la meva mare feien d'animadores. Hi va haver un centenar de corredors a la cursa llarga de 8,5 km (també hi havia curses de 6,2 km, 3,6 km, i 1,6 km). Van començar corrent amb pluja i van acabar corrent amb sol. El meu tiet va fer un temps de 43:20 quedant 3r en la seva categoria, i el meu pare va fer un temps de 47:03, fantàstics els dos!



dilluns, 19 d’agost del 2013

21/07/2013 Les 4 ermites de Ripoll

L'excepció que confirma la norma que el juliol va ser tranquil va tenir lloc el 21 juliol ja que el meu cosí Edmond i la seva dona Lourdes, com a bons ripollesos, ens van portar a fer les 4 ermites de Ripoll.

Els corredors, sapigueu que a principis de juny té lloc la Cursa de les 4 ermites de Ripoll. Nosaltres, però, vam fer la ruta fora del dia oficial i no pas corrent, jejeje. La cursa és relativament nova, enguany ha tingut lloc la 2a edició, però ja fa molts anys que aquesta ruta es pot fer per compte propi ja que està mínimament senyalitzada.

Són uns 22 km amb uns 1.300 m de desnivell positiu. Són com 4 puja/baixa, cadascun amb sortida/arribada a Ripoll, per coronar un rere l'altre els cims i les corresponents ermites que envolten Ripoll: el Catllar, St Roc, St Bartomeu, i St Antoni. Molts corriols i poca pista i poc asfalt.

4 ermites Ripoll

Les pujades més xungues són la primera i la última, la del Catllar i la de St Antoni, ja que són les més llargues i dretes. Però la primera es fa relativament bé tot i ser xunga perquè un està fresc i la última és, doncs, la de més patiment.

Tot i ser el juliol, la calor va ser força suportable (per sort!) perquè va estar una mica nuvolat, vam alternar zones obagues amb zones assolellades, i vam trobar fonts per refrescar-nos (això m'ho havien xivat i per això vaig decidir portar el Bitxo, i és que a l'estiu cal anar amb compte amb els gossos i els cops de calor!).

Curiosament, a part de les típiques vaques pasturant, vam trobar vàries espècies del món animal: 1 conill, 1 escurçó que ens va fer estar força estona en alerta a tots plegats, i la Lourdes va acabar amb picades de formigues "rares". Jo, per variar, amb 2 caigudes, però ara vaig variant el repertori per no fer-ho tant monòton i no només caic de cul sinó també de costat per quedar ben arrebossada de fang.



diumenge, 18 d’agost del 2013

Juliol tranquil

Tot i que pel juliol al calendari no acostuma a haver-hi moltes caminades, per nosaltres acostuma a ser un mes d'activitat perquè al fer bon temps tenim ganes de fer coses i fem sortides pel nostre compte i si podem fem alguna escapada de varis dies i anem més a alta muntanya i acostuma a ser xulo.

Doncs aquest juliol ha sigut d'allò més estrany... Han anat caient tots els plans que teníem i ha acabat essent d'allò més tranquil: alguna escapada a la platja, algun bany refrescant a la piscina, algun compromís familiar, i algunes estones de posar ordre i fer neteja a casa, i poca cosa més per omplir els caps de setmana.



dissabte, 17 d’agost del 2013

29/06/2013 26a Marxa Gràcia-Montserrat

Enguany em feia gràcia provar la Sants-Montserrat però per qüestions de dates no podia així que, cap problema, a repetir la Gràcia-Montserrat que l'any passat, tot i fer-me patir, em va agradar.

Si l'any passat vam fer els 63 km i 5.000 m de desnivell acumulat amb 15 hores 15 minuts, aquest any més o menys igual, amb poc menys de 15 hores. I vaig tenir les mateixes sensacions: em vaig sentir rara caminant per bcn amb bambes, motxilla i cantimplora, em vaig sentir gran quant vaig tenir les vistes de bcn als meus peus, vaig suar pujant les 400 i pico escales de Vallvidrera, vaig comprovar que als voltants de bcn també hi ha muntanyes decents, i vaig anar fent força bé, menjant kms i passant la nit, bé, a mitja caminada es va apoderar de mi un ditxós mal de cap cosa que no m'havia passat mai però per sort al cap d'unes hores va acabar marxant i vaig poder continuar anar fent força bé, fins que va arribar el tram final, la pujada a Montserrat on, per variar, vaig patir i patir i patir, és el que té acabar amb una pujada tot i fer semblants kms i desnivell que altres caminades... Enguany vaig patir jo però també el meu pare, cosa rara. Estàvem a l'avituallament de l'aeri de Montserrat esmorzant i li vaig dir al meu pare "tinc el bessó dret ben carregat" i va i ell va respondre "jo també". Vaig flipar! però si ell no té mai res! vam anar a l'ambulància perquè ens poséssin alguna crema o alguna potinga per encarar millor la darrera pujada ja que sembla que ells ens sapiguen més que nosaltres d'aquestes coses, i va i després de passar per les seves mans encara ens vam notar pitjor, jajaja! Total, que enguany jo em vaig arrossegar fins a Montserrat però el meu pare també!

Gràcia-Montserrat

L'any passat vam trobar el marcatge una mica perdedor en alguns trams però enguany bé, no sé si perquè era el segon cop que fèiem la marxa i més o menys recordàvem el camí o si perquè hi havia més marcatge que l'any passat. Els avituallaments, novament, molt bé. 

Un cop més, aquesta marxa va ser solidària amb l'AFANOC, l'Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya.

I, després d'aquesta caminada, pel que fa a les caminades de la CCCR, descans fins al setembre, oooh!

Gràcia-Montserrat

Una curiositat: Més o menys a 2/3 de la marxa, va i un noi em diu "jo a tu et conec" i jo vaig pensar "ja hi som! la meva patètica memòria no es recorda d'ell!". Però, per un cop a la vida, la meva memòria i jo no vam quedar fatal! Al confessar al noi que jo no el coneixia, va i em diu "tu tens un blog!" i em va explicar que era el primer cop que feia la marxa i que havia buscat info a internet i, entre altres pàgines, havia anat a parar al meu blog. Són coses que jo també faig (buscar info a internet abans de fer una caminada) però no treu que em sorprengui que algú pugui treure info del meu blog, sóc molt "normal" en comparació a les bèsties que hi ha fent sortides xungues cada cap de setmana i a altes velocitats!



divendres, 16 d’agost del 2013

24/06/2013 Cross de Sant Joan i Elois a Prats de Lluçanès

El matí d'un 24 de juny, moment en que molts mandregen al llit a causa de la revetlla, a Prats de Lluçanès hi té lloc el Cross de Sant Joan i Elois dins la Festa Major d'Estiu.

L'any passat hi va participar en Genís i el meu pare. Enguany hi ha participat el meu pare, el meu tiet Ramon i la Lourdes (la dona del meu cosí). En Genís no perquè no s'acaba de refer de la seva lesió... Així, doncs, 3 van córrer i 5 vam mirar, jajaja (servidora, en Genís, la meva mare, la meva tieta, i el meu cosí).

Cross St Joan

Com que "només" van ser 6 km, la cursa va ser ràpida:
Ramon 27:02
Papa 28:38 (1 minut menys que l'any passat)
Lourdes 31:53



dijous, 15 d’agost del 2013

22/06/2013 Posta de sol a St Martí Xic

Hi ha uns dies a l'any en que des de St Martí Xic es veu com es pon el sol per l'enforcadura del Pedraforca.

Sant Martí Xic posta de sol

Amb en Genís, el meu pare, en Lluís Pratdesaba, el Bitxo i la Boira vam anar a provar sort el divendres 22 de juny. Però, com podeu veure a les fotos, no vam ensopegar ni que el sol es pongués exactament per l'enforcadura ni vam poder veure bé la posta perquè estava ennuvolat. Com a mínim vam estirar les cames, vam sopar en plena muntanya, i ens ho vam passar bé.



dimecres, 14 d’agost del 2013

15/06/2013 Ultra Trail Emmona 2013

Molts canvis enguany a l'Emmona. Alguns d'incontrolables com per exemple el canvi de recorregut degut a la neu acumulada als cims però, això sí, mantenint els 100 i pico kms i els 8.000 m de desnivell positiu del recorregut original, per un terreny menys tècnic però amb els mateixos kms i desnivell. D'altres per adaptar-se a la demanda per exemple creant una marató paral·lela a l'ultra trail.

Un any més tenia la cita anotada a l'agenda no per participar-hi sinó per fer el seguiment del meu pare i l'Ultraquim que tornaven a formar l'equip "XINO-XANO: caminant per la pau". Ja és el tercer any que la fan! Si s'ha d'estar fet d'una determinada pasta per inscriure-s'hi, s'ha d'estar un pèl boig per repetir i repetir sabent el pa que hi donen i el que un hi pateix. I ja ho diuen ja que la bogeria s'encomana... en aquest cas la bogeria també va afectar a en Pere, la Carme i la Magalí que van formar l'equip "PEREPETERPAN" i a en Miguel, valents ells van fer l'ultra trail per primer cop; la bogeria va afectar amb menys mesura a la Tània que va optar per la marató. I un fort aplaudiment per a tots i cadascun d'ells perquè van aconseguir el seu repte! És més, alguns es van endur premis i tot:
  • el meu pare va ser el 2n home veterà 3 (amb 32h 49m, una horeta menys que l'any passat)
  • la Carme va ser la 3a dona veterana 1
  • l'equip Perepeterpan va ser el 1r equip mixt (amb 33h 55m)

Emmona

Emmona

Normalment vaig a veure l'Emmona només el diumenge al matí als darrers avituallaments però aquest any, a l'haver-hi més coneguts que mai (i més que en vaig trobar i que no sabia que hi serien), vaig decidir veure-la de principi a fi, i va ser tota una experiència. Vaig veure l'espectacular sortida a St Joan de les Abadesses, vaig fer parada a Pardines (on els participants ja havien superat el primer cim), a Núria (punt final de la marató), a Planoles (on se'm va fer de nit), a Ribes de Freser (on se'm va fer de dia), a Coll de Jou (on als participants només els quedaven els darrers kms, els més pesats), i evidentment a l'emotiva arribada a St Joan de les Abadesses. A la sortida, a Pardines i a Núria vaig veure passar a tots els participants, des del primer fins al darrer. Als altres llocs ja no perquè, és clar, cada cop els participants anaven més separats, segons les seves possibilitats. A Ribes de Freser vaig dormir-hi. No sé si per sort o per desgràcia, però si tinc son jo puc dormir a qualsevol lloc. I vaig arribar a Ribes de Freser cansada i amb son, així que vaig aparcar al carrer de l'avituallament, a pocs metres d'ell, sota una farola encesa però és que el carrer estava ple de faroles enceses, i enmig del moviment de participants arribant/sortint de l'avituallament i de cotxes arribant/sortint plens de gent per animar als participants, vaig anar fent sons fins que es va fer el silenci (senyal de que el "pelotón" ja havia passat) i després amb només les faroles enceses com a petit obstacle vaig poder fer un son decent fins que em va sonar el despertador. Quant ho recordo, penso que segurament un munt de gent em va veure amb el cap pengim penjam, la babeta sortint de la boca, i jo allà clapant sense assabentar-me de res, en fi... En alguns punts també va venir la meva mare amb una seva amiga, i en Lluís Pratdesaba. I cada cop que passava algun participant, a aplaudir! I cada cop que passava un conegut, a empassar-se el sentiment de "pobres, el que els queda! i lo cansats que deuen estar!" i alegria i a donar una dosi d'ànim! Tot plegat costa ben poc i fa un gran efecte.

dimarts, 13 d’agost del 2013

09/06/2013 5a Marxa Popular de les Valls d'Àneu

Li tenia moltes ganes a aquesta marxa, bàsicament per dues raons: perquè dins la CCCR era una de les marxes que "tastàvem" aquest any, i perquè volia retrobar-me amb les muntanyes d'aquella zona que tant em van agradar al fer per exemple Carros de Foc però que, com que no ens cauen precisament gaire a prop de casa, no visitem gaire sovint.

