dijous, 30 de juny del 2011

24/06/2011 El 22è dels 100 cims: Torreta del Montsià 763 m

Amb aquest, em desmarco del meu pare pel que fa als 100 cims, el guanyo per 1 :)


Amb en Genís vam passar la revetlla de Sant Joan al Delta de l'Ebre. I, l'endemà, ben d'hora, mentre quasi tothom es recuperava de la ressaca (a la carretera vam trobar alguns ciclistes però a la muntanya ningú), vam anar a fer la Torreta del Montsià. Vam anar a Ulldecona i en allà vam seguir el camí asfaltat de "la bassa del Montsià". Després de passar per sobre l'autopista i de que el camí es convertís en una pista, vam trobar un panell informatiu de la Torreta del Montsià. Allà vam iniciar la caminada. El camí no té pèrdua, està molt ben senyalitzat. Vam anar pujant a poc a poc i bebent aigua sovint perquè ens va fer mooolta calor però, per sort, el cel va anar aguantant quasi tot el matí mig ennuvolat. Jo, que anava al davant, em vaig emportar milers de teranyines, i em vaig envoltar de milers d'insectes. Un cop dalt, vam gaudir de les vistes del delta, impressionants.


A continuació vam canviar la muntanya per la platja, vam anar a fer una mica de camí de ronda, de les afores de les Cases d'Alcanar fins les primeres cases de Vinaròs.

dilluns, 27 de juny del 2011

Camí de St Jaume (1): de la Jonquera a Vilabertran 32,5 km

El dimarts 21/06/2011, el dia de St Lluís, el primer dia de l'estiu, amb el meu pare hem fet la nostra primera etapa del Camí de St Jaume, de la Jonquera a Vilabertran. Esperem arribar ben lluny amb aquest nou projecte...

Vam sortir de casa a les 5:00, a les 7:00 vam estacionar el cotxe al Pertús i vam arribar-nos caminant al Coll de Panissars (només uns 2kms de suau pujada), punt d'inici de la ruta. Total, que fins les 7:30 no vam començar l'itinerari propi del Camí de St Jaume de la Jonquera a Vilabertran.

Vam fer bastants trossos de carretera, cosa que no ens agrada gaire, però, és clar, teòricament el Camí de St Jaume no es fa per gaudir de paisatges...

I... Buf, buf, buf! Calor, més calor, mooolta calor! Ja ho diu la guia que la millor època és la primavera o la tardor. Però, clar, a l'estiu és quant es té més temps! No sé on vaig patir més calor: si quant fèiem trossos d'asfalt o quant passàvem per zones amb herbes una mica altes que ens fregaven les cames i ens traspassaven la seva escalfor... Sort que hi havia poc desnivell perquè sinó no sé com hagués tirat...

Llevat d'aquestes dues coses, bé. Es nota que recentment s'ha ressenyalitzat el camí (bé, en algun punt vam tenir dubtes però la guia ens va aclarir per on tirar), vam passar per boscos, per camps, per petits pobles rurals amb encant, per davant de moltes esglésies, ...              

A Vilabertran vam agafar un bus que amb 10 minuts ens va deixar a Figueres (de no ser per la calor, haguéssim fet els 2 i pocs kms que hi ha de Vilabertran a Figueres a peu) i d'allà el bus de les 15:00 fins al Pertús àlias els Límits, on teníem el cotxe.

Com que la tornada la fèiem amb un bus, no vaig emportar-me el Bitxo. I potser sort perquè ho hagués passat fatal amb la calor que ens va fer.

A veure quant fem una altra etapa del Camí de St Jaume... I a veure si a la propera ocasió segellem la credencial per deixar constància de la nostra gesta!!!

dijous, 23 de juny del 2011

Andorra: Tobotronc + Estanys Tristaina (crònica)

Dissabte, després de la ràdio, vam marxar de finde a Andorra.



Vam dinar de picnic i, per fi, vam anar al famós tobotronc, li tenia moltes ganes! És el tobogan de natura més llarg del món, fa 1 i pico km de pujada i 3 i pico km de baixada. A la pujada un va assegut sobre un trineu biplaça que funciona automàticament, així que es pot anar gaudint del paisatge, i a la baixada un controla en tot moment el trineu biplaça on va assegut perquè hi ha una maneta a banda i banda que si es tira endavant fa avançar el trineu i si es tira endarrera el fa frenar, així que un pot anar ben ràpid emulant una mica una atracció o un pot anar xino-xano gaudint novament del paisatge. Quins mals moments que vaig passar-hi... No per l'atracció, que és molt xula, sinó perquè a la pujada em vaig girar per tirar una foto a en Genís que venia darrera meu amb un altre trineu i va i em va caure la bossa a terra. Primer vaig quedar tranquil·la perquè en Genís me la va poder agafar però després, a dalt, quant havíem de canviar de trineu per baixar, em va agafar de tot: en Genís m'havia pogut agafar la bossa però es veu que de la bossa va caure el meu porta-monedes (en el qual, a més de peles, sempre hi duc un usb amb informació valuosa que normalment quant marxo de viatge deixo a casa però, vés per on, en aquesta ocasió no) i el meu telèfon mòbil. Els nois de l'atracció de seguida em van dir que seria xungo recuperar-ho perquè qualsevol que anés al tobotronc darrera nostre ho podria agafar. Total, que jo em vaig quedar dalt el tobotronc, preguntant a tothom que arribava si havia vist les meves pertinences tirades per terra en algun punt de la pujada, mentre un noi de l'atracció pujava per intentar recuperar-ho. Resultat: ningú havia vist res, ni el noi de l'atracció que havia pujat. Quins nervis, ni per les peles ni pel mòbil, sinó pel ditxós usb! Em van dir que baixés el tobotronc i que un cop a baix deixés les meves dades per si per casualitat algú deia que ho havia trobat o per si els de la mateixa atracció, al tancar-la i fer-ne el repàs, ho trobaven. Se'm va acudir demanar al noi de l'atracció que havia pujat si podíem fer una pujada junts, ja que jo sabia on havia caigut i em va dir que ok. Així que vam baixar en Genís i jo amb un trineu, jo dient que volia anar més ràpid, que sinó l'atracció no tenia gràcia, i en Genís dient que estava boja. I, un cop a baix, jo vaig pujar novament al tobotronc, en aquest cas amb un dels nois de l'atracció i... Déu nostre senyor existeix! vaig veure el meu porta-monedes!!! el noi va telefonar i va demanar que paressin l'atracció i va recuperar-me el meu porta-monedes amb el meu ditxós usb i el meu telèfon mòbil :))) Després vaig acabar de pujar el tobotronc jo sola, el noi va tornar a peu, i vaig poder baixar a gran velocitat i de franc. Quin moment d'estrés! I quina vergonya, vaig revolucionar tothom! Després em van venir ganes de riure: hi ha gent que tot sovint perd el mòbil i a mi que en ma vida m'havia passat va i em passa en un lloc tan inversemblant com a la montanya, a més, sense voler-ho, havia fet un 2x1 al tobotronc! Petit instant de felicitat. Ara bé, per culpa de la meva distracció, tooota la tarda "perduda".


Per compensar al Bitxo, que per culpa de la meva distracció s'havia quedat més estona del compte al cotxe, vam anar a fer una petita caminada (fins al mirador del riu Runer) que vam veure senyalitzada a la carretera que porta fins Naturlàndia, que és on hi ha el tobotronc.

I al vespre vam anar de botigues, quant totes estaven tancades. Vista d'aparadors, aparadors i més aparadors.


Diumenge teníem planejat fer la ruta dels Estanys de Tristaina, una ruta assequible (de 2-3 hores i poc desnivell) i bonica (com el paratge de les Bulloses però en miniatura). Així que vam arribar-nos a l'estació d'esquí d'Arcalís i vam anar seguint els indicadors del "Circ de Tristaina". Vam començar fent la ruta que voreja els 3 estanys i, l'arribar a l'estany de més amunt, a la meitat del camí, vam passar-nos a la ruta que puja una mica les muntanyes que rodegen els estanys per així tenir-ne una visió. Al cap de no res vam arribar a un indicador que ens oferia pujar al Pic de Tristaina de 2.878m i ens hi vam animar. Però en Genís se'm va atabalar amb la neu, les pedres i tot plegat i cada 2x3 em deia si estava segura d'on anàvem i si el volia matar. I, mentre que en Genís només feia que evitar la neu per por a relliscar i maleïa totes les pedres, el Bitxo només feia que rebolcar-se per la neu per refrescar-se. Total, que per poc no vam arribar al  cim... Vaig decidir anar baixant seguint pilonets de pedretes fins al camí "aeri" que rodeja els estanys, per tranquil·litzar en Genís i perquè el Bitxo es pogués remullar en els "rius" d'aigua que baixaven montanya avall. Arribats a un lloc "segur", vam dinar i vam acabar la ruta. D'una ruta curta i ben normaleta en va sortir tota una llarga aventura.

Vam tornar a casa fent uns quants ports de montanya, curves i més curves, però vistes i més vistes: el Port d'Envalira, el Coll de Puymorens, i la Collada de Toses. Al Port d'Envalira vam fer-hi un gelat i la senyora del refugi ens va preguntar si el trobàvem bo i nosaltres li vam dir que sí i després ens va explicar que l'havíem de trobar molt bo perquè a les alçades els sabors es potencien. Aaah! Pos no ho sabia!

dimarts, 21 de juny del 2011

divendres, 17 de juny del 2011

Novament, el Salt del Sallent (Garrotxa)

Dimecres, amb l'afany d'anar a collir bolets, vam repetir l'excursió al Salt del Sallent des de Ciuret.

Una excursió sense aventura no seria el mateix, je je je En aquesta ocasió, el camí per baixar fins al salt estava ben enfangat, relliscós, i algun tram massa amagat per la crescuda vegetació. El Bitxo un cop va patinar roca avall (va baixar per un tobogan), sort que és un inconscient i mai s'espanta! En canvi, la Duna en algun tram es va acollonir.

De bolets en vam trobar pocs, només algunes carreretes. Però vam gaudir del verd paisatge i de l'espectacular salt d'aigua.













dijous, 16 de juny del 2011

12/06/2011 El 21è dels 100 cims: Carlit 2.921 m

Com passa el temps! L'agost del 2007, és a dir, fa 4 anys, vam fer el Carlit per primera vegada. L'estiu anterior, fent els Llacs de Carançà, vam fer coneixença amb una família de St Quirze de Besora que ens va recomanar aquest cim. I, efectivament, no ens va defraudar. L'entorn dels Llacs de les Bulloses (a prop de Mont-Louis) és espectacular, un petit paradís que sens dubte no deixa indiferent a ningú, però és que, a més, és una zona apta per a tothom, des de famílies que fan la volta als llacs (una dotzena) i s'hi banyen o hi pesquen, fins a muntanyencs experimentats que pugen al Carlit (per ser el massís més alt de la Cerdanya i del Pirineu Oriental) o al Peric o practiquen l'escalada. El paratge de les Bulloses, a part de ser realment bellíssim, està molt ben senyalitzat i molt ben cuidat pels francesos i també està ben equipat amb un refugi, un hotel, un alberg, un càmping, i evidentment un punt d'informació, o sigui que és digne de passar-hi unes vacances. El mateix Kilian Jornet, el millor corredor i esquiador de muntanya del món, el recomana. Aquest diumenge hi hem tornat i, tot i saber com era, m'ha tornat a deixar amb la boca oberta.

2007
2007
2007
Teníem planejat anar al Pedraforca per acontentar en Lluís però ho vam postposar perquè hi pogués venir més gent, i vam decidir anar al Carlit per deixar a en Lluís flipat amb el paisatge però també perquè fes la seva primera grimpada i posés a prova el vertigen que de vegades l'ataca (he de dir que ho va superar tot molt bé! com diu la Maria "ja té la muntanya a les venes i no ho podrà deixar"). També va venir la Maria (superat el trailwalker, no havíem tornat a fer cap sortida junts i això no podia ser) i la seva filla, l'Elisenda que, a l'igual que en Lluís, va pujar al Carlit per primer cop i va dir milions i milions de vegades "k macuuu!"

Foto del grup
A les 5 del matí, motxilles al maleter i tots sis dins al cotxe (en Lluís, la Maria, l'Elisenda, el meu pare i jo + el Bitxo). Així doncs, amb el cotxe ben ple, vam fer cap  al paratge de les Bulloses. A les 7:30 vam iniciar la ruta. Primer vam vorejar alguns llacs caminant per una zona sense grans desnivells. Després vam superar la zona costeruda fins al petit llac que hi ha als peus del Carlit, passant per alguna zona encara nevada que va fer anar a alguns per terra. Finalment vam grimpar l'aresta rocosa del Carlit i vam fer el cim (de la creu que havíem vist el 2007, només en quedava un pal). Dalt, vam gaudir d’unes vistes espectaculars! Per una banda, tots els llacs de les Bulloses que és d’on veníem i, per l’altra banda, muntanyes com el PuigPedrós que, per cert, encara hem de fer. Ho vam comentar amb el meu pare: el juny és una de les millors èpoques per fer cims perquè, entre que tot està verd i que encara hi ha restes de neu, els paisatges són guapíssims. Llàstima que la Maria, que només havia dormit 1 hora perquè havia estat ajudant a la Cursa Nocturna de les Ànimes del Purgatori, com que no estava al 100% i ja havia fet el Carlit anteriorment, va decidir quedar-se a mitja grimpada. Després de tants dies d'inestabilitat meteorològica, semblava que hi hauria una treva i no plouria i, per sort, així va ser. Ara bé, a tocar del cim de tant en tant bufava un fred vent. Sort que anàvem preparats amb paravents i guants. Per cert, el meu pare, per fi, després de més d'un mes, va treure's el braçalet del trailwalker! I va deixar-lo al pal (antiga creu) del Carlit!

Al cim
La baixada la vam fer pel mateix camí (grimpant l’aresta rocosa fins al petit llac que hi ha als peus del Carlit i que estava glaçat, perdent alçada per l’aresta costeruda tot passant per alguna zona encara nevada que va fer anar a alguns per terra, i vorejant els llacs que no havíem vorejat a l’anada per una zona sense grans desnivells). Mentre baixàvem, vam trobar moltíssimes persones pujant, la visió era semblant a la d'una fila de formigues una rera l'altra. I és que és un cim molt freqüentat perquè val molt la pena. Nosaltres vam aturar-nos un moment a dinar a la vora d’un llac, hi ha qui va atrevir-se a posar els peus a l'aigua freda. A l’arribar al Llac de les Bulloses, hi havia una colla de cavalls que volien ser tocats, un volia saludar al Bitxo i un altre volia la meva cantimplora (me la va estirar de la butxaca de la motxilla i me la va deixar ben babajada!)


Tots ens ho vam passar súper bé. També el Bitxo, que va fer un munt d’amics.



Podeu veure les fotos i la crònica d'en Lluís al seu blog.

dimarts, 7 de juny del 2011

Travessa del Ripollès

Quant dissabte al matí, estant a la ràdio, veient cada cop més pluja i llamps, ens va marxar el llum a 3/4 parts del programa, vaig pensar: aquest serà un cap de setmana de sofà! Al final, però, ha sigut ben profitós: amb en Genís, dissabte havent dinat, tot llegint El 9 Nou, vam descobrir que diumenge al matí tenia lloc la Travessa del Ripollès i vam decidir anar-hi i, a més, vam improvisar anar al cine i sopar a la creperia el dissabte al vespre. Per altra banda, el meu pare va anar a la Cursa de Cantonigròs "Memorial Ramon Oliu" de 10km i va fer un temps de 51:02 minuts, quedant 66è de la classificació general on hi havia un total de 124 participants, entre ells l'Arcadi Alibés.



La travessa començava a l'inici de la Ruta del Ferro (a la gasolinera Petrocat) a les 7:30 i nosaltres vam arribar-hi a les 7:45, ja no hi havia taula d'inscripcions i el cotxe escombra estava a punt de marxar, quina vergonya! mai m'havia passat! Per sort, ens van deixar inscriure... Amb les presses, però, vaig posar tota la paperassa que ens havien donat a la motxilla i just vaig quedar-me amb un mapa a la butxaca per tenir alguna informació a mà.


En Genís m'havia dit: anirem al meu pas, que si no acabo KO. Però, com que vam arribar tard i teníem el cotxe escombra trepitjant-nos els talons, m'anava dient: va! tira! no et paris!


Al cap de 1 hora vam avançar 3 avis i al cap de no res vam unir-nos a un grup nombrós de gent que anava xino-xano. En aquest grup hi havia una parella de "labradors" que van saludar al Bitxo. Pràcticament fins a l'arribada vam anar amb ells, ara al davant, al darrera.


A l'arribar a un pla, uns quants vam aprofitar per avançar als que anaven al capdavant del grup nombrós i que el feien anar lent. I... més pujada. Des que havíem començat que no paràvem de pujar, així que vaig animar a en Genís dient-li que segurament fins a l'esmorzar seria tot pujada i després tot baixada.


Després de 2 hores de caminar, vam arribar a l'esmorzar, que estava als peus del Turó de l'Àliga. Des del mirador del Turó de l'Àliga, degut a la boira i als núvols, no es veia res, bé, una massa blanca, llàstima. L'esmorzar va estar bé: un mateix s'agafava el pa que volia, se'l sucava amb tomàquet, se l'amania amb sal i oli, i finalment s'hi posava botifarra o cansalada o formatge. En una taula hi havia garrafes d'aigua i porrons de vi, també estil self-service com l'entrepà. I en una altra taula síndria refrescant.



Després d'esmorzar i abans de continuar, vaig treure el mapa de la butxaca i vaig descobrir que estàvem a només 1/3 de la caminada, per tant, segurament vindria més pujada, Déu n'hi do per ser una caminada popular, vaig pensar, perquè la pujada que acabàvem de fer no havia estat poca. I també vaig comprovar, tal com havia pensat al passar per una zona rocosa, que havíem passat pels peus del cim de Sant Amand.


Ara tocava baixada per una pronunciada pendent de fang d'allò més relliscosa, talment un tobogan de fang. Vaig demanar als de davant si ens deixaven avançar-los perquè vigilaven tant que encara avui estaríem baixant al seu darrera, la baixada incita a deixar-se anar i si es va frenant és pitjor. Sort que hi havia boixos! Són d'allò més resistents i ens van servir de barana per baixar sense anar de cul a terra cap cop.


Després de la baixada bèstia, vam continuar perdent alçada però no tan bruscament i vam planejar una mica creuant alguns torrents (que van fer feliços al Bitxo i als "labradors").


I vam arribar a la C-26, la carretera que va de Ripoll a St Joan de les Abadesses. Al matí l'havíem creuat per fer la Serra de Vidabona i ara la tornàvem a creuar per fer la Serra del Boix. En aquí hi havia un segon avituallament amb plàtans i aigua per encarar amb forces la pujada a la Serra del Boix.


En aquí en Genís va alentir el pas, i vam deixar d'anar en companyia dels dos "labradors". Segons els meus càlculs veient les corbes de nivell del mapa de la butxaca, havíem de fer uns 200 m de desnivell fins a la Serra del Boix. Vam fer la pujada amb fang, mooolt fang, només dir que els pantalons van quedar enfangats fins per sobre els genolls. A dalt hi havia un tercer avituallament amb taronges que se'ns van posar d'allò més bé. La parella que hi havia a l'avituallament ens van preguntar si quedava molta gent. Ni idea. Sabíem que no érem els últims perquè a l'esmorzar havíem deixat molta gent però també era cert que semblava que no hi hagués ningú darrera nostre. Ens van dir que molta gent, al creuar la C-26, havia decidit seguir la Ruta del Ferro per estalviar-se aquesta pujada. Aaaah!


Vam seguir i... sorpresa! un grup de burros catalans! només de veure'ns se'ns van acostar i jo tota feliç pensant que volien que els toquéssim però... no! a la que estiràvem el braç s'apartaven! el que volien era contactar amb el Bitxo! sí! van venir tots junts i a l'uníson van abaixar els seus caps per fer un toc al cap del Bitxo, je je je! El Bitxo, que es va trobar de cop amb 4 caps immensos de burros catalans, va fer 3 passos enrere, que li van servir de poc perquè els burros catalans van seguir-lo, després el Bitxo va decidir anar darrera nostra i els burros catalans darrera del Bitxo fins que la ruta ens va fer sortir del seu tancat. Sort que no portàvem la Duna perquè sinó allà hi hagués hagut lladrucs de la Duna, curses, i cops de pota dels burros!


Bueeeno, ara només quedava una baixadeta i ja estaríem. En Genís va començar a notar molèsties al genoll, així que li vaig donar el meu pal perquè pogués baixar recolzant-se amb 2 pals i així alleugerir el seu genoll. I li vaig comunicar que creia que havíem fet 1.000m de desnivell positiu. I ell es va defensar: ho veus com és normal que estigui cansat? hem fet mooolt! jo diria que més de 1.000m de desnivell positiu!


La baixada, al contrari de la pujada fangosa, va ser un plis-plas. El primer que vaig fer a l'arribar va ser preguntar pels kms (teòricament eren 19 però jo creia que n'havíem fet més) i pel desnivell. I em van ensenyar un tríptic i vaig pensar: merda! però si el tens a la motxilla! però, clar, amb les presses, abans de començar no havíem mirat res! i, com que ens havíem assabentat de la travessa el dia abans, tampoc havíem mirat res per internet! Havíem fet 21 kms i 1.000m de desnivell positiu (ho havia encertat), 2.000m de desnivell en total. Guau! Per ser una caminada popular, és força! En Genís es va alegrar de saber que havia fet tot això i que només havia defallit al final.


La ruta em va encantar: no va ser facilíssima cosa que valoro positivament, quasi 0% d'asfalt, vam passar per moltes cases de pagès antigues com Vidabona o Can Janola, vam fer varis colls, boscos, vam passar pel costat de cims, vam travessar torrents, i tot per caminets bastant desconeguts però ben senyalitzats per l'organització.


Llàstima del temps. No ens va ploure però vam passar per varis llocs amb vistes i no vam veure res. I vam notar les conseqüències de la pluja del dissabte: el fang.


També em va agradar el fet que fós una caminada força econòmica i que m'oferissin lo just i necessari. Valia 5€ anticipada, però nosaltres vam haver de pagar 8€ perquè ens vam inscriure el mateix dia perquè ens vam assabentar de la caminada a última hora. Hi havia esmorzar i líquid en dos punts més, no com altres caminades on cada hora trobes una pasta o alguna cosa per picar i acabes a punt de rebentar, menjant més que no pas caminant. I a l'arribar no hi havia obsequi, bé, podies agafar un calendari del Centre Excursionista de Ripoll si volies, però perquè pagar més i tenir per exemple una funda de mòbil en un racó de l'armari? I, repeteixo, la ruta fantàstica i ben senyalitzada.

dijous, 2 de juny del 2011

Vídeo del Trailwalker

Penjat al Facebook:



Intermón Oxfam Trailwalker Trailwalker@s!!! muchas gracias a tod@s! esperamos que os guste este pequeño homenaje...






Ei! XINO-XANO: caminant per la pau surt als minuts 00:23 i 01:53!!! ja ja ja