Va per 2 lectors del bloc (esporàdics o habituals, és igual) que se'm van donar a conèixer a la trenkakames, GRÀCIES, em va fer molta ilu tot i que segurament no ho devia semblar degut a la cara de patata que em devia quedar per la sorpresa que em vau donar:
- Per la parella que em va explicar una història que em va deixar literalment sense paraules, i pel seu amic "game over". Em va saber greu perquè al ditxós carrer de pujada del ditxós poble i també al final de la carena a punt d'arribar a l'església de Sant Miquel vam estar a tocar però jo a l'acte no us vaig reconèixer, jo al meu rotllo, i al cap d'una estona un pensament cridava dins el meu cap "però si eren ells"! Espero que us anés bé la marxa!
- Per .... ja m'hi val! no et vaig preguntar com et dius! Amb el papa t'hem batejat com "el noi d'Oliana". Diga'm que vas acabar! Crec que l'últim cop que et vam veure va ser a l'avituallament que hi havia després de baixar de la Talaia del Montmell i vam pensar que, amb el petit moment de crisi superat, ens avançaries en qualsevol moment però no et vam veure més, ni al sopar on ens hi vam estar força estona ni a l'arribada on mentre esmorzàvem i descansàvem teníem l'esperança de veure't arribar. Marxassa?
Característiques de la trenkakames 2012:
82 km
5.800 m desnivell acumulat
275 inscrits
268 participants van prendre la sortida
193 participants van acabar la marxa
Amb el meu pare vam fer un temps de 20h 56m
A rtv el Vendrell la trenkakames va ser notícia
Degut a la pájara de l'any passat, enguany repetia la trenkakames amb certa por... per la calor i perquè el recorregut no dóna treva a relaxar-te en cap moment (perquè, tot i que a la primera meitat del recorregut bàsicament es guanya alçada i a la segona meitat del recorregut bàsicament hi ha baixada, de principi a fi és un continu puja-baixa-puja-baixa, un veritable trenkakames, d'aquí el nom de la marxa).
No sé si la pájara de l'any passat va ser deguda al cansament o a la calor o a tot plegat o a una altra cosa completament diferent però la por a que es repetís va fer que anés amb una estratègia preparada: aprofitar al màxim els avituallaments (menjant encara que no tingués gana perquè no decaigués l'energia i sobretot bebent més del que normalment faig per evitar penúries degut a la calor) i anar sense presses perquè el recorregut trenkakames no em passés factura en algun moment (arriba un punt que, amb tant puja-baixa-puja-baixa, ni les cames ni el cap saben què fan, lo normal és pujaaar i després baixaaar, però aquí a la que t'acostumes a una cosa va i toca l'altra i ni el cap ni les cames ho assimilen ni van compenetrats). Total, que el fet d'anar a poc a poc i de respostar força als avituallaments ha fet que, enguany, sense pájara meva, tardéssim 1'5 hores més que l'any passat! Però la qüestió és que vam arribar i que no vaig patir com l'any passat!
Ara bé, tanta estratègia i tanta por també va fer que anés tope concentrada, evitant que el meu cap pensés en negatiu, evitant recordar la pájara, i ho vaig aconseguir però això va fer que estigués (psicològicament parlant) força aillada del que passava al meu voltant. A la meva vida diària em passa sovint que vaig pel carrer i igual estic mirant una persona però en realitat no la veig perquè estic pensant en les meves coses, i evidentment quedo fatal perquè sembla que passi de la persona en qüestió. Doncs a la trenkakames això es va veure accentuat degut a la meva concentració! Coses de la vida, en aquesta marxa molta gent ens va donar conversa, per cert, molta gent del Delta de l'Ebre (uns germans que ell era d'Amposta i ella de Reus, un que era de Sant Carles de la Ràpita, etc) doncs igual havia parlat amb ells durants uns kms i després a l'avituallament no els reconeixia... També, a un avituallament, a la que vam arrencar uns van dir "vinga, que l'equip groc ens avança" i jo ni cas perquè ni idea de què anava la cosa i va i al cap d'una estona vaig pensar "ostres, si ens estaven fent una broma al meu pare i a mi perquè casualment els dos portem la samarreta groga i ells en canvi van tots blaus!"... Un desastre! També he de dir que, com podeu comprovar, jo estava fatal però que no era la única... fins a 3 vegades es van pensar que el meu pare i jo érem parella! ja tinc pinta de velleta? o és que el meu pare sembla molt i molt jove?
Enguany el meu pare i jo vam marxar cap al Vendrell amb el tren i, evidentment, la línia Vic - Barcelona va fer de les seves i una mica més i perdem el tren Barcelona - El Vendrell. Petit moment de nervis abans de començar, bé, què dic abans de començar, abans ni tan sols d'arribar a la sortida.
Previ a la sortida, pell de gallina pel minut de silenci (pel noi que l'any passat va morir 3 dies després d'haver acabat la trenkakames i per la Teresa Farriol que va morir una setmana abans fent Cavalls del Vent) seguit d'un llarg i fort aplaudiment.
La sortida va ser maca com l'any passat: amb crits de visca Catalunya i amb alguns graellers encapçalant la caminada fins a la sortida del poble. En aquest moment, quant es comença a caminar, és quant passen tots els nervis i es comença a gaudir.
Vaig començar contenta, motivada, concentrada, aliena al que passava al meu voltant, amb la meva estratègia ficada al cap. Però superats els primers kms amb els primers puja-baixa, ja al primer avituallament, vaig pensar "merda! estàs només al km 12 i estàs xunguíssima per la calor!". Per sort, amb només uns segons vaig foragitar aquests pensaments negatius del meu cap "què carai! molts cops en moltes caminades m'he pensat estar a les últimes i en un avituallament m'he recuperat!". Tot i haver begut varis cops durant els primers 12 kms, al primer avituallament em vaig beure una llauna sencera d'aquarius i un got ple a vessar de coca-cola. La calor de l'any passat es repetia. Per cert, tot un detall que en aquí ens donessin una mostra de crema solar. En un altre avituallament ens van donar un gel, però d'això en tinc uns quants a casa acumulant pols, no em barrufen...
A la carena prèvia a la Talaia del Montmell (el cim més alt d'allà), vaig veure varis participants passant-ho malament, com jo l'any passat, vaja. Jo enguany en aquí vaig disfrutar, tot i que també m'hi vaig cansar, eh? I cada cop que veia algú passant-ho malament, m'envaïa un pensament de pena.
L'any passat vam arribar dalt la Talaia del Montmell de nit. Enguany, degut a alguns canvis al recorregut, se'ns va fer de nit quant ja l'havíem baixat, guai.
En algun moment, no recordo quant, vam trobar alguns arbres caiguts obstaculitzant el camí. En aquesta ocasió van ser pocs i va ser relativament fàcil superar-los però jo em pregunto si la FEEC posa com a condició perquè una marxa formi part de la CCCR que hi hagi arbres caiguts durant el recorregut en pla obstacle, i que alguns s'hagin de superar pujant-los com qui puja a cavall i d'altres que s'hagin de superar arrossegant-te per sota d'ells com una serp, ah! i a sobre si estan cap al final millor perquè és quant a un més li costa superar aquestes coses.
El sopar a Aiguaviva va estar molt bé: taules i cadires per menjar com Déu mana, olives (mmm!) i patates de bossa per picar, pa amb tomàquet amb botifarra, galetes i cafè per acabar. Vam estar allà una bona estona fent-la petar amb els companys de taula i menjant relaxadament. Massa bé va estar el sopar perquè després va costar continuar la marxa i més sabent que en allà pots plegar i que un autobús et retorna.
En aquesta ocasió no hi va haver pájara però sí una petita crisi de son uns kms després del sopar. Amb el cansament de portar alguns kms a sobre, amb la panxa plena, sense veure vinyes, boscos, muntanyes, el mar o pobles a la llunyania degut a la foscor de la nit, només amb la petita visió de la llum del frontal, vaig entrar en un d'aquells moments que em fa tanta ràbia: estar caminant sense poder evitar tancar els ulls cada 2x3, ensopegant amb tot el que se'm posa al davant amb el perill de fer-me mal (un altre moment que em fa ràbia és a ple hivern tenir les mans tant congelades, tot i portar guants, que els dits criden de dolor). Per sort, en un avituallament em vaig atiporrar de rajoles de xocolata i de llet amb nesquik (i perquè no hi havia més derivats de la xocolata perquè sinó...) i vaig aconseguir despertar-me.
Als darrers kms, als darrers puja-baixa vam tenir la sort de coincidir amb el trio de Xevis de Girona. Dic que vam tenir la sort perquè, com ja els vaig dir a ells, em va anar molt bé que un d'ells fos xerrameca i ens expliqués les seves aventures viscudes i el seu pròxim projecte en forma d'aventura solidària al Pakistan. Si no hagués sigut per aquesta distracció mental crec que hagués tingut una crisi just abans d'arribar. Llàstima que es paressin un moment i que amb el meu pare els avancéssim i, com nosaltres, una noia, perquè es van acabar les historietes divertides. Passada una estona, la noia em va dir en broma "ja va bé que t'estirin però no tant!", jejeje, i jo li vaig explicar que quant el meu pare anava a sac i anava engrandint la distància entre ell i jo era perquè estava cabrejat perquè volia arribar ja o perquè estava cabrejat perquè estàvem mig perduts, i que en aquest cas era perquè estava cabrejat perquè volia arribar ja. Vam fer l'entrada triomfal a l'arribada amb aquesta noia.
Abans de tornar a casa, ara en cotxe gràcies a en Genís i no en tren com a l'anada, una fantàstica dutxa i un fantàstic esmorzar tot veient com arribaven altres participants amb cara de satisfacció.
Enguany el recorregut ha sigut una mica diferent al de l'any passat: En comptes de començar passant per la platja de Sant Salvador, vam començar amb el meu estimat carrer de pujada super-hiper-mega pronunciada (de Sant Vicenç de Calders? els veïns d'aquest poble deuen estar molt en forma!). Això va fer que els primers kms de força asfalt desapareguessin, o sigui que per nosaltres molt encertat el canvi de recorregut. Bé, el que es va fer per compensar aquesta retallada de kms del començament, a mi no em va agradar tant. Van allargar kms pel final però no plans precisament, ens va fer superar fins a 3 pujadetes-baixadetes plenes de molestes pedretes per acabar-nos de rematar just abans d'arribar. En conjunt un recorregut exigent, sí, però realment xulo i variat per la zona del Penedès.
La senyalització de la marxa, amb cintes blanques i fins i tot indicadors gegants amb la paraula trenkakames va ser perfecte, en cap moment vam dubtar de per on havíem d'anar. També van ser perfectes els avituallaments (abundants i variats) i els voluntaris (simpàtics, amables i servicials; recordo que al sopar més d'un cop una senyora va venir a la taula com si fos una cambrera a veure si volíem més d'això o més d'allò i preguntant-nos si necessitàvem algo). Una felicitació a l'organització.
275 inscrits
268 participants van prendre la sortida
193 participants van acabar la marxa
Amb el meu pare vam fer un temps de 20h 56m
A rtv el Vendrell la trenkakames va ser notícia
Degut a la pájara de l'any passat, enguany repetia la trenkakames amb certa por... per la calor i perquè el recorregut no dóna treva a relaxar-te en cap moment (perquè, tot i que a la primera meitat del recorregut bàsicament es guanya alçada i a la segona meitat del recorregut bàsicament hi ha baixada, de principi a fi és un continu puja-baixa-puja-baixa, un veritable trenkakames, d'aquí el nom de la marxa).
No sé si la pájara de l'any passat va ser deguda al cansament o a la calor o a tot plegat o a una altra cosa completament diferent però la por a que es repetís va fer que anés amb una estratègia preparada: aprofitar al màxim els avituallaments (menjant encara que no tingués gana perquè no decaigués l'energia i sobretot bebent més del que normalment faig per evitar penúries degut a la calor) i anar sense presses perquè el recorregut trenkakames no em passés factura en algun moment (arriba un punt que, amb tant puja-baixa-puja-baixa, ni les cames ni el cap saben què fan, lo normal és pujaaar i després baixaaar, però aquí a la que t'acostumes a una cosa va i toca l'altra i ni el cap ni les cames ho assimilen ni van compenetrats). Total, que el fet d'anar a poc a poc i de respostar força als avituallaments ha fet que, enguany, sense pájara meva, tardéssim 1'5 hores més que l'any passat! Però la qüestió és que vam arribar i que no vaig patir com l'any passat!
Ara bé, tanta estratègia i tanta por també va fer que anés tope concentrada, evitant que el meu cap pensés en negatiu, evitant recordar la pájara, i ho vaig aconseguir però això va fer que estigués (psicològicament parlant) força aillada del que passava al meu voltant. A la meva vida diària em passa sovint que vaig pel carrer i igual estic mirant una persona però en realitat no la veig perquè estic pensant en les meves coses, i evidentment quedo fatal perquè sembla que passi de la persona en qüestió. Doncs a la trenkakames això es va veure accentuat degut a la meva concentració! Coses de la vida, en aquesta marxa molta gent ens va donar conversa, per cert, molta gent del Delta de l'Ebre (uns germans que ell era d'Amposta i ella de Reus, un que era de Sant Carles de la Ràpita, etc) doncs igual havia parlat amb ells durants uns kms i després a l'avituallament no els reconeixia... També, a un avituallament, a la que vam arrencar uns van dir "vinga, que l'equip groc ens avança" i jo ni cas perquè ni idea de què anava la cosa i va i al cap d'una estona vaig pensar "ostres, si ens estaven fent una broma al meu pare i a mi perquè casualment els dos portem la samarreta groga i ells en canvi van tots blaus!"... Un desastre! També he de dir que, com podeu comprovar, jo estava fatal però que no era la única... fins a 3 vegades es van pensar que el meu pare i jo érem parella! ja tinc pinta de velleta? o és que el meu pare sembla molt i molt jove?
Enguany el meu pare i jo vam marxar cap al Vendrell amb el tren i, evidentment, la línia Vic - Barcelona va fer de les seves i una mica més i perdem el tren Barcelona - El Vendrell. Petit moment de nervis abans de començar, bé, què dic abans de començar, abans ni tan sols d'arribar a la sortida.
Previ a la sortida, pell de gallina pel minut de silenci (pel noi que l'any passat va morir 3 dies després d'haver acabat la trenkakames i per la Teresa Farriol que va morir una setmana abans fent Cavalls del Vent) seguit d'un llarg i fort aplaudiment.
La sortida va ser maca com l'any passat: amb crits de visca Catalunya i amb alguns graellers encapçalant la caminada fins a la sortida del poble. En aquest moment, quant es comença a caminar, és quant passen tots els nervis i es comença a gaudir.
Vaig començar contenta, motivada, concentrada, aliena al que passava al meu voltant, amb la meva estratègia ficada al cap. Però superats els primers kms amb els primers puja-baixa, ja al primer avituallament, vaig pensar "merda! estàs només al km 12 i estàs xunguíssima per la calor!". Per sort, amb només uns segons vaig foragitar aquests pensaments negatius del meu cap "què carai! molts cops en moltes caminades m'he pensat estar a les últimes i en un avituallament m'he recuperat!". Tot i haver begut varis cops durant els primers 12 kms, al primer avituallament em vaig beure una llauna sencera d'aquarius i un got ple a vessar de coca-cola. La calor de l'any passat es repetia. Per cert, tot un detall que en aquí ens donessin una mostra de crema solar. En un altre avituallament ens van donar un gel, però d'això en tinc uns quants a casa acumulant pols, no em barrufen...
A la carena prèvia a la Talaia del Montmell (el cim més alt d'allà), vaig veure varis participants passant-ho malament, com jo l'any passat, vaja. Jo enguany en aquí vaig disfrutar, tot i que també m'hi vaig cansar, eh? I cada cop que veia algú passant-ho malament, m'envaïa un pensament de pena.
L'any passat vam arribar dalt la Talaia del Montmell de nit. Enguany, degut a alguns canvis al recorregut, se'ns va fer de nit quant ja l'havíem baixat, guai.
En algun moment, no recordo quant, vam trobar alguns arbres caiguts obstaculitzant el camí. En aquesta ocasió van ser pocs i va ser relativament fàcil superar-los però jo em pregunto si la FEEC posa com a condició perquè una marxa formi part de la CCCR que hi hagi arbres caiguts durant el recorregut en pla obstacle, i que alguns s'hagin de superar pujant-los com qui puja a cavall i d'altres que s'hagin de superar arrossegant-te per sota d'ells com una serp, ah! i a sobre si estan cap al final millor perquè és quant a un més li costa superar aquestes coses.
El sopar a Aiguaviva va estar molt bé: taules i cadires per menjar com Déu mana, olives (mmm!) i patates de bossa per picar, pa amb tomàquet amb botifarra, galetes i cafè per acabar. Vam estar allà una bona estona fent-la petar amb els companys de taula i menjant relaxadament. Massa bé va estar el sopar perquè després va costar continuar la marxa i més sabent que en allà pots plegar i que un autobús et retorna.
En aquesta ocasió no hi va haver pájara però sí una petita crisi de son uns kms després del sopar. Amb el cansament de portar alguns kms a sobre, amb la panxa plena, sense veure vinyes, boscos, muntanyes, el mar o pobles a la llunyania degut a la foscor de la nit, només amb la petita visió de la llum del frontal, vaig entrar en un d'aquells moments que em fa tanta ràbia: estar caminant sense poder evitar tancar els ulls cada 2x3, ensopegant amb tot el que se'm posa al davant amb el perill de fer-me mal (un altre moment que em fa ràbia és a ple hivern tenir les mans tant congelades, tot i portar guants, que els dits criden de dolor). Per sort, en un avituallament em vaig atiporrar de rajoles de xocolata i de llet amb nesquik (i perquè no hi havia més derivats de la xocolata perquè sinó...) i vaig aconseguir despertar-me.
Als darrers kms, als darrers puja-baixa vam tenir la sort de coincidir amb el trio de Xevis de Girona. Dic que vam tenir la sort perquè, com ja els vaig dir a ells, em va anar molt bé que un d'ells fos xerrameca i ens expliqués les seves aventures viscudes i el seu pròxim projecte en forma d'aventura solidària al Pakistan. Si no hagués sigut per aquesta distracció mental crec que hagués tingut una crisi just abans d'arribar. Llàstima que es paressin un moment i que amb el meu pare els avancéssim i, com nosaltres, una noia, perquè es van acabar les historietes divertides. Passada una estona, la noia em va dir en broma "ja va bé que t'estirin però no tant!", jejeje, i jo li vaig explicar que quant el meu pare anava a sac i anava engrandint la distància entre ell i jo era perquè estava cabrejat perquè volia arribar ja o perquè estava cabrejat perquè estàvem mig perduts, i que en aquest cas era perquè estava cabrejat perquè volia arribar ja. Vam fer l'entrada triomfal a l'arribada amb aquesta noia.
Abans de tornar a casa, ara en cotxe gràcies a en Genís i no en tren com a l'anada, una fantàstica dutxa i un fantàstic esmorzar tot veient com arribaven altres participants amb cara de satisfacció.
Enguany el recorregut ha sigut una mica diferent al de l'any passat: En comptes de començar passant per la platja de Sant Salvador, vam començar amb el meu estimat carrer de pujada super-hiper-mega pronunciada (de Sant Vicenç de Calders? els veïns d'aquest poble deuen estar molt en forma!). Això va fer que els primers kms de força asfalt desapareguessin, o sigui que per nosaltres molt encertat el canvi de recorregut. Bé, el que es va fer per compensar aquesta retallada de kms del començament, a mi no em va agradar tant. Van allargar kms pel final però no plans precisament, ens va fer superar fins a 3 pujadetes-baixadetes plenes de molestes pedretes per acabar-nos de rematar just abans d'arribar. En conjunt un recorregut exigent, sí, però realment xulo i variat per la zona del Penedès.
La senyalització de la marxa, amb cintes blanques i fins i tot indicadors gegants amb la paraula trenkakames va ser perfecte, en cap moment vam dubtar de per on havíem d'anar. També van ser perfectes els avituallaments (abundants i variats) i els voluntaris (simpàtics, amables i servicials; recordo que al sopar més d'un cop una senyora va venir a la taula com si fos una cambrera a veure si volíem més d'això o més d'allò i preguntant-nos si necessitàvem algo). Una felicitació a l'organització.
4 comentaris:
Ai,aquesta sí que és bona!! Gràcies per dedicar-me l'entrada de la trenkakames. Una nova crònica molt maca. Sí que vaig poder acabar la marxa, no sense patiments, ja que vaig arrossegar-me des del quilòmetre 35 amb dolors a la cama esquerra que em van deixar ben tocat. 22 hores i 3 minuts en total. Pensava que no arribava!! Haig de reconèixer que no anava mentalment preparat i que fins i tot durant la setmana pensava que quines poques ganes tenia d'anar-hi al Vendrell.La calor i l'esforç dels primers quilòmetres van passar-me factura, però afortunadament, com dius, la caminada té dos recorreguts diferenciats i encara que la pedra punxeguda no deixa d'estar present,el perfil canvia molt i no s'ha de pujar tant. Ha estat un plaer conèixer-vos i us haig d'agrair la preocupació pel meu estat físic als voltant de Montmell, gràcies pels ànims perquè no les tenia totes amb mi...ah i per la xocolatina!!
Què graciós això del noi d'Oliana, hhahaha, sona a la descoberta d'uns ossos d'homo habilis a les portes del prepirineu!! hahhaha. En dic Manel i hi participo pel centre excursionista Sant Quirze del Vallès, és normal que amb el cansament de la pujada fins el primer control no estiguèssim per recordar noms. En veiem a la Marxassa!! Heu fet una gran trenkakames, enhorabona. Ara la copa està al tocar i només queda uns últims esforços. Gràcies de nou i fins aviat!!
Uala! Doncs no ens devíem veure a l'arribada per poc, just quant nosaltres devíem marxar tu devies arribar... Tens molt mèrit per haver-la acabat estant xungo! Felicitats!
Gràcies de nou!! La trenkakames em deixa algunes anècdotes difícils d'oblidar; us n'explicaré dues, una que demostra la gran solidaritat dels caminadors de la CCRR i una altra més esfereïdora. En l'aproximació al Montmell vaig patir quatre rampes seguides que em van fer anar per terra.Immobilitzat pel dolor un company a qui no podré mai agrair-li prou la seva generositat,va aturar-se i em va ajudar fent força sobre la planta del peu. Tot una demostració de generositat. També s'ha de comptar amb la vostra ajuda, especialment la teva Maria Carme.Gràcies. Però quina no va ser la casualitat que pujant el Montmell me'l trobo aquest mateix noi amb problemes musculars auxiliat pels seus companys. Vaig oferir-me per si necessitava alguna cosa i si podia oferir-li quelcom d'ibus o aspirines que en portava. Després vam fer tota l'ascensió fins la talaia, encara que crec que anava bastant tocat. L'altre anècdota em va posar la pell de gallina. Cap el quilòmetre 70 més o menys hi havia un marcatge de cintes bastant deficient i no vaig veure un gir a la dreta cap a una riereta i vaig seguir recte. Quina no va ser la meva sorpresa que em vaig trobar davant per davant d'una nau industrial amb un gos a la porta d'aquells que fan por. Sort que era amb un cadenat sinó m'esmicola segur, i, a més, vaig haver de passar dues vegades, d'anada i tornada!
Espero que la Marxassa sigui menys accidentada i pugui passar-me una bona estona caminant. Espero que us vagi molt bé en aquesta marxa!! La Copa per mi suposa un abans i un després en les caminades de resistència. Allò que va començar el 2007 a la ronda vallesana i el bateig de la llarga distància a la matagalls de l'any següent, finalitzarà si res no espatlla, 11 de novembre al Garraf, amb la consecució del campionat de Catalunya. Què més es pot demanar?? Estaré molt satisfet, toi i tenir en compte que el 2010, els metges, després d'una greu lesió al genoll esquerre (no sé que li passa a aquesta cama!!) em digueren que no podria caminar mai més distàncies no ja llargues, sinó curtes. Hahahah, ho sento s'han equivocat i de llarg. Gràcies de nou per inclourem en l'entrada i per ésser com sou, un equip perfecte!! Salut i muntanya!!
És ben bé que darrere cada persona hi ha una història diferent, i algunes són sorprenents. En la consecució d'objectius, il·lusions, somnis, reptes, digues-ne com vulguis, inclús en la superació de malalties, la ment és molt i molt poderosa. Vinga, va, que la copa està a tocar! Espero veure't (i reconèixer-te, jejeje) a la Marxassa. I gràcies per llegir el blog!
Publica un comentari a l'entrada