Vam decidir arribar-nos a Esterri d'Àneu el dissabte a la tarda i dormir al cotxe amb el nostre matalàs inflable per no haver de matinar el diumenge ja que la sortida de la marxa era a les 6 del matí. A més, d'aquesta manera vam poder assistir al briefing on ens van explicar que la marxa de resistència, la marxa popular de 20 km i la caminada popular que tenien lloc en paral·lel l'endemà al matí van néixer com a homenatge a 3 amics que ja no hi són, l'Edu, en Just i en Quique, quina bonica iniciativa! També ens van explicar que al matí havia plogut literalment com si els haguessin tirat galledes d'aigua des del cel però que per l'endemà durant la marxa no es preveia tanta pluja i que semblava que no començaria fins la tarda. Tant va ploure el dissabte que van haver de canviar el recorregut fent-nos fer una mica d'asfalt perquè un pont havia volat, fins i tot ens van ensenyar la foto del pont. Per sort, el diumenge ens va ploure només a estones i no molt fort, en algun moment semblava que el sol ens acompanyaria la resta del dia però això només era com un fugaç miratge perquè de seguida retornava la pluja. I podem dir que ens vam "salvar" perquè una setmana més tard van tenir lloc les fortes pluges i el desglaç que va desbordar la Vall d'Aran.

Marxa Popular Valls d'Àneu

Marxa Popular Valls d'Àneu

46 km
4.634 m de desnivell acumulat
138 participants inscrits
125 participants van acabar
Amb el meu pare vam tardar 10 h 29 m, quedant en les posicions 102 i 103 de la general

Marxa Popular Valls d'Àneu
Marxa Popular Valls d'Àneu

La marxa va estar bé però... em vaig quedar amb ganes de paisatge!!! Ens vam perdre la visió de les immenses muntanyes rocoses nevades al fons, ens vam perdre les fantàstiques vistes que havíem de tenir sobre la vall mentre pujàvem al Refugi del Pla de la Font, i jo què sé què mes!!! Potser és per això que la caminada em va costar una mica tot i no ser de les més xungues... I és que, a l'arribar al refugi (que era el punt més elevat de la marxa) després d'una llarga pujada i no trobar-hi cap recompensa paisatgística i, per tant, no poder aflorar les emocions al no veure res, ni eixamplar el cor per haver superat un repte ni sentir-me petita davant la immensitat de la natura, a l'haver simplement de continuar avall perquè és el que tocava, crec que em va ensopir. I és que els núvols i/o la boira van ser els nostres únics companys de ruta. Potser la culpa és que hi havia posat moltes ganes en aquesta caminada, perquè amb altres caminades també ens hem trobat amb mal temps com aquí o pitjor i no m'ha afectat tant. En fi, que després de fer tants kms amb el cotxe i de dormir al cotxe, la marxa em va saber a poc, no per l'organització, eh?, sinó pq vaig marxar sense haver vist grans muntanyes i grans vistes. Què hi farem! De moment l'evolució humana no ha aconseguit controlar el temps, bé, i que així continuï...

Muntanyes no, però de petits pobles en vam veure uns quants i molts d'abandonats, trista imatge... Pels voltants de la Guingueta d'Àneu, a 3/4 de la caminada, potser va ser on més visibilitat vam tenir, sí, perquè com a mínim aquí vam poder divisar el Pantà de la Torrassa i tot el verd del voltant. Malgrat el temps, als avituallaments ens esperaven amb un somriure; de líquid no ens en va faltar, de sòlid potser n'haguéssim agraït en algun punt més. A l'arribada, un gran dinar (amanida de pasta, botifarra amb patates, fruita, coca casolana, cafè) i una dutxa per recuperar-nos de la caminada.