dilluns, 16 d’agost de 2010

24 i 25/07/2010 I Trail de l'Emmona


Jo no em vaig veure capacitada per inscriure-m'hi. 104 km segurament els hagués fet amb 24 hores, tenint en compte que 80 els he fet i m'ha sobrat una mica de temps, però el desnivell de 10.000 metres no, és el doble del que hi ha en les caminades de 24 hores que he fet fins ara (Matagalls-Montserrat, Olot-Vic, Cap de Creus).

El meu pare s'ho va estar pensant i al final va caure en la temptació. Jo, com si fós una experta, dies abans l'anava aconsellant:

- no cal que corris arriscant-te a cansar-te i lesionar-te perquè caminant al teu ritme, que és més que el meu meu, arribes segur

- estigues atent a les senyals, i a la que faci una estona que no en veus cap llavors recula

- consumeix a tots els avituallaments per no deshidratar-te i per no quedar-te sense forces

- reserva't forces per les 2 pujades xungues: una a la meitat i l'altre a 3/4 parts del trajecte

- ...

Estava més tranquil ell, que feia el trail, que jo, que no el feia. Però jo tenia més confiança que l'acabaria que no pas ell.

Amb ma mare i el Bitxo vam fer un mini seguiment del trail. Jo no sé què és que els coneguts t'animin perquè mai m'hi he trobat però puc dir que a l'altra banda, animant, m'ho vaig passar bé.

Poques però alguna vegada he vist el galopaquegalopa però, evidentment, en plena cursa no l'hi he dit res i resulta que a l'Emmona, que no l'hi esperava, va i el vaig veure abans de la sortida i vaig tenir l'oportunitat de dir-li hola. A ell el devia deixar indiferent però a mi em va fer feliç perquè m'encanta llegir les seves aventures. I no sóc l'única, des que les hi ensenyo al meu pare, ell també s'ha viciat. I, és com seguir una sèrie de TV, en volem més i més. Per cert, que ell fés l'Emmona em confirmava que el trail era dur.

Abans de la sortida vam parlar amb l'ultra-quim, a qui hem anat trobant en algunes de les 24 hores que hem anat fent.

Finalment, al so d'unes campanes al més pur estil eclesiàstic o vacum, je je je, va tenir lloc la sortida. Quasi tothom va sortir corrents! Com més va, més corre i menys camina la penya. Com més va, més preparada està la penya, es veu clarament amb la vestimenta, els accessoris, la musculatura... Quina sensació pensar que ells patirien però s'ho passarien bé i que jo estaria tan... tan... tan fresca com una rosa!

Vista la sortida, vam anar amb els trastets cap a Ripoll a veure'ls passar. L'espera va passar força ràpid, fent el guiri davant el monestir, prenent un gelat i fent callar al Bitxo (al pas de patins, patinets, i monopatins lladra com un condemnat!). I van començar a passar els participants del trail: els tres primers, ..., el galopaquegalopa, ..., la primera noia, ..., l'ultra-quim (renoi, esperava que passés ràpid però no tant), ... Per Ripoll tothom va passar-hi sencer però, clar, només portaven 15 kms i poc desnivell. Segons els meus càlculs, el meu pare havia de passar per Ripoll al cap de 2 hores 30 minuts. I així va ser, la qual cosa volia dir que no corria i que caminava al seu ritme, seguint els meus consells. Això el feia anar últim i passar pels controls i els avituallaments només 30-45 minuts abans de que tanquéssin però així segur que acabaria. Ell mai mira el rellotge per fer càlculs ni s'estudia el recorregut prèviament ni res, va fent. Jo, en canvi, ho he de tenir tot bastant controlat.

Després, nosaltres vam anar a casa a sopar, a fer panxing i a dormir. Jo vaig pensar que igual no dormiria, pensant en el trail, però no, vaig poder dormir. El meu pare ni té mòbil ni en vol, però el vaig obligar a endur-se un mòdil i el vaig domesticar perquè em telefonés al matí d'hora per dir-me on estava i així jo fer càlculs per saber la seva hora de pas per Campdevànol. Li havia dit que l'acompanyaria de Campdevànol a St Joan de les Abadesses, durant els darrers quasi 30 kms que incloïen la pujada més xunga, però a última hora em vaig desdir perquè si ell anava últim quasi fregant les hores de tancament dels controls doncs jo no podia fer-lo anar al meu pas, més lent, perquè en plena pujada jo no corro (a les baixades i als trossos plans encara però en una pujada que a sobre és dretissima ni borratxa). I, de fet, quant li vaig dir que em desdeia, ell em va dir que precisament em volia dir que millor que no l'acompanyés. Doncs res, cotxe i cap a Campdevànol que hi faltava gent per animar. I... quina sorpresa! vam veure arribar l'ultra-quim a Campdevànol. Es veu que a la nit havia tingut una pàjara important que li havia fet perdre molt temps. I tant que havia perdut temps perquè 5 minuts darrere seu va arribar el meu pare a Campdevànol. Però la qüestió és que ell podia dir que havia superat la pàjara. Durant la nit hi va haver forces abandonaments... I a Campdevànol mateix n'hi havia un parell que ja no continuaven... En Quim i el meu pare van anar parlant de les seves aventures: que si sort que a la nit he anat amb un altre home quant estàvem a tal lloc perquè ara l'un veia una marca i ara l'altre veia una altra marca, que si vaja pujada xunga, que si he agafat una pàjara... Era el primer cop que el meu pare s'asseia i feia una parada com Déu mana, així que es va mullars els peus amb aigua fresca, es va canviar els mitjons i va continuar. Segurament, si no s'hagués trobat amb en Quim, no hagués continuat pel cansament i perquè anar últim li pesava una mica, no pel fet de ser últim sinó pel que comporta ser últim: anar sol com un mussol i arribar als avituallaments i sentir-te estrany perquè sembla que t'estiguin esperant. Ara que portaven tants kms a sobre, els venia a sobre la pitjor pujada...

Amb ma mare vam anar a Coll de Jou pensant que, si el meu pare i en Quim hi arribaven, ja només els quedarien 12 kms de baixada i, per tant, una cosa suportable. A Coll de Jou vam esperar i esperar i esperar. I vam veure passar a varis participants. Que fàcil que era dir-los que ja només els quedava un petit i fàcil tros fins al final! Evidentment, jo ho sé prou bé, això és així si no portes a sobre tots els kms i els desnivells que ells portaven. Tothom és un món, així que jo al veure cada participant em preguntava: què deu sentir? segurament algun alegria per haver superat lo pitjor o per estar a punt d'arribar, algun altre ganes de plegar però traient forces de no sé on per arribar a continuar, algun després de consumir a l'avituallament es refeia, algun agraïa el recolzament, algun aparentment es veia fatal, etc Vam estar parlant amb els de l'ambulància que resulta que s'havien passat la nit en blanc anant d'un punt a l'altre del recorregut, ells flipaven bastant amb les "bestieses" dels participants (en veien de coixos que, després d'una cura, decidien continuar, d'altres que convivien sempre amb unes determinades molèsties però que no els impedien fer curses, etc) Ostres, el meu pare i en Quim van arribar a les 14:15 i l'arribada a St Joan es tancava a les 17:00 així que caminant no arribaven, tampoc calia que correguéssin però sí que anessin a pas lleuger...

Amb ma mare vam anar a St Joan, jo tenia esperances de que arribarien a les 17:00 menys pocs minuts però no va poder ser, en Quim no es va trobar del tot bé degut a les alçades. Per sort, l'organització va ser bona i comprensiva amb ells i els va deixar acabar, els va fer entrar a la classificació, i fins i tot els va donar el record. Van arribar a les 18:45, cansats però contents per haver-ho aconseguit, encara que fora de temps. Felicitats!


L'organització molt bé, i més tenint en compte que era la primera edició: recorregut ben senyalitzat, avituallaments variats, recorregut xulo, ambulàncies a tots els punts, etc


2 comentaris:

Ultraquim ha dit...

M'agrada molt la cronica, per la meva banda, tot un luxe rebre els vostres ànims i poder compartir part del trajecte amb en Lluís.

david ha dit...

ei bitxo, gràcies i felicita al teu pare de part meva que be s'ho mereix.
I de: "Per cert, que ell fés l'Emmona em confirmava que el trail era dur", res de res, jo no sóc garantia de duresa... ja ja ja, pobre de mi...