Sau - Tavertet - Far - St Martí Sacalm

El 10 de febrer, en Pere i la Carme, el meu pare, jo i el Bitxo, bé, i també en Genís com a encarregat de la logística i de l'aprovisionament, vam anar a explorar camins per poder afinar futurs reptes.

La idea inicial era anar des de l'Hotel Restaurant La Riba situat al Pantà de Sau fins a Sant Martí Sacalm. I, amb l'ajuda d'un mapa detallat de la zona i els coneixements i les intuïcions de cadascú de nosaltres, vam assolir el nostre objectiu primer pujant a Tavertet, després arribant-nos a St Joan de Fàbregues i al Salt del Sallent, per continuar tot resseguint la cinglera fins al Far, i acabar baixant a St Martí Sacalm. La veritat és que va ser tot un èxit perquè no vam fer cap vaivé, només parades en alguns punts per analitzar si tirar cap aquí o cap allà, i vam aconseguir que el recorregut passés per molt corriol i poca pista.

El Cingles del Collsacabra no ens són desconeguts però sempre que hi anem quedem embadalits davant la seva espectacularitat i les seves vistes, i sempre hi descobrim algun nou racó. I aquest dia no va ser menys. L'aventura va donar de sí uns 25 kms.

03/02/2013 Túnel i Castell de Montclar

L'any passat, després d'assabentar-nos de l'existència d'aquesta sortida insòlita, vam quedar-nos amb les ganes de fer-la. Així que enguany, quant Castells de Lleida va treure les dates per fer-la (27 de gener, 3 de febrer, i 24 de febrer de 2013), no la vam deixar escapar!

Per 10€ vam fer un recorregut circular d'uns 15 km. Primer 5 km dins el Túnel de Montclar que només es pot visitar 3 o 4 cops a l'any quant no hi passa aigua, després uns km per arribar al poble de Montclar i descobrir les estances del Castell de Montclar a través d'una visita guiada, i finalment uns km per retornar al cotxe que havíem deixat prop de l'entrada del túnel.

La veritat és que, tant en Lluís Pratdesaba com el meu pare com jo, esperàvem certa aventura que no vam trobar però, tot i això, la sortida no ens va defraudar. Va ser una experiència diferent i molt interessant a nivell cultural.

A veure, com que el túnel fa 4'5m d’alçada i 6m d’amplada, és alt i ample, així que en cap moment vam tenir ganes de sortir d'allà pitant i tampoc vam tenir la sensació d'estar asfixiats a varis metres sota terra. Sembla mentida però el túnel és completament recte, així que en tot moment es veu la sortida, primer un puntet blanc petitíssim que a poc a poc es va fent més i més gran, al començament jo fins i tot el confonia amb el llum del frontal d'algun altre visitant. Els nens que hi havia, des que van entrar al túnel que no van parar de jugar amb l'aigua, encara que era poca la que hi havia dins i es podia esquivar. A la sortida, en canvi, tooots, vulguéssim o no, va ser on entre rialles vam amortitzar les botes d'aigua fent xip-xap sobre l'aigua al llarg d'uns 500 m (per a mi va ser complicat ja que portava unes velles botes d'aigua del meu germà uns quants números més grans que el que gasto jo).

La visita guiada al castell ens va portar per algunes estances curioses com la presó o el celler i ens va descobrir alguns detalls com les ròtules de pedra situades a la paret de la presó, per a vigilar als presos, i a les façanes exteriors.

A tenir en compte que els guies deixen anar a tothom al seu ritme, si algú es cansa doncs el porten amb cotxe, els pots preguntar el que vulguis, en definitiva, que són atents i ho tenen tot sota control. Ah! i és un dels pocs llocs on no posen pegues per anar amb gos! En fi, que és una sortida apte per a tothom i recomenable fer-la algun cop.

 

INFORMACIÓ SOBRE EL TÚNEL DE MONTCLAR

El primer document conegut sobre la construcció del canal d'Urgell data de 1346 firmat per Jaume I d'Urgell, comte d'Urgell, indicant al seu enginyer Guillem Catà que realitzés un estudi sobre la possibilitat de construir un canal per regar aquesta zona pràcticament desèrtica. Guillem Catà es trobà un greu problema per poder fer travessar l'aigua per la serra de Montclar i la falta de mitjans tècnics en aquella època van fer desestimar el projecte. Finalment el 1749 es va aprovar la construcció, però no va ser fins un segle més tard que es van iniciar les obres.

El Túnel de Montclar (o Mina de Montclar) és l'obra d'enginyeria més important de totes les que van fer-se en el Canal d'Urgell i la seva llargària i envergadura fou la més important d'Europa durant molt de temps. Es va començar el novembre de 1853 i es va acabar el novembre de 1861 i va permetre que les aigües del Canal d’Urgell passin des d'Artesa de Segre cap a Agramunt, salvant la Serra de Montclar.

El cost imaginari: 3400 rals el metre lineal. El cost real: 5300 rals el metre lineal. Aquest túnel, fet a mà, va ser excavat i picat durant vuit anys pels homes que hi treballaven. La seva secció en forma de ferradura fou revestit de pedra. La pendent del túnel és d’un metre per cada mil metres. Té aproximadament, 5 km de llargada sota terra (en alguns llocs s’està a 130m. per sota). El projecte fou de Pere de Andrés i Puigdollers, i l’enginyer Domingo Cardenal va ser l’encarregat d’executar l’obra i fer les correccions precises per a millorar-la.

Segons les cròniques, l’any 1860 hi treballaven unes 6000 persones: unes 4700 eren peons, unes 480 paletes, uns 1000 presoners (que feien el pitjor treball) i a part, els tècnics i personal.

Va construir-se amb molta dificultat, doncs aquestes terres porten molt de guix, que junt amb l’aigua, feia que hi hagués moltes morts pels despreniments (així doncs, l’any 1861-1862 hi va haver 114 morts, la majoria presoners). Les causes: explosió d’una barricada, esllavissades de fang i aigua, febres gàstriques, diarrees greus, febres tifoides, pulmonies, afeccions escorbútiques, afeccions gàstriques i demés epidèmies.

Cada dia es gastaven uns cent quilos de pólvora i, en aquell temps, fins i tot el fossar de Montclar van haver d’ampliar. Per a dur-lo a terme es construïren 13 pous, el més fondo de 130 metres. Treien la terra a cabassos, de molts llocs diferents a la vegada i hi va haver molts despreniments. Els pagesos de Montclar, encara avui, designen les terres d’aquells indrets segons el número de pou que tenen més a prop.

Just a la meitat de la mina, en el punt més alt de la Serra de Montclar, es va construir un monòlit de pedra i totxos, anomenat "La Torreta". Amb una alçada d'uns 8 metres, aquesta torre era visible des de les dues boques del túnel i permetia mantenir l'orientació per construir la mina en línia recta. Actualment en la base d'aquesta torre es pot observar l'impacte d'una canonada rebuda durant la guerra civil espanyola.

En els mesos d'hivern, quan el canal no porta aigua i la Comunitat de Regants dona permís, s'organitzen excursions a peu per travessar per l'interior de la mina. En entrar per un extrem, i en ser la mina perfectament recta, és possible divisar el petit punt de llum de l'altre extrem. En l'actualitat la mina de Montclar encara es visitada per enginyers de tot el món.

INFORMACIÓ SOBRE EL CASTELL DE MONTCLAR

Declarat Monument Històric-Artístic de caràcter nacional, el Castell de Montclar ja es troba documentat en l’any 981.

Arnau Mir de Tost, els Cabrera, els Ribelles i els Ponts es troben entre els primers senyors de Montclar. Més tard van ser els seus propietaris els Despujol, i finalment els Miguel.

El castell està construït amb carreus de pedra molt regulars, mentre que a l'interior crida l’atenció l’amplitud de les seves estades. Són remarcables espais com el celler; l’entrada, on trobem diverses armadures; la gran escalinata central; la biblioteca; la sala de música i la terrassa, que alberga la cisterna per a l’aigua.

Per a visitants curiosos: les originals ròtules de pedra situades a la paret de la presó, per a vigilar als presos, i en les façanes exteriors, per a la defensa del castell; el gran menjador, la presó i les masmorres; la llotja a l’església per a assistir als oficis des del castell.

El Castell de Montclar és de les poques fortaleses habitades avui en dia que permet celebrar noces, banquets i celebracions en les seves dependències. Montclar “Forest clar” indica la privilegiada posició per a gaudir de les vistes sobre l'Urgell i la Noguera.

02/02/2013 Entrega premis CCCR 2012

Dissabte vam posar la cirereta al nostre repte del 2012, la Copa Catalana de Caminades de Resistència, a l'anar a recollir el nostre premi.

Enguany, 89 persones (guau, molta gent!) hem aconseguit ser campions individuals ex aequo de la CCCR. A l'entrega de premis, moltes cares conegudes i pel que sembla moltes ganes de repetir.

24 hores a muntanya: Olot (26 i 27 de gener de 2013)

El Centre Excursionista d'Olot ha celebrat la 31a edició d'aquesta peculiar caminada anomenada "24 hores a muntanya" i per 4t any consecutiu allà hem estat nosaltres. Sí, 2010, 2011, 2012, i el 2013 sant tornem-hi, i és que té un no sé què que enganxa. Quant es desconeix la dinàmica d'aquesta caminada, sorprèn i es fa dura, molt dura. Quant es coneix, un es carrega de paciència i va fent, cosa que no vol dir que no es faci dura, eh?, però un ja sap què és el que hi ha. Com el seu nom indica, es tracta d'estar 24 hores caminant, bé, hi ha vàries etapes i un les pot fer totes o les que vulgui o les que pugui, seguides o alternades, això sí, sempre tooots els participants hem d'anar juntets, per això he dit lo de la paciència...  Lo bo és que cada any canvien el recorregut. I lo bonic és que es fa coincidir amb la primera lluna plena de l'any.

Aquest any hi ha hagut algunes coses diferents respecte als altres anys, si més no respecte a les anteriors edicions a les que hem participat nosaltres: la sortida/arribada no ha sigut a Olot sinó a la Vall de Bianya, la caminada no ha coincidit amb els dies més freds de l'any la qual cosa ha estat d'agrair, i la gent estava més preparada que mai (s'ha caminat força ràpid i molta gent ha aguantat les 24 hores, ni més ni menys que 44 persones, el doble que l'any passat, algunes eren repetidores d'altres anys com nosaltres, algunes eren noves, i algunes eren molt joves, per exemple, hi havia un noi de 17 anys).

El recorregut total ha sigut de més de 70 km i d'uns quasi 3.000 m de desnivell positiu i, sortint de la Vall de  Bianya, ens ha portat per Sta Llúcia de Puigmal, Vallfogona de Ripollès, el Castell de Milany, Vidrà, sota el Puigsacalm, Sant Privat, Riudaura, i St Miquel del Mont, per retornar a la Vall de Bianya.

A les 3 primeres etapes, que a sobre eren les que presentaven més desnivell i més terreny tècnic i algunes d'elles coincidien amb la nit, s'ha anat ràpid. I a les 2 darreres etapes, diumenge al matí, s'ha anat més a poc i a poc i el recorregut ha estat més fàcil però, com hi havia ganes d'arribar, son i cansament, s'han fet eternes. Sort de la companyia que ho fa tot més amè!

Aquest any, en Pere i la Carme (que deien que només farien les 2 primeres etapes), el meu pare, i jo hem aguantat les 24 hores, i en Lluís Pratdesaba ens ha acompanyat durant la 2a etapa (la més accidentada).

Què dir de la 2a etapa... Mentre la fèia flipava però un cop acabada, com més hi penso, més ric... Vam passar per un sender GR que ningú diria que era un GR perquè, com va dir en Pere, allò semblava Humor Amarillo ja que hi havia arbres i arbustos caiguts per tot arreu, de manera que en lloc de seguir un camí vam haver de saltar per sobre o de passar per sota diversos obstacles, ja només hagués faltat que haguessin estat en moviment. Aquest camí impracticable es va fer però, en canvi, un dels destins de la caminada, el Castell de Milany, es va quedar per fer degut a la boira i que era de nit (per evitar possibles accidents), ens vam quedar a només pocs metres. I sort d'anar amb guia perquè... ens vam perdre i vam haver de desfer un tros de camí! Ara bé, tot i els obstacles i de perdre'ns, arribàvem a Vidrà més d'hora del previst així que, au!, a fer una volta més, una pujada i una baixada. I per acabar comentar que vam travessar bastantes tanques del bestiar a través d'unes estretes i curvades "portes" que van fer que molta gent es tragués les motxilles i les transportés sobre el seu cap per travessar les portes, unes imatges curioses per recordar.

 

Com tantes vegades, en Genís i el Bitxo ens van venir a rebre a l'arribada. Gràcies!