dimarts, 2 de juny de 2015

23/05/2015 5a Marxa dels Dips (CCCR)

61 km
5.915 m desnivell acumulat

Per a nosaltres aquesta és una de les marxes xules de la CCCR i també una de les dures. És peculiar... Consta de 3 bucles, cadascun amb sortida-arribada al poble de Pratdip i cadascun més llarg que l’anterior. I és que Pratdip és un petit poble que està a tocar de la costa, de Miami Platja, però tela la de muntanya que té!

Enguany a la sortida l’organització ens va comentar que dalt les muntanyes hi feia molt vent però que no modificava el recorregut ni res perquè la Generalitat i/o el Servei Meteorològic no havia activat cap alerta. Ens va dir que vigiléssim a les carenes, sobretot perquè el vent era intermitent (podia haver-hi calma i, de sobte, una forta ventada), i que endavant.

Dips

Jo vaig disfrutar molt fent el 1r i el 2n bucle. Feia molt vent, sí, i era molt empipador perquè realment quasi et tirava per terra però el vent també feia que no notéssim la calor i sobretot que gaudíssim d’unes esplèndides vistes com mai havíem tingut en cap altra edició d’aquesta marxa! En aquesta marxa sempre ens havia plogut una mica en un moment o altra, sempre hi havia boira/núvols en algun punt o altre, i per primer cop ho vam veure absolutament tot, en tot moment vistes al mar i a un munt de muntanyes i més muntanyes, la que trepitjàvem en aquell moment, la que trepitjaríem més endavant, i les que malauradament no coneixíem i potser no arribarem a conèixer, espectacular tot plegat! Són muntanyes diferents a les que estem acostumats, majoritàriament amb arbustos baixos, amb moltes pedres, potser no són molt altes però no tenen desperdici, hi ha corriols empinats, grimpades, formacions rocoses amb formes estranyes, precipicis, hi ha de tot!

Dips

El 1r bucle “només” és d’uns 9 km i és una ascensió fins l’anomenat Puig de la Cabrafiga. La pujada és força dreta i enganyosa ja que varis cops et penses que ja ets dalt però no, no és res més que un petit pla que després et mostra més pujada. Vam anar fent en fila índia tots els participants uns rere als altres i dalt poca estona vam ser-hi degut al vent, però quines vistes! Entretingut i guapo el 1r bucle, però vaig acabar amb tantes esgarrapades a les cames degut als arbustos baixos que envoltaven els estrets corriols i que inevitablement m’anaven fregant mentre anava avançant pel recorregut de la marxa, que quan al wc del pavelló de Pratdip m’hi passava aigua per treure’n la sang va i una noia em pregunta si havia caigut, res, una servidora que té la pell sensible...

Dips

Si el 1r bucle és dur pel desnivell (pujada i baixada força assassines amb pocs kms) i pel terreny (moltes pedres per posar a prova els turmells), el 2n bucle, d’uns 15 km, és tant o més dur per una grimpada que hi ha a l’ascensió i per una llarga, pronunciada, i tècnica baixada. Però ho vaig fer tot molt feliç, gaudint en tot moment del terreny i del paisatge, sobretot a la grimpada. Si els altres anys ja disfrutava a la grimpada tot i no veure en detall el terreny degut a la boira i als núvols, enguany ha sigut la bomba això d’anar pujant roques amunt de 4 potes veient precipici per aquí, roca rara per allà, forats més enllà, roques gegants esperant a que em decidís a superar-les per alguna banda, el mar darrere... ara, al poder apreciar cada racó seu, la considero encara més dura aquesta grimpada. Dalt, novament vent i bones vistes, i més arbustos baixos preparats per atacar-me en un extens molt extens terreny amb suau pujada (en allà sempre em sento com si estigués a la Lluna, i no és broma). Després pràcticament pista fins arribar a l’avituallament de Llaberia. I, abans de retornar a Pratdip, una “bona” baixada, amb cordes en alguns punts, sorra per patinar i anar de cul a terra, alguna roca grossa a superar, vaja, una baixada ben entretinguda.

Dips

Acabats el 1r i 2n bucle, encara no s’ha superat l’equador de la marxa i un està força KO, s’ha fet la part més dura. Però toca continuar. El 3r bucle, d’uns 37 kms, és el més llarg però el de més bon fer. Si al 1r i al 2n bucle el vent ens va acompanyar, al 3r bucle poc acte de presència va fer. Això vol dir que va tocar xafogor, superable perquè de tant en tant hi havia sombra i als cims un pèl de vent, però algo de calor vaig passar... Hi ha anys en que la primavera és plujosa i hi ha anys en que la primavera és seca. Hi ha anys en que aquests mesos toca caminades passades per aigua i hi ha anys en que aquests mesos toca caminades sota un sol asfixiant. Enguany, si més no de moment, estem en el segon cas. Al 3r bucle, amb la calor i el cansament, no vaig anar tant feliç com al 1r i al 2n bucle, això vol dir que tot i que també passàvem per llocs xulos i se’ns oferien magnífiques vistes, més que per això vaig estar per a la "feina", per anar avançant xino-xano intentant obviar la calor i el cansament. Anar de Vandellós a Llaberia (podríem dir que la darrera pujada) va ser un pèl dur, sort que entremig hi ha un fantàstic avituallament en un refugi amb una temperatura agradable, còmodes sofàs, i tiberi refrescant. Després vam fer el darrer “esglaó” i vam encarar una bona baixada fins al darrer avituallament. Ja només quedava el tram final, força planer i bàsicament per pista, amb una baixada per acabar. Quina sorpresa en adonar-nos que aquí també teníem vistes al mar, jajaja, en aquí cada any hi havia boira/núvols i no vèiem gaire enllà... En aquí se’ns va unir en Pere de Lleida, ell i el papa van anar xerrant i avançant a bon ritme, i jo darrere seu intentant no perdre’ls de vista, per sort, per fi hi havia una temperatura ideal, ni calor ni vent fred. Tant xerrar ells dos va i no van veure el corriol que conformava la darrera baixada, els vaig haver d’avisar. Vam entrar a Pratdip després de 14 hores i 39 minuts. En allà ens esperava un bon sopar (a escollir callos, entrepà d'hamburguesa, truita, salsitxes, ...) i una bona dutxa.

Sens dubte, una de les marxes de la CCCR per repetir.



3 comentaris:

MMC73 ha dit...

Reus-Prades-Reus
En el control de la Mussara faig broma amb unes dones de l'organització sobre les moltes sorpreses que guarda el recorregut.El paratge del refugi sembla molt bonic, però ara toca baixar. La baixada és tècnica, molt tècnica; el camí de les tosques és llarg i ple d'unes pedres molt perilloses.Inicio la baixada amb precaució.El més dur ja està fet i ara toca fer un descens amb prudència. Un revolt, dos, tres...Uns companys de marxa van per davant, uns revolts per davant quan trepitjo malament i em torço el tormell esquerre, i en intentar recuperar l'equilibri amb el peu dret ensopego amb una altra pedra i volo literalment cap a la banda esquerra del camí. Xoco amb les roques que voregen el camí. Em surt un crit esfereïdor que atura als companys que pregunten que passa sobre els seus caps. La meitat del meu cos a queda dins dels arbustos i intento desfer-me dels branquillons i m'assec uns instants. Contesto als companys que no passa res, que he caigut i que tot està bé. Però no tot està bé i encara no ho sé. M'aixeco i observo tota la cama esquerra magullada i ferides aquí i allà per tot el cos. Però moltes vegades el pitjor és el que no es veu. Per davant 20 quilòmetres i el control més proper força lluny. Continuo baixant per un empedrat que em fa estar amb els cinc sentits posats a cada pas. No passen un parell de quilòmetres de baixada i una punxada em travessa el recte femoral de la cama dreta. M'aixeco el pantaló i observo un blau del tamany d'un donut. Has begut oli nano!!, em dic. L'impacte ha estat en aquesta part de la cama i el dolor ha despertat per a engarrotar-me la cama. Si aquest impacte hagués estat uns centímetres més avall el genoll s'hagués fet mistos. Continuo, arribo finalment a Vilaplana amb un dolor intens a diferents parts del cos: el canell dret, les magulladures del pit, de les cames i el recte femoral que em bull i està dur com una pedra. La meva primera intenció és apropar-me a l'ambulància -d'un cridaner color verd-, però estan atenent a dues noies; una d'elles amb un embenat aparatós al genoll. Decideixo passar primer per l'avituallament i després apropar-me a l'ambulància. Quina no va ser la meva sorpresa quan vaig veure marxar l'ambulància davant dels meus ulls. Bec una mica i inicio de nou la marxa camí de l'Aleixar. El poble és a prop de Vilaplana, però se'm fa molt i molt llarg. La calor de les cinc de tarda és terrible. La sortida del següent poble tenia una darrera pujada cimentada que em va acabar de passar factura. Apreto les dents, ruixo amb aigua les ferides i la cama dreta comença a engarrotar-se i he de baixar el ritme ja de per si lent. Un metre, dos, tres...albiro arribar a Reus. Començo a coixejar obstensiblement quan arribo a l'últim control. Allà em fan unes primeres cures i faig broma amb els voluntaris sobre si arribaré abans de les deu o no. L'optimisme en aquests casos et dóna un plus. Reprenc el camí i ara toca una baixada entre plàtans amb una ombra que s'agraeix. Una cama tira i l'altra s'arrossega. En entrar a Reus aixeco un puny perquè aquesta caminada sí que està sent èpica. El dolor sembla que ha desaparegut, tot i que sé que si és una ruptura aquest esforç de més de vint quilòmetres amb la cama malmesa em pot passar factura. Baixo una llarga avinguda i de cop gir a la dreta i una petita recta em du a l'arribada. He lluitat, he patit i he arribat. Aquesta copa està sent més difícil que no em pensava. Però cal saber patir.Com deia un rètol que vaig veure a la Riudoms "el patiment desapareix, la glòria és eterna". Ara toca guarir ferides i la ruptura del recte femoral. Els practicants d'aquest esport estem fets d'una altra pasta. I aquestes situacions són part de l'aventura.

MMC73 ha dit...

Carme, Lluís, permeteu-me la llicència d'haver escrit aquesta petita crònica dels últims 20 qms de la Reus-Prades-Reus. M'ha fet molta il.lusió trobar-vos de nou. Espero ens veiem a la Borges- Montblanc del 30 d'agost: l'Albí, el castell de Malmanda, el monestir de Poblet, les muralles de Montblanc, la llegenda de Sant Jordi...no us la deixeu perdre. Una abraçada molt forta amics!

bitxo ha dit...

Ostres, Manel, sí que vas ser valent! Moltes moltíssimes felicitats per acabar, ja que no ho vas tenir gens fàcil! Ara a fer bondat per recuperar-se ben aviat! En principi sí, ens veiem a la Borges - Montblanc :)