Hi ha molta cosa per explicar...
COM VA COMENÇAR TOT?
El meu pare feia temps (calculo que un parell d'anys) que tenia ganes de fer la Matagalls-Montserrat però jo li anava dient que era una bogeria i així ha anat passant el temps i jo contenta. Fins que, a principis d'aquest any, el meu pare va dir-me: "apunta'm". I jo vaig pensar: "si ell s'apunta doncs jo també". Vaig creure que, per l'entrenament que portàvem aquest any, era capaç d'acabar-la però que no ho faria perquè jo si pateixo gaire doncs abandono de seguida i està clar que amb menys de 24 hores fer quasi 84 km i quasi 6.000 metres de desnivell s'acaba patint. Així que em vaig posar al cap que aniria xino-xino per no patir i que jo arribaria fins on pogués i que el meu pare sí que arribaria a Montserrat, això sí, jo com a mínim havia d'arribar a la meitat del recorregut perquè 40 i pico km ja els he fet més d'un cop i, per no quedar malament, més de la meitat del recorregut l'havia de fer, així, si arribava a Monistrol (als peus de Montserrat) jo em donava per super-satisfeta.
COM VA SER LA PREPARACIÓ?
Com que a mi em feia molta por que ens perdéssim, més que res perquè si 84 km és xungo doncs imagineu-vos fer-ne 90 perquè t'has perdut!, doncs abans de l'estiu vam fer mitja Matagalls-Montserrat en varis diumenges. I si aquest estiu vam fer Cavalls de Vent va ser, entre altres coses, perquè ens servís una mica d'entrenament de cara a la Matagalls-Montserrat perquè: + o - mateixos km i, tot i que Cavalls de Vent té el doble de desnivell que Matagall-Montserrat, a Cavalls de Vent entremig vam poder dormir. Igualment, fer la Pica d'Estats també ens ho vam prendre com un entrenament perquè, si bé són pocs kms, hi ha molt desnivell i moltes hores de camí. I, a part d'això, lo de sempre: caminar cada diumenge al matí 20 i pico kms.
En Genís, al fer de professor, coneix a molta gent. Doncs curiosament va conèixer una parella que forma part dels Gafarrons (amics de la caminada de St Martí i Aiguafreda) i li van explicar que ells durant la Matagalls-Montserrat també fan avituallaments, a més de portar roba de recanvi pels seus, i de llogar una habitació a Montserrat perquè la gent es pugui dutxar quant arriba. Jo vaig pensar que per a la nostra primera Matagalls-Montserrat tota ajuda seria benvinguda així que ens vam unir a ells. Al setembre, abans de la Matagalls-Montserrat, vam anar a un parell de reunions on vam escoltar algunes experiències i alguns consells de gent que portava anys i panys fent la Matagalls-Montserrat, a més d'explicar-nos on trobaríem els seus avituallaments, etc.
COM VA ANAR LA CAMINADA?
El dissabte els Gafarrons ens van pujar a Collformic amb 4x4: al passar pel mateix Pla de la Calma i no per carretera va fer que no trobéssim cues i no perdéssim temps. Com que abans de les 17:00 ja estàvem a la sortida, vam seure i, enmig de molta gent i molt histerisme, vam intentar no posar-nos nerviosos.
Les inscripcions es van obrir l'1 de juliol a les 00:00 i jo vaig inscriure'ns a les 08:00 aconseguint els dorsals 558 i 559 per sortir de Collformic a les 17:48 (bastant dels primers tenint en compte que la sortida era de les 17:30 a les 19:15 i que hi havia 3.000 inscrits). A les 17:20 van sortir els majors de 60 anys i, a partir de les 17:30, cada minut sortia un grup d'unes 30 persones. Jo vaig pensar que seria una cacao però no, la sortida molt ben organitzada. A les 17:48, doncs, vam sortir nosaltres, xino-xano.
Algun cop he fet alguna caminada nocturna però, clar, a la 1 o a les 2 ja estava, i vaig pensar que això de caminar tooota la nit em ratllaria. Doncs no. Vaig tenir tota la nit la ment en blanc amb la vista fixa a la llum del frontal, concentrada per evitar entrebancar-me i lesionar-me, distraient-me només de tant en tant amb alguna conversa de la gent que anava davant o darrera nostra (que si ara el barça fa un gol, que si ara a uns els esperen uns amics animant, etc). Per cert, un avantatge de caminar de nit és que no veus el que t'espera (com un pedazo pujada, per exemple), així que vas fent sense agobiar-te. He de dir que sort de la coca-cola dels Gafarrons! Als avituallaments de la Matagalls-Montserrat hi havia caldo, sucs, aigua, etc, molt bo, però no coca-cola, socooors! Vaig calcular que en tota la nit vaig veure 2 litres de coca-cola per no adormir-me i per recuperar forces!
En cap moment vam apretar, ni a les baixades, sempre xino-xano i sense parar excepte, clar, als controls i als avituallaments i a fer algun pipi. Al començament vam trobar molta gent i tothom ens avançava o corrent o caminant ràpid. Cap a la meitat els participants ja no anàvem literalment uns enganxats rere els altres, sinó que entre grupet i grupet hi havia una distància comfortable i la gent no anava tant ràpid. I cap al final doncs encara hi havia més espai entre les persones i nosaltres de tant en tant fins i tot fèiem algun avançament. Al final, quasi tothom, si no tenia un all, tenia una ceba: o un genoll cascat, o els peus plens d'ampolles, etc. Així que, al final, quasi tothom caminava a pas de tortuga, o arrossegant una pota, etc. Tot un espectacle.
Fins + o - la meitat, St Llorenç Savall, vaig arribar sencera. Això em va animar pq tothom diu que si no abandones aquí doncs que acabes la travessa. El que jo no sabia és el que venia després, el Coll de Grua! I sort que, al ser de nit, no vaig poder veure el que m'esperava! Maaare meva! Pujada + pla + pujada + pla + pujada... Quant pensava que el patiment ja estava doncs no, més i més. Perquè, a més, la pujada és dura, apte només per a cama-llargs, amb les meves mini cames no arribava enlloc! Així que, vinga, a apoiar primer el bastó que duia a la mà dreta, després a aixecar la pota dreta, i després a arrossegar la pota esquerra. Total, que vaig començar a notar el genoll dret carregat. Sort que dalt hi havia un avituallament i una ambulància... No em moria però, clar, encara quedava molta travessa, així que vaig anar a veure els de l'ambulància: em van posar una crema per alleugir el sofre-esforç muscular del genoll dret. Momentàniament va anar bé. Però quant vaig arribar a l'últim avituallament abans de pujar a Montserrat vaig tornar a visitar l'ambulància perquè clar, si el genoll està carregat i jo no el deixo descansar doncs encara es carrega més. Total, més cremeta. Però aquest cop sense alleugerament momentani perquè venia... la pujada a Montserrat! Pocs kms però una pujada pronunciada i, clar, portant a l'esquena 80 kms, doncs... un martiri! Vaig pujar ben bé perquè vaig pensar que si havia arribat fins als peus de Montserrat seria de riure que no pugés amb lo poc que quedava... Però el que era de riure era veure com pujàvem tots! A sobre, amb un sol de la muerte!
COM VA ACABAR LA CAMINADA?
Flipant!, vam arribar però és que a sobre amb un temps molt inferior a l'esperat (20 hores 38 minuts, de les 17:48 del dissabte a les 14:26 del diumenge, això vol dir 4kms/hora sense descomptar parades ni coses d'aquestes! jo pensava que cada cop caminava més a poc a poc però, no, realment com més estona fa que camines doncs més ràpid vas!). El meu pare va arribar practicament sencer (crec que hi ha poques persones que arribin amb només cansament) i jo vaig arribar arrossegant la pota dreta pq, com ja he dit, vaig patir sobre-esforç muscular al genoll dret.
Genial la gent aplaudint a l'arribada. I genial també que, gràcies als Garrafons, puguéssim dinar i dutxar-nos a Montserrat i així, a l'arribar a casa, tirar la motxilla al terra i ficar-nos al llit.
COM VA COMENÇAR TOT?
El meu pare feia temps (calculo que un parell d'anys) que tenia ganes de fer la Matagalls-Montserrat però jo li anava dient que era una bogeria i així ha anat passant el temps i jo contenta. Fins que, a principis d'aquest any, el meu pare va dir-me: "apunta'm". I jo vaig pensar: "si ell s'apunta doncs jo també". Vaig creure que, per l'entrenament que portàvem aquest any, era capaç d'acabar-la però que no ho faria perquè jo si pateixo gaire doncs abandono de seguida i està clar que amb menys de 24 hores fer quasi 84 km i quasi 6.000 metres de desnivell s'acaba patint. Així que em vaig posar al cap que aniria xino-xino per no patir i que jo arribaria fins on pogués i que el meu pare sí que arribaria a Montserrat, això sí, jo com a mínim havia d'arribar a la meitat del recorregut perquè 40 i pico km ja els he fet més d'un cop i, per no quedar malament, més de la meitat del recorregut l'havia de fer, així, si arribava a Monistrol (als peus de Montserrat) jo em donava per super-satisfeta.
COM VA SER LA PREPARACIÓ?
Com que a mi em feia molta por que ens perdéssim, més que res perquè si 84 km és xungo doncs imagineu-vos fer-ne 90 perquè t'has perdut!, doncs abans de l'estiu vam fer mitja Matagalls-Montserrat en varis diumenges. I si aquest estiu vam fer Cavalls de Vent va ser, entre altres coses, perquè ens servís una mica d'entrenament de cara a la Matagalls-Montserrat perquè: + o - mateixos km i, tot i que Cavalls de Vent té el doble de desnivell que Matagall-Montserrat, a Cavalls de Vent entremig vam poder dormir. Igualment, fer la Pica d'Estats també ens ho vam prendre com un entrenament perquè, si bé són pocs kms, hi ha molt desnivell i moltes hores de camí. I, a part d'això, lo de sempre: caminar cada diumenge al matí 20 i pico kms.
En Genís, al fer de professor, coneix a molta gent. Doncs curiosament va conèixer una parella que forma part dels Gafarrons (amics de la caminada de St Martí i Aiguafreda) i li van explicar que ells durant la Matagalls-Montserrat també fan avituallaments, a més de portar roba de recanvi pels seus, i de llogar una habitació a Montserrat perquè la gent es pugui dutxar quant arriba. Jo vaig pensar que per a la nostra primera Matagalls-Montserrat tota ajuda seria benvinguda així que ens vam unir a ells. Al setembre, abans de la Matagalls-Montserrat, vam anar a un parell de reunions on vam escoltar algunes experiències i alguns consells de gent que portava anys i panys fent la Matagalls-Montserrat, a més d'explicar-nos on trobaríem els seus avituallaments, etc.
COM VA ANAR LA CAMINADA?
El dissabte els Gafarrons ens van pujar a Collformic amb 4x4: al passar pel mateix Pla de la Calma i no per carretera va fer que no trobéssim cues i no perdéssim temps. Com que abans de les 17:00 ja estàvem a la sortida, vam seure i, enmig de molta gent i molt histerisme, vam intentar no posar-nos nerviosos.
Les inscripcions es van obrir l'1 de juliol a les 00:00 i jo vaig inscriure'ns a les 08:00 aconseguint els dorsals 558 i 559 per sortir de Collformic a les 17:48 (bastant dels primers tenint en compte que la sortida era de les 17:30 a les 19:15 i que hi havia 3.000 inscrits). A les 17:20 van sortir els majors de 60 anys i, a partir de les 17:30, cada minut sortia un grup d'unes 30 persones. Jo vaig pensar que seria una cacao però no, la sortida molt ben organitzada. A les 17:48, doncs, vam sortir nosaltres, xino-xano.
Algun cop he fet alguna caminada nocturna però, clar, a la 1 o a les 2 ja estava, i vaig pensar que això de caminar tooota la nit em ratllaria. Doncs no. Vaig tenir tota la nit la ment en blanc amb la vista fixa a la llum del frontal, concentrada per evitar entrebancar-me i lesionar-me, distraient-me només de tant en tant amb alguna conversa de la gent que anava davant o darrera nostra (que si ara el barça fa un gol, que si ara a uns els esperen uns amics animant, etc). Per cert, un avantatge de caminar de nit és que no veus el que t'espera (com un pedazo pujada, per exemple), així que vas fent sense agobiar-te. He de dir que sort de la coca-cola dels Gafarrons! Als avituallaments de la Matagalls-Montserrat hi havia caldo, sucs, aigua, etc, molt bo, però no coca-cola, socooors! Vaig calcular que en tota la nit vaig veure 2 litres de coca-cola per no adormir-me i per recuperar forces!
En cap moment vam apretar, ni a les baixades, sempre xino-xano i sense parar excepte, clar, als controls i als avituallaments i a fer algun pipi. Al començament vam trobar molta gent i tothom ens avançava o corrent o caminant ràpid. Cap a la meitat els participants ja no anàvem literalment uns enganxats rere els altres, sinó que entre grupet i grupet hi havia una distància comfortable i la gent no anava tant ràpid. I cap al final doncs encara hi havia més espai entre les persones i nosaltres de tant en tant fins i tot fèiem algun avançament. Al final, quasi tothom, si no tenia un all, tenia una ceba: o un genoll cascat, o els peus plens d'ampolles, etc. Així que, al final, quasi tothom caminava a pas de tortuga, o arrossegant una pota, etc. Tot un espectacle.
Fins + o - la meitat, St Llorenç Savall, vaig arribar sencera. Això em va animar pq tothom diu que si no abandones aquí doncs que acabes la travessa. El que jo no sabia és el que venia després, el Coll de Grua! I sort que, al ser de nit, no vaig poder veure el que m'esperava! Maaare meva! Pujada + pla + pujada + pla + pujada... Quant pensava que el patiment ja estava doncs no, més i més. Perquè, a més, la pujada és dura, apte només per a cama-llargs, amb les meves mini cames no arribava enlloc! Així que, vinga, a apoiar primer el bastó que duia a la mà dreta, després a aixecar la pota dreta, i després a arrossegar la pota esquerra. Total, que vaig començar a notar el genoll dret carregat. Sort que dalt hi havia un avituallament i una ambulància... No em moria però, clar, encara quedava molta travessa, així que vaig anar a veure els de l'ambulància: em van posar una crema per alleugir el sofre-esforç muscular del genoll dret. Momentàniament va anar bé. Però quant vaig arribar a l'últim avituallament abans de pujar a Montserrat vaig tornar a visitar l'ambulància perquè clar, si el genoll està carregat i jo no el deixo descansar doncs encara es carrega més. Total, més cremeta. Però aquest cop sense alleugerament momentani perquè venia... la pujada a Montserrat! Pocs kms però una pujada pronunciada i, clar, portant a l'esquena 80 kms, doncs... un martiri! Vaig pujar ben bé perquè vaig pensar que si havia arribat fins als peus de Montserrat seria de riure que no pugés amb lo poc que quedava... Però el que era de riure era veure com pujàvem tots! A sobre, amb un sol de la muerte!
COM VA ACABAR LA CAMINADA?
Flipant!, vam arribar però és que a sobre amb un temps molt inferior a l'esperat (20 hores 38 minuts, de les 17:48 del dissabte a les 14:26 del diumenge, això vol dir 4kms/hora sense descomptar parades ni coses d'aquestes! jo pensava que cada cop caminava més a poc a poc però, no, realment com més estona fa que camines doncs més ràpid vas!). El meu pare va arribar practicament sencer (crec que hi ha poques persones que arribin amb només cansament) i jo vaig arribar arrossegant la pota dreta pq, com ja he dit, vaig patir sobre-esforç muscular al genoll dret.
Genial la gent aplaudint a l'arribada. I genial també que, gràcies als Garrafons, puguéssim dinar i dutxar-nos a Montserrat i així, a l'arribar a casa, tirar la motxilla al terra i ficar-nos al llit.
I L'ENDEMÀ?
Jo pensava que el dilluns no m'aguantaria perquè diumenge, com ja he dit, vaig acabar bastant fatal i, clar, després de seure al cotxe per tornar a casa, amb el genoll en fred, encara més fatal... No podia moure literalment cap part de la meva pota dreta (ni cuixa ni genoll ni peu ni res)! No sabria pas dir quant vaig tardar en pujar les escales de casa i en posar-me al llit! Després de dormir 12 hores, dilluns vaig obrir els ulls i vaig pensar que hauria de rodolar i tirar-me a terra per poder sortir del llit però, per sorpresa meva, no! Ni cansament, ni agulletes, ni ampolles als peus, i... podent moure força bé el genoll dret! Fantàstic!
ES REPETIRÀ L'ANY VINENT?
Crec que l'èxit d'aquest nostre primer any va ser anar xino-xino sense pressa per acabar i no saber el que m'esperava. Així que... ara que sé el que és i que voldria millorar la marca, m'ho pensaré... El meu pare ni s'ho pensa, ja sap que sí! Quina por que em fa!
Crec que l'èxit d'aquest nostre primer any va ser anar xino-xino sense pressa per acabar i no saber el que m'esperava. Així que... ara que sé el que és i que voldria millorar la marca, m'ho pensaré... El meu pare ni s'ho pensa, ja sap que sí! Quina por que em fa!
UN PETIT AUDIO DE LA NOSTRA EXPERIÈNCIA:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada