dimecres, 29 de setembre de 2010

Aneto 3.404m

Aprofitant aquest dia de vacances forçades (29/09/2010 VAGA GENERAL), vaig a posar el blog una mica al dia, que ja li convé! Ja fa un mes de l'ascensió a l'Aneto i encara no he publicat la crònica ni he penjat les fotos...

ESCOLTAR
MP3 Audio (.mp3)


Vam assabentar-nos de la iniciativa "Fes el teu Everest! 25 anys, 25 cims" en motiu del 25è aniversari de la primera ascensió catalana a l'Everest

Vam pensar que cada cim es feia estil caminada popular perquè cada cim estava “gestionat” per un centre excursionista. I vam decidir fer el cim de l’Aneto perquè és un cim llaminer perquè amb els seus 3.404 metres és el cim més alt dels Pirineus. Com que no teníem experiència en glaceres, el fet de fer el cim estil caminada popular ens donava seguretat. La nostra sorpresa va ser saber que el centre excursionista només s’ocupava de deixar una pinça dalt del cim per tal de que poguéssim marcar una butlleta de validació per demostrar que realment havíem fet l’ascensió, però que el cim cadascú el feia per lliure. O, si més no, així ho feia el centre excursionista que “gestionava” l’ascensió de l’Aneto. Com que ja estàvem engrescats en fer l’Aneto, vam decidir fer-lo igualment, tot i la nostra nul•la experiència en glaceres...

Vam buscar informació sobre la ruta a seguir, vam llogar grampons per superar la glacera tot escoltant amb atenció com posar-los i com caminar amb ells (teòricament, molt fàcil), i divendres a la tarda vam fer cap a Benasque. Jo estava literalment cagada: entre 5-6 hores de pujada, passar per una glacera sense tenir experiència, superar el famós Pas de Mahoma, saber que cada any algú hi deixa la vida... Com que vam arribar a Benasque d’hora, vam entrar a l’oficina de turisme per recollir algun consell sobre l’Aneto i allà, suposo que sorpresos per fer-los aquesta pregunta i suposo que pensant que no teníem ni idea de muntanya i que potser no estàvem preparats físicament i que potser pensàvem pujar amb xancletes, ens van acollonir una mica i ens van enviar al centre d’informació d’excursionisme. En aquí hi havia un noi molt agradable que ens va explicar la ruta pas a pas (ja la sabíem perquè havíem buscat informació però el noi ens va explicar alguns trucs per saber que no ens equivocàvem ja que l’ascensió no està senyalització, hi ha pilons de pedres d’aquells que, depenent de quins segueixis, vas més per aquí o més per allà i igual en algun moment et passes una desviació i en comptes d’anar a tal lloc vas a tal altre lloc). També ens va aconsellar que, a part de grampons, portéssim piolet perquè, si quèiem a la glacera, els pals no ens salvarien però el piolet igual sí perquè es clava fàcilment al gel i aguanta molt. I ens va animar (l’únic que va fer-ho; inclús el meu germà, que passa bastant de tot, estava preocupat per nosaltres!). Finalment, després de dir-nos que la previsió meteorològica deia que l’endemà faria fred perquè faria molt vent, vam anar a llogar un piolet per cadascú, i vam fer cap al pàrquing del Vado de l’Hospital de Benasque punt de sortida de l’ascensió a l’Aneto. En allà hi havia una caseta d’informació i també vam entrar-hi, per informar-nos no vam quedar, no! I la noia d’allà ens va ben acollonir: que si no havíem anat mai amb grampons doncs xungo, que si no era un cim qualsevol perquè no hi havia un sender sinó moltes pedres a pujar i una glacera, que si tardàvem més de 3 hores en arribar a la glacera que giréssim cua perquè no arribaríem al cim, que si podíem llogar un guia, que si la gent va a la muntanya com si anés a passejar al parc, i bla bla bla Ens va dir que l’endemà, quant tornéssim, li expliquéssim com ens havia anat. Com la de l’oficina de turisme de Benasque, aquesta va pensar que érem novells en muntanya... Això va fer que anés a dormir no cagada, sinó més que cagada i que no acluqués ull en tota la nit.

Per cert, em va sorprendre descobrir que Benasque és com a l’estiu un poble de la platja o com a l’hivern un poble amb estació d’esquí, està a petar de gent. En aquest cas, però, no de gent amb banyadors i xancletes o de gent ben abrigada i amb botes i ulleres d’esquí, sinó de gent amb roba d’esport i xiruques. I les botigues, moltes d’esport, tanquen a les tantes, i hi ha molts bars i restaurants, i costa circular amb el cotxe, bé, que hi ha molt ambient.

El dissabte a les 5 del matí vam pillar el primer bus cap al pàrquing de Besurta (a l’estiu no hi deixen arribar els cotxes). I en allà va començar l’ascensió. Jo volia però no volia perquè estava cagada (ja sé que ho he dit uns quants cops...) Primer vam anar cap al refugi de la Renclusa seguint un marcat sender. Fins aquí bé tot i que és un d’aquells moments en que reflexiones interiorment i dius “déu n’hi do la pujadeta i en realitat l’ascensió comença ara!” Després vam anar cap al Portillón Superior (una espècie de porta que separa el que és una pendent de moltes pedres de la pendent de la glacera). Per arribar al Portillón Superior vam anar enfilant-nos per la muntanya pedres i pedres i pedres amunt seguint pilons de pedretes i vam anar preguntant a la gent però va resultar que molta gent era el primer cop que feia l’ascensió a l’igual que nosaltres. Total, que per por de passar-nos el Portillón Superior i fer cap al pic de Maladeta enlloc de cap a l’Aneto, crec que vam pujar massa ràpid (havíem d’haver anat pujant més suaument direccionant-nos més cap a la dreta) i vam anar a parar a la cresta del portillón i vam haver d’anar-la resseguint (amunt-avall-amunt-avall...) fins arribar al punt del portillón on pots passar a l’altra banda, a la glacera. 3 hores i mitja per arribar fins aquí. La noia de la caseta d’informació del pàrking ens havia dit que si no arribàvem aquí en 3 hores doncs que giréssim cua. Aquest tram és el que a mi em feia més por, la glacera. Li vaig recordar al meu pare i també li vaig dir, mirant la glacera, que era immensa i que podíem patinar i matar-nos, que no teníem experiència en glaceres, i que ja havíem pujat molt i estàvem cansats i només estàvem a la meitat i quedava la baixada... I ell em va dir que, ja que érem allà, ho havíem d’intentar i que no n’hi havia per tant! Jo volia però no volia. Va guanyar ell però, abans de creuar la “porta”, vam esmorzar. I, glubs, glubs, glubs, vam fer cap a la glacera. Pel color, més blanc o més grisós, es veia perfectament què era neu i què era gel i al fons ja es divisava el cim de l’Aneto. En aquí no calia patir pel camí a seguir perquè es veien les petjades de la gent que havia passat. Vam posar-nos els grampons bastant d’hora, a la neu, per practicar una estona amb ells abans de trepitjar el gel. Realment no ho vam trobar complicat i ens van donar seguretat perquè notàvem que ens enganxaven al terra molt fort. Tot i així, jo trepitjava fort per assegurar que el grampó s’enganxés bé... També vaig comprovar que, efectivament, el piolet es clavava a la perfecció al gel i el pal de caminar no. Així que, tal i com ens havien dit a la botiga, el pal a la mà de la pendent sense lligar al canell i el piolet a la mà de la muntanya i lligat al canell per, en cas de caure, deixar el pal i agafar-se fort al piolet i clavar-lo al gel. I, apa, un tros de glacera amunt (quina impressió!), un tros de planejar la glacera, i un trosset de pujada ara ja dins la pujada final a l’Aneto. Uau! Glacera superada! Vam treure’ns els grampons. Jo estava farta de pujar però ja quasi hi érem. Ara venia un altre tros de pujada per pedres, semblant al camí per arribar al portillón, però molt més curt. I finalment, el Pas de Mahoma. Sembla fet expressament: en aquí ja es veu la creu i només falten uns miserables metres per arribar-hi però cal superar aquest tram, cosa que no tothom fa. Tot i que cal passar per unes pedres d’un en un, i hi ha precipici a banda i banda, jo pensava que no em faria por perquè les alçades no em fan res i grimpar m’agrada. Però, renoi!, tant el meu pare com jo vam flipar i vam dubtar en passar, més que res perquè no vam trobar que fós fàcil passar (no podies enfilar-te a les roques i anar fent, jo vaig trobar que eren quasi passos d’escalada i nosaltres d’escalar no en sabem). Aquest cop vaig ser jo qui el va convèncer per passar, ho vam fer rere una noia que anava amb el xicot i que estava tan o més cagada que nosaltres. Ella feia els passos que el seu xicot li anava indicant, horror! durant uns segons va estar parada i cagada! i, jo, com si fós una experta, com que el seu xicot passava bastant d’ella, dient-li que tranquil•la, que no pensés en res, que respirés i continués. A nosaltres ens va anar bé anar rere seu seguint els seus passos perquè sinó igual no haguéssim sabut com passar: agafar-se amb les mans aquí, posar el peu dret en aquell foradet i l’esquerra en allà, no mirar gaire els precipicis, etc. I, sí senyor, ja érem al cim! Guau! Quina alegria! Quina satisfacció! Quin alleugeriment! Havíem tardat unes 6’5 hores, parades incloses, força bé :) Era el moment de marcar la butlleta de validació i de gaudir una estona de les vistes. No feia fred com havia dit la predicció meteorològica. A l’inici mentre pujàvem hi havia boira-núvols que ens havien fet patir una mica però al cim teníem el cel bastant “net”. Estàvem rodejats de cims, però nosaltres estàvem al més alt. Quines sensacions... Vaig tirar les primeres fotos. Sí, les primeres perquè a la pujada ni una foto, només concentració i anar fent xino-xano amunt i prou. Per sort, el meu pare sí que en va fer alguna però a partir de la glacera que és quant se’ns va fer clar. A la pujada vaig consumir 2 coca-coles. No m’agraden l’isostar i les begudes per l’estil, així que tiro de coca-coles per fer passar la son i per recuperar les forces.

La veritat és que m’esperava trobar-hi molta gent fent, com nosaltres, la iniciativa “Fes el teu Everest!” però no va ser així, només un grupet a dalt i prou. Potser perquè la gent surt més el diumenge que el dissabte. Això sí, molts catalans.

No podíem relaxar-nos perquè després de la pujada ve la baixada i havíem de passar novament pel Pas de Mahoma (se’ns va fer més curt i menys difícil a la tornada), per la glacera fins al Portillón Superior on vam dinar (per la glacera vaig passar bé però amb certa por perquè si caus en allà el més probable és que no en surtis viu), per les pedres que sembla que no s’acabin mai fins al refugi de la Renclusa (aquest cop sense passar per la cresta i anant a parar a un riu cosa que no vam fer a la pujada; per cert, al refugi hi havia rucs catalans), i pel sender fins al pàrquing de Besurta. Per baixar vam tardar una hora menys, 5’5 hores. Al pàrquing de Besurta hi havia força gent, inclús famílies amb nens que havien fet excursions per la zona. Esperant el bus vam anar recordant el recorregut i el meu pare em va dir: “ho veus? sempre ho pinten tot molt malament i després no és res!” Aix! per ell tot és fàcil... Vam flipar perquè només d’arribar al pàrquing del Vado de l’Hospital de Benasque i baixar del bus va sortir la noia de la caseta d’informació a preguntar-nos com ens havia anat, realment crec que tenia 0 esperances posades en nosaltres, però també és cert que deu haver vist molta gent que va de sobrada i després res de res.

A les 19:00 ja érem al cotxe. A falta d’una dutxa, vam fer-nos una remullada amb alcohol, vam sopar descansats i feliços com uns anissos, vam dormir (aquest cop sí que vaig aclucar l’ull) i el diumenge al matí vam tornar a casa sans i estalvis.

Doncs res, ja ho veieu, l’ascensió va començar amb pors però va tenir un bon final :)