Quant vaig acabar Matagalls-Montserrat vaig pensar: “ja està! he pogut! visca! però, ara que sé què és, no sé pas si ho repetiré...” I, vés per on, després va venir Olot-Vic amb una ratllada de coco impressionant... I, ara, això! Suposo que és cosa de l’esperit de superació...
La culpa o les gràcies d’haver fet aquesta marxa les he de donar a en Quim http://ultraquim.blogspot.com/ que em va informar d’ella:
http://www.llanca.cat/
http://www.facebook.com/#!/pages/Llanca-Turisme/55763293893
80 km
2.900 m de desnivell
Com sempre vam anar al meu ritme, cosa que vol dir que el meu pare va anar frenat, crec que ja l’he acostumat a anar a poc a poc quant va amb mi... Que jo recordi, és el primer cop que vam sortir amb un tret de sortida (com professionals, je je je). Molta gent va fer la marxa corrent i, com que no era molt multitudinària (183 participants), un cop passat el primer control vam anar bastant sols, bé, ens anàvem trobant amb alguns mini grupets els quals de vegades ens avançaven i als quals a vegades avançàvem. Crec que érem dels 20 últims. L’últim en arribar només va tardar 21 hores (van sobrar 3 hores, l’organització pot estar contenta). Nosaltres vam tardar 19h 10 min (vam sortir el dissabte a les 08:00 i vam arribar el diumenge a les 03:10 de la matinada) i els dos primers van tardar només 9,5 hores (o sigui, la meitat que nosaltres).
Al nostre parer, hi havia poques marques (vam perdre força temps degut a això). Pel que fa als avituallaments, n’hi havia forces i la gent era simpàtica, i ens van sorprendre gratament els macarrons per dinar i per sopar i les begudes energètiques, però sempre hi havia el mateix: els mateixos entrepans de pernil dolç i les mateixes barretes, i de tant en tant plàtans i taronges (tot estava molt bo, però m’hagués fet ilu trobar coses diferents de tant en tant).
L’itinerari fantàstic, amb un mica de tot: alguns trossos de camí de ronda (amb el mar al costat), alguns cims (amb bones vistes), algun poble amb encant (com Cadaqués), poca carretera, etc Vam sortir de Llançà (del port) cap a la platja del Garbet, vam pujar al Puig d’Esquers d’on vam baixar-ne per una pendent molt pronunciada i plena de pedretes que feien relliscar, vam tornar a Llançà (a l’oficina de turisme) a dinar, vam pujar a St Pere de Rodes (amb uns quants km a sobre, déu n’hi do la pujada) i a St Salvador (amb unes magnífiques vistes i un camí aventurer que semblava una cresta de gallina: ara roca amunt, ara roca avall), vam baixar a Cala Jóncols (això es va fer una mica llarg), vam visitar tooot Cadaqués i vam sopar-hi, vam fer cap al Far del Cap de Creus (aquí és on més vam trobar a faltar les marques, potser perquè també se’ns va fer de nit; és una llàstima que arribéssim de nit pq ens vam perdre les vistes; per cert, quin soroll de granotes en aquí!), just abans d’arribar al Port de la Selva i encarar el tram final fins a Llançà, passat St Baldiri, ens vam unir amb en Santi i en Josep que ens van anar la mar de bé perquè es coneixien la zona, per cert, un d’ells estava fatal dels genolls i tenia els peus ple d’ampolles (era la seva primera marxa de 24 hores!).
Tot i que havien anunciat pluges cap a la tarda, per sort, aquestes no van arribar fins ben entrada la nit. Això sí, vent a dojo.
De problemes mentals en vaig tenir varis cops: després del dinar pujant a St Pere de Rodes pq amb la panxa plena i uns quants kms a sobre això de pujar no em va, maleint el no arribar mai a Cadaqués pq ja tenia gana per sopar, anant cap al Far del Cap de Creus pq no vèiem cap marca i ens pensàvem que ens havíem perdut, al tram final pq ja hi havia ganes d’arribar... I de problemes físics la veritat és que, per sort, pocs: a part de l’inevitable cansament, com que va ser el primer dia que em posava les bambes després d’haver anat tot l’hivern amb xiruques, vaig notar mooolt cada pedra del camí i vaig arribar amb alguna zona de les plantes dels peus adolorida (les soles de les xiruques són molt més aïllants que les de les bambes), i just quant començava a notar el bessó dret carregat (crec que pq al tram final vam anar al ritme d’en Santi i en Josep que era més que el meu) vam arribar. He estat un parell de dies caminant xino-xino degut a les plantes dels peus adolorides però res més.
El meu pare, com sempre, cansat però super bé.
El Bitxo no va venir (40 km els fa, però 80 no, pobret!, i com que no tenim mai ningú que ens animi a cap punt, doncs ningú me’l pot recollir o portar a la meitat del recorregut; els nostres amics i familiars ens deixen fer animalades però no volen saber-ne res!). Però, vés per on, quant vam dinar a Llançà hi havia una noia amb un westy i quant vam sopar a Cadaqués va passar una parella passejant un westy.
Un parell d’anècdotes:
Pujant al puig d’Esquers em va atacar un bitxo/insecte (no sé, se’m va posar alguna cosa entremig del cabell i anava sentint zum-zum-zum-zum i anava cridant al meu pare que me’l tragués i ell no veia res! tot un espectacle, suposo...).
I, de nit, em vaig endur un bon ensurt... jo pensava que estava enfocant amb el llum una marca a seguir i va resultar que era un ull blanc lluminós d’una vaca estirada, sort que a l’acostar-m’hi per veure millor la presumpta marca i saber per on tirar i descobrir que era una vaca, aquesta no se’m va aixecar, per sort son tranquil•les.
Fent aquesta marxa hem fet el Castell Saverdera (o Castell de Sant Salvador de Verdera) de 670 m (passat St Salvador) que ens compta pels 100 cims :)
A les fotos no s’aprecien gaire bé les fantàstiques vistes al mar que vam tenir... Sempre igual: tiro un munt de fotos i quan les passo a l’ordinador no me n’agrada cap!
La culpa o les gràcies d’haver fet aquesta marxa les he de donar a en Quim http://ultraquim.blogspot.com/ que em va informar d’ella:
http://www.llanca.cat/
http://www.facebook.com/#!/pages/Llanca-Turisme/55763293893
80 km
2.900 m de desnivell
Com sempre vam anar al meu ritme, cosa que vol dir que el meu pare va anar frenat, crec que ja l’he acostumat a anar a poc a poc quant va amb mi... Que jo recordi, és el primer cop que vam sortir amb un tret de sortida (com professionals, je je je). Molta gent va fer la marxa corrent i, com que no era molt multitudinària (183 participants), un cop passat el primer control vam anar bastant sols, bé, ens anàvem trobant amb alguns mini grupets els quals de vegades ens avançaven i als quals a vegades avançàvem. Crec que érem dels 20 últims. L’últim en arribar només va tardar 21 hores (van sobrar 3 hores, l’organització pot estar contenta). Nosaltres vam tardar 19h 10 min (vam sortir el dissabte a les 08:00 i vam arribar el diumenge a les 03:10 de la matinada) i els dos primers van tardar només 9,5 hores (o sigui, la meitat que nosaltres).
Al nostre parer, hi havia poques marques (vam perdre força temps degut a això). Pel que fa als avituallaments, n’hi havia forces i la gent era simpàtica, i ens van sorprendre gratament els macarrons per dinar i per sopar i les begudes energètiques, però sempre hi havia el mateix: els mateixos entrepans de pernil dolç i les mateixes barretes, i de tant en tant plàtans i taronges (tot estava molt bo, però m’hagués fet ilu trobar coses diferents de tant en tant).
L’itinerari fantàstic, amb un mica de tot: alguns trossos de camí de ronda (amb el mar al costat), alguns cims (amb bones vistes), algun poble amb encant (com Cadaqués), poca carretera, etc Vam sortir de Llançà (del port) cap a la platja del Garbet, vam pujar al Puig d’Esquers d’on vam baixar-ne per una pendent molt pronunciada i plena de pedretes que feien relliscar, vam tornar a Llançà (a l’oficina de turisme) a dinar, vam pujar a St Pere de Rodes (amb uns quants km a sobre, déu n’hi do la pujada) i a St Salvador (amb unes magnífiques vistes i un camí aventurer que semblava una cresta de gallina: ara roca amunt, ara roca avall), vam baixar a Cala Jóncols (això es va fer una mica llarg), vam visitar tooot Cadaqués i vam sopar-hi, vam fer cap al Far del Cap de Creus (aquí és on més vam trobar a faltar les marques, potser perquè també se’ns va fer de nit; és una llàstima que arribéssim de nit pq ens vam perdre les vistes; per cert, quin soroll de granotes en aquí!), just abans d’arribar al Port de la Selva i encarar el tram final fins a Llançà, passat St Baldiri, ens vam unir amb en Santi i en Josep que ens van anar la mar de bé perquè es coneixien la zona, per cert, un d’ells estava fatal dels genolls i tenia els peus ple d’ampolles (era la seva primera marxa de 24 hores!).
Tot i que havien anunciat pluges cap a la tarda, per sort, aquestes no van arribar fins ben entrada la nit. Això sí, vent a dojo.
De problemes mentals en vaig tenir varis cops: després del dinar pujant a St Pere de Rodes pq amb la panxa plena i uns quants kms a sobre això de pujar no em va, maleint el no arribar mai a Cadaqués pq ja tenia gana per sopar, anant cap al Far del Cap de Creus pq no vèiem cap marca i ens pensàvem que ens havíem perdut, al tram final pq ja hi havia ganes d’arribar... I de problemes físics la veritat és que, per sort, pocs: a part de l’inevitable cansament, com que va ser el primer dia que em posava les bambes després d’haver anat tot l’hivern amb xiruques, vaig notar mooolt cada pedra del camí i vaig arribar amb alguna zona de les plantes dels peus adolorida (les soles de les xiruques són molt més aïllants que les de les bambes), i just quant començava a notar el bessó dret carregat (crec que pq al tram final vam anar al ritme d’en Santi i en Josep que era més que el meu) vam arribar. He estat un parell de dies caminant xino-xino degut a les plantes dels peus adolorides però res més.
El meu pare, com sempre, cansat però super bé.
El Bitxo no va venir (40 km els fa, però 80 no, pobret!, i com que no tenim mai ningú que ens animi a cap punt, doncs ningú me’l pot recollir o portar a la meitat del recorregut; els nostres amics i familiars ens deixen fer animalades però no volen saber-ne res!). Però, vés per on, quant vam dinar a Llançà hi havia una noia amb un westy i quant vam sopar a Cadaqués va passar una parella passejant un westy.
Un parell d’anècdotes:
Pujant al puig d’Esquers em va atacar un bitxo/insecte (no sé, se’m va posar alguna cosa entremig del cabell i anava sentint zum-zum-zum-zum i anava cridant al meu pare que me’l tragués i ell no veia res! tot un espectacle, suposo...).
I, de nit, em vaig endur un bon ensurt... jo pensava que estava enfocant amb el llum una marca a seguir i va resultar que era un ull blanc lluminós d’una vaca estirada, sort que a l’acostar-m’hi per veure millor la presumpta marca i saber per on tirar i descobrir que era una vaca, aquesta no se’m va aixecar, per sort son tranquil•les.
Fent aquesta marxa hem fet el Castell Saverdera (o Castell de Sant Salvador de Verdera) de 670 m (passat St Salvador) que ens compta pels 100 cims :)
A les fotos no s’aprecien gaire bé les fantàstiques vistes al mar que vam tenir... Sempre igual: tiro un munt de fotos i quan les passo a l’ordinador no me n’agrada cap!
El començament
Dalt al Puig d'Esquers (vistes als Pirineus i al mar)
Pujant a St Pere de Rodes 
Vistes del Golf de Roses
St Salvador
Baixant a Cala Jóncols
A punt d'arribar a Cadaqués 
El Cap de Creus de nit
Arribada a Llançà amb en Santi i en Josep 
4 comentaris:
No saps la de vegades que en plena cursa he pensat, que faig jo aquí?, quan acabi aquesta, no hi tornare més, però només acabar, ja penso en la propera. Per mi les llargues distàncies, siguin en l'esport que sigui, te aquest encant, ens ajuda a coneixens millor a nosaltres mateixos, podem passar de tocar fons a l'eufòria en qüestió d'hores, ens ajuden a saber del que som capaços. Moltes felicitats, quina serà la quarta?
Doncs no hi ha quarta a la vista. De moment, el que hi ha, coincidint amb la primavera, són moltes caminades populars. Però no penso buscar, aquestes coses vénen soles, per sorpresa, donant una alegria i una motivació.
Sempre en volem més i més per a superar lo fet anteriorment (més kms, més desnivells, etc, i a sobre amb menys temps). Però, quant parlem amb el meu pare d’inscriure’ns o no, ell sempre em recorda tot el que vaig arribar a renegar la última vegada. I és que, és el que tu dius, s’alterna el tocar fons amb l’eufòria. I suposo que aquests moments d’eufòria (a l’arribar a un cim, al tenir una coca-cola entre les mans quant s’està esgotat, el sentir gent animant, etc) són els que ens inciten a repetir. Perquè, sinó, vol dir que ens torturem i que ens agrada! On està el límit de la superació? Tu el trobaràs abans que nosaltres perquè et matxaques més, je je je
Quan més t'acostes al limit, mes s'allunya, de moment no l'he trobat, quan vaig començar a córrer pensava que era fer una marató, ara que ja he fet una de 100 km, penso que encara està lluny. A mi no em preocupen els temps de les curses, només els de tall, sino les distàncies, no vull fer-ho més ràpid, vull anar més lluny.
Com diu un company que corre amb mi: anar amb en Quim, es fer el camí més llarg i el més dur, perquè segur que n'hi ha un altre de més curt i planer.
Crec que l'important no es trobar-lo, amb buscar-lo ja n'hi ha prou.
Quanta filosofia! Però sí, tens raó. Com deia Gandhi: "La recompensa la trobem en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa.”
Publica un comentari a l'entrada