dijous, 23 de juny de 2011

Andorra: Tobotronc + Estanys Tristaina (crònica)

Dissabte, després de la ràdio, vam marxar de finde a Andorra.



Vam dinar de picnic i, per fi, vam anar al famós tobotronc, li tenia moltes ganes! És el tobogan de natura més llarg del món, fa 1 i pico km de pujada i 3 i pico km de baixada. A la pujada un va assegut sobre un trineu biplaça que funciona automàticament, així que es pot anar gaudint del paisatge, i a la baixada un controla en tot moment el trineu biplaça on va assegut perquè hi ha una maneta a banda i banda que si es tira endavant fa avançar el trineu i si es tira endarrera el fa frenar, així que un pot anar ben ràpid emulant una mica una atracció o un pot anar xino-xano gaudint novament del paisatge. Quins mals moments que vaig passar-hi... No per l'atracció, que és molt xula, sinó perquè a la pujada em vaig girar per tirar una foto a en Genís que venia darrera meu amb un altre trineu i va i em va caure la bossa a terra. Primer vaig quedar tranquil·la perquè en Genís me la va poder agafar però després, a dalt, quant havíem de canviar de trineu per baixar, em va agafar de tot: en Genís m'havia pogut agafar la bossa però es veu que de la bossa va caure el meu porta-monedes (en el qual, a més de peles, sempre hi duc un usb amb informació valuosa que normalment quant marxo de viatge deixo a casa però, vés per on, en aquesta ocasió no) i el meu telèfon mòbil. Els nois de l'atracció de seguida em van dir que seria xungo recuperar-ho perquè qualsevol que anés al tobotronc darrera nostre ho podria agafar. Total, que jo em vaig quedar dalt el tobotronc, preguntant a tothom que arribava si havia vist les meves pertinences tirades per terra en algun punt de la pujada, mentre un noi de l'atracció pujava per intentar recuperar-ho. Resultat: ningú havia vist res, ni el noi de l'atracció que havia pujat. Quins nervis, ni per les peles ni pel mòbil, sinó pel ditxós usb! Em van dir que baixés el tobotronc i que un cop a baix deixés les meves dades per si per casualitat algú deia que ho havia trobat o per si els de la mateixa atracció, al tancar-la i fer-ne el repàs, ho trobaven. Se'm va acudir demanar al noi de l'atracció que havia pujat si podíem fer una pujada junts, ja que jo sabia on havia caigut i em va dir que ok. Així que vam baixar en Genís i jo amb un trineu, jo dient que volia anar més ràpid, que sinó l'atracció no tenia gràcia, i en Genís dient que estava boja. I, un cop a baix, jo vaig pujar novament al tobotronc, en aquest cas amb un dels nois de l'atracció i... Déu nostre senyor existeix! vaig veure el meu porta-monedes!!! el noi va telefonar i va demanar que paressin l'atracció i va recuperar-me el meu porta-monedes amb el meu ditxós usb i el meu telèfon mòbil :))) Després vaig acabar de pujar el tobotronc jo sola, el noi va tornar a peu, i vaig poder baixar a gran velocitat i de franc. Quin moment d'estrés! I quina vergonya, vaig revolucionar tothom! Després em van venir ganes de riure: hi ha gent que tot sovint perd el mòbil i a mi que en ma vida m'havia passat va i em passa en un lloc tan inversemblant com a la montanya, a més, sense voler-ho, havia fet un 2x1 al tobotronc! Petit instant de felicitat. Ara bé, per culpa de la meva distracció, tooota la tarda "perduda".


Per compensar al Bitxo, que per culpa de la meva distracció s'havia quedat més estona del compte al cotxe, vam anar a fer una petita caminada (fins al mirador del riu Runer) que vam veure senyalitzada a la carretera que porta fins Naturlàndia, que és on hi ha el tobotronc.

I al vespre vam anar de botigues, quant totes estaven tancades. Vista d'aparadors, aparadors i més aparadors.


Diumenge teníem planejat fer la ruta dels Estanys de Tristaina, una ruta assequible (de 2-3 hores i poc desnivell) i bonica (com el paratge de les Bulloses però en miniatura). Així que vam arribar-nos a l'estació d'esquí d'Arcalís i vam anar seguint els indicadors del "Circ de Tristaina". Vam començar fent la ruta que voreja els 3 estanys i, l'arribar a l'estany de més amunt, a la meitat del camí, vam passar-nos a la ruta que puja una mica les muntanyes que rodegen els estanys per així tenir-ne una visió. Al cap de no res vam arribar a un indicador que ens oferia pujar al Pic de Tristaina de 2.878m i ens hi vam animar. Però en Genís se'm va atabalar amb la neu, les pedres i tot plegat i cada 2x3 em deia si estava segura d'on anàvem i si el volia matar. I, mentre que en Genís només feia que evitar la neu per por a relliscar i maleïa totes les pedres, el Bitxo només feia que rebolcar-se per la neu per refrescar-se. Total, que per poc no vam arribar al  cim... Vaig decidir anar baixant seguint pilonets de pedretes fins al camí "aeri" que rodeja els estanys, per tranquil·litzar en Genís i perquè el Bitxo es pogués remullar en els "rius" d'aigua que baixaven montanya avall. Arribats a un lloc "segur", vam dinar i vam acabar la ruta. D'una ruta curta i ben normaleta en va sortir tota una llarga aventura.

Vam tornar a casa fent uns quants ports de montanya, curves i més curves, però vistes i més vistes: el Port d'Envalira, el Coll de Puymorens, i la Collada de Toses. Al Port d'Envalira vam fer-hi un gelat i la senyora del refugi ens va preguntar si el trobàvem bo i nosaltres li vam dir que sí i després ens va explicar que l'havíem de trobar molt bo perquè a les alçades els sabors es potencien. Aaah! Pos no ho sabia!