dijous, 20 d’octubre de 2011

X Trenkakames (i un 100 cim: la Talaia del Montmell)

Ja fa 20 dies de la trenkakames!!!

Característiques:
82 km
5.421 m desnivell acumulat
232 inscrits
224 participants van prendre la sortida
164 participants van acabar la marxa
Amb el meu pare vam fer un temps de 19h 32m / 19h 33m quedant en les posicions 146 i 147


Tenia ganes de fer-la per 2 motius:
1r) perquè té un perfil diferent al de les caminades de resistència que he fet fins ara (en aquesta, fins al km 40 i pico toca anar guanyant desnivell, hi ha pujadetes i baixadetes però bàsicament es puja, i a la darrera meitat del recorregut toca anar perdent el desnivell guanyat, hi ha pujadetes i baixadetes però bàsicament es baixa; en canvi, a les caminades de resistència que havia fet fins ara hi ha 3 o quatre pujades/baixades xungues)
2n) per conèixer el Baix Penedès i fer un 100 cim d'allà

Amb el meu pare vam fer aquesta caminada. Jo patint força en un determinat moment...


Dissabte a les 10:07 del matí van donar la sortida i amb els crits de
- Visca Catalunya...
- Lliure!
- Visca Catalunya...
- Lliure!
tots els participants vam començar a caminar, ningú va sortir corrents (flipant!) però no pas per ganes sinó perquè fins la sortida del poble d'El Vendrell anàvem guiats per un policia local en moto seguit d'un grup de graellers i darrera d'ells tots els participants. Em va agradar aquesta sortida :)


Primer ens vam dirigir cap a la Platja de Sant Salvador i a continuació vam anar passant per petits poblets, vinyes, algun turó, etc, fent massa asfalt pel nostre gust i passant mooolta caaalor. Curiós que a cada poble haguéssim de fer un carrer amb una pendent molt pronunciada; en un poble el nom del qual ja no recorda (crec que St Vicenç de Calders), vam fer una pendent de quasi el 90%, quasi una paret (segurament exagero però de debò que era molt pronunciada i que costava de fer), flipant!




Del km 36 al 41 vaig agafar una pájara. Era un dels millors trams perquè vam passar per fi a fer muntanya però, jo, com si fos una novata en moure'm per muntanya, no tirava... fins aquí vam anar a 5 i pico per hora i en aquí vaig fer rebaixar la velocitat a la meitat! cert és que en aquí, per força, pel tipus de terreny, haguéssim rebaixat la velocitat, però no tant! se m'enrampaven els dits del peu, els meus pensaments van començar a ser negatius, em movia a pas de tortuga, un desastre! sort que només van ser 5 kms!





I, per fi, vam arribar a l'església de St Miquel! Dins l'església, després de menjar-me mig entrepà * i d'apuntar el cul una estona en una cadira, vaig recuperar-me una mica. I, mentre el dia queia, vam pujar a la Creu quasi grimpant i a la Talaia de Montmell. Aquí al cim vaig recuperar-me del tot, pel fet de fer un 100 cim però sobretot perquè vaig veure veure una estrella fugaç, sembla mentida com petites coses provoquen un somriure.




Ja de nit, després d'una forta baixada, vam començar a fer volta per aquí i volta per allà (jo em sentia estúpida, semblava que no em mogués del mateix lloc) perquè van haver de modificar el recorregut perquè per allà hi havia un rally. Després de no sé quantes voltes, vam arribar al següent avituallament. En aquí vaig menjar-me l'altre mig entrepà (me l'havia guardat a la motxilla) *, vaig saludar el gos dels de l'avituallament, vam xerrar amb els de l'avituallament i tot d'una va aparèixer en Xavi de Barcelona tot content de trobar algú perquè es veu que des que s'havia fet de nit que anava sol. Ens va acompanyar fins al final de la caminada. Igual que el fred (sí, de dia mooolta caaalor i de nit una mica de fred).

Xerrant amb en Xavi, arribar fins a Aiguaviva on hi havia el sopar (entrepà de botifarra), se'm va fer amè. En aquí hi havia un bus per si algú volia tornar al Vendrell. I també hi havia en Genís, que va venir a animar-nos :)

Bé, ja quedaven pocs kms i què passa en aquests casos? Doncs que es fan eterns! Arribar al penúltim avituallament se'ns va fer pesat però va valer la pena perquè en allà hi havia donuts! Per cert, en aquí vam estar xerrant també amb els de l'avituallament i vaig flipar perquè és el primer cop que algú de l'organització d'una caminada em diu que anem bé, que anem normal, que és inhumà els temps que fan els que corren, que no s'haurien d'apuntar a les marxes, que ja hi ha curses per apuntar-se. Noi, hi ha gent per a tot. Bé, ja només ens quedaven 9 km. Tot i que vam pensar que se'ns farien més pesats que els que havíem fet fins arribar als donuts, no va ser així, i és que els vam fer amb menys de 2 hores!


I, per fi, vam arribar i ens van rebre amb un diploma, menjar, cadires i fins i tot matalassos per trencar el son, jejeje Ah! i una genial dutxa!


3 comentaris:

Pere PeterPan ha dit...

Carme m'ha agradat molt,molt, pero que molt moltíssim la teva crónica, i amb "pajara" inclosa....i és que al costat del "pajaru" del teu pare, pot passar de tot ja ja!!
Tot una satisfacciò, veure que en Lluis porta la semarreta de Guilleries per a tot arreu, gracies Lluis....és txula i dona bona sort..a que si??
Una abraçada i felicitats per l'exit.

bitxo ha dit...

Gràcies, Pere! Sàpigues que fins i tot ha sortit fugaçment a la tele la samarreta de les Guilleries (http://www.rtvelvendrell.cat/(04-10-2011)-225-caminadors-participen-en-la-10a-marxa-trenkakames.html)! Fins aviat!

Anònim ha dit...

Soc la carme,sou uns campionisssiiimmmssss!!!!!!!!!!!!!!quina eveja que em feu,una abraçada,fins aviat.