Arreu no paren de demanar experiències personals. I és que n’hi ha tantes!
Jo vaig anar a treballar a Barcelona. Inconscient? Jo crec que no. Primer, sempre vaig en transport públic i, segon, si cada cop que activen el Pla NeuCat em quedés a casa, a l’estiu no tindria vacances i, a sobre, inútilment perquè la majoria de vegades tot queda en un no-res. Era conscient que segurament m’hauria de quedar a dormir a Barcelona però, il·lusa de mi, vaig creure que el destí era bo per mi en aquell moment: mai agafo el tren perquè n’estic més que escarmentada però els autobusos no anaven i se’m va acudir anar a treure el cap a l’estació de tren per esgotar totes les possibilitats abans de buscar un hostal i, sorpresa, va resultar que el tren de les 15:21 que surt de Plaça Catalunya direcció la Tour de Carol va sortir puntual (la majoria de trens portaven uns 20 minuts de retard i el meu no, contràriament al que normalment passa). Total, que vaig pujar al tren, confirmant que l’home és l’únic animal que ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra. Tot i que, com més hi penso, més crec que el destí va seleccionar un a un els passatgers d’aquell tren: jo, si hagués vist que el tren portava retard no hi hagués pujat, una parella amb la que vaig compartir companyia al tren resulta que havien anat a Barcelona al metge després de que els canviessin la visita que tenien pel dimecres per precisament aquest dilluns de neu i també resulta que per 5 minuts van perdre el tren anterior que era el que volien agafar...
En fi, que així va anar l’ “atracció” de viatjar en tren de Barcelona a Vic:
15:21 Plaça Catalunya
Molts tren van en retard però, miraculosament, el de la Tour de Carol no. Decideixo pujar-hi.
16:00 – 16:15 Parets del Vallès
Ens fan canviar de tren.
16:21-20:21 Granollers
4 hores parats. Com que estava al primer vagó i anava sortint gent de la cabina de conducció doncs els passatgers preguntaven i potser els del primer vagó vam estar més informats que la resta. Primer ens diuen que les agulles dels canvis de direcció de les vies estan congelades. Deduïm que per això a Parets del Vallès hem canviat de tren. Però, com potser que les agulles estiguin congelades a les 16:00 de la tarda? Com que les agulles que tenim al davant no les poden arribar a fer funcionar ens diuen que anirem un tros enrere i que intentaran fer funcionar les agulles que tenim al darrera, però no ens movem. Ens diuen que porten combustible per intentar descongelar les agulles. Ens diuen que no utilitzen el combustible perquè on el volien tirar hi ha fusta. Veiem passar 3 treballadors amb pales, amb combustible, sense res... (?) També ens diuen que tot Catalunya està paralitzat, tant per carretera com per tren (excepte direcció aeroport i cap a Tarragona). Ens diuen que aquell tren anirà a la Tour de Carol ja sigui a les 19:00, a les 23:00 o demà però que ha d’arribar a la Tour de Carol (no sé perquè era tan important que arribés a la Tour de Carol). Cap al final ens diuen que hi ha un arbre caigut a la via més endavant i que, per seguretat nostre, no avancem perquè millor estar parats en una estació que no al mig de les vies. Un individu que passa esquiant pel carrer paral·lel a la via ens distreu. Va nevant, però arriba un moment que para. La neu de fora es va fonent. Es va fent fosc. Com a mínim, al tren hi ha llum i calefacció i, no sé si tenim permís per sortir, però la gent surt a fer un cigar, a fer un pipí (el wc del tren no funciona), a comprar menjar (molta gent, com jo, encara no havia dinat i, per cert, el bar de l’estació estava tancat), a veure la neu, etc. Quant per fi arrenquem, 4 hores més tard i enmig d’aplaudiments, jo no ho arribo a veure però algú diu que ens deixem passatgers al terra (flipant).
20:30-20:45 Les Franqueses del Vallès
Acabem d’arrencar de Granollers il·lusionats i ens parem al cap de no res... Per sort, només és una estoneta.
21:00-23:15 La Garriga
En aquí puja gent que es veu que estava esperant que passés un tren des de les 15:00. Compten el passatge però ni el que ens compta sap ben bé perquè. Un petit detall: ens porten entrepans del Viena i ampolles d’aigua (per això el recompte del passatge). En aquí ens paren els llums i la calefacció del tren. Sorprenentment, en aquí quasi no es veu neu. De tant en tant entra un informador. Ens diu que la carretera està tallada i que per això no poden posar autobusos i que per això no cal que molestem als nostres familiars i amics perquè ens vinguin a buscar. També ens diu que hi ha no un arbre sinó varis arbres i posts i no sé quantes coses més caigudes a la via i que en principi tirarem endavant però no sap quant perquè no sap quant estarà neta la via. A les 22:00 l’informador ens diu que en 45 minuts – 1 hora avançarem cap a Vic i que sembla ser que de Vic cap al final no hi ha problemes (flipant). A les 23:00 recuperem els llums i la calefacció del tren. Tot seguit passen a preguntar-nos un a un el nostre destí (hi ha unes 5 persones que van a la Tour de Carol!). A les 23:10 passa un tren cap a Barcelona (algú diu que estava parat a St Martí de Centelles des de les 16:00). A les 23:15, per fi, arrenquem.
23:15-23:56 La Garriga – Vic
Poc després d’arrencar de La Garriga, xirrim-xarram!, ens emportem vés a saber què (un gruix de neu, una branca, ...). Tot i que, en principi, el tren era semi-directe, ara anem parant a totes les estacions. I ara sí que veiem gruixos considerables de neu. Quant falta no res per arribar a Vic, el tren es para, els llums també es paren... tots fem un oooh! (de, “no pot ser!”) però, per sort, només son uns segons.
23:56 Vic
Per fi! Han sigut 8 hores i 35 minuts de tren. Mai havia amortitzat tan un bitllet! Comentar que la gent s’ha pres o ha aguantat el viatge força bé, no sé si perquè som civilitzats o si perquè teníem coll avall que amb la nevada segurament ens trobaríem amb alguna cosa així. La qüestió és que tothom ha estat xerrant amb els veïns de viatge, inclús rient, i que ningú ha perdut els nervis.
I la meva experiència personal amb la nevada acaba traient la neu que cobreix el meu cotxe que, per cert, he estat una estona buscant perquè no el reconeixia amb tot el gruix de neu que el cobria, sortint del lloc on el tenia aparcat gràcies a que dos nois que anaven també al tren m’ajuden empenyent-lo, i, després d’una conducció lenta per precaució, arribant a Manlleu sana i salva a les 00:30.
I l’endemà? Doncs segurament podria haver anat a treballar, això sí, arribant tard perquè la carretera estava tallada i els trens anaven en retard, però he decidit quedar-me a casa, tot i que amb algun remordiment per no anar a treballar però esgotada per les 9 hores de tren del dia anterior... I, evidentment, amb el Bitxo hem anat a tocar la poca neu que quedava i a relliscar amb el gel, sota un magnífic sol.
Jo vaig anar a treballar a Barcelona. Inconscient? Jo crec que no. Primer, sempre vaig en transport públic i, segon, si cada cop que activen el Pla NeuCat em quedés a casa, a l’estiu no tindria vacances i, a sobre, inútilment perquè la majoria de vegades tot queda en un no-res. Era conscient que segurament m’hauria de quedar a dormir a Barcelona però, il·lusa de mi, vaig creure que el destí era bo per mi en aquell moment: mai agafo el tren perquè n’estic més que escarmentada però els autobusos no anaven i se’m va acudir anar a treure el cap a l’estació de tren per esgotar totes les possibilitats abans de buscar un hostal i, sorpresa, va resultar que el tren de les 15:21 que surt de Plaça Catalunya direcció la Tour de Carol va sortir puntual (la majoria de trens portaven uns 20 minuts de retard i el meu no, contràriament al que normalment passa). Total, que vaig pujar al tren, confirmant que l’home és l’únic animal que ensopega més d’una vegada amb la mateixa pedra. Tot i que, com més hi penso, més crec que el destí va seleccionar un a un els passatgers d’aquell tren: jo, si hagués vist que el tren portava retard no hi hagués pujat, una parella amb la que vaig compartir companyia al tren resulta que havien anat a Barcelona al metge després de que els canviessin la visita que tenien pel dimecres per precisament aquest dilluns de neu i també resulta que per 5 minuts van perdre el tren anterior que era el que volien agafar...
En fi, que així va anar l’ “atracció” de viatjar en tren de Barcelona a Vic:
15:21 Plaça Catalunya
Molts tren van en retard però, miraculosament, el de la Tour de Carol no. Decideixo pujar-hi.
16:00 – 16:15 Parets del Vallès
Ens fan canviar de tren.
16:21-20:21 Granollers
4 hores parats. Com que estava al primer vagó i anava sortint gent de la cabina de conducció doncs els passatgers preguntaven i potser els del primer vagó vam estar més informats que la resta. Primer ens diuen que les agulles dels canvis de direcció de les vies estan congelades. Deduïm que per això a Parets del Vallès hem canviat de tren. Però, com potser que les agulles estiguin congelades a les 16:00 de la tarda? Com que les agulles que tenim al davant no les poden arribar a fer funcionar ens diuen que anirem un tros enrere i que intentaran fer funcionar les agulles que tenim al darrera, però no ens movem. Ens diuen que porten combustible per intentar descongelar les agulles. Ens diuen que no utilitzen el combustible perquè on el volien tirar hi ha fusta. Veiem passar 3 treballadors amb pales, amb combustible, sense res... (?) També ens diuen que tot Catalunya està paralitzat, tant per carretera com per tren (excepte direcció aeroport i cap a Tarragona). Ens diuen que aquell tren anirà a la Tour de Carol ja sigui a les 19:00, a les 23:00 o demà però que ha d’arribar a la Tour de Carol (no sé perquè era tan important que arribés a la Tour de Carol). Cap al final ens diuen que hi ha un arbre caigut a la via més endavant i que, per seguretat nostre, no avancem perquè millor estar parats en una estació que no al mig de les vies. Un individu que passa esquiant pel carrer paral·lel a la via ens distreu. Va nevant, però arriba un moment que para. La neu de fora es va fonent. Es va fent fosc. Com a mínim, al tren hi ha llum i calefacció i, no sé si tenim permís per sortir, però la gent surt a fer un cigar, a fer un pipí (el wc del tren no funciona), a comprar menjar (molta gent, com jo, encara no havia dinat i, per cert, el bar de l’estació estava tancat), a veure la neu, etc. Quant per fi arrenquem, 4 hores més tard i enmig d’aplaudiments, jo no ho arribo a veure però algú diu que ens deixem passatgers al terra (flipant).
20:30-20:45 Les Franqueses del Vallès
Acabem d’arrencar de Granollers il·lusionats i ens parem al cap de no res... Per sort, només és una estoneta.
21:00-23:15 La Garriga
En aquí puja gent que es veu que estava esperant que passés un tren des de les 15:00. Compten el passatge però ni el que ens compta sap ben bé perquè. Un petit detall: ens porten entrepans del Viena i ampolles d’aigua (per això el recompte del passatge). En aquí ens paren els llums i la calefacció del tren. Sorprenentment, en aquí quasi no es veu neu. De tant en tant entra un informador. Ens diu que la carretera està tallada i que per això no poden posar autobusos i que per això no cal que molestem als nostres familiars i amics perquè ens vinguin a buscar. També ens diu que hi ha no un arbre sinó varis arbres i posts i no sé quantes coses més caigudes a la via i que en principi tirarem endavant però no sap quant perquè no sap quant estarà neta la via. A les 22:00 l’informador ens diu que en 45 minuts – 1 hora avançarem cap a Vic i que sembla ser que de Vic cap al final no hi ha problemes (flipant). A les 23:00 recuperem els llums i la calefacció del tren. Tot seguit passen a preguntar-nos un a un el nostre destí (hi ha unes 5 persones que van a la Tour de Carol!). A les 23:10 passa un tren cap a Barcelona (algú diu que estava parat a St Martí de Centelles des de les 16:00). A les 23:15, per fi, arrenquem.
23:15-23:56 La Garriga – Vic
Poc després d’arrencar de La Garriga, xirrim-xarram!, ens emportem vés a saber què (un gruix de neu, una branca, ...). Tot i que, en principi, el tren era semi-directe, ara anem parant a totes les estacions. I ara sí que veiem gruixos considerables de neu. Quant falta no res per arribar a Vic, el tren es para, els llums també es paren... tots fem un oooh! (de, “no pot ser!”) però, per sort, només son uns segons.
23:56 Vic
Per fi! Han sigut 8 hores i 35 minuts de tren. Mai havia amortitzat tan un bitllet! Comentar que la gent s’ha pres o ha aguantat el viatge força bé, no sé si perquè som civilitzats o si perquè teníem coll avall que amb la nevada segurament ens trobaríem amb alguna cosa així. La qüestió és que tothom ha estat xerrant amb els veïns de viatge, inclús rient, i que ningú ha perdut els nervis.
I la meva experiència personal amb la nevada acaba traient la neu que cobreix el meu cotxe que, per cert, he estat una estona buscant perquè no el reconeixia amb tot el gruix de neu que el cobria, sortint del lloc on el tenia aparcat gràcies a que dos nois que anaven també al tren m’ajuden empenyent-lo, i, després d’una conducció lenta per precaució, arribant a Manlleu sana i salva a les 00:30.
I l’endemà? Doncs segurament podria haver anat a treballar, això sí, arribant tard perquè la carretera estava tallada i els trens anaven en retard, però he decidit quedar-me a casa, tot i que amb algun remordiment per no anar a treballar però esgotada per les 9 hores de tren del dia anterior... I, evidentment, amb el Bitxo hem anat a tocar la poca neu que quedava i a relliscar amb el gel, sota un magnífic sol.
Passeig del Ter
Espai per a gossos
El Bitxo content a la neu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada