dimarts, 19 de març de 2013

10/03/2013 XIV Marxa dels Castells de la Segarra

El passat diumenge 10 de març amb el meu pare vam encetar la CCCR com cal, és a dir, des del principi, fent la primera caminada de resistència del calendari, la Marxa dels Castells de la Segarra.



Mai abans havia fet aquesta marxa perquè la veritat és que a priori no em motivava gaire ni el paisatge (un altiplà amb camps i només camps) ni que hi hagués tanta gent (més de 2.500 participants). Però enguany vaig decidir donar un vot de confiança a aquesta marxa, s'ha de provar tot, no?

La veritat és que la meva impressió un cop finalitzada la marxa no va canviar gaire respecte a abans de fer-la... El paisatge va ser monòton, amb molts camps, alguns petits pobles i castells, i prou, resseguint llargues, amples, rectes i planes pistes sense cap dificultat tècnica, però, és clar, en aquesta marxa s'ensenya la Segarra i això és el que hi ha en aquesta comarca. Per sort, les pluges dels darrers dies i que el dia en qüestió fés sol, van fer que el paisatge fos d'unes boniques tonalitats verdes al terra i blaves al cel. Tot i això, vaig trobar a faltar fer un "oooh" veient alguna cosa o algun tram amb alguna dificultat. El que més em va cridar l'atenció va ser que, primer un parell de parapents a motor i després una avioneta, resseguissin la marxa des de l'aire, potser perquè m'hagués agradat ser al seu lloc per viure la marxa d'una manera més emocionant de com la vaig viure. Per altra banda, vaig flipar perquè, tot i haver-hi més de 2.500 participants, no vaig fer cua enlloc, ni per recollir el dorsal, ni als avituallaments, ni a l'arribada, i als avituallaments hi havia abundant teca per a tothom, un 10 en aquest sentit. On es va notar l'afluència de gent va ser evidentment a la sortida i als primers kms, i sort de passar per amples pistes perquè sinó sí que hagués sigut un caos, a mi em feien nosa els que anaven més a poc a poc que jo, jo feia nosa als que corrien, o sigui que paciència per anar avançant quant podia i per anar-me apartant per deixar passar als corredors. Passats els primers kms ja vaig poder moure'm al meu ritme però en tot moment vaig tenir la visió de cues de gent davant i cues de gent darrera. En fi, que una marxa amb molt però que molt bona organització, amb un bon recorregut per conèixer de cap a peus la Segarra i admirar els seus castells però que, per les característiques de la zona i per la multitud de gent que hi participa, aporta poc feedback amb la natura més pura i dura.



Segons el calendari, aquesta marxa és la més assequible en quant a kms i desnivell (54'14 km i només 1.200 m de desnivell acumulat). I, sí, no em va semblar dura però... se'm va fer dura perquè, després de dinar a Guissona, al aixecar-me per continuar la marxa i fer els darrers 17'2 km, vaig notar els talons dels peus una mica adolorits però després, és clar, com més caminava doncs més dolor, total, que al final ja no sabia ni com posar els peus ni com caminar. Fins al km 44 vam anar a un bon ritme però als darrers 10 kms ens va avançar un munt de gent perquè jo cada cop anava més a poc a poc no per cansament sinó pels ais-uis que deixava anar a cada passa al tocar els talons el terra. Va ser degut al terreny com va insinuar el meu pare? Com que jo acostumo a renegar quant porto una estona fent una pujada (tot i que després un cop dalt em passen tots els mals), el meu pare m'anava repetint: ho veus com és millor que hi hagi pujades i baixades? (la veritat és que sí perquè fer tota l'estona el mateix moviment, en aquest cas caminar en pla, poc o molt acaba afectant la part del cos que el fa) i ho veus com les pistes són una mè? (sí, l'impacte al caminar per una pista és més dur que al caminar per un corriol). Va ser degut a les bambes? No fa gaire vaig fer les 24 hores a muntanya d'Olot i no em va passar res. Què va passar? No ho sé! Un cop a casa, vaig veure que als talons no hi havia res de res, només que estaven vermells a petar. L'endemà vaig estar caminant de puntetes i l'altre fent unes quantes ganyotes de dolor al voler tornar a caminar normal i cada dia una mica millor. Una estrena de la CCCR un pèl accidentada la meva. Veurem si els meus talons aguanten la següent marxa de resistència del calendari, la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades, dues setmanes després de quedar ko... Espero que sí perquè l'any passat va ser una de les marxes de la CCCR que vaig tastar i que em va agradar! 


Al final nosaltres vam fer la marxa amb 10 hores 2 minuts, a l'haver-hi poc desnivell es pot anar més ràpid de lo normal. L'organització ha fet pública una mini estadística dels resultats de la marxa:


Eus ací un vídeo de la marxa des de l'aire:

VÍDEO

I aquí les nostres fotos:



Amb tanta gent, vam veure poques cares conegudes: el "jove" de 80 i pico anys, en Pep, i només alguns companys de la CCCR.