82 km
1.207 m pujada
2.782 m baixada
139 participants van prendre la sortida
135 participants van arribar (quasi tots!)
El papa i jo vam tardar 16h 41m
Al final va anar millor del que pensava. Em feia por tanta baixada però vaig acabar cansada com altres marxes de resistència i punt, cap lesió ni cap dolor ni cap agulleta ni cap ampolla de record. Hi havia molt desnivell de baixada, sí, però en realitat només 2 baixades eren xungues (la de Rasos de Peguera, només de començar, i la de Taravil poc abans del km 20), la resta eren baixades més suaus o més de pista que s'alternaven amb trossos plans i trossos amb petites pujades/baixades, bé, i alguna "piscina" per creuar.
També la sortida va anar millor del que pensava. M'imaginava un caos al corriol de forta baixada que hi ha només de començar però, com que la caminada no era multitudinària i com que abans de sortir fitxaven un a un tots els participants, més o menys la sortida va ser esglaonada i en cap moment hi va haver un tap de gent. Ara bé, un cop em vaig girar i em van venir ganes de tirar una foto perquè era impressionant veure un munt de gent en plena baixada, però al final em va fer por que la manada m'envestís, jejeje. Tot i això, vam coincidir amb més boletaires que participants a la marxa (la carretera fins a Rasos de Peguera estava plena de cotxes de boletaires i de marxaires només n'hi havia 139)! Crec que d'aquesta primera baixada va ser més xungo el fet de cada dos per tres haver de creuar la carretera tot saltant les valles que no pas la pròpia baixada, com a mínim per a mi que sóc baixeta i les cames no donen gaire de sí a l'hora de superar obstacles. També he de dir que vaig veure més d'una patinada i més d'un cul a terra a la baixada...
A la meitat del recorregut vam tenir un petit contratemps. Superada la pujada més xunga de la marxa, si és que se'n pot dir xunga d'aquesta pujada (Serrateix), hi havia un control. Nosaltres vam veure un cartell ben gros que posava CONTROL enganxat a un càmping però vam estar mirant i remirant i no vam veure res, ni taula amb menjar ni participants ni res, a més el càmping es deia l'Hostalet i no Serrateix, juntament amb la paraula "control" no hi havia cap referència ni a la marxa ni al Centre Excursionista Comarca Bages, així que vam pensar que igual el cartell era del càmping per anunciar a la gent que passés per recepció abans d'entrar al càmping, no se'ns va acudir entrar al bar del càmping i vam pirar. Poc després, al començar a baixar, vaig veure clarament que ens havíem passat el control i el papa va entrar en la seva fase "estic cabrejat" i va començar a caminar tope ràpid i a engrandir la distància entre ell i jo (sort que era baixada i pla, i no pujada, així jo també podia anar una mica ràpid), i jo vaig començar a patir per si l'organització ens estava buscant però al fulletó que ens havien donat no hi havia cap mòbil per avisar en cas de qualsevol incidència/imprevist. Tan ràpid vam anar (només vam parar uns segons per posar-nos els frontals) que vam atrapar en Manel (ostres, tu! quant pensem veure't no hi ha manera de trobar-te i quant menys ens ho pensem va i els nostres camins es creuen!) i nosaltres histèrics vam explicar-li el que ens havia passat, i altra cop a caminar ràpid fins al següent control on, també histèrics, els vam explicar que ens havíem saltat el control anterior i que no havíem pogut avisar a l'organització i... no va passar res, es veu que sempre hi ha algú que se'l salta perquè està "amagat" dins el bar del càmping. En aquí, morts de gana, ens vam atiporrar de croissants petits de xocolata, mmm. Així vam compensar el control que ens vam passar que es veu que era el millor en quant a menjar i que, a més, era acollidor perquè hi havia una llar de foc.
Vam anar força bé tota la marxa excepte en els dos darrers trams, se'ns van fer eterns... El penúltim tram (pels voltants de Callús) va semblar un laberint i jo, a sobre, estava en plena crisi de son, i l'últim tram va ser una ratllada mental total perquè anàvem veient Manresa però anàvem fent voltes i més voltes allunyats d'ella i pujades/baixades i més pujades/baixades, amb les ganes d'arribar que teníem i el vent i el fred que feia, això va ser brutal! En aquí el meu pare estava en la seva fase "vull arribar" i anava tope ràpid i anava engrandint la distància entre ell i jo, encara sort que als encreuaments s'havia de parar una estona per estudiar per on avançar que sinó... La senyalització era una ratlla blanca, una ratlla blava, i una ratlla blanca. Hi havia moltes senyals però, com que eren semblants a les d'un PR o d'un GR, és a dir, no eren gaire grans i no eren fosforescents, a la nit als encreuaments calia aturar-se per descobrir on eren per seguir per un camí o per un altre.
A l'arribada ens vam reanimar amb l'escalforeta d'un lloc tancat, un pica-pica, una dutxa amb aigua més freda que calenta, i l'alegria de tenir la marxa a la butxaca i també la CCCR (ja tenim suficients punts!!!) Com diu l'Albert de Llançà, sap greu que això ja s'acabi... la setmana vinent la Marxa del Garraf i punt i final per aquest any...
Per fi, després de molt de temps, una caminada sense pluja i sense núvols! Això ens va permetre gaudir de les vistes d'aquesta zona poc coneguda per nosaltres, i dels colors i dels fruits de la tardor amb tota la seva esplendor, veure les magnífiques tonalitats de la natura al pondre's el sol, i a la nit veure les estrelles i la imponent lluna plena, un gustàs. Llàstima del vent i del fred a la part final de la caminada (quant vam pujar al cotxe, vam veure que estàvem a només 1 o 2 ºC).
13 comentaris:
Quan faci repàs a aquesta meravellosa temporada de caminades, sens dubte, ocuparà un lloc preeminent el trobament amb altres participants de la CCCR. Descobrir el vostre blog, si bé m’ha permès reviure molts passatges de l’aventura i gaudir-ne, a la vegada, d’unes cròniques divertides, en res no pot comparar-se amb el goig de conèixer-ne personalment els protagonistes. Sou gent collonuda; amants, com jo, de la muntanya i de la natura. Ah, la muntanya! què dir de la muntanya. És com un mirall de la vida: et reserva paisatges demolidors per la seva bellesa, camins que semblen el mateix, però a voltes sempre nous, presenta dificultats que , un cop superades, demostra fins com és de forta la nostra ment i determinació, escenifica nits d’enlluernadores d’estels resplendents i, en acabat, l’hi atorguem un amor incondicional al medi, com part de la nostra vida, de nosaltres mateixos. Uf, quanta filosofia existencial!!
La veritat és que camino sol, sóc un marxador solitari, encara que no defujo la companyia durant les caminades. Anar sol té els seus avantatges i els seus desavantatges. Ha estat una llàstima que no haguem coincidit més i només ha esta la planeta que ha fet que aquí i allà ens retrobem pels camins. Espero que ens vegem a la sortida de la marxa del Garraf, espero anar-hi d’hora, perquè m’han dit que es formen embussos importants en aquesta caminada. Si no és així, que el camí ens retrobi.
Lluís i Carme, vull demostrar-vos un cop més el meu agraïment i respecte per ésser tan bona gent ( a més, Lluís, resulta admirable estar aposentat a l’Olimp d’ultra resistències amb èxits com l’ Emmona i viure-ho amb tota naturalitat). Té un gran mèrit.
Si algun dia, Lluís i Carme, al voltant del vostre repte dels “100 cims”, penseu apropar-vos a Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac conec una ruta que us permetrà sumar el mateix dia, no un,ni dos,ni tres cims, sinó quatre de cop! La Mola (1100mts), Montcau (1060mts), Castellsapera (940mts) i Turó de Tres Creus (930mts) en una circular que s’inicia i acaba a Matadepera.
Permeteu-me que uns faci quatre cèntims, i si voleu, seria un plaer acompanyar-vos dins el parc.
Tenint com a punt de referència el poliesportiu de Matadepera, neix a ponent un carrer que té fites vermelles i blanques, pròpies del camí dels monjos i que ens duran fins dalt prop de la Mola. Les seguirem dins de la urbanització fins a entrar al bosc. A pocs metres, neix un corriol que no fa més que canviar un camí de terra per un altre paral•lel i asfaltat. Guanyem terreny abruptament. Les pujades són curtes, però fortes. Passem al costat del carrer asfaltat on cada any se situa l’avituallament dels donuts de la Matagalls. Les fites ens fan continuar guanyant terreny. Aviat el terreny canvia pel típic conglomerat rocós del parc, primera pujada de les tres que ens duran fins el monestir de la Mola. Cruïlla de Can Pobla.
No trigareu a trobar el segon revolt i la cruïlla de can Poble. Prenem el camí de la dreta. Davant per davant veiem el primer cim, encara enfilarem un tram molt maco al costat de paret conglomerada fins enfilar la darrera pujada abans de sortir a l’era propera a la Mola. El cim està a una banda del monestir. Hi ha una roda d’orientació on paga la pena aturar-se i observar el paisatge i les muntanyes dels voltants. Al costat de la roda d’orientació neix un camí que baixa pel costat del monestir. Baixa abrupta, però molt curta. Atenció! El camí arriba un moment que sembla que s’acabi en un estimball, però a l’esquerre continua entrant entre roques, hi ha esglaons per baixar-hi i passem per un tram de molta pedra. És una baixada curta. El camí tira cap a la dreta i n’haureu de baixar pel conglomerat pelat fins a trobar de nou el camí que us duu fins el morral del drac, imponent i gegant monòlit de pedra que té la seva pròpia llegenda,imagineu-vos sobre què va? Hahahaha.
Passem a tocar del morral del drac i pugem fortament però breu cap a l’esquerre un talús. Sempre recte. El camí aviat es fa planer i ombrívol. És fa agradable de caminar i invita a rodar ràpid. No fem cas a la canal de l’abella ni a la font Flàvia (record romà de temps pretèrits). Seguim recte fins el pi Tort, seguireu tot recte fins el coll d’Eres, esplanada al peu del Montcau. Recte, i passades unes alzines, s’inicia l’ascensió al cim. Al coll d’Eres, trobeu indicacions a mà dreta, baixant uns esglaons, de la font del Llor i Cova Simanya. També hi ha al mateix coll una al•legoria a les muntanyes de Joan Maragall. Així,ni a mà dreta ni esquerra (us duria al coll d’Estenalles) Compte! No té dificultat, però el camí recte guanya terreny ràpidament entre cingleres. Amunt i cim! El Montcau té poc més de 1000 metres, però és d’una extraordinària bellesa.
La baixada podeu fer-la a mà dreta vostra o tornant sobre les passes i baixant al Coll d’Eres. Si preneu aquesta darrera opció, un cop al coll, agafeu a la dreta ( ni el camí que us ha dut al coll ni el de baixada a la font del llor són correctes) , planejant per un carreró cimentat. Apresteu el pas, és un camí suau, però una mica llarg fins al Coll d’Estenalles. Les vistes del Montcau són molt maques. Arribeu al Coll d’Estenalles, veureu l’edifici d’informació del parc. Creueu la carretera BV-1221 i aneu cap la Mata (GR5). Sempre recte. Passeu al costat d’una bassa. Arribeu al Coll de Boix. Un indicador de la dreta us invita a visitar Mura. No el feu cas. A l’esquerra trobareu un trencall. El camí de l’esquerre us faria baixar pels graons de Mura i tot recte un duria fins a l’alzina del Salari. Des d’aquí en forta pujada us portaria també fins al Coll de Tres Creus (no confondre amb el Turó). Millor agafeu en el Coll de Boix el camí de la dreta. N’heu baixant i a cada trencall agafeu el camí de l’esquerre.
Permeteu-me aquí un apartat i que us expliqui una història. En aquest paratge us trobeu a la Serra de l’Obac. Val a dir que és la gran oblidada del parc, ara bé, té molta història i d’allò més sanguinolenta. Durant segles, el camí ral entre Barcelona i Manresa tenia aquesta serra com a lloc prominent, on hi havia la majoria d’hostals i on els perills assetjaven els indefensos viatgers. El bandolerisme va fer estralls. Avui és molt difícil seguir aquest camí ral ple d’històries d’assalts i revenges. En el Coll del Correu, fins el segle XVIII, es podien observar a les alzines properes els caps dels bandolers de la contrada que eren enxampats. Ara bé, si algú va deixar-se la pell a l’Obac, aquest va ser el francès de l’exèrcit de Napoleó. Durant la guerra del francès, el camí ral era l’única via entre Barcelona i Montserrat.
El General Schwarz (tenia nom de rellotge el paio) escaldat per la derrota del Bruc va voler sortir de Montserrat amb part de l’exèrcit i, en part va aconseguir-ho no sense deixar part dels seu corpus a la muntanya en una guerra de guerrilles. Confiat, va arribar a Sabadell i a l’alçada de Sant Julià d’Altura l’hi esperaven els parroquians amb ganes de paté de français a les fines herbes i van passar a ganivet a la majoria de l’exèrcit del general de Bonaparte, ell sortí viu, suposo perquè pogués explicar a l’emperador com eren de “macos” els catalans quan se’ls toquen prou els c....Ah, per cert, la serra té un coll amb el nom del General, que menys que dedicar-li això a l’enemic ;) I clar, tot camp de batalla havia de tenir un hospital...
