dilluns, 29 de juny del 2015

07/06/2015 XIX Caminada Reus - Prades - Reus (CCCR)

Reus - Prades

És el segon any que fem aquesta caminada. Per a nosaltres no és que sigui de les més xules, bàsicament perquè a l’inici hi ha molt asfalt per sortir de Reus i per travessar urbanitzacions abans d’entrar a la muntanya i al final hi ha molta i molta pista abans d’arribar a Reus, entremig sí, entremig la caminada és xula. Però com que aquesta caminada només l’havíem fet un cop (l’any passat) i enguany les 2 darreres caminades de la CCCR abans de l’estiu que sí que trobem que són de les xules (Cap de Rec i Gràcia – Montserrat) no les podem fer perquè tenim altres compromisos, vam decidir despedir la CCCR fins passat l’estiu amb aquesta caminada, la Reus-Prades-Reus.

Reus - Prades

Ni és de les caminades més llargues ni és de les caminades amb més desnivell (54,8 km i 2.950 m desnivell acumulat), però seguint la tònica d’aquesta temporada va ser una caminada amb calor i això va fer que fos més complicada. Sens dubte tanta calor, xafogor, aire i terra cremant com a la 7 cims no ho hem tornat a trobar en cap caminada, de calor n’ha anat fent però entre sombres, algo de vent, fonts, riuets, etc, les caminades han sigut més suportables però això no treu que hi hagi hagut alguns moments xungos per la calor. A la Reus-Prades-Reus, per exemple, una prova de que de calor en va fer és que a cada avituallament jo bebia uns 3 vasos de líquid quan amb 1 sempre faig i de sobres, el papa es remullava a cada font que trobàvem, i en un avituallament una ambulància es va emportar un participant sembla que per un cop de calor (pell de gallina al veure aquestes coses). A més de calor, en aquesta ocasió jo vaig anar tota la caminada amb torticolis (em vaig aixecar xunga i no va marxar en tot el dia): quan notava que tenia algú al darrera i volia veure qui era i preguntar si volia passar, no podia girar bé el coll i literalment m’havia de girar tota jo; igualment, per gaudir de les vistes, no podia girar el coll a dreta i a esquerra i m’havia de girar tota jo a banda i banda; em sentia una mica robot.

Reus - Prades

Enguany la veritat és que de Reus fins a Prades (on molta gent acaba la caminada) força bé. Passat el primer tram d’asfalt (déu n’hi do! després de 1 hora caminant pujant), comença la muntanya, primer d’una manera força planera i passat el primer control la cosa canvia ja que puja i puja per uns corriols drets, estrets i plens de pedres fins a l’avituallament de l’esmorzar, després la pujada encara continua una mica més per després més aviat planejar i acabar deixant pas a una curiosa zona que és com un gegant descampat força desèrtic amb esplèndides vistes als pobles que estan a baix i a les muntanyes dels voltants. Després de travessar tot aquest “descampat” amb petites pujades-baixades, baixada i avituallament, i encara algunes petites pujades-baixades més i baixada i arribada a Prades ara per una zona menys desèrtica i més boscosa. A Prades, un bon dinar en la seva bonica plaça i a prosseguir la caminada.

Reus - Prades

La segona part de la caminada enguany se’m va fer força pesada...

Reus - Prades

De Prades al següent avituallament, que està en un poblet, hi ha pocs kms i planers però bàsicament són per una pista i enguany sota el sol i patint calor i això em va deixar KO, sense forces, per sort allà ens vam refrescar amb fruita, beguda i ens vam remullar en una font.

Reus - Prades

La pujada que hi ha a continuació me la vaig agafar amb calma, li vaig dir al papa que ens veuríem a dalt o si més no que això esperava i ell em va dir “va! tira!” però va baixar el ritme i vam anar fent junts sense pressa però sense pausa fins dalt, avançant algú que anava pitjor que jo. Gran respir a l’arribar dalt però després tota la travessa que vam fer per dalt abans no vam arribar a l’avituallament se’m va fer eterna, potser perquè erròniament recordava l’avituallament poc després de la pujada.

Reus - Prades

Ara tocava una llarga i tècnica baixada, amb moltes pedres. A la pujada, que no és lo meu, ni en somnis atrapo el meu pare; a la baixada, només l’any passat vaig aconseguir anar més ràpid que el meu pare senzillament perquè ell tenia un genoll xungo; ara, després d’operar-se, no hi ha manera d’atrapar-lo, ni a les pujades ni a les baixades. Aquesta llarga i tècnica baixada, amb moltes pedres, no va ser l’excepció (papa davant i jo darrere; i de tant en tant inclús agafava cert avantatge i després m’esperava en algun punt), i això que cal anar amb compte, amb molt de compte, llegiu sinó l’experiència d’en Manel, amb qui tot sovint coincidim:
”En el control de la Mussara faig broma amb unes dones de l'organització sobre les moltes sorpreses que guarda el recorregut.El paratge del refugi sembla molt bonic, però ara toca baixar. La baixada és tècnica, molt tècnica; el camí de les tosques és llarg i ple d'unes pedres molt perilloses.Inicio la baixada amb precaució.El més dur ja està fet i ara toca fer un descens amb prudència. Un revolt, dos, tres...Uns companys de marxa van per davant, uns revolts per davant quan trepitjo malament i em torço el tormell esquerre, i en intentar recuperar l'equilibri amb el peu dret ensopego amb una altra pedra i volo literalment cap a la banda esquerra del camí. Xoco amb les roques que voregen el camí. Em surt un crit esfereïdor que atura als companys que pregunten que passa sobre els seus caps. La meitat del meu cos a queda dins dels arbustos i intento desfer-me dels branquillons i m'assec uns instants. Contesto als companys que no passa res, que he caigut i que tot està bé. Però no tot està bé i encara no ho sé. M'aixeco i observo tota la cama esquerra magullada i ferides aquí i allà per tot el cos. Però moltes vegades el pitjor és el que no es veu. Per davant 20 quilòmetres i el control més proper força lluny. Continuo baixant per un empedrat que em fa estar amb els cinc sentits posats a cada pas. No passen un parell de quilòmetres de baixada i una punxada em travessa el recte femoral de la cama dreta. M'aixeco el pantaló i observo un blau del tamany d'un donut. Has begut oli nano!!, em dic. L'impacte ha estat en aquesta part de la cama i el dolor ha despertat per a engarrotar-me la cama. Si aquest impacte hagués estat uns centímetres més avall el genoll s'hagués fet mistos. Continuo, arribo finalment a Vilaplana amb un dolor intens a diferents parts del cos: el canell dret, les magulladures del pit, de les cames i el recte femoral que em bull i està dur com una pedra. La meva primera intenció és apropar-me a l'ambulància -d'un cridaner color verd-, però estan atenent a dues noies; una d'elles amb un embenat aparatós al genoll. Decideixo passar primer per l'avituallament i després apropar-me a l'ambulància. Quina no va ser la meva sorpresa quan vaig veure marxar l'ambulància davant dels meus ulls. Bec una mica i inicio de nou la marxa camí de l'Aleixar. El poble és a prop de Vilaplana, però se'm fa molt i molt llarg. La calor de les cinc de tarda és terrible. La sortida del següent poble tenia una darrera pujada cimentada que em va acabar de passar factura. Apreto les dents, ruixo amb aigua les ferides i la cama dreta comença a engarrotar-se i he de baixar el ritme ja de per si lent. Un metre, dos, tres...albiro arribar a Reus. Començo a coixejar obstensiblement quan arribo a l'últim control. Allà em fan unes primeres cures i faig broma amb els voluntaris sobre si arribaré abans de les deu o no. L'optimisme en aquests casos et dóna un plus. Reprenc el camí i ara toca una baixada entre plàtans amb una ombra que s'agraeix. Una cama tira i l'altra s'arrossega. En entrar a Reus aixeco un puny perquè aquesta caminada sí que està sent èpica. El dolor sembla que ha desaparegut, tot i que sé que si és una ruptura aquest esforç de més de vint quilòmetres amb la cama malmesa em pot passar factura. Baixo una llarga avinguda i de cop gir a la dreta i una petita recta em du a l'arribada. He lluitat, he patit i he arribat. Aquesta copa està sent més difícil que no em pensava. Però cal saber patir.Com deia un rètol que vaig veure a la Riudoms "el patiment desapareix, la glòria és eterna". Ara toca guarir ferides i la ruptura del recte femoral. Els practicants d'aquest esport estem fets d'una altra pasta. I aquestes situacions són part de l'aventura.”
I el tio va i només va arribar una mitja horeta després de nosaltres! Quina fera!

Reus - Prades

Bé, superada aquesta “senyora” baixada hi ha un tram agraït a tocar d’un riuet amb petits salts d’aigua. Enguany vam veure alguns companys de la caminada banyant-s’hi per fer-se passar la calor. I després un agraït avituallament en un altra poblet i novament una font per remullar-se.

Reus - Prades

Ja només quedaven uns 13 km i força planers però... quins 13 kms! Pistes i més pistes! Calor i més calor! El següent avituallament que també és en un poblet està a només uns 4 kms, així que encara passen ràpid tot i ser per pista, i en allà novament a hidratar-se i a mullar-se en una font. Però després, ai després!, uns 7 kms molt i molt eterns, avorrits i passant calor per pistes. En aquí alguns ens van avançar corrent, no sé pas d’on van treure les forces per córrer aquí! D’altres avançaven més a poc a poc que nosaltres perquè anaven tocats (per ampolles, sobrecàrrega, etc). Jo estava tan agobiada, no veia mai la fi, que crec recordar que no vaig tenir esma d’intercanviar paraules amb ningú. I, per fi, van aparèixer les primeres cases de Reus i l’esperat avituallament en una àmplia i bonica avinguda amb arbres oferint sombra, una font per remullar-se per enèssima vegada, i una senyora amb un esprai ruixant amb aigua freda i alguna cosa miraculosa més les cames de tots els participants. Un petit paradís. Estaria bé trobar aquest avituallament abans ja que a partir d’aquí ja només queden 2 km a través de diferents carrers de Reus fins a l’arribada que està a les piscines.

Reus - Prades

Vam tardar 11 hores 28 minuts, uns 30 minuts més que l’any passat.

A l’arribada, moment de descans i de retornar el cos a una temperatura normal gaudint d’un bon entrepà, sombra, i conversa amb d’altres companys de fatigues. I després, contrast entre la dutxa d’aigua freda i la roba neta però cremant ja que es va passar tot el dia dins d’una maleta dins del cotxe sota el sol. Fins i tot el desodorant va quedar KO: un desodorant de barra, després de passar tot el dia dins del cotxe sota el sol va i la boleta que fa sortir el desodorant no rodava així que la vaig prémer amb el dit i la vaig fer rodar i xuffff! va sortir un munt de desodorant líquid d’un desodorant de barra! el sol l’havia fos completament! En fi... fins aquí les estranyes aventures causades per la calor.



2 comentaris:

MMC73 ha dit...

Gràcies Carme per incloure-hi la meva crònica de Reus al teu blog. Vosaltres dos sí que sou uns fora de sèrie! Un exemple a seguir. Compta que la caminada amb més calor encara està per arribar. Els meus records de la Borges-Montblanc és d'una marxa ràpida, sense gaire desnivell -has de comptar que van suprimir pels riscs d'incendis les dues últimes pujades- i molt ben organitzada. A més hi ha alguns llocs preciosíssims com Poblet o la mateixa Montblanc que paga la pena gaudir caminant. Tan de bo ens veiem a Borges! Bones vacances companys!!

bitxo ha dit...

Més calor, encara? Nooo! No escarmentem, ens veiem al Montblanc, ja estem inscrits :)