04/04/2015 11a Marxa 24 hores del Cap de Creus (CCCR)

6è any en que participo en aquesta marxa. Sempre em deixa cansada, esgotada, ja que és la marxa amb més kms i més desnivell que jo faig (87 km i 6.000 m desnivell acumulat). Però val molt la pena, el recorregut ple de contrastos mar/muntanya és espectacular.

Sempre té lloc el dissabte de Setmana Santa. I sempre marxem cap a Llançà (punt d’inici de la marxa) el divendres amb la mama i uns seus amics, ells es dediquen a fer turisme i/o relax mentre nosaltres deambulem amunt i avall, fent voltes i més voltes d’arran de mar fins algun cim, allà on ens porta la marxa. Enguany també va venir en Lluís Pratdesaba i divendres vam anar a deixar el seu cotxe al Far del Cap de Creus perquè tenia intenció d’acompanyar al papa de Llançà al Far (uns 40 km) i li calia doncs un transport per tornar. Vam aprofitar per admirar tot aquell entorn del Far ja que el dia de la marxa, al nostre pas de caminadors, no hi ha manera d’aconseguir arribar aquí de dia...

Fa 2 anys quan va arribar el dia de la celebració d’aquesta marxa jo estava amb un taló KO i amb poques esperances d’acabar-la, l’any passat amb un turmell KO i també amb poques esperances d’acabar-la; en ambdues ocasions, evidentment, tal com estava, vaig tenir molèsties només de començar i vaig fer alguna visita a l’ambulància i... vaig aconseguir acabar! Enguany, quan va arribar el dia, aquest cop sí, jo estava físicament bé però mentalment més plena de dubtes i nervis que mai: no sé fins a quin punt és bo conèixer el que a un l’espera... i haver-ho d’afrontar sense companyia (enguany el papa, curós amb el genoll recent operat, va decidir que faria “només” la mitja, és a dir, 60 km)...

Dissabte la sortida de la marxa sencera de 87 km que feia jo era a les 8 i la sortida de la mitja de 60 km que feia el papa era a les 12. Cap a les 6 de la matinada, mentre dormia en un hostal de Llançà, em vaig despertar pel so de la pluja, vaja! duraria gaire? una cosa més per agafar més nervis... Com sempre, en aquesta marxa hi ha estones de pluja, de calor insuportable, i de tramuntana forta i molesta. Per sort, quan em vaig llevar la pluja ja havia parat. El papa em va acompanyar a la sortida on hi havia molts coneguts de la CCCR, de l'associació esportiva MATXACUCA, i en Josep Ventura amb qui vaig acabar fent tota la marxa.

El so d’uns tambors i d’un coet van donar el tret de sortida de la marxa. Com sempre, és començar a caminar i marxar tots els nervis. Amb en Ventura vam sortir des de les darreres posicions i vam iniciar els primers 27 km, el bucle Llançà – cales vàries – Puig d’Esquer – Llançà. El pas per diferents petites cales sempre és bonic, tot i que acabis amb les bambes plenes de fina sorra. La pujada al Puig d’Esquer és dura, són 600 m de desnivell positiu concentrats en pocs kms, però l’esmorzar i les vistes son sempre genials. La baixada és una mica assassina, tant és així que al final hi ha una ambulància per si cal atendre algú. I després ve un tram una mica pesat per a mi, volta per aquí i volta per allà amb pocs al·licients paisatgístics abans d’arribar a Llançà (el pas per una ermita, per una zona d’esbarjo al costat d’un riu, vistes al mar des d'un petit turó, i poca cosa més).

A les 12 vam pensar amb el papa, que devia començar la mitja de 60 km acompanyat un tros per en Lluís Pratdesaba. A la 1 i poc nosaltres arribàvem a Llançà per fer l’avituallament del dinar i iniciar els últims kms, que eren els 60 que feia el papa, el bucle Llançà – St Pere de Rodes i St Salvador i cresta – Coll de Pení – Cala Jòncols – Cadaqués – Far del Cap de Creus – St Baldiri – Port de la Selva – Llançà. Havent fet ja uns 27 kms, amb la panxa plena, en ple migdia, estant a Llançà que és on havíem començat i on hauríem d’acabar hores més tard... la veritat és que fa una mica de mandra reprendre la marxa en aquest punt!

Mentre en Ventura anava al seu cotxe per “actualitzar” el material de la seva motxilla, jo vaig anar tirant. I vaig anar pujant i pujant i pujant sola, bé, davant meu una mica lluny hi havia un parell de nois que em servien per confirmar que anava pel bon camí. Poc després de finalitzar la pujada va aparèixer en Ventura i junts vam entrar en el bonic entorn de St Pere de Rodes ple de turistes. Fotos per aquí i per allà. I una mica més de pujada cap a St Salvador. I més fotos per aquí i per allà. I la fantàstica carena amb precipici a banda i banda, roques per grimpar una mica, vistes fantàstiques als 360º al mar, als Pirineus, als petit pobles de l’Empordà, etc. I més i més fotos. Aquest tram és una de les “perles” d’aquesta marxa. Aquest any no vam trobar absolutament ningú a la carena, va ser tota per nosaltres, bé, de St Pere de Rodes a Cadaqués no vam coincidir amb ningú o pràcticament ningú tret de quan arribàvem als avituallaments, curiós! Feta la divertida carena, toca anar cap avall per després pujar al Coll de Pení i tornar a baixar aquest cop fins Cala Jòncols per una llarga pista de suau baixada, no m’emocionen les pistes però que a aquelles alçades de la marxa amb més d’una marató a les cames i després d’alguns trams tècnics doncs ja em va bé una pista “facileta”. A més, vas veient el mar i el sol a aquelles hores està baix i fa que el paisatge tingui aquells colors verd i blau tant pronunciats i tant xulos. Em venia al cap la cançó Alegria d'Antònia Font quant fa “Cau es sol de s’horabaixa dins s’horitzó damunt sa mar arriassada es avions. Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent, me sala i m'arengada sa pell. Es penya-segat i una pluja suau de pols estel·lar...” Després hi ha una pujadeta que sembli que t’hagi de portar altre cop a Coll de Pení però no, s’arriba en algunes cases i després es baixa fins a Cadaqués on hi ha el sopar. Abans era un luxe perquè l’avituallament estava ben bé al centre de Cadaqués i davant el mar. Des de l’any passat l’avituallament està al poliesportiu, oh! A Cadaqués vam tenir una gran alegria perquè darrerament hi arribàvem amb la última llum del dia i en sortíem amb el frontal encès, i aquest cop vam arribar-hi de dia, vam sopar de dia i vam marxar sense que encara ens calgués encendre el frontal, que guai!

El que no vam aconseguir i no crec que aconsegueixi mai és arribar al Far del Cap de Creus de dia. És una llàstima perdre’s la visió diürna d’aquest entorn, que és una de les altres “perles” d’aquesta marxa. Al tram Cadaqués – Far sí que vam coincidir amb altres participants i va ser una sort perquè a la nit com més ulls millor per no perdre’s. Al Far hi ha uns metres de carretera comú pels que arriben a l’avituallament i pels que ja en tornen i... súper sorpresa! no m’ho podia creure! “papaaa!!!” vaig cridar al veure’l enmig d’un nombrós grup que baixava mentre el grupet amb el que jo anava pujàvem, i després algú se’m va llançar a sobre per abraçar-me cridant el meu nom i quant es va separar de mi vaig veure que era la Núria Roqueta!, l’alegria personificada!, es veu que anava amb una altra noia que va plegar a Cadaqués, anava ben acompanyat el meu pare!, però sí també hi havia en Lluís Pratdesaba! al final no va plegar al Far del Cap de Creus, al final havia decidit fer els 60 kms com el meu pare! Vaja trio! Ens vam despedir d’ells i amb en Ventura vam acabar d’arribar al Far, vam avituallar-nos i vam iniciar el tram que sempre més dur se’m fa a mi: Far del Cap de Creus – St Baldiri. És de nit i hi ha son, és un tram llarguet amb algunes petites pujades/baixades insignificants però que a aquelles alçades amb el cansament acumulat semblen cims de 8.000, no hi ha al·licients paisatgístics, en fi, el que he dit, que per a mi és dur. Altre cop vam tenir sort i vam coincidir amb altres participants. I a l’arribar, per fiii, a St Baldiri, novament sor-preee-sa! El nostre conegut trio estava allà. Vam pensar que ens havien esperat però no, va resultar que en Lluís Pratdesaba tenia molèsties al genoll i havien baixat el ritme. Després d’avituallar-nos vam reprendre tots 5 la marxa. Vam fer la baixada tècnica fins a Port de la Selva, vam passar per davant la disco plena de joves que cada any al veure’ns passar ens diuen alguna cosa, vam resseguir el camí de ronda fins a Llançà que poc senzill sembla a aquelles alçades de la marxa, vam rematar el nostre cansament amb unes infinites escales fins al punt més alt de Llançà per després seguir un passeig fins al centre del poble i creuar finalment la meta esgotada però contenta.

Encara ara em costa de creure, però enguany he fet més bon temps que altres anys :) 19 h 24 m La veritat és que en cap moment vaig ser conscient d’anar més ràpid que d’altres anys perquè tampoc vaig tenir cap moment xunguíssim ni físicament ni mentalment. Potser hi va ajudar la possibilitat que creia remota d’atrapar el papa, potser que la meteorologia per a mi va ser ideal: no vaig patir molta calor perquè si bé va fer un bon sol la seva escalfor va quedar diluïda per la mica de tramuntana que ens va acompanyar durant tot el dia; també de nit ens va acompanyar la mica de tramuntana deixant el cel completament destapat cosa que va fer que la visió nocturna del trajecte a fer fos més perfecta que mai i que mirar el cel amb la radiant lluna plena fos realment bonic. Només poc abans d’arribar a la meta va començar un lleuger plugim. Ara bé, aquesta mica però constant tramuntana que tant bé em va anar per caminar, va desencadenar altres coses no tant noves: després d’haver estat tantes hores tocada per la tramuntana i després d’haver dormit poquíssim (l’esmorzar de l’hotel era com a molt tard a les 10) diumenge la meva veu es va anar apagant i dilluns literalment no tenia veu, en fi, una setmaneta cuidant el coll.

Diumenge ens Genís es va unir a nosaltres per finalitzar aquestes mini vacances amb un bany al mar (bé, el papa el més valent, i en Lluís Pratdesaba mig valent) i un dinar a Roses.