Diumenge vam pujar a Montfalgars des de Rocabruna (prop de Camprodon) seguint les indicacions que vam trobar al blog maifemcim.cat (francament, Montfalgars no ens sonava de res, i això que tampoc ens cau tant lluny!). Va ser un cim rar en el sentit de que mentre el pujàvem teníem unes vistes impressionants però dalt del cim res de res perquè resulta que està al bell mig d'un bosc de petits avets que tapen totes les vistes. El cim està coronat per un punt geodèsic.
L'excursió va ser d'uns 13 km amb un desnivell positiu d'uns 650 m. Fins a sota el Coll de Vernadell va ser anar fent sense problemes, guanyant desnivell a poc a poc, bàsicament fent kms fins aproximar-nos als peus del cim. Però després la cosa va canviar. La pujada al Coll de Vernadell va ser per un dret corriol que semblava que fos una cascada sense aigua i després la pujada al cim tot seguint unes estaques clavades a terra va ser una d'aquelles pujades que semblen no res però que acaben fent patir per ser més llargues i dretes del que a priori semblen. Així que, de tant en tant, petita parada per agafar aire i admirar les vistes i les seqüeles de la tardor, i després a rempendre el camí amb energies renovades.
La pujada/baixada al cim, en el punt de les estaques, estava plena de vaques (per cert, d'un color gris molt xulo). Com que són uns animals molt curiosos, mai s'aparten o en tot cas ho fan mooolt lentament i, anant amb el Bitxo, molts cops el que passa és s'acosten fins a ell. Doncs va i per primer cop en ma vida veig fugir a tot córrer unes vaques (mentida, algun cop n'havia vist córrer però perquè la Duna, la dàlmata del meu germà, les empaitava amb el seu instint de caça)! I dos cops, quant pujàvem i quant baixàvem! Potser aquestes estan poc acostumades als intrusos perquè la veritat és que no vam trobar a ningú en tot el camí...
Com que l'excursió no va ser molt llarga, a la tornada vam entretenir-nos sense èxit en buscar l'entrada a unes antigues mines i a collir bolets literalment arrossegant-nos a 4 potes per entremig d'arbustos, arbres, herbes i tal, fent-nos alguna ferida de guerra (veure el nas del meu pare), però és que hi havia una plantació de rovellons gegants súper amagats entremig les fulles del terra caigudes dels arbres. Va valer la pena perquè, amb només mitja horeta, vam omplir 3 bosses! I els que vam deixar!
Els presents en aquesta ocasió vam ser el meu pare, en Lluís Pratdesaba, en Genís, el Bitxo i jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada