dissabte, 14 de maig de 2011

Traiwalker. Crònica i fotos.

Han sigut només unes hores però, tan plenes de vivències, que sento com si hagués estat fora una setmana.

El que més m'ha calat d'aquesta caminada ha sigut l'ambient, bé, l'ambientasso. Flipant! En varis moments m'ha fet sentir especial i m'ha carregat d'energia... Tant per l'animació en varis punts del recorregut i a la sortida i a l'arribada, com pels voluntaris, els organitzadors, i tots els equips de suport als diferents avituallaments, o els mateixos participants que no anaven a intentar ser els primers sinó a caminar xino-xano, a passar-s'ho bé.


Als moments previs, a Sta Maria de Palautordera hi havia molta gent, però jo no veia ningú. M'anava just de no perdre al meu equip i en Quim i l'Andreu que van venir a presentar-nos en Sergi i a desitjar-nos sort!

Vaig pensar que al ser el primer cop que es feia el trailwalker aquí i amb tota la gent que hi participava, a la sortida hi hauria un caos al registre, al control del material, i a la mateixa sortida amb tota la multitud volent sortir corrents, també dubtava que tot es dugués a terme puntualment perquè hi havia moltes coses programades (brífing, discursos, entrega d'alguns premis, etc, amb la Maria Vasco i en David Barrufet, dos dels esportistes ambaixadors del trailwalker) però, no, tot va anar com una seda. En aquest cas, felicitats a l'organització.

A la sortida tenia molts nervis, més que de costum,  suposo que perquè anava a intentar superar la meva marca personal de 80 kms, doncs bé, al començar a caminar tot passant per un carrer amb gent a banda i banda cridant, tirant fotos, filmant, i més gent, i més crits, i més fotos, i més vídeos, i el carrer que no s'acabava i la gent i els crits i les fotos i els vídeos tampoc, em van passar els nervis de cop. Va ser una sortida realment espectacular.


La primera etapa tenia un dels desnivells més importants però en cap moment vam trobar una pujada molt pronunciada perquè vam passar per molta pista així que vam anar pujant progressivament però suaument. A més, acabàvem de sortir, estàvem frescos, així que vam superar-ho bé. La pluja va fer acte de presència puntualment ara sí, ara no, ara sí, ara no. Jo em distreia veient la currua immensa de gent caminant davant i darrera nostre, i tothom sense presses i amb bon rotllo.




A la segona etapa, passant pel cim del Sui, vam gaudir d'unes vistes del Montseny. No van poder ser espectaculars degut als núvols i a la boira però, tot i això, va ser genial.




Tercera etapa: Pla de la Calma i baixada al Figaró. Superat el pla i abans de la baixada, vam intentar varis cops telefonar al nostre equip de suport, en Lluís i en Jordi. Va ser força complicat degut a la poca cobertura que hi havia però vam insistir una vegada i una altra perquè en aquí era el primer cop que els trobàvem i, a més, els volíem encarregar que ens portessin algunes coses de la Camper que estava a quasi 2 km de l'avituallament perquè era l'hora de dinar i a l'avituallament només hi havia fruita. Per sort, això de que el pàrquing dels cotxes de suport i l'avituallament no estiguessin a tocar només va passar aquí. Al Figaró molts equips es van entaular. Nosaltres només vam menjar algunes barretes.




En aquesta tercera etapa en Sergi ho va passar malament degut a un intens dolor al peu dret que anava en augment. Acabava d'arribar de la Marató des Sables i, clar, no estava al 100%. Tinc gravada a la ment la cara de dolor que posava a cada passa de la baixada fins al poble. En aquí ho va deixar perquè si hagués continuat només hagués aconseguit agreujar la seva lesió i, com que érem encara molt al començament, hagués sigut un miracle que hagués arribat al final. Estàvem predestinats a ser un trio i no un quartet: en Quim va i agafa tendinitis 1 setmana abans del trailwalker i en Sergi, que ens fa un favor acceptant de venir tot i dir-li en Quim a última hora i no conèixer-nos a la resta, va i el deixem ko... En aquest moment em va baixar una mica la moral. Per sort, al Figaró hi havia gent animant + les filles de la Maria + la meva mare i la seva amiga Marta + el nostre equip de suport, això va ajudar a carregar piles. I la Maria, el meu pare i jo, vam continuar.




La quarta etapa, déu n'hi do. La pujada a La Trona és una senyora pujada per un dret corriol i, clar, ja portàvem alguns kms a sobre... En aquí vam conèixer a l'equip de les belgues, una de les quals era simpatiquíssima, amb qui després ens aniríem creuant fins pràcticament al final, i a en Ramon de ByNepal que no parava de xerrar, gràcies a ell la pujada se'm va fer amena. I, superada la pujada, va i trobem a 2 coneguts de la Maria: l'Esteve de corredors.cat i la Montse, amb un avituallament improvisat amb coses per picar i begudes per a tots els participants, mil gràcies. Després, a planejar una mica, a passar per la bonica zona de St Miquel del Fai i a baixar fins a St Feliu de Codines. Quina rebuda més guai, ens van fer passar pel mig d'una batucada! Ara bé, en aquí esperava trobar pasta per sopar i a última hora va i es veu que van decidir canviar-ho i van treure la pasta d'aquí. Em va caure el món a sobre! Sort que el nostre equip de suport ens va preparar uns entrepans de formatge, nocilla, etc, i vam poder entaular-nos a la Camper. Ah! i la Maria va tenir una agradable sorpresa al veure que en allà hi havia el seu Robert. A partir d'aquí va acompanyar al nostre equip de suport a quasi la resta dels avituallaments.




A la cinquena etapa, tot i ser una de les fàcils per tenir poc desnivell, em vaig ratllar molt. Es va fer de nit, però no per això em vaig ratllar, sinó perquè quasi no hi havia cintes per seguir! La Maria em va intentar animar varis cops sense èxit. Un cop vam començar a cridar a uns equips del davant que, en comptes d'agafar un corriol a mà dreta, continuaven recta per una pista ampla. Després, enmig d'un estret corriol, al cap d'una llarga estona caminant i caminant sense veure cap cinta vam començar a dubtar de si anàvem bé, ens vam parar, vam mirar el roadbook, vam estar discutint si fer marxa enrere o seguir endavant, i mentrestant van arribar alguns equips que estaven com nosaltres, feia estona que no veien cap cinta i dubtaven d'anar pel bon camí. Per sort, al cap d'una estona, el meu pare que havia seguit una mica endavant a investigar, va cridar: aquí hi ha una cinta! Però més endavant, agrupats amb aquests equips, ens va tornar a passar el mateix: no es veien cintes per enlloc i no sabíem si anar per aquí o per allà. I, novament, mentre tots junts divagàvem, van arribar més equips. Opinions per aquí, roadbooks per allà, gps, de tot, per arribar a trobar el bon camí. I, cada dos per tres, estàvem dubtant i buscant inútilment cintes. Aix, quants nervis, i quanta pèrdua de temps! I, per arrodonir aquest tram, quant faltava poc per arribar a Sant Llorenç Savall, es va posar a ploure però vam creure que no valia la pena posar-nos les capelines per lo poc que tardaríem en arribar i... vam arribar ben xops! L'equip de suport ens esperava preocupats per nosaltres degut a la pluja i també perquè al recinte on havia l'avituallament de tant en tant es quedava sense llum. Per fi, en aquí vam poder menjar sòlid consistent, pasta! I després vam anar a canviar-nos de roba a la camper (adéu a la samarreta vermella de l'equip :( i hola a les botes de muntanya per així mullar-me menys els peus) i vam estar esperant una estona a veure si deixava de ploure però, al veure que no i abans de que la son s'apoderés de nosaltres, vam decidir no perdre més temps i continuar. En aquí, degut a la pluja i que era de nit, molta gent va decidir parar una estona a dormir.




Fins aquí vam anar bé, sense pressa però sense pausa, anar fent només aturant-nos alguns minuts als avituallaments. Comptant també les parades, ens sortien uns 4 km/h. A partir d'aquí, amb 60 kms a sobre, a cada etapa vam anar baixant una mica el ritme i als avituallaments vam anar parant-nos més estona.


Sisena etapa, entrada al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac: una etapa dura pel que ja portàvem fet, perquè era de nit, per la pluja i per la curta però pronunciada pujada a La Mola, bé, al Coll d'Estanalles que és com pujar unes escales amb uns esglaons mooolt alts. La duresa de l'etapa va fer que hi posés tots els meus sentits i, conseqüentment, que no m'entrés son ni em ratllés ni res, només a caminar vigilant cada passa i tot escoltant els esbufecs de la Maria i els meus, i els crits del meu pare dient "cinta" cada cop que en veia una perquè estiguéssim tranquil·les sabent que anàvem pel bon camí. L'equip de suport ens va dir que havia sigut també tota una aventura per ells arribar fins allà. Clar, carretera estreta, amb corbes, amb pujada, de nit i amb pluja.




La setena etapa, tot i ser curta i de baixada, se'ns va fer llarga. A més, a mi em va entrar una son horrorosa... No sé com no em vaig entrebancar ni res perquè cada dos per tres els ulls se'm tancaven... A mig camí la Maria va tenir una idea genial: que mengés els pistatxos que portava per entretenir-me i no adormir-me. I, sí, no tenia gana però mentre caminava vaig anar rosegant els pistatxos i això em va anar bé per treure'm la son del damunt. Cap al final, vam flipar: hi havia una noia que feia i desfeia el camí, talment com un gos, ara marxava, ara tornava! Resulta que era massa forta en comparació a la resta del seu equip i, per no avorrir-se, doncs això, corria endavant i després enrere per retrobar-se amb el seu equip. No sé pas quants kms va arribar a fer en tot el trailwalker... Li haurien d'haver donat un premi per haver fet més kms que ningú! En aquí no ens va ploure però de tant en tant apareixia la boira. I, per fi, en aquesta etapa se'ns va fer de dia i, també per fi, vam començar a divisar el petit però xulíssim poble de Mura. En aquí vam esmorzar... pasta! je je je! I vaig despertar al nostre equip de suport que trencava el son a la camper :)




Buf! Vuitena etapa: vam sortir molt contents admirant el xulíssim poble de Mura i el seu entorn, i després la curiosa casa rural del Puig de la Balma enganxada a una paret de roca plena de balmes, però després les 3 mini pujades que ens esperaven amb les seves corresponents baixades per nosaltres van ser com fer 3 everest a pas de tortuga. Vam tardar 4 hores i pico a fer només aquests 13 kms senzillets, de tant en tant passats per aigua (la pluja ens va acompanyar el dissabte, a la nit, i fins i tot el diumenge, ja ho veieu). A Rellinars el nostre equip de suport estava acompanyat pel Robert (el company de la Maria), ma mare i la seva amiga Marta i... en Genís (el meu company) i el meu Bitxo (el meu estimat gos). Els esperàvem a l'arribada però no al control d'abans! Una agradable sorpresa després de l'etapa que acabàvem de fer. I més sorpreses: coca boníssima i cireres que m'encanten. Després de tantes hores consumint bàsicament barretes nostres i taronges, pomes i platàns de l'organització, els gustos diferents són moolt benvinguts! Devia estar bastant fatal en aquí perquè vaig anar a la camper a recuperar les bambes per fer front a la darrera etapa (semblava que la pluja la deixàvem enrere, així que adéu botes de muntanya) i després no sabia trobar l'entrada a l'avituallament, vaig entrar a dos llocs i res, i morta de vergonya ho vaig demanar a uns nois que descansaven a fora, no sé pas què devien pensar de mi...




La novena etapa la vam fer acompanyats del Bitxo. Només 11 kms però ara sota una forta calor i molt a poc a poc perquè els peus de la Maria s'anaven queixant. Jo notava tots els meus músculs a punt de petar però encara tirava prou bé. Cap al final la Maria es va ratllar perquè en un moment donat ens vam trobar en aquella situació en que pensàvem que ja arribàvem i, no, encara faltava. I en alguns moments vam estar dubtant de si anàvem bé, tot i que no va ser tan exagerat com a la cinquena etapa. I, finalment, vam arribar als peus de Montserrat!




Igual que la sortida, l'arribada va ser espectacular. Just abans de la línia de meta, al carrer hi havia gent animant, amb instruments de música, senyeres, etc. Vam creuar la línia de meta acompanyats del nostre equip de suport, rodejats de fotògrafs mentre un speaker anunciava que arribava l' equip 40 xino-xano: caminant per la pau, format pels caminadors Maria Batalla, Sergi Piquer en substitució de Joaquim Verdalet, Lluís Tuneu i Carme Tuneu i l'equip de suport Lluís i Jordi Pratdesaba, que va aconseguir 1.831€ en donatius per a Intermón a Oxfam i que ha acabat la marxa en 58è posició amb un temps de 30 h 44 m 20 s. Després, enmig d'aplaudiments, pujada a l'escenari a fer més fotos, entrega d'una medalla a cada membre de l'equip, entrega d'un diploma per a tot l'equip, més fotos ara al costat del crono del trailwalker, i a respondre una mini enquesta dels organitzadors sobre com ens havia anat tot. I, per acabar la celebració, el nostre equip de suport ens remulla vestits sota la dutxa de la camper.




Una altra cosa bona a agrair a l'organització és que ens poguéssim dutxar a l'arribada. Després de tantes emocions viscudes i amb el cansament a sobre, és tot un privilegi. I, per arrodonir-ho, la meva mare va preparar dinar per a tots i ens el vam cruspir còmodament dins la camper, tot observant com anaven arribant altres equips. Després, cap a casa dutxats i amb la panxa plena, i feliços per haver arribat. Infinites gràcies a CampuRent per cedir-nos la Camper, al nostre equip de suport per la paciència, l'ajuda, el bon humor, etc, i a tota la gent que d'una manera o una altra va contribuir a crear l'ambientasso del trailwalker.






Evidentment l'organització ha fet coses bé i coses millorables, però jo n'estic força contenta, van aconseguir que la marxa fós una gran festa, amb gent d'arreu d'Espanya (València, País Basc, Rioja, etc) i també amb alguns de fora (japonesos, belgues, etc). Del que menys contenta estic és del menjar dels avituallaments (n'hi havia per a tothom però, llevat de la pasta a 2 punts, bàsicament hi havia fruita i, tot i tenir l'equip de suport, com que la marxa era llarga, penso que hi hauria d'haver hagut barretes, entrepans o alguna altra cosa sòlida arreu), i també va saber greu que l'equip de suport no s'endugués la samarreta del trailwalker de record.

Dels 210 equips participants, només 89 equips van arribar complets i amb 2/3/4 membres van arribar 143 equips. I és que la marxa va ser dura, 103 kms amb un desnivell positiu de 4.400 m, i passada per aigua. A nosaltres no ens va afectar però alguns equips es van perdre perquè algú va canviar cintes de lloc, i d'altres equips els van fer esperar algunes hores en algun avituallament per la pluja...

Sorprenentment no vam quedar dels últims! Estem acostumats que tothom corre i que nosaltres caminem i, clar, arribem últims però en aquí, com que tothom anava a passar-s'ho bé, no a batre marques, i també com que molts equips van parar a dormir una estona, vam arribar bastant dels primers. També, sorprenentment, 0 agulletes i 0 ampolles, i això que cap al final pensava que els músculs em petarien! No m'ho puc creure, fa 15 dies als 80kms del Cap de Creus vaig estar 3 dies ko i aquí, amb 100 kms, va i no tinc seqüeles! Serà pel ritme, que mai vam apretar? Serà per les vitamines supradyn que em va recomanar en Quim? I la Maria i el meu pare, ídem!

Sergi, recupera't i a pels Monegros i, Quim, ànims i l'any vinent sí!

Doncs bé, amb una baixa, però repte esportiu assolit i amb ganes de repetir!





Més cròniques i fotos a:

El trailwalker va ser notícia a:

Molta més informació al facebook i a la web del traiwalker