dimarts, 12 de juny de 2012

25a Marxa Gràcia-Montserrat

Característiques de la Gràcia-Montserrat:
63 km
5.000 m desnivell acumulat
Vam tardar 15 hores 15 minuts
(Ens van donar un petit llibre dels 25 anys de la marxa on hi diu literalment: "El recorregut total és de 62,1 quilòmetres, amb 2.896 metres de desnivell positiu i 2.146 de desnivell negatiu. El temps estimat per fer la ruta a un pas normal, sense córrer i sense comptar les parades, és de 15 hores 14 minuts." Així, doncs, curiosament, vam tardar lo normal però amb parades incloses!)


El dissabte 2 de juny a les 17:00 vam "tastar" una caminada amb sortida a Barcelona... Acostumats a sortir de pobles petits amb bona senyalització i amb voluntaris aturant el trànsit dels carrers principals i de les carreteres, va ser tota una experiència haver d'anar amb un mapa en mà perquè dins la ciutat no hi havia senyalització, haver-nos d'esperar als semàfors perquè no havien tallat els carrers, i sentir-nos observats per vianants, venedors i clients de botigues, i conductors. Però també va tenir una cosa bona, i és que el meu pare es va deixar el frontal a casa però en va poder comprar un sense problemes abans de començar.

Un cop "abandonada" la civilització i després de pujar en fila índia muntanya amunt fins la Torre de Collserola, vam tenir el plaer de tenir Barcelona sota els nostres peus.

Acte seguit, sorpreeesa! 400 i pico escales per pujar a Vallvidrera. Llàstima que no se'm va acudir tirar-hi fotos, més aviat em vaig dedicar a comptar-les per no estressar-me veient unes escales sense fi.


Més o menys a partir d'aquí representava que la marxa estava senyalitzada amb petits quadradets vermells però més d'un cop vam avisar o vam sentir que avisaven a alguns participants que s'equivocaven de camí, i nosaltres mateixos un parell de cops ens vam liar però per sort també ens van avisar. Entre això i entre que vam fer varis trams que van semblar una cursa d'obstacles (tronc a terra, puja sobre d'ell per seguir el camí, tronc a terra, arrossega't per sota d'ell com una serp per seguir el camí, tronc a terra, puja sobre d'ell, tronc a terra, arrossega't per sota d'ell...), va ser entretingut.

Poc abans d'arribar a Can Maimó, ja al Vallès, on hi havia l'avituallament del sopar, ens va caure la nit a sobre, així que vam dir adéu a la calor però vam haver d'encendre els frontals. I em vaig endur un petit susto al sentir moviment per entremig del bosc, era un porc senglar que volia baixar a la pista on érem però al veure'ns es va desdir i se'n va anar pitant. Uns metres més endavant, ara sí a la pista on érem nosaltres, van aparèixer uns ulls i jo ja em vaig imaginar un altre porc senglar però no, en aquest cas va ser un gos.

A partir d'aquí la senyalització va millorar amb cintes blanques de la FEEC. Sort!, perquè sinó, havent de caminar tota la nit, no sé pas on haguéssim anat a parar sense una bona senyalització.

A continuació vam anar alternant senders i/o pistes de muntanya amb polígons i/o pobles, bé, i vam fer un tram en el que vam creuar rierols d'aigua milions de vegades, tota l'estona bastant sols. Però, quant arribàvem als avituallaments, companyia i animació a tope: un estava al costat d'un restaurant on celebraven una comunió amb festa final amb música inclosa, patxanguera per ser exactes, en un altre tenien música pròpia, en aquest cas rock català. Cal dir que els avituallaments van estar molt bé: van ser variats i abundants, en alguns fins i tot hi havia aigua expressa per rentar-nos les mans, i amb gent simpàtica i amable, en un fins i tot quant els vaig donar el got perquè me l'omplissin em van dir que primer me'l rentaven. I em vaig fixar que a la sortida i als primers avituallaments hi havia avis, a l'avituallament del sopar gent adulta, als avituallaments de la nit gent jove, i més cap a l'arribada gent jove i gent adulta, una bona estratègia, sí senyor. Als avituallaments em vaig fer un fart de beure coca-cola (per cert, coca-cola catalana!) perquè sobretot al començament però també una mica al final de la nit vaig patir mooolta son.


Tot i haver fet altres marxes amb + o - la mateixa distància i desnivell que aquesta, el fet que en aquesta caminéssim tota la nit i sobretot que els darrers kms tinguessin el desnivell xungo, va fer que per a mi aquesta marxa fos més dura que les altres amb + o - la mateixa distància i desnivell. I és que, als darrers 14 kms, amb cansament i son acumulada, vam pujar a la Creueta per una pujada pronunciada i rocosa i amb algunes gotes de pluja que feien presagiar el pitjor, vam trobar a un home dormint al mig del camí amb 1 bamba per aquí, 1 bamba per allà, 1 pot de llet més enllà, 1 plat lluny enllà, etc, després vam baixar i baixar i baixar mentre es feia de dia i anàvem veient Montserrat des d'una perspectiva nova per a nosaltres que ens va agradar molt, vam trobar l'avituallament de l'esmorzar, i vam acabar pujant a Monserrat pel camí de les aigües, és a dir, seguint la canonada d'aigua que puja la muntanya, és a dir, recte amunt primer quasi de 4 potes i després escales amunt. Va ser una penitència pujar a Montserrat, em venien ganes de riure al veure com anava jo i com anava tothom, a pas de tortuga, arrosegant-se, parant-se (no tant exagerat com la Matagalls-Montserrat però Déu n'hi do)... I sort que, tot i que fes xafogor, durant la pujada ens va ploure una mica cosa que va fer que ens refresquéssim. Jo vaig deixar passar a molt gent però a mi també alguns em van deixar passar. Suposo que no vaig anar tant lenta com em pensava perquè vaig fer la pujada amb 1 h 15 m quant l'indicador deia 1 h 30 m.

Ja a Montserrat, a més de l'alegria d'haver assolit la marxa, els de l'avituallament de l'arribada em van dir que m'havia tocat una samarreta Lafuma, genial, jejeje! I foto de rigor, tirada per l'Albert de Llançà que vam conèixer als 7 cims i que vam anar trobant en alguns punts de la Gràcia-Montserrat. Després, per primera vegada en les nostres vides, vam anar a veure la Moreneta sense fer cua, clar, a les 8 i pico d'un diumenge al matí qui hi ha Montserrat? Ningú! I, més fotos, en aquest cas, tirades per un de TV3 que no sabem ben bé què muntava/preparava però que va ser molt amable, li vam dir que ens tirés una foto i ens en va tirar quatre. Sí, estava treballant, però no hi havia ningú més per demanar-li...

Cansats però satisfets, vam baixar amb el cremallera veient com anava plovent cada cop més. A baix, ens esperava en Genís amb el cotxe. Un cop a casa, ja dutxada i dinada, a la tarda, estirada al llit, vaig contemplar com plovia a bots i barrals i fins i tot queia pedra, un moment de relax i plaer.


Moltes marxes diuen que no són competitives però aquesta ho compleix al peu de la lletra: a la web hi han penjat el llistat d'arribats per cognoms i punt, ni temps ni ordre d'arribada ni res. I el caràcter no competitiu no només és de l'organització, durant la marxa vam comprovar que molta gent caminava, no com en d'altres on la gran majoria corre.

Aquesta marxa, a més, va ser solidària amb l'AFANOC, l'Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya


En fi, una caminada de resistència de la CCCR més al sac. Ara queda Cap de Rec per a mi i Emmona per al papa, ambdues amb sortida el dissabte 16 de juny a les 06:00, i descans fins al setembre...