8i9/09/2012 IV Circular Pantà d'Oliana

A la Circular al Pantà d'Oliana (crònica 2011) i a les 24 hores al Cap de Creus (crònica 2012) els hi tenim un especial "carinyu" perquè són de les primeres caminades llargues que vam fer i de les que, un cop provades, hem anat repetint any rere any perquè per una cosa o altra ens han captivat. I és una mica per culpa seva que enguany estiguem fent la CCCR... el 2010 que va ser el primer any que vam fer aquestes caminades, cap de les dues formava part de cap competició i nosaltres en desconeixíem l'existència, anys més tard, al veure que aquestes caminades entraven a formar part de la CCCR ens vam interessar en saber què era i finalment enguany ens hem animat a fer-la.

81 km

6.200 m desnivell acumulat

De 148 inscrits, 81 van acabar, només un 55%

El primer va tardar 11h 30m i el darrer 20h 33m.

El papa i jo vam tardar 19h 33m (9 minuts més que l'any passat) i vam quedar en les posicions 72 i 73.

Enguany, la tempesta que va caure va fer estralls. El començar a ploure i a caure calamarsa a només al km 10 i just abans de fer-se de nit, i que a sobre la tempesta vingués acompanyada de multitud de llamps i trons, i que durés no uns minut sinó unes hores, va fer que molta gent abandonés. La veritat és que jo vaig estar una bona estona espantada, pregant perquè no ens caigués cap llamp a sobre, i és que era un rere l'altre i ben a prop nostre! La intensa pluja i els cops de calamarsa xocant al nostre cos eren lo de menys, que ja és dir! Ens pensàvem que només teníem 3 o 4 persones al darrera però quant ens vam parar a posar-nos els frontals (1 hora abans que es fés de nit perquè el fosc cel de tempesta va fer que no ens hi veiguéssim més abans del compte) va i ens vam adonar que teníem una llarga cua de gent enganxada darrera nostra però amb la fressa de la tempesta nosaltres no ens n'havíem adonat! Conformàvem un gran grup, segurament perquè un grup dóna seguretat, si tens algú a prop doncs estàs més tranquil perquè si passa res llavors algú et podrà ajudar. Lo bo del cas és que la previsió meteorològica va dir que tot això passaria el diumenge a la tarda, la tempesta es va avançar 24 hores...

Com l'any passat, vam coincidir amb en Lluís Garrofé, enguany molt cofoi perquè tenia 81 anys i feia 81 kms. I una setmana després farà la Matagalls - Montserrat, com el papa, sí, però ell té uns quants anys més. Els té ben posats, vaja. Als primers kms vam anar amb ell i un noi li va dir: ostres! quasi que em fa vergonya anar al ritme d'un senyor de la seva edat...

Vam trobar d'altres cares conegudes, de Llançà, de Castelldefels, etc, amb qui vam intercanviar impressions. I una nova cara que déu n'hi do... A la segona pujada, a la Collada de cal Penya, un senyor que teníem davant va dir que no s'hi veia, que tenia les ulleres entelades, que si us plau l'espéressim, com que el meu pare també tenia les ulleres entelades, jo vaig obrir pas en aquella curta però forta pujada, xino-xano, enmig d'una pluja fina i de la foscor. A l'arribar al tercer control, el senyor en qüestió va marxar sense donar les gràcies (que no em calien) i sense dir ni adéu ni ase ni bèstia. Sort que com en ell n'hi ha pocs!

A la sortida tots els participants vam sortir junts, enmig d'una forta ovació, però la pujada a Serra-seca mica en mica va posicionar a tothom al seu lloc, els corredors al davant i els caminadors al darrera, i mica en mica tots estàvem cada cop més separats, passats uns kms semblava que anéssim sols, només coincidíem de tant en tant amb una parella de Castelldefels. Vaig tenir un moment xungo, cap al km 60, just abans que es fés de dia perquè, tot i que era el 3r cop que feia aquesta caminada, em vaig confondre i em vaig pensar que estàvem molt més enrere del que realment estàvem i em vaig començar a ratllar psicològicament. Al veure la meva equivocació, a la Font d'Isot, em van passar tots els mals. Quasi en cada caminada tinc algun moment de baixón, però suposo que és normal, són molts kms, una nit sense dormir, etc. Després de la tempesta, després de la nit, després del meu baixón, els darrers 20 kms van ser en un matí de xafogor asfixiant. A l'últim control-avituallament, a Peramola, em van dir que era la 7a dona i que si corria igual pujava al podi perquè no feia gaire que les altres havien passat, sí, estava jo per córrer, jajaja. A l'arribada, al treure'ns les bambes, vam veure que teníem els peus ben arrugats per haver passat tantes hores molls, cada peu sencer semblava una bullofa. Per sort, un cop dutxats i amb la panxa plena, i passades unes hores sense tocar aigua, els nostres peus van recuperar la seva normalitat.

El recorregut, tot i que ja era conegut per nosaltres, no ens va deixar indiferents: els petits pobles i les muntanyes rocoses ens van impressionar un cop més per la seva bellesa. Llàstima que enguany no trobéssim actes de festa major als diferents pobles per on vam passar, potser degut a la pluja.

Que hi hagi senyals fosforescents per una millor visibilitat d'aquestes a la nit, que hi hagi coca-cola a tots els avituallaments, que un cotxe vagi circulant per aquí i per allà per controlar la caminada, o que a l'arribada puguis fer una capbussada refrescant en una piscina, són detalls que conformen un plus en aquesta caminada, per cert, la que més puntua a la CCCR.