Si pregunteu, un cop baixeu del Coll de Boix, us indicaran un caminoi (si no recordo malament senyalitzat amb punts taronges) us indicaran a mà dreta l’Hospital de Sang, un refugi natural entre les roques, molt, molt xulo. Molt recomanable la visita.
Si torneu o continueu baixant (recordeu que a qualsevol trencall agafeu a mà esquerra) arribareu a un dipòsit d’aigua de color verd. Al costat, parteix un sender que puja una mica. Es veu un tub del dipòsit, pugeu pel conglomerat i dalt veureu la fita que indica el cim del Turó de les tres Creus. El tercer cim!! Baixeu pel mateix camí fins al dipòsit i continueu davallant fins el proper Coll de tres Creus. Atenció, cruïlla de camins. A l’esquerra se’n va a l’alzina del salari. A la dreta, a la font de la Pola. Recte i en lleu pujada, cap el Castellsapera. Preneu aquest camí que va fent pujada. Arribareu a un gran esperó o monòlit de pedra conglomerada. Consell: pugeu-lo, vorejar-lo és perillós. Dalt del monòlit hi ha unes vistes impressionants de la Pola, del Paller de Tot l’Any, del mateix Castellsapera, de la resta de la Serra, de Montserrat a l’horitzó. Passat aquest colós, es veu el camí a l’altra banda, baixeu...Compte! trencall de camí, no agafeu el torrent que baixa i que us deixaria als peus de l’avenc del Castellsapera, una boca esglaiadora força ampla i que té 84 metres de profunditat.
En comptes de baixar, agafeu a mà dreta i passeu per la banda esquerra del Castellsapera, vorejant-lo. Sabreu que aneu bé si a poca estona us trobeu una roca caiguda que us farà ajupir-vos per passar-la. Senyal circular de color taronja a la roca esmentada. Camí planer fins la canal. Canal molt dreta que us farà repenjar-vos a arrels per grimpar. Arribeu a un trencall de la canal. Marques vermelles i blaves que us donen a escollir l’ascensió. Consell, la canal dreta és més suau. Petita grimpada a mà dreta i sou dalt del Castellsapera. Zona planera. A mà dreta un petit sender entre estimballs fins el cim. El quart cim!! Des d’aquí teniu dos opcions, d’una banda baixar per on heu pujat i arribar de nou al coll de Tres Creus i a mà dreta anar a buscar l’aparcament de l’alzina del Salari, creuar la BV 1221 fins la riera i baixar uns cinc quilòmetres fins a Matadepera.
D’altra banda, es pot baixar per la banda nord del Castellsapera fins el pou de glaç i la Torrota de l’Obac (control 7, Coll del Queixal, de la Matagalls). Baixant el coll arribareu al carrer Turó de la Carlina i més avall la BV-1221, continueu els senyals de la Mm fins la deixalleria de Matadepera. Pugeu uns cinquanta metres i a mà dreta neix un corriol que voreja la riera fins Can Torrelles, es creua la riera, es passa davant del restaurant Can Torrella i tot recte, travessant la carretera, acabeu veient el poliesportiu de Matadepera, cal travessar de nou la riera cap a l’esquerra. D’aquesta manera tindreu aquests quatre cims de Sant Llorenç del Munt. Si algun dia voleu fer-los, i puc, seria un plaer acompanyar-vos. Uf, perdoneu la “parrafada”. Ens veiem aviat, una abraçada.
Ens hem quedat sense paraules... per les lloances, la parrafada, els detalls, i l'estil, ets tot un poeta! He imprès la "guia" (flipant! podries fer la ruta a ulls clucs, no?) però evidentment seria guai fer-la junts. Així que envia'm un mail a carme.tuneu@gmail.com i acordem un dia, val? Ara a l'hivern ens anirà de perles una visita al parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac per defugir de la boira i de les baixes temperatures de la nostra comarca! Després, si vols, un dia véns al nostre territori i t'ensenyem algun racó. A veure si ens veiem al Garraf, no mola que hi hagi tanta gent...
Publica un comentari a l'entrada