21/09/2013 IV Marxa de resistència entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà

Primer any que fèiem aquesta marxa. De fet, aquesta era la primera vegada que formava part de la CCCR. No és de les més dures però la calor ens les va fer passar punyeteres.

Marxa de resistència entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà:
55,8 km
4.300 m de desnivell acumulat
El papa i jo vam tardar 12h 46m

Com el seu nom indica, la marxa passa per punts de la comarca de l'Alt Camp i de la comarca de la Conca de Barberà. A nosaltres ni tan sols ens sonava el poble on començava i acabava la marxa: El Pla de Santa Maria. Ara, gràcies a la marxa, coneixem una mica aquesta part de Catalunya.

Vam començar per una pista i, just quant començava a pensar que la marxa era poc interessant i li vaig fer notar al meu pare i ell em va dir que estava igual, vam agafar un corriol de pujada que, com més a prop del cim ens portava, més ens agradava (més dret i més dificultat) però més embús encabia (normal, ja que estàvem als primers kms i encara anàvem tots molt junts). Fet el corresponent cim, es va acabar l'embús ja que a la baixada tothom corre (i a vegades desapareixen tan ràpid que sembla que volin) i ja no vam trobar més embussos en tota la caminada (lo típic, com més kms fets més distanciats els participants). Això va ser la tònica de la marxa: massa pista i pocs corriols pel nostre gust. Com a mínim, les pistes no eren planes sinó que feien una mica de puja-baixa i els pocs corriols que vam fer van ser ben entretinguts i curts però drets, de fet, em sentia estúpida però després de tanta pista "fàcil" em movia pels corriols d'una manera força maldestre! I encara una altra tònica de la marxa: poca vegetació i, la veritat, un paisatge bastant monòton però d'aquesta manera teníem un regal cada cop que assolíem els punts més alts (St Ramon o això crec recordar, Selmella, Montclar, i Miramar) perquè llavors davant nostre teníem vistes del mar, de molins de vent, de vinyes, d’altres cims propers i Montserrat a la llunyania, en definitiva, vistes del Camp de Tarragona (una gran extensió plana). Una de freda i una de calenta, jajaja, però tornaria a fer la marxa.

El més xungo va ser la calor. Realment va ser un encert que la marxa comencés al matí ben d’hora perquè a la que va sortir el sol va començar la calor i com més anava el dia més xafogor i menys arbres i menys ombres... Les 2 primeres pujades (St Ramon o això crec recordar, i Selmella) encara les vam fer a la fresca i/o per zones ombrívoles. Però St Miquel de Montclar cap allà al km 20 i poc ja no. Aquest cim de "només" 948 m el vam fer en plenes hores de sol així que no va ser fàcil: la calor i el corriol de pujada van ser una mala combinació. Però, bé, xino-xano s'arriba a tot arreu. I, un cop dalt i vista l’ermita i les runes de la torre de defensa, encara vam tenir esma de desviar-nos de la marxa un moment i carenejar una mica per arribar-nos fins al vèrtex que també corona St Miquel de Montclar. Amb això tenim un 100 cim més :)  Després, bàsicament pista sota un sol asfixiant fins arribar a l’avituallament del dinar. Aquest va ser un tram que se’m va fer etern: per la pista, per la monotonia del paisatge i perquè tenia ganes de parar perquè estava farta del sol però, nooo, vaig anar fent tot intentant ocupar la ment amb altres coses que no fossin la marxa i la calor. El dinar, a Barberà de la Conca, va estar súper bé: taules, cadires, entrepans variats, begudes variades, lavabo i, el més important, ooombra! Feia pal aixecar-se i, de fet, molta gent s’hi va estar una bona estona però nosaltres vam estar-hi el temps just i necessari. Al reprendre la caminada, baixón moral al veure que altra cop tocava pista i sol però, sorpresa!, la darrera pujada, Miramar, va ser per una zona ombrívola, genial! La pujada se les tenia però a l'haver-hi sombreta i a l'haver repostat durant el dinar, va semblar que el meu cos retornava a un estat decent i vaig fer aquest tram molt millor del que a priori em pensava. Finalment baixada per pistes vàries fins al Pla de Santa Maria, on tampoc vam ensopegar calor perquè ja era a finals de la tarda. Aquí el meu pare es va entretenir tastant raïm d'algunes vinyes.

A destacar els avituallaments d'aquesta marxa, que van ser realment esplèndids. Croissants de xocolata, entrepans, fruita, etc. Per beure: vi, cervesa, sucs, coca-coles, begudes isotòniques, i evidentment aigua. Amb la calor que va fer, és d'agrair tanta varietat i abundància de beguda.

Un cop més, gràcies a una marxa, he trepitjat punts de la geografia catalana que desconeixia i que, com tots, tenen el seu què.

Com a anècdota comentar que anant en cotxe fins al Pla de Santa Maria ens vam liar per terres tarragonines i tornant en cotxe fins a Manlleu ens vam liar per terres lleidatanes, vam trobar com un forat negre entre Igualada i el Pla de Santa Maria tant anant com tornant i el que havia de ser un plis-plas amb el cotxe va ser tota una volta turística. De tornada tan em feia però d'anada em va entrar cert nerviosisme pensant que igual no arribàvem a l'hora per fer la marxa...