4potes: 1a marxa cap a la independència Ulldeter

Després d'un finde de descans per un compromís familiar, un finde amb un gran esdeveniment.

Tan bon punt vaig assabentar-me de la marxa cap a la independència, vaig tenir clar que hi aniria: per la vessant patriota, per la vessant esportiva, i perquè estava a tocar de casa. Ara bé, 110 km en 24 hores vol dir anar mínim a 4,583 km/h amb parades incloses. Així que estava clar que no podia anar xino-xano, que és com sempre vaig a les marxes llargues. Però, com que predominava la baixada i el terreny pla (3.387 m de desnivell negatiu i "només" 1.747 m de desnivell positiu), vaig pensar que no era impossible que pogués anar més ràpid de lo normal en mi. Vaig decidir, doncs, que aniria al ritme que m’imposés el meu pare. Si petava, mala sort. Ho havia d’intentar.

Vaig fer-ne una mica de difusió ja que la marxa s’ho mereixia. I, a última hora, la Carme i en Pere també van caure en la temptació, jejeje. Així que dissabte havent dinat vam trobar-nos tots quatre a Roda de Ter, i evidentment vam coincidir amb la resta de participants, senyeres, samarretes, cintes, i ornaments varis a favor de la independència de Catalunya (inclús la senyera pintada a les ungles de la Carme!), vam agafar els dorsals i vam pujar als autobusos que portaven als participants a Vallter. Es podia palpar a l’ambient les ganes i els nervis de tots plegats, però el viatge va ser entretingut per les bromes que varis participants van fer, com ara que si el trajecte d’anada en bus era pesat doncs el trajecte de tornada a peu tela, que si la marxa la devia haver organitzat un grup que volia acabar amb uns quants catalans, etc, jejeje.

A Vallter vam baixar dels autobusos i vam pujar al refugi d’Ulldeter, punt de sortida oficial de la marxa, sota una mica de pluja. Allà, després d’escoltar una mica d’explicació de l’organització, de cridar amb gran sentiment i ben fort "Visca Catalunya!", i de tirar-nos una foto de grup, van donar la sortida uns 10 minuts abans de les 17:00, que era l’hora prevista, degut a la pluja.

I avall que fa baixada! Bé, de tant en tant, sorpreeesa, pujadeta! Per sort, la pluja fina i intermitent ens va deixar ben aviat. I vam anar fent kms seguint el curs del riu Ter, jo flipant perquè anàvem a uns 6 km/h. I vam anar deixant enrere els paisatges d’alta muntanya, i Setcases, Vilallonga de Ter, Llanars, i fotògrafs i reporters varis, i els diferents avituallaments amb voluntaris molt atents que fins i tot ens aplaudien quant ens veien, ens injectaven ànims, i ens oferien una gran varietat de fruites i pastes i refrescos catalans, evidentment, jejeje. A l’avituallament de Camprodon vam entaular-nos per sopar pasta i gall d’indi en embotit, en un gran ambient festiu i sota l’empara d’una gran estelada penjant del famós pont del poble.

Poc després de sortir de Camprodon vam encendre els frontals perquè la nit ens va caure a sobre. Vam passar per Sant Pau de Segúries, Sant Joan de les Abadesses, la ruta del ferro i tot anava la mar de bé fins que al parar a l’avituallament de Ripoll vaig notar que tenia les potes una mica carregades i em vaig posar una crema que sempre arrossego a la motxilla i que mai gasto. No em va fer gràcia tenir aquests símptomes només al km 52,5, més o menys a la meitat de la marxa però, és clar, me l’havia jugat anant més ràpid de lo normal i sabia que això podia passar.

Al següent tram, de Ripoll a la Farga de Bebiè, entre les potes carregades i que estava ple de pujadetes i baixadetes, vaig fer baixar el ritme al grup i vaig començar a pensar que potser hauria de plegar, cosa que mai em passa pel cap. A la Farga de Bebiè em vaig adonar que no només jo sinó que tothom estava cascat per una cosa o altra, cosa rara ja que els meus companys de ruta porten molts kms a sobre i són unes feres. Aquí, tot i posar-me més crema, em va costar arrencar, els primers metres els vaig fer movent-me com un robot!

Vaig arribar a St Quirze de Besora amb el ferm pensament de plegar en allà, per no perjudicar el ritme del grup i perquè fer els 30 kms que encara quedaven amb les condicions en que estava seria patir molt, cada cop estaria pitjor, cada cop aniria més a poc a poc, cada cop em farien més mal les potes, cada cop tindria més mala lluna, cada cop faria més calor (alguns en comptes de calor es veu que van enganxar un gran xàfec a l'alçada de Torelló)... Però en allà hi havia el Bitxo i el Genís dient que m’acompanyaven fins al final. Gran dilema! Vaig decidir continuar pensant que el meu pare, la Carme i en Pere podien anar al seu ritme, i jo arrossegar-me amb el recolzament moral d'en Genís i el Bitxo. Com que havíem anat ràpid fins aquí, ara em podia permetre anar a 4 km/h fins a l’arribada. Ara bé, si baixava d’aquest ritme tenia clar que plegava perquè no hagués acabat dins les 24 hores. Si hagués estat en condicions no m’hagués importat arribar fora de temps però patir per arribar fora de temps no creia que valgués la pena, a més, la setmana vinent tenia preparades vàries excursions, així que millor que no apurés gaire...

Tot i que jo pensava que anava a pas de tortuga, vaig aconseguir mantenir el ritme de 4 km/h els darrers 30 kms. No sé ben bé com, vaig aconseguir arrossegar-me pels paratges osonencs que voregen el riu Ter i que tant em conec, Torelló, Les Masies de Voltregà, Manlleu, i per fiii Roda de Ter. Se’m va fer etern, a Borgonyà sé que vaig al•lucinar amb els adornaments dels carrers però no vaig tenir esma de voltar per tot el mini poble, a la sortida de Borgonyà moment de caos pel que fa a la senyalització per anar cap a Torelló, vaig engegar a la kk en Genís un munt de vegades, em vaig parar un milió de vegades a posar-me crema per la sobrecàrrega a les potes, i em vaig aturar un miler de vegades fins que em van marxar o disminuir unes rampes, vaig patir calor... Un desastre :( Bé, no, perquè vaig acabar i amb “només” unes 22 hores i escaig :) El meu pare em va esperar uns metres abans de l’arribada per fer l’entrada triomfal els 2 junts, els 2 darrers de la marxa, per variar, jejeje, tot i que aquest cop no m'ho esperava perquè sabia que hi havia gent al darrera però el que no sabia és que havien anat plegant pel camí... Ni em vaig assabentar que quasi arribant a Roda tenia el cotxe escombra trepitjant-me els talons, el vaig veure tant sencer que ni em vaig imaginar que podia ser ell ni que estava fent tota la marxa com jo! Total, que per sorpresa meva van anunciar l’aparició dels últims, ens van aplaudir, vam passar per sota l’arc d’arribada i ens van tirar fotos, però la veritat és que no sóc gaire conscient d’aquell festiu moment, estava literalment KO

Seqüeles: potes inservibles, 1 mitjó foradat de la punta dels dits, 1 mula (per compensar l'absència d'ampolles?), cansament però contenta, molt contenta, per haver-ho aconseguit. Per cert, per primer cop en ma vida, a l'arribada vaig assaborir un massatge, mil gràcies! Després de dormir 12 hores seguides, de 19:00 a 7:00, crec que és gràcies al massatge que l'endemà no em va fer mal res tot i que em movia literalment com un robot. I que quedi aquí constància que fins i tot el meu pare, que sempre acaba les marxes com si res, siguin curtes o llargues, per primer cop en sa vida durant la marxa es va arribar a posar crema per la sobrecàrrega muscular, va acabar amb 1 ampolla, també es va fer un massatge a l'arribada, i l'endemà també es movia psé-psé, amb paraules textuals seves "això és pitjor que l'Emmona"! La Carme i en Pere tampoc es van salvar: dolor aquí i allà, ampolles, etc. Analitzant tots plegats tots els nostres mals, vam arribar a la conclusió que van ser deguts a tanta baixada (crec que a partir d'ara deixaré de dir que prefereixo baixar que pujar), pel nostre gust, massa terreny amb asfalt, i potser també si haguéssim anat més a poc a poc haguéssim acabat millor... En fi, "petites" seqüeles d'un gran esdeveniment que va costar com està costant la independència, jejeje

Ja per acabar, un petit reconeixement a la Fosca, una gossa pastor alemany amb qui ens vam anar creuant tot el camí i que també va acabar fent tooota la marxa amb el seu mocador independentista penjat al coll. Guau!