dissabte, 28 d’abril del 2012

Pels camins dels matxos

Per fi, aquest any, vaig aconseguir inscripció! Però només pel papa... No em vaig atrevir a agafar-ne una per mi perquè sinó hagués tingut 3 diumenges seguits de CCCR i em semblava massa pel cos. I vaig descartar "Pels camins dels matxos" i no una altra perquè vaig pensar que els cims per on passa, tot i que són xulíssims, ja els conec... Ara bé, realment especial deu ser aquesta marxa perquè amb 3 hores van esgotar les inscripcions, jo la vaig aconseguir uns dies més tard a la repesca, que només va durar 8 minuts.



Característiques:
62,82 km
6.360 m desnivell
El recorregut, amb sortida i arribada a Torelló, passa per 3 cims: Bellmunt, Puigsacalm i Cabrera (bé, hi ha la opció de fer només 1 o 2 cims)

El papa va fer un temps de 13h 34m (deixaven 15 hores com a màxim), així que la seva velocitat mitjana va ser de 4,63 km/h. Va acabar content perquè va dir que l'organització havia estat correcta i que sí, que la marxa és dura, com a ell li agrada (eh?), i es va sorprendre positivament perquè, tot i conèixer l'entorn, la marxa el va fer passar per llocs que desconeixíem i es veu que molt xulos. Tot i tenir sempre gent davant o darrera va anar sol excepte al final, que va compartir kms amb un noi de cap allà a Tarragona. Ah! Com a curiositat, dir que un invident va fer la marxa!





A prop del Puigsacalm
A prop de Cabrera

Aquí algunes estadístiques de participació i temps, extretes de la web de l'organització. I el diploma del papa.


Que jo no fés la marxa no vol dir que em quedés a casa descansant. Amb en Lluís Pratdesaba i el Bitxo vam acompanyar el papa en els moments de nervis, és a dir, a la sortida. I vam flipar perquè van ser més que puntuals, van donar el tret de sortida uns minuts abans de les 6:30, de seguida que van acabar el briefing. De retorn al cotxe vam veure com algú encara estava enmig de preparatius i, per tant, evidentment feia tard a la sortida.

Un cop vista la rapídissima sortida, ens vam acostar amb el cotxe fins a Joanetes. La nostra intenció era pujar al Puigsacalm pels ganxos, pel mateix camí que vam seguir l'estiu passat, per animar al papa quant passés per allà.

La veritat és que el dia pintava fatal, estava ennuvolat i hi havia boira. Només dir que abans de començar estàvem sota la muntanya però ni la vèiem. Jo hagués pujat per la Collada de Bracons perquè no les tenia totes, m'imaginava el pitjor: pluja enmig de la grimpada o que ens perdíem per culpa de la boira. Si és que sóc una queixica... Per sort, res de tot això va passar i a la baixada fins i tot vam tenir sol. Però no treu que no fós perillós el que vam fer...

Només de començar, sorpresa! El Bitxo es va aturar movent la cua feliç i quant el vam atrapar vam veure que davant seu tenia un immens teixó. L'animal en qüestió, que estava menjant, se'ns va quedar mirant uns segons i acte seguit va girar cua i se'n va anar sense presses. Llàstima que no vam tenir temps de fer-li una foto!

Bé, vam sortir de Joanetes, vam pujar fins al Barret, vam grimpar pels ganxos nous que, degut a la pluja dels dies anteriors, relliscaven com una mala cosa (fins i tot el Bitxo relliscava), i vam arribar fins a Sta Magdalena. Després vam seguir el camís dels burros que ens va unir a un tram de "Pels camins dels matxos" (als darrers metres de pujada al Puigsacalm que coincidien amb els primers metres de baixada del cim). Vam arribar-hi a les 10 i poc i, segons els meus càlculs, el papa no hi passaria fins a les 11:30. Així que vam fer temps veient passar alguns corredors, pujant al cim i baixant-ne ràpidament perquè hi feia molt vent, esmorzant i muntant una paradeta amb la senyera d'en Lluís, veient passar més corredors. Esperant se'ns van congelar les mans (feia vent, hi havia boira, de tant en tant semblava que el sol s'obria pas entre els núvols però no ho acabava d'aconseguir). Vam flipar perquè amb la congelació que portàvem a sobre no estàvem gaire per aplaudir ni animar però n'hi havia que pujaven tope frescos i ens deien bon dia i es compadien del fred que passàvem. Uau! Quin humor! Com els admiro!



El famós barret, amb la campana

Efectivament, el papa, quant passaven pocs minuts de les 11:30, va aparèixer al Puigsacalm i amb ell el tant esperat sol, jejeje


A la tornada, ara amb sol i les vistes que no havíem gaudit a la pujada, vam passar pel Puig dels Llops i, no sé pas com perquè no vèiem gaire clar el camí, vam arribar a l'esplanada de Sta Magdalena. Pel camí, un moment o altre havia de passar, vaig anar de cul per terra (bé, vaig quedar asseguda sobre una pedra molla i relliscosa) i a l'agafar-me a un boix per no anar encara unes quantes pedres més avall, vaig parar-me, sí, però el meu braç va fer una estrebada enrere, resultat: tota la setmana amb mal a l'espatlla, agreujat per la visita a l'osteòpata, és un nervi, així que en tens per 10 de dolor, em va dir. En fi, gangues de l'ofici. Més endavant, havent de creuar "tobogants/parets" de pedres molles i relliscoses amb el conseqüent perill de rodolar muntanya avall, vaig optar literalment per asseure'm sobre elles i arrastrar-me per creuar-les. Tot un espectacle, sí senyor. En Lluís anava dient: "Carme, no diguis que no és guai". Sí, sí, però no treu que no estigués cagadeta, pura adrenalina intentant no relliscar.

Vistes a Cabrera des del Puig dels Llops
I ara venien els ganxos vells fins al Barret! Per sort, aquesta part estava seca, no com la part dels ganxos nous, així que en Lluís i jo no vam tenir complicacions. Però, com de costum, vaig haver d'agafar el Bitxo a coll i inclús "suicidar-lo" algun cop. I és que per pujar un "tobogant/paret" de roca encara se'n surt bé (si la roca no rellisca) però a la baixada ho té més complicat. Sort que, tot i passar algun moment de por, al Bitxo no li queda cap trauma, i superada la dificultat continua tant panxo. Està clar que, en el fons, com a nosaltres, aquest puntet de perill / aventura o com li'n vulgueu dir li agrada. 

Superats tots els ganxos (els nous de pujada i els vells de baixada i tots els tobogants/parets) vaig respirar alleujada, estàvem vius! Ara només una darrera baixada, no per això fàcil, ja que està plena de roques i arrels d'arbres que cal superar, fins a Joanetes.

Tooota la muntanya que vam resseguir (Puigsacalm + Puig dels Llops + Sta Magdalena)
Potser vam ser una mica inconscients pujant al Puigsacalm pels ganxos i no per un altre camí, amb el dia que va fer... En sec no té cap dificultat, bé, la dificultat de pujar i de grimpar "normal", però en moll... Deú n'hi do! La prova la vam tenir quant de retorn al cotxe vam veure que no n'hi havia cap d'altre aparcat. Però vam anar amb compte (a poc a poc, agafant-nos contínuament allà on podíem, etc) i ens ho vam passar de conya.


Properament podreu llegir la crònica d'en Lluís aquí. De moment, hi trobareu les seves fotos i els seus vídeos. Bé, també us els deixo aquí els vídeos, perquè rigueu una estona:



El papa "Pels camins dels matxos", en Lluís, el Bitxo i jo al Puigsacalm, i en Genís entrenant-se per la Cursa de Policia. Va fer Manlleu - Roda pel camí Vora Ter i la tornada per asfalt, i després ho vam completar fent alguns kms pel Passeig del Ter. En total, 10 km.
 

divendres, 20 d’abril del 2012

15a Caminada d'Aiguafreda

Diumenge vam "Córrer pel Parkinson". Trobareu info en aquesta web i al facebook. Resulta que han creat una acció d'informació social i de solidaritat amb les més de 120.000 persones que pateixen Parkinson a Espanya i als milions de persones a tot el món. L'any passat es van plantejar el repte d'aconseguir fer la volta al món (40.000 km) i van aconseguir 1'5 voltes. Enguany volen arribar a la lluna (384.400 km). Per això, sumaran els kms de tots els participants a les marxes del 14-15 abril que s'havien adherit a la causa sota el lema de "Ha arribat l'hora de tornar a somiar grans fites, ha arribat l'hora de tornar a conquerir la lluna, ha arribat l'hora de reclamar una cura. Endavant! Et toca a tu!". Trobareu fotos en aquesta web i al facebook.

Doncs diumenge amb el papa i en Lluís Pratdesaba vam anar a la Caminada d'Aiguafreda organitzada pels Gafarrons que enguany es solidaritzaven amb el Parkinson. I, sorpreeesa, des de fa un parell de dies, som la foto de portada del facebook de Run for Parkinson!


Enguany la Caminada d'Aiguafreda era d'uns 20 km amb uns 738 m de desnivell positiu, pels Cingles de Bertí. Vam trobar bona part del camí enfangat per les pluges dels darrers dies. I, tot i que el dia va començar una mica emboirat, finalment el sol ens va acompanyar. Vam jugar com nens a la vora dels cingles.



Primer vam passar per Les Mirones on hi havia un avituallament amb coca i batut de xocolata, després va venir la pujada forta fins a la Trona, i al cap de no res un entrepà de botifarra al Pla de les Avellanedes amb unes magnífiques vistes. A l'avituallament de l'esmorzar, com havíem intuït, vam trobar-hi a la Maria. Acte seguit vam anar vorejant els Cingles de Bertí fins l'inici o el final, segons com es miri, fent una petita parada al Cerdà on hi havia un avituallament amb taronja, com sempre, custodiat per la Iaia Antònia. I baixada fins a Aiguafreda, el punt d'inici. Com a record, un termo. I a en Lluís, a més, li va tocar un regal d'uns sortejos que feien, un val de descompte per a una botiga de roba esportiva. Hi ha gent amb sort!



El Bitxo no va poder venir perquè, com sempre, en aquesta caminada no hi volen gossos, ni lligats.

dimecres, 18 d’abril del 2012

Cursa 10 km de Girona

Ei! A Girona en Genís va superar amb èxit la seva primera cursa de 10 km, en companyia de la Lourdes!


El recorregut de la Cursa 10 km de Girona va ser bastant pla. I tot per dins la ciutat, potser per això hi havia molta gent animant, cosa que va bé pels atletes. Ells van començar la cursa a ritme suau i al final van apretar. I van obtenir una boníssima recompensa, jejeje, una bossa de xuxes, una bossa de maduixes, mmm, i una samarreta taronja fosforescent.


La propera serà la Cursa Policia de Catalunya el 13 de maig amb una dificultat afegida: pujadetes i baixadetes.

diumenge, 15 d’abril del 2012

8a Marxa 24 hores del Cap de Creus

Per 3r any consecutiu, amb el papa hem participat a la Marxa del Cap de Creus. El 2010 la vam fer sols (bé, en Pere i la Carme també hi eren però encara no ens coneixíem), el 2011 amb en Pere i la Carme, i enguany hem sigut una bona colla: l'Enric T, en Josep V, la Tània, en Miguel i la Magalí, en Pere i la Carme, el papa i jo.

Aquest any la marxa ha experimentat alguns canvis perquè ha entrat a formar part de la CCCR (Copa Catalana de Caminades de Resistència) i arran d'això s'hi ha inscrit molta més gent, han eliminat alguns trams d'asfalt, han millorat els avituallaments, etc. A part de tot això, l'han allargat uns kms més, i l'han senyalitzada permanentment amb pintura verda i vermella perquè qui vulgui pugui fer-la per lliure qualsevol dia de l'any. Nosaltres repetim, repetim i repetim perquè creiem que és una de les millors marxes del calendari (pel contrast mar-muntanya, pels pobles, les cales i muntanyes per on es passa, per les vistes...) però també una de les més dures (pels kms, pel desnivell, per alguns trams tècnics...).

Característiques:
87 kms
6.000 m desnivell acumulat
400 participants inscrits
297 participants van acabar
nosaltres vam tardar 20h 45m (bé, el Miguel només 13 hores, un crack), 1'5 hores més que els altres anys però enguany hi havia més km

Mapa i perfil de l'organització:


Track de l'Enric:
   

Un any més, amb l'excusa de la marxa, vam passar part de la Setmana Santa a Llançà, enguany la nit d'abans i la nit de després. I vam aprofitar per anar al briefing (la presentació de la marxa) on, a més de donar-nos informació sobre la marxa i d'explicar-nos què hi ha d'interessant al Cap de Creus (fauna, flora, arquitectura, etc), un noi ens va recomenar els exercicis "hipopressius". Jo no n'havia sentit a parlar mai però, segons va dir, és el futur (ni abdominals ni estiraments, sinó hipopressius) i ja hi ha molts esportistes importants (com el triatleta Roberto Mayoral) que en fan. He estat buscant per internet i he trobat, per exemple, aquest article que explica què son i perquè serveixen i, el més important, aquest vídeo per aprendre a fer-ne alguns. I, després de l'instructiu briefing, com que la "iaia" de la pensió on estàvem ens va dir que, després de molts anys, Llançà havia recuperat la processó, vam anar a treure-hi el cap. I finalment cap al llit a descansar per estar en forma per la marxa de l'endemà.

Jo estava cagadeta, cagadeta, cagadeta. En comptes de descansar els dies previs, resulta que només feia 15 dies de la també caminada de resistència Muntanyes de Prades i 3 dies abans havia fet 26 kms. Així que no tenia clar com respondria el meu cos a una nova matxacada. Al final ho vaig aconseguir, sí, però patint mooolt, diria que va ser la 2a caminada on més vaig patir (després de la meva primera marxa de resistència que va ser la Matagalls-Montserrat 2009).

Abans de la sortida vam esmorzar en un bar i, potser per donar-me forces, allà hi havia una còpia del meu Bitxo (un westy). Després, posicionats a la sortida, amb el papa vam estar buscant sense èxit a l'estrangera rossa i el seu company que vam conèixer a Muntanyes de Prades, segurament quant menys ens ho pensem els trobarem en alguna marxa. I, per fi, el tret de sortida va permetre que els nervis marxessin i que comencéssim a caminar.


Vam passar per algunes platges de Llançà i fins al Puig d'Esquer, la primera pujada, vaig anar bé. Però, ai!, d'allà fins a Llançà vaig patir perquè després de menjar-me un donut en comptes de tenir un dia rodó vaig tenir punxades de flato, i a sobre aquí era on havien allargat la marxa respecte les edicions anteriors (amb ascensió a St Silvestre) i se'm va fer etern. No em va agradar gens aquest "petit incident" tan al començament. Però, evidentment, després d'un avituallament tot es veu millor.

Després del dinar a Llançà, vaig "abandonar" la colla (i algun altre cop també; el meu pare ja està acostumat a que li faci) per reemprendre la marxa abans que ningú. Volia començar a fer la pujada a St Pere de Rodes xino-xano evitant que després de menjar, un cop més, em tornés a aparèixer el flato (no és que mengés gaire però, entre que estic acostumada a menjar mooolt a poc a poc i en aquestes ocasions no ho puc fer, i que amb la panxa plena em costa tirar, després de menjar he d'anar una estona a ritme lent). Els altres no van tardar en atrapar-me i després, tots junts i seguint el meu ritme ralentit, superant algun tram més dret que d'altres, com Roca Miralles, vam arribar a Sta Helena i a St Pere de Rodes.

Després d'una petita pausa per immortalitzar el moment i les vistes, petita però dura ascensió a St Salvador per emprendre la part més xula de la marxa, però també la més tècnica. Una carena rocosa amb esplèndides vistes a banda i banda que se supera amb petites grimpades. I avall que fa baixada.


Ara venia el moment de fer una gran volta per arribar a Cadaqués: pujar al Coll de Pení, fer una llarga pista de baixada fins a Cala Jòncols, fer una petita pujada que a aquestes alçades de la caminada pesa bastant,  per baixar ara sí fins a Cadaqués. És una gran volta però es pot augmentar una mica el ritme perquè no hi ha trams tècnics ni grans pujades i ja s'ha superat la part més dura de la marxa. En aquí el meu coco estava feliç però el meu cos no tant, els músculs de les meves potes s'estaven carregant.

A Cadaqués, al km 57'8, mentre sopàvem la nit ens va caure a sobre, així que per reemprendre la marxa vam encendre els frontals. I, al cap de no res, una pluja fina també ens va caure a sobre, així que ens vam posar els impermeables. Ja ben equipats, vigilant de no perdre'ns, xino-xano, vam  arribar al Far del Cap de Creus.

Ara venien 12 kms de pujadeta/baixadeta constant fins arribar a St Baldiri, que cada any se'm fan un calvari. En aquesta ocasió, sort de la companyia i la conversa de l'Enric!

Tot i que les baixades m'agraden, la baixada fins al Port de la Selva se'm va fer dura perquè, a més de cansament, tenia els músculs de les meves potes a punt de petar i, en pla, encara, però amb desnivell fatal. En aquí la meva companyia va ser la Magalí, bé, companyia física, perquè poques paraules vam articular vigilant de no matar-nos en la foscor de la nit per culpa d'alguna pedra de la dreta baixada ja que el cos no estava en condicions com a l'inici.

Bueno, recta final resseguint el camí de ronda, passant pel Far de S'arenella i per vàries platges, per arribar finalment a Llançà. En aquí se'ns va girar una forta tramuntana i a sobre de cara que va fer que haguéssim de treure forces d'on ja no en tenim per arribar a la meta. Entremig no vaig poder evitar somriure al veure un Mastí dels Pirineus dormint plàcidament en un càmping sense immutar-se al nostre pas pel soroll dels bastons, una tendra imatge, la d'un gos immens dormint com un nen petit.

A l'arribada em van passar tots els mals. Bé, tots, tots, no. Els meus músculs de les potes cridaven ben fort. Però, degut a aquest dolor, no vaig patir son (que és un dels meus enemics en aquestes marxes). I no havia pogut silenciar els meus músculs perquè en els darrers 30 i pico kms no vam trobar cap ambulància, ni a l'arribada. Així que, un cop a la pensió, una dutxa, unes fregues amb alcohol (el remei que sempre predica el meu pare), la mostra de fisiocrem que ens van donar a la marxa, i perquè no tenia res més a mà! Vaig pensar que l'endemà m'aixecaria fatal però no, no vaig tenir agulletes. Això sí, vaig passar 2 dies molt cansada i amb molta son. Però, al cap i a la fi, les "conseqüències" de la marxa van ser més lleus del que pensava.


Enguany l'organització ha tingut una bona idea al donar per dinar macarrons en safates envasades individualment i per sopar un arròs amb bolets boníssim també en safates envasades individualment, i a diferència dels darrers anys hi havia coca-cola a tots els avituallaments. Els avituallaments, doncs, molt millor. Els voluntaris bé, a destacar un francès que sempre es preocupa pels marxadors, jejeje (l'any passat a Cadaqués ens va preguntar què ens semblava la marxa, enguany a St Baldiri el perquè la coca-cola agrada tant). Pel que fa a la senyalització, enguany a la nit costava de veure, ni les noves senyals verdes i vermelles permanents ni les cintes grogues temporals eren fosforescents, en aquest cas, millor la fletxa blanca dels darrers anys. I, pel que fa a la meteorologia, molt bé. Cada any en algun moment de la marxa ens ha plogut. Enguany que pensava que quedaríem xops, va ploure només una mica a la nit. I, de dia, va ser l'any que millors vistes vam tenir perquè el sol va lluir en un cel ben serè però tampoc va fer molta molta xafogor.

En els punts més turístics, St Pere de Rodes i Cadaqués, la gent se'ns quedava mirant, feia gràcia, algú per la cara que feia devia pensar "colla de sonats", algú altre ens mirava amb admiració, ... i a Llançà just abans de posar als peus al carrer d'arribada un cotxe va preguntar "d'on veniu?" i la Magalí va respondre "de Llançà", jajaja, sí, sí, no ens hem mogut de lloc!

Per cert, gràcies a tots per la companyia, heu fet la marxa més amena i divertida. Felicitar a la Magalí perquè, després del Trailwalker 2011, aquesta ha sigut la seva 2a marxa més llarga i l'ha superat amb escreix! Per altra banda, sap greu per la Tània perquè a Cadaqués va plegar per mal de genoll i ampolles vàries als peus (a en Genís li sol passar i té la teoria que quant agafa mal de genoll després li apareixen ampolles perquè, degut al mal de genoll, no deu posar els peus bé per caminar); ànims per la Matagalls-Montserrat! Pere, ja t'ho vaig dir, la teva recomanació de bambes Brooks Cascadia, un gran encert. Ah! Entre el dinar i el sopar, entre Llançà i Cadaqués, vam anar ara davant ara darrera d'un parell d'avis, un de 60 i pico i l'altre de 70 i pico d'anys, els més grans de la marxa segons ells! Ens vam quedar amb les ganes de saber si a Cadaqués havien continuat o no la marxa...

Fotos:
 

Vídeo de l'organització:
 

En Lluís Pratdesaba va fer part del recorregut pel seu compte, en companyia del seu tiet i el seu cosí. Podeu veure la seva crònica i les seves fotos aquí.

Bueno, 2a marxa de la CCCR 2012 al sac, genial! Ara, per a mi, descans de marxes llargues fins el 29 de maig, que tocarà Riudoms-LaMola-Riudoms i, amb només una setmana de marge, la Marxa 7 Cims. El papa prèviament té Pels camins dels matxos. Glubs!
   

dilluns, 9 d’abril del 2012

Ruta de les llacunes

Amb en Genís i el Bitxo vam passar la primera part de la Setmana Santa (de dimarts a dijous) al Delta de l'Ebre. I, sota un cel amenaçador de pluja, dimecres vam anar a fer la ruta de les llacunes, uns 26 km completament plans, que permeten gaudir de la fauna i flora del Delta de l'Ebre. Fa un temps ja vam fer aquesta ruta però amb dues parts i en aquesta ocasió la vam fer tota d'una tirada però xino-xano, gaudint de l'entorn. Com sempre, en aquesta zona, vam trobar-hi varis ciciclistes i 0 marxadors.



dimecres, 4 d’abril del 2012

Costabona + Roca Colom

Després de la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades i abans de la Marxa 24 hores del Cap de Creus, volia fer una petita sortida. L'objectiu pel passat diumenge del papa, d'en Lluís Pratdesaba, d'en Genís, meu, i de rebot de la Duna i el Bitxo, era pujar al Costabona, un 100 cim. Però al trobar la carretera forestal de Setcases a Espinavell nevada-glaçada, vaig pensar que faríem no una petita sinó una petitíssima sortida. Com que el cotxe inclús amb cadenes patinava, vam decidir desfer el camí i provar-lo al revés, és a dir, agafar la carretera forestal d'Espinavell a Setcases, i la cosa va sortir bé perquè pel cantó d'Espinavell la carretera estava neta de neu. I, tot i que vam començar a caminar tard, al final vam acabar fent una gran sortida.


Quant fa uns anys vam pujar per primer cop al Costabona amb el meu pare ens van encantar les vistes als Pirineus, al Rosselló, a la província de Girona, i fins i tot al mar, però sense neu perquè era l'estiu. Diumenge va fer sol però el cel no va estar suficientment clar com per arribar a veure el mar. Tot i això, espectacular veure tanta neu i el Canigó, Bastiments, Gra de Fajol, etc. Tan ens va agradar que vam decidir anar a trepitjar més neu i ens vam anar animant, animant, animant, i vam acabar pujant també a Roca Colom.


Potser no vam fer gaires kms (ja no recordo quants, entre 10 i 15, crec) però sí força desnivell (uns 600 m+ en tan sols 2-3 kms) i amb neu (que fa que costi més caminar)! Vam deixar el cotxe a la Collada Fonda (està a la carretera forestal d'Espinavell a Setcases, ara en millor estat que fa uns anys) i, des d'allà, veient en tot moment el Costabona de 2.465 m, vam assolir-lo més o menys seguint unes tanques que pugen muntanya amunt, passant per les Roques d'en Marcer i la Roca Blanca dels Oms, trobant només una mica de neu. Dalt vam esmorzar, prenent el sol, gaudint de les vistes i del blanc radiant. Després en Genís va decidir tornar al cotxe i la resta vam decidir anar a trepitjar la neu que divisàvem. Vam baixar al Coll de Pal feliços per estar envoltats de neu però sobretot per poder-hi caminar. I aquí en Lluís va proposar: podem anar allà! I el meu pare va respondre: som-hi, però ràpid que és tard! I el ritme de la caminada, quant m'és costava avançar degut a la neu, va augmentar i "allà" que semblava a prop però que no ho era tant va acabar sent Roca Colom de 2.506 m. I servidora va acabar xopa dels peus perquè portava bambes. Per què portar botes si sempre volem trepitjar neu però com a molt acabem trobant-ne només alguns bassals? Doncs, Llei de Murphy, en aquesta ocasió sí que vam trobar neu! La tornada la vam fer passant per dalt de totes les puntes que vam veure, ep!, excepte el Costabona, que el vam voltar pel Coll de la Fembra Morta (quin nom!), superant algun tram amb gel.


Un començament desastrós, un destí sobre la marxa... tota una aventura! Sens dubte no cal anar gaire lluny per gaudir d'unes muntanyes d'infart! I d'uns companys imprevisibles!