diumenge, 27 de novembre de 2011

NAPAF Osor

No tinc paraules per descriure aquesta caminada organitzada pels makis. El nom ho diu tot: NoApterPerAFriquis Osor.

El meu pare, el Bitxo i jo, hi hem anat gràcies (o per culpa) d'en Josep Ventura i d' en Pere i la Carme. Maria, casi que sort que t'hagis adormit! I, Lluís, casi que sort que tinguis tendinitis!

Tinc un munt de sensacions dins meu, alegria per haver fet la caminada, pensaments de "estem bojos"... Normalment no escric la crònica d'una caminada fins a mitjans de setmana però avui ho necessito fer ara mateix, quant fa poques hores que l'he acabada, perquè estic en un estat barreja d'eufòria i nervis. Mentre feia les meves tasques post-caminada (banyar el Bitxo, endreçar les coses, netejar la roba, dutxar-me, menjar, etc), el cap no parava de donar voltes a tot plegat i tot d'una m'he mirat les mans i... em tremolaven!

No soc capaç de dir quina ruta hem fet, bé, sí, bosc endins i riera endins, sense camins ni senyals, i com més anava més es complicava la cosa, no sé si és per això que han començat ràpid i després han afluixat una mica (o potser han afluixat per no perdre'm). Hi havia moments que pensava si algú sabia on anàvem (per exemple, quant havia de saltar una branca però alhora ajupir el cap per no topar amb amb una altra branca i a sobre havia de desenganxar la motxilla d'una e-nèssima branca), després, a l'arribar a un destí (com Roca Cercenedes o St Miquel de les Formigues o algunes cascades) pensava que sí, que tot estava controlat. També he passat moments amb certa por (3 o 4 cops no he vist ningú davant meu, o bé perquè anava massa a poc a poc o bé pq m'havia parat per exemple a buidar les bambes de pedretes i, francament, no sabia per on tirar, sort del Bitxo en aquests casos; també, creuant la riera amb l'aigua fins més amunt del genoll fent equilibris per aguantar-me jo i per aguantar amb força la cadena del Bitxo perquè aquest era arrastrat per la corrent de l'aigua). Que recordi, he caigut 3 cops de cul a terra patinant amb les fulles i la terra humida, i 2 cops de cara després d'entrebancant-me amb branques i/o pedres parant el cop amb les mans. Normalment la pista em ratlla però avui tenia unes ganes boges de passar-hi i això només ha passat al final, per baixar fins a Osor. Avui somniaré amb branques, amb rascades, amb cops, amb corrents d'aigua...

Han estat uns 27kms amb uns 3.000m de desnivell acumulat fets amb 8 hores (pels llocs on hem passat, era impossible anar ràpid, si més no per a mi). I no hem fet tot el que havíem de fer, per exemple, hem deixat de fer St Benet (llàstima perquè és un 100 cim que tenim pendent). Però estic viva!

No sé dir si repetiré alguna cosa així o no, és allò de... vull però no vull! A partir d'avui, us tinc molt de respecte, makis!


Roca Cercenedes




St Miquel de les Formigues




Riera i cascada



Avui he tirat poques fotos...
   

4 comentaris:

Lluís Pratdesaba i Rovira ha dit...

Si és que no se us pot deixar sols!!! Jeje, i jo a casa els pares aborrint-me!!!

Pere PeterPan ha dit...

I taaaaant que ho repetirem!!!!
Molt bona crònica Maria Carme.

Eva Vila i Lluís Vila ha dit...

Ei Maria Carme! Estava tot controlat. No ens vam perdre en cap moment, ara l'idea que havia passat als makis és que no passariem per corriols ni camins, si no que senglanejariem una mica.

A la Roca de Cercenedes hi he fet de tot, des d'escalar-la pel mig - sense cordes, boig! - fins baixar-la fent rapel i acabar-se la corda abans d'arribar a baix. El sot (salts d'aigua) els he pujat, baixat amb corda i corrents cent vegades. Es el meu lloc per anar a reflexionar i trovar-me a mi mateix. I Sant Miquel ... corrents, en bici ... quantes vegades? No ho sé! Hi he pujat de totes les maneres i de totes les direccions possibles.

La propera? Ei, us hi esperem, a tu , al teu pare i al bitxo i a la gent que vulguis portar.

A les Guilleries no es perd ningú, sempre hi ha un punt de referència o una casa de pagès per re orientar-se. A més, si vas avall arrives a la riera, i si vas amunt, des de dalt de tot sempre veus on ets.

Va ser un plaer poder compartir un matí ... i una mica més de diumenge amb tots vosaltres.

bitxo ha dit...

Lluís Vila, el plaer ha estat nostre! Bueeeno, si hi insistiu (Pere i Lluís Vila), hi tornarem, jejeje! Lluís (Pratdesaba i Rovira), vés dient adéu a la tendinits i vés-te preparant per rebre cops, esgarrinxades, etc