81 km
6.200 metres de desnivell
4 i 5 de setembre de 2010
De 236 inscrits, 173 van finalitzar la marxa. Nosaltres vam ser els penúltims ocupant les posicions 170 i 171
Una de les paraules que utilitzaria per definir aquesta marxa és CASOLANA per varis motius:
Perquè van implicar-hi a tothom o, si més no, perquè van informant-ne a tothom d’arreu per on passava la marxa:
- A la sortida, animant, no només hi havia l’organització i els familiars/amics/coneguts dels participants sinó tot el poble animant.
- Als avituallaments, la gent era maquíssima. Com és costum, nosaltres anàvem dels últims. Doncs als avituallaments ens deien que anàvem bé! Evidentment anàvem bé perquè, tot i anar dels últims, anàvem dins del temps sense fregar-lo. Però en la majoria de les marxes si vas últim llavors et trobes els avituallaments ja mig desmuntats i la gent amb ganes de plegar. Doncs aquí no. I a l’arribada, que vam ser penúltims, darrera nostre només hi havia 1 senyor i 1 avi, també ens van tractar molt bé.
- A la nit, al passar per algun poble, tot i que eren les tantes de la nit de tant en tant ens trobàvem algú perquè eren les festes de molts pobles d’allà i sempre hi havia algú que ens deia “és cap allà” (ja ho sabíem, perquè el recorregut estava marcat, però era d’agrair).
- Un cop se’ns va parar un cotxe preguntant-nos si estàvem bé. Nosaltres vam pensar que els del cotxe pensaven que estàvem “locos” per caminar de nit i els vam dir que fèiem una caminada. I ells van dir: “Sí, ja ho sabem. Però, aneu bé? No necessiteu res?” Vam flipar amb aquestes atencions!
- Hi va haver un moment en que vam anar literalment últims i van arribar 2 nois i 1 noia i es van posar a xerrar amb nosaltres. Tot caminant amb ells, jo vaig pensar: si nosaltres anàvem últims, d’on surten aquests? I va i sento el meu pare que diu: no sereu el cotxe escombra? Doncs sí, ho eren! Però no venien a posar-nos presses, al contrari, ens van dir que anàvem bé, que anéssim fent, que només volien xerrar amb nosaltres i tal.
Perquè es van esmerçar perquè tot sortís perfecte i ho van aconseguir (de les marxes de 24 hores que jo he fet, que són poques: Matagalls-Montserrat, Olot-Vic, i Llançà, aquesta és la més ben organitzada):
- Els avituallaments eren realment molt variats: coca-coles (un producte que sovint trobo a faltar perquè al seu lloc hi ha isostar i begudes de l’estil i a mi aquestes coses no m’agraden), sucs, fruita molt variada (meló, síndria, nectarines, taronges, pomes, plàtans), entrepans també molt variats (d’embotits, de nocilla), fruits secs, xuxes, tigretons, coca, xocolata, caldo, cafè o cola-cao, xocolata desfeta, i evidentment aigua. Ara bé, si sou de begudes energètiques i barretes, res de res.
- Perquè a la nit no ens perdéssim, van penjar tires fluorescents a les cintes blanques que ens marcaven el recorregut. En tota caminada trobem com a mínim un punt perdedor. Doncs aquí no.
- A l’arribada podies dutxar-te a les dutxes de la piscina del poble i fins i tot anar a la piscina, amb lo bé que va l’aigua freda per reanimar i evitar agulletes! L’endemà jo vaig estar perfecta!
- Vaig marxar ben equipada i carregada perquè, si a la sortida ens van donar la típica samarreta tècnica dins una bossa d’aquestes senzilles per penjar a l’esquena, a l’arribada ens van donar uns pantalons de caminar i una bossa de patates de muntanya (trumfos) boníssimes!
Vam passar per LLOCS XULOS: pobles petits amb encant que mereixerien una visita diürna per apreciar de debò la seva bellesa, per un mirador de la zona, per unes muntanyes que eren com el Gran Canyó de Colorado però en miniatura, etc.
La FORTA CALOR va ser l’única nota negativa de la marxa, però això no depèn de l’organització.
Vam tardar 21 hores 44 minuts i vam tornar encantats. Bé, jo amb mal a la planta dels peus. Vaig arribar caminant fatal. La gent devia pensar que per sobrecàrrega muscular o alguna cosa per l’estil però jo estava bé llevat que em feien mal la planta dels peus, sobretot l’esquerra. Si no hagués estat per això, hauríem tardat menys.
No sé si posar-me una plantilla de silicona a les bambes per no trobar el terreny tan dur i evitar el mal a la planta dels peus o si fer-me mirar si quan camino poso els peus malament... Perquè no és normal que em passi, no? Si és una sortida d’un matí o d’un dia llavors no passa res però si és una sortida llarga per exemple de 24 hores llavors sí. A Llançà em va passar però no tan exagerat, potser perquè en allà el terreny era diferent. A Oliana volia anar amb les botes per evitar-ho perquè tenen la sola més gruixuda però em vaig desdir perquè feia molta calor, abans de començar ja suàvem. En fi, que alguna cosa faré al respecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada