La Travessa del Montseny! Què puc dir-ne? Ja fa uns quants anys que la fem, abans de viciar-nos a la CCCR ja la fèiem, fins i tot el Bitxo l’havia fet. És xula, ja que tant els paratges del Montseny com les vistes que ens ofereix són fantàstiques. I alhora és dura, els seus 48 km fan que sigui la marxa més curta de la CCCR però en canvi és de les que més desnivell té, 5.000 m desnivell acumulat. Si a la majoria de marxes el desnivell és degut a un munt de petits cims i/o a les irregularitats del terreny que no és completament pla, aquí el desnivell és degut “només” a 3 cims (el Tagamanent, el Matagalls i les Agudes, bé, en realitat són 4 però el Turó de l’Home està pràcticament al costat de les Agudes i la pujada és mínima), això vol dir que les 3 pujades i baixades són llargues i inevitablement hi ha algun moment (que acostuma a ser quan es puja a les Agudes) que no entens com, després de tanta i tanta estona d’anar fent, aquella pujada no s’acaba i n’estàs fins els mismíssims. Per altra banda, el fet de tenir-la a tocar de casa (sí, és de les poquíssimes marxes de la CCCR que ens cau a prop) i conèixer-ne el terreny, encara se’m fa més dura perquè sé que ve això i allò i em vénen tots els mals només de pensar-hi, he d’intentar distreure la meva ment en altres coses.
Vam anar a Aiguafreda, el punt de sortida de la marxa, amb en Xevi, ell la feia per primer cop i corrent. Evidentment a la que vam iniciar la pujada al Tagamanent, el vam perdre de vista. Aquesta pujada no és pas poca cosa i el corriol és entretingut amb algun pedrusco per aquí i allà però estàvem frescos perquè acabàvem de començar així que la vam poder fer força bé. També vam tenir sort de poder sortir dels primers i, per tant, de no trobar embussos al corriol. Un cop dalt, vam passar el control de la marxa, vam tirar alguna foto i ens vam alegrar de veure que seria un bon dia per gaudir de les vistes, aquest any estem tenint molts dies així, genial. Al fer el llarg Pla de la Calma, el tram de la marxa més planer, vam poder anar apreciant la boira que tapava Osona i les muntanyes sobresortir-ne, el Matagalls i les Agudes que serien els nostres propers cims a assolir, els Pirineus molt al fons, i un cel radiant. Acabat el Pla de la Calma, a Collformic, esmorzar abans de pujar al Matagalls (donuts per tenir un dia rodó).
El Matagalls té com 3 trams de pujada, el 1r està més tapat per la vegetació, i els 2 darrers en tot moment veus què has fet, on estàs, i el que t’espera. Sempre em fa gràcia, abans de començar el 2n tram, aixecar el cap i veure perfectament definit el camí de pujada i en canvi veure un munt de gent escampada arreu, més fora que dins el camí, semblant a un ramat de vaques pasturant per tota aquella pendent. I és que a baix es veu molt bé el camí però un cop hi ets i vas fent, vas veient camins per tot arreu, total, que tothom puja per on pot/vol. La majoria vam pujar al Matagalls a pas de tortuga ja que era el 2n cim que fèiem i tots per allà on podíem/volíem, devíem conformar una imatge esplèndida per fer-ne una foto des de l’aire. Dalt al Matagalls, novament, a passar el control de la marxa i a tirar alguna foto, a gaudir un moment de les vistes i a continuar la marxa, ara per una gran i bonica baixada envoltats d’arbres fins a l’avituallament de l’entrepà de St Marçal, en aquí ens va avançar molta gent que corria.
Tocaven les Agudes... La pujada és llarguíssima, va fent esses entremig d’arbres i vas veient gent més avall i més amunt però no hi ha manera de divisar mai el final de la pujada. Només de començar, petit contratemps: anava enganxada rere el papa (massa enganxada) i, com sempre que pujo, amb el cap tocant quasi els peus (poques vegades miro amunt per no veure el que m’espera), i va i un dels meus bastons va tocar un dels peus del papa que s’aixecava i aquest em va enviar el bastó directe a la meva boca! Vaig deixar anar un crit però el papa ni se’n va enterar i em van avançar unes quantes persones els segons que jo vaig estar dubtant entre si tocar-me les dents o no perquè ja m’imaginava una d’aquelles escenes típiques dels dibuixos animats en que una a una van caient totes les dents... per sort, les dents estaven senceres però vaig notar un petit rajolí de sang sobresortint del llavi i un bulto, vaja, que devia semblar que algú m’havia clavat un cop de puny... com que semblava poca cosa i el papa havia avançat un munt, vaig anar tirant amunt i amunt, fent ziga-zagues i més ziga-zagues, essent una més d’una gran filera de participants. En aquí vaig tenir el típic moment de pensar “encara no s’acaba aquesta pujada? joder!” però vaig aconseguir no parar i anar seguint dins la filera de participants, és la tercera pujada i juraria que també la més llarga, així que a la majoria se’ns fa eterna. Quant feia les darreres passes per assolir el cim vaig veure el papa rient fent-me una foto, jo devia fer pinta de morta i ell en canvi estava radiant (les pujades no l’afecten, el contrari, tira i tira), vés a saber quanta estona feia que m’esperava. I, per fi, vaig poder passar el control de la marxa de dalt les Agudes, aturar-me uns segons per recuperar-me i, després sí, gaudir de l’entorn, fer fotos i explicar al papa que m’havia ferit.
Aproximació força planera i curta fins al següent avituallament ple de fruita refrescant (síndria, taronja, etc) i darrers metres de pujada aquest cop fins al Turó de l’Home. Aquí, com en els altres 3 cims, tocava passar un control.
Ara ja només quedava una baixada, això sí, llarguíssima, llarguíssima, llarguíssima, per diferents terrenys (zones boscoses, pistes, etc) amb un avituallament entremig al Pantà de Santa Fe que m’encanta perquè hi ha coca i... formatgets! me’n vaig cruspir uns quants, jejeje. En aquí jo vaig feliç perquè per mi ha passat el pitjor (la pujada) i el papa no va tant feliç perquè prefereix pujar que baixar, què hi farem, tots tenim moments de tot. I en aquí, novament, ens va avançar molta gent que corria, és el que tenen les baixades, que els corredors s’hi deixen anar.
Enguany vam ensopegar un bon dia, sol però sense fer excessiva calor o potser no la vam notar perquè vam passar per moltes zones boscoses on els arbres ens feien sombra i als cims hi corria una mica d’aire, on vam estar més exposats al sol va ser al Pla de la Calma i pujant al Matagalls però encara era força d’hora al matí. Vam tardar 10 hores 26 minuts. A Gualba de Dalt, a l’arribada, ens hi esperaven en Genís i el Bitxo, un merescut entrepà de botifarra i, enguany, per ser la 40 edició d’aquesta marxa, un petit trofeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada