Per 3r any consecutiu, amb el papa hem participat a la Marxa del Cap de Creus. El 2010 la vam fer sols (bé, en Pere i la Carme també hi eren però encara no ens coneixíem), el 2011 amb en Pere i la Carme, i enguany hem sigut una bona colla: l'Enric T, en Josep V, la Tània, en Miguel i la Magalí, en Pere i la Carme, el papa i jo.
Aquest any la marxa ha experimentat alguns canvis perquè ha entrat a formar part de la CCCR (Copa Catalana de Caminades de Resistència) i arran d'això s'hi ha inscrit molta més gent, han eliminat alguns trams d'asfalt, han millorat els avituallaments, etc. A part de tot això, l'han allargat uns kms més, i l'han senyalitzada permanentment amb pintura verda i vermella perquè qui vulgui pugui fer-la per lliure qualsevol dia de l'any. Nosaltres repetim, repetim i repetim perquè creiem que és una de les millors marxes del calendari (pel contrast mar-muntanya, pels pobles, les cales i muntanyes per on es passa, per les vistes...) però també una de les més dures (pels kms, pel desnivell, per alguns trams tècnics...).
Característiques:
87 kms
6.000 m desnivell acumulat
400 participants inscrits
297 participants van acabar
nosaltres vam tardar 20h 45m (bé, el Miguel només 13 hores, un crack), 1'5 hores més que els altres anys però enguany hi havia més km
Track de l'Enric:
Un any més, amb l'excusa de la marxa, vam passar part de la Setmana Santa a Llançà, enguany la nit d'abans i la nit de després. I vam aprofitar per anar al briefing (la presentació de la marxa) on, a més de donar-nos informació sobre la marxa i d'explicar-nos què hi ha d'interessant al Cap de Creus (fauna, flora, arquitectura, etc), un noi ens va recomenar els exercicis "hipopressius". Jo no n'havia sentit a parlar mai però, segons va dir, és el futur (ni abdominals ni estiraments, sinó hipopressius) i ja hi ha molts esportistes importants (com el triatleta Roberto Mayoral) que en fan. He estat buscant per internet i he trobat, per exemple, aquest article que explica què son i perquè serveixen i, el més important, aquest vídeo per aprendre a fer-ne alguns. I, després de l'instructiu briefing, com que la "iaia" de la pensió on estàvem ens va dir que, després de molts anys, Llançà havia recuperat la processó, vam anar a treure-hi el cap. I finalment cap al llit a descansar per estar en forma per la marxa de l'endemà.
Jo estava cagadeta, cagadeta, cagadeta. En comptes de descansar els dies previs, resulta que només feia 15 dies de la també caminada de resistència Muntanyes de Prades i 3 dies abans havia fet 26 kms. Així que no tenia clar com respondria el meu cos a una nova matxacada. Al final ho vaig aconseguir, sí, però patint mooolt, diria que va ser la 2a caminada on més vaig patir (després de la meva primera marxa de resistència que va ser la Matagalls-Montserrat 2009).
Abans de la sortida vam esmorzar en un bar i, potser per donar-me forces, allà hi havia una còpia del meu Bitxo (un westy). Després, posicionats a la sortida, amb el papa vam estar buscant sense èxit a l'estrangera rossa i el seu company que vam conèixer a Muntanyes de Prades, segurament quant menys ens ho pensem els trobarem en alguna marxa. I, per fi, el tret de sortida va permetre que els nervis marxessin i que comencéssim a caminar.
Vam passar per algunes platges de Llançà i fins al Puig d'Esquer, la primera pujada, vaig anar bé. Però, ai!, d'allà fins a Llançà vaig patir perquè després de menjar-me un donut en comptes de tenir un dia rodó vaig tenir punxades de flato, i a sobre aquí era on havien allargat la marxa respecte les edicions anteriors (amb ascensió a St Silvestre) i se'm va fer etern. No em va agradar gens aquest "petit incident" tan al començament. Però, evidentment, després d'un avituallament tot es veu millor.
Després del dinar a Llançà, vaig "abandonar" la colla (i algun altre cop també; el meu pare ja està acostumat a que li faci) per reemprendre la marxa abans que ningú. Volia començar a fer la pujada a St Pere de Rodes xino-xano evitant que després de menjar, un cop més, em tornés a aparèixer el flato (no és que mengés gaire però, entre que estic acostumada a menjar mooolt a poc a poc i en aquestes ocasions no ho puc fer, i que amb la panxa plena em costa tirar, després de menjar he d'anar una estona a ritme lent). Els altres no van tardar en atrapar-me i després, tots junts i seguint el meu ritme ralentit, superant algun tram més dret que d'altres, com Roca Miralles, vam arribar a Sta Helena i a St Pere de Rodes.
Després d'una petita pausa per immortalitzar el moment i les vistes, petita però dura ascensió a St Salvador per emprendre la part més xula de la marxa, però també la més tècnica. Una carena rocosa amb esplèndides vistes a banda i banda que se supera amb petites grimpades. I avall que fa baixada.
Ara venia el moment de fer una gran volta per arribar a Cadaqués: pujar al Coll de Pení, fer una llarga pista de baixada fins a Cala Jòncols, fer una petita pujada que a aquestes alçades de la caminada pesa bastant, per baixar ara sí fins a Cadaqués. És una gran volta però es pot augmentar una mica el ritme perquè no hi ha trams tècnics ni grans pujades i ja s'ha superat la part més dura de la marxa. En aquí el meu coco estava feliç però el meu cos no tant, els músculs de les meves potes s'estaven carregant.
A Cadaqués, al km 57'8, mentre sopàvem la nit ens va caure a sobre, així que per reemprendre la marxa vam encendre els frontals. I, al cap de no res, una pluja fina també ens va caure a sobre, així que ens vam posar els impermeables. Ja ben equipats, vigilant de no perdre'ns, xino-xano, vam arribar al Far del Cap de Creus.
Ara venien 12 kms de pujadeta/baixadeta constant fins arribar a St Baldiri, que cada any se'm fan un calvari. En aquesta ocasió, sort de la companyia i la conversa de l'Enric!
Tot i que les baixades m'agraden, la baixada fins al Port de la Selva se'm va fer dura perquè, a més de cansament, tenia els músculs de les meves potes a punt de petar i, en pla, encara, però amb desnivell fatal. En aquí la meva companyia va ser la Magalí, bé, companyia física, perquè poques paraules vam articular vigilant de no matar-nos en la foscor de la nit per culpa d'alguna pedra de la dreta baixada ja que el cos no estava en condicions com a l'inici.
Bueno, recta final resseguint el camí de ronda, passant pel Far de S'arenella i per vàries platges, per arribar finalment a Llançà. En aquí se'ns va girar una forta tramuntana i a sobre de cara que va fer que haguéssim de treure forces d'on ja no en tenim per arribar a la meta. Entremig no vaig poder evitar somriure al veure un Mastí dels Pirineus dormint plàcidament en un càmping sense immutar-se al nostre pas pel soroll dels bastons, una tendra imatge, la d'un gos immens dormint com un nen petit.
A l'arribada em van passar tots els mals. Bé, tots, tots, no. Els meus músculs de les potes cridaven ben fort. Però, degut a aquest dolor, no vaig patir son (que és un dels meus enemics en aquestes marxes). I no havia pogut silenciar els meus músculs perquè en els darrers 30 i pico kms no vam trobar cap ambulància, ni a l'arribada. Així que, un cop a la pensió, una dutxa, unes fregues amb alcohol (el remei que sempre predica el meu pare), la mostra de fisiocrem que ens van donar a la marxa, i perquè no tenia res més a mà! Vaig pensar que l'endemà m'aixecaria fatal però no, no vaig tenir agulletes. Això sí, vaig passar 2 dies molt cansada i amb molta son. Però, al cap i a la fi, les "conseqüències" de la marxa van ser més lleus del que pensava.
Enguany l'organització ha tingut una bona idea al donar per dinar macarrons en safates envasades individualment i per sopar un arròs amb bolets boníssim també en safates envasades individualment, i a diferència dels darrers anys hi havia coca-cola a tots els avituallaments. Els avituallaments, doncs, molt millor. Els voluntaris bé, a destacar un francès que sempre es preocupa pels marxadors, jejeje (l'any passat a Cadaqués ens va preguntar què ens semblava la marxa, enguany a St Baldiri el perquè la coca-cola agrada tant). Pel que fa a la senyalització, enguany a la nit costava de veure, ni les noves senyals verdes i vermelles permanents ni les cintes grogues temporals eren fosforescents, en aquest cas, millor la fletxa blanca dels darrers anys. I, pel que fa a la meteorologia, molt bé. Cada any en algun moment de la marxa ens ha plogut. Enguany que pensava que quedaríem xops, va ploure només una mica a la nit. I, de dia, va ser l'any que millors vistes vam tenir perquè el sol va lluir en un cel ben serè però tampoc va fer molta molta xafogor.
En els punts més turístics, St Pere de Rodes i Cadaqués, la gent se'ns quedava mirant, feia gràcia, algú per la cara que feia devia pensar "colla de sonats", algú altre ens mirava amb admiració, ... i a Llançà just abans de posar als peus al carrer d'arribada un cotxe va preguntar "d'on veniu?" i la Magalí va respondre "de Llançà", jajaja, sí, sí, no ens hem mogut de lloc!
Per cert, gràcies a tots per la companyia, heu fet la marxa més amena i divertida. Felicitar a la Magalí perquè, després del Trailwalker 2011, aquesta ha sigut la seva 2a marxa més llarga i l'ha superat amb escreix! Per altra banda, sap greu per la Tània perquè a Cadaqués va plegar per mal de genoll i ampolles vàries als peus (a en Genís li sol passar i té la teoria que quant agafa mal de genoll després li apareixen ampolles perquè, degut al mal de genoll, no deu posar els peus bé per caminar); ànims per la Matagalls-Montserrat! Pere, ja t'ho vaig dir, la teva recomanació de bambes Brooks Cascadia, un gran encert. Ah! Entre el dinar i el sopar, entre Llançà i Cadaqués, vam anar ara davant ara darrera d'un parell d'avis, un de 60 i pico i l'altre de 70 i pico d'anys, els més grans de la marxa segons ells! Ens vam quedar amb les ganes de saber si a Cadaqués havien continuat o no la marxa...
Fotos:Després del dinar a Llançà, vaig "abandonar" la colla (i algun altre cop també; el meu pare ja està acostumat a que li faci) per reemprendre la marxa abans que ningú. Volia començar a fer la pujada a St Pere de Rodes xino-xano evitant que després de menjar, un cop més, em tornés a aparèixer el flato (no és que mengés gaire però, entre que estic acostumada a menjar mooolt a poc a poc i en aquestes ocasions no ho puc fer, i que amb la panxa plena em costa tirar, després de menjar he d'anar una estona a ritme lent). Els altres no van tardar en atrapar-me i després, tots junts i seguint el meu ritme ralentit, superant algun tram més dret que d'altres, com Roca Miralles, vam arribar a Sta Helena i a St Pere de Rodes.
Després d'una petita pausa per immortalitzar el moment i les vistes, petita però dura ascensió a St Salvador per emprendre la part més xula de la marxa, però també la més tècnica. Una carena rocosa amb esplèndides vistes a banda i banda que se supera amb petites grimpades. I avall que fa baixada.
Ara venia el moment de fer una gran volta per arribar a Cadaqués: pujar al Coll de Pení, fer una llarga pista de baixada fins a Cala Jòncols, fer una petita pujada que a aquestes alçades de la caminada pesa bastant, per baixar ara sí fins a Cadaqués. És una gran volta però es pot augmentar una mica el ritme perquè no hi ha trams tècnics ni grans pujades i ja s'ha superat la part més dura de la marxa. En aquí el meu coco estava feliç però el meu cos no tant, els músculs de les meves potes s'estaven carregant.
A Cadaqués, al km 57'8, mentre sopàvem la nit ens va caure a sobre, així que per reemprendre la marxa vam encendre els frontals. I, al cap de no res, una pluja fina també ens va caure a sobre, així que ens vam posar els impermeables. Ja ben equipats, vigilant de no perdre'ns, xino-xano, vam arribar al Far del Cap de Creus.
Ara venien 12 kms de pujadeta/baixadeta constant fins arribar a St Baldiri, que cada any se'm fan un calvari. En aquesta ocasió, sort de la companyia i la conversa de l'Enric!
Tot i que les baixades m'agraden, la baixada fins al Port de la Selva se'm va fer dura perquè, a més de cansament, tenia els músculs de les meves potes a punt de petar i, en pla, encara, però amb desnivell fatal. En aquí la meva companyia va ser la Magalí, bé, companyia física, perquè poques paraules vam articular vigilant de no matar-nos en la foscor de la nit per culpa d'alguna pedra de la dreta baixada ja que el cos no estava en condicions com a l'inici.
Bueno, recta final resseguint el camí de ronda, passant pel Far de S'arenella i per vàries platges, per arribar finalment a Llançà. En aquí se'ns va girar una forta tramuntana i a sobre de cara que va fer que haguéssim de treure forces d'on ja no en tenim per arribar a la meta. Entremig no vaig poder evitar somriure al veure un Mastí dels Pirineus dormint plàcidament en un càmping sense immutar-se al nostre pas pel soroll dels bastons, una tendra imatge, la d'un gos immens dormint com un nen petit.
A l'arribada em van passar tots els mals. Bé, tots, tots, no. Els meus músculs de les potes cridaven ben fort. Però, degut a aquest dolor, no vaig patir son (que és un dels meus enemics en aquestes marxes). I no havia pogut silenciar els meus músculs perquè en els darrers 30 i pico kms no vam trobar cap ambulància, ni a l'arribada. Així que, un cop a la pensió, una dutxa, unes fregues amb alcohol (el remei que sempre predica el meu pare), la mostra de fisiocrem que ens van donar a la marxa, i perquè no tenia res més a mà! Vaig pensar que l'endemà m'aixecaria fatal però no, no vaig tenir agulletes. Això sí, vaig passar 2 dies molt cansada i amb molta son. Però, al cap i a la fi, les "conseqüències" de la marxa van ser més lleus del que pensava.
Enguany l'organització ha tingut una bona idea al donar per dinar macarrons en safates envasades individualment i per sopar un arròs amb bolets boníssim també en safates envasades individualment, i a diferència dels darrers anys hi havia coca-cola a tots els avituallaments. Els avituallaments, doncs, molt millor. Els voluntaris bé, a destacar un francès que sempre es preocupa pels marxadors, jejeje (l'any passat a Cadaqués ens va preguntar què ens semblava la marxa, enguany a St Baldiri el perquè la coca-cola agrada tant). Pel que fa a la senyalització, enguany a la nit costava de veure, ni les noves senyals verdes i vermelles permanents ni les cintes grogues temporals eren fosforescents, en aquest cas, millor la fletxa blanca dels darrers anys. I, pel que fa a la meteorologia, molt bé. Cada any en algun moment de la marxa ens ha plogut. Enguany que pensava que quedaríem xops, va ploure només una mica a la nit. I, de dia, va ser l'any que millors vistes vam tenir perquè el sol va lluir en un cel ben serè però tampoc va fer molta molta xafogor.
En els punts més turístics, St Pere de Rodes i Cadaqués, la gent se'ns quedava mirant, feia gràcia, algú per la cara que feia devia pensar "colla de sonats", algú altre ens mirava amb admiració, ... i a Llançà just abans de posar als peus al carrer d'arribada un cotxe va preguntar "d'on veniu?" i la Magalí va respondre "de Llançà", jajaja, sí, sí, no ens hem mogut de lloc!
Per cert, gràcies a tots per la companyia, heu fet la marxa més amena i divertida. Felicitar a la Magalí perquè, després del Trailwalker 2011, aquesta ha sigut la seva 2a marxa més llarga i l'ha superat amb escreix! Per altra banda, sap greu per la Tània perquè a Cadaqués va plegar per mal de genoll i ampolles vàries als peus (a en Genís li sol passar i té la teoria que quant agafa mal de genoll després li apareixen ampolles perquè, degut al mal de genoll, no deu posar els peus bé per caminar); ànims per la Matagalls-Montserrat! Pere, ja t'ho vaig dir, la teva recomanació de bambes Brooks Cascadia, un gran encert. Ah! Entre el dinar i el sopar, entre Llançà i Cadaqués, vam anar ara davant ara darrera d'un parell d'avis, un de 60 i pico i l'altre de 70 i pico d'anys, els més grans de la marxa segons ells! Ens vam quedar amb les ganes de saber si a Cadaqués havien continuat o no la marxa...
Vídeo de l'organització:
En Lluís Pratdesaba va fer part del recorregut pel seu compte, en companyia del seu tiet i el seu cosí. Podeu veure la seva crònica i les seves fotos aquí.
Bueno, 2a marxa de la CCCR 2012 al sac, genial! Ara, per a mi, descans de marxes llargues fins el 29 de maig, que tocarà Riudoms-LaMola-Riudoms i, amb només una setmana de marge, la Marxa 7 Cims. El papa prèviament té Pels camins dels matxos. Glubs!
1 comentari:
Ens ha agradat molt la crònica Mª Carme.
Sort que estaves "agonitzant" desde el primer quilòmetre ehhh!!, mirala acabant la marxa i sense agulletes .
Ksum aquets de Manlleu!!
Ens veiem.
Publica un comentari a l'entrada