dissabte, 11 de febrer de 2012

24 hores a muntanya: Olot (4 i 5 de febrer de 2012)


El primer any que vaig fer les 24 hores a muntanya va ser el 2010 amb la ruta Olot – Vic i, mentre la feia, vaig pensar que ni boja la repetiria. I és que vaig patir moltíssim fred durant les contínues parades d’agrupament i vaig pensar en abandonar moltíssimes vegades per l’agobio que em va produir no poder anar al meu ritme, resumint, que em vaig ratllar moltíssim. Em va agafar per sorpresa, perquè de fet enlloc ho diu, que la caminada fos guiada i que hagués d’estar, com el seu nom indica, 24 hores a muntanya per fer uns 80 kms quant anant al meu ritme podria acabar abans. Però... és lo de sempre! durant la caminada es pensen unes coses i un cop acabada se’n pensen unes altres. Així, malgrat els moments durs o potser precisament gràcies als moments durs, vaig estar feliç quant vaig acabar i passat un temps ja vaig pensar en repetir. I el 2011 hi vaig tornar, i aquest 2012 també i segurament no serà l'últim...

A punt per sortir (foto de perepeterpan)
A l'arribada (foto del CE Olot)
Les 24 hores a muntanya no és una caminada qualsevol:

Si ja és dura una caminada de resistència (física i mentalment), encara resulta més dura si s’ha d’anar a un ritme imposat per un guia / organitzador... Hi ha moments en que el grup avança més a poc a poc del que un voldria o es fa una parada quant un no ho necessita o cal fer un reagrupament. Llavors els nervis s’apoderen d’un i vénen ganes de cridar al de davant que tiri i d’empènyer-lo. I, quant més temps passa i més cansament i son un acumula, més difícil és controlar aquests nervis. En canvi, hi ha moments en que el grup avança ràpid i un aniria xino-xano o a un li caldria una parada per fer un glop o un pipi i el grup no espera. Llavors un se sent incomprès, abandonat i el malhumor s’apodera d’ell i vénen ganes de cridar als de davant que per què precisament ara tiren, que per què no poden esperar un moment ara que ell ho necessita. També, sovint, a l’anar en grup, es va massa enganxat, així que a més de vigilar d’on posar el peu per no caure cal vigilar per exemple que ningú et clavi el seu bastó o que no hi hagi una parada sobtada que provoqui un xoc en cadena, en definitiva, cal més espai vital. A sobre, aquesta caminada sempre sol coincidir amb els dies més freds de l’any, així que algunes parts del cos (com els dits) inevitablement en algun moment es congelen, i se sent dolor i es perd la sensibilitat. Que catastròfic que son tot plegat, oi? Segurament cada any he comentat la duresa d'aquesta marxa i m'estic repetint però és que cada any em sorprèn el seu funcionament. Tot i saber què em trobaré i anar-hi conscienciada de prendre-hi paciència, sempre hi acabo patint pel mateix.

Ara bé, és admirable com cada any canvien el recorregut (no ha de ser fàcil ja que són uns 80 kms), com impliquen a tants voluntaris, com els avituallaments estan tan bé, com de pràctic és que cadascú pugui fer les etapes que vulgui podent retornar després a Olot còmodament en un autobús, com d’econòmica és (7 / 10 € depenent de si es disposa de la llicència federativa) i com tenen tanta il·lusió i paciència per conduir any rere any a un grup de persones durant 24 hores per la muntanya. De debò, em trec el barret davant el Centre Excursionsita d'Olot.

Una cova feta només amb roques, sense ciment ni res per aguantar-les
Enguany hi hem ant l' Ultraquim, en Pere i la Carme, en Josep Ventura, el meu pare i jo tootes les 24 hores, i en Lluís Pratdesaba, en Genís i el Bitxo les 2 darreres etapes que van tenir lloc el diumenge al matí.

Les primeres hores de la caminada (foto del CE Olot)

El recorregut, un any més, ha estat bé. Hem passat per alguns pobles turístics com Besalú (on vam sopar uns macarrons boníssims) o Castellfollit de la Roca, per algunes ermites, per alguns boscos, i a la nit, com sempre, hem fet un cim, enguany la Mare de Déu del Mont on hi feia mooolt vent.

A Besalú (foto del CE Olot)

A la Mare de Déu del Mont (foto del CE Olot)
Malgrat el pronòstic meteorològic de rècord de temperatures mínimes dels darrers no sé quants anys, vaig patir més fred el 2010 fent Olot-Vic que enguany. Però la son sí que m'ha fet patir, i és que quant el sol es pon jo ja aniria a dormir... Moltes vegades em trobo mig caminant mig dormint però per sort mai he ensopegat! Em vull despertar, sé que m'he de despertar, però no puc!



Petites coses, com l'arribada a un avituallament, la trucada de Ràdio Taradell, la incorporació diumenge al matí d'en Lluís, en Genís el Bitxo, parlar de coses divertides, de nous projectes, i compartir les fatigues amb els companys de la caminada, van ajudar a arribar al final. 

Castellfollit de la Roca

1 comentari:

Pere PeterPan ha dit...

Molt emotiu el post Maria Carme. La 1a de l'any a la butxaca , i tant que si!!. Una prova de foc pel cocu. Tot un luxe compartir la marxca amb vosaltres.
Ens veiem.