dilluns, 25 de març de 2013

17/03/2013 Marató de Barcelona

I per fi va arribar el gran dia, el dia de penjar-se la medalla de maratonià! Poca broma, eh?, que és un gran esglaó en la vida de tot corredor! Diumenge passat el meu pare, el meu tiet Ramon, i l'Ultraquim van córrer la Marató de Barcelona. Per altra banda la meva mare, la meva tieta, en Lluís Pratdesaba, en Genís i jo vam fer d'animadors. Per a tots, excepte per l'Ultraquim, aquest va ser el nostre primer contacte amb una marató. Va ser tota una experiència!


He de dir que, evidentment, els corredors es van cansar però que els animadors no ens vam pas quedar enrere... Vam anar a diferents punts per animar-los amb un pet al cul perquè quasi tardàvem més nosaltres viatjant amb el metro ple de gent amunt i avall i després fent alguna correguda i fent-nos un lloc entre la multitud d'animadors per tenir una mínima visió que no pas ells corrent! Als primers kms va ser relativament fàcil fer-nos un lloc perquè no hi havia tant gruix d'animadors però com més anava més animadors a tot arreu i més complicat fer-se un lloc. I veure'ls no era gens fàcil, havíem d'activar la visió "localitzar una persona entre varis milers en moviment" sense tenir la certesa de si ja havien passat per allà i estàvem perdent el temps o no. Per això hi ha qui va a la marató disfressat (per exemple de Mario Bros) o amb algun complement vistós (per exemple una diadema amb antenes): perquè els seus animadors particulars el vegin! Ara bé, un cop localitzats, cridar-los perquè ens sentissin tampoc era gens fàcil, havíem literalment de deixar-nos-hi la veu i a vegades sense èxit. Lo bo és que no només nosaltres els animàvem... La multitud d'animadors animava a tothom, no només als seus, i a vegades a nivell personal perquè, al portar els atletes el nom al dorsal, hi havia qui sense conèixer-los els cridaven pel seu nom i els animaven. Vaja, una injecció contínua d'energia pels corredors que feia que, a més de córrer, traguessin pit i fessin bona cara en tot moment.

Sens dubte l'ambient va ser el que més ens va flipar de la marató! Res a veure amb el de les curses de 10 km o les mitges maratons a les que havíem assistit fins ara, on com a màxim hi havia algun centenar de participants, i on només hi havia els organitzadors, els familiars i els amics dels corredors animant tímidament i només als seus, i algun curiós o algú que per casualitat passava per allà i preguntava què s'hi estava fent. A la marató ambientasso a la sortida i a l'arribada, però també durant tooot el recorregut i és que, amb uns 18.000 participants inscrits i uns 15.000 participants que van prendre la sortida, vés a saber quanta gent hi havia animant amb globus, xiulets, pancartes, aplaudint, cridant, etc, més els punts d'animació muntats per l'organització com batucades. Una festa al llarg dels 42 i pico kms de la marató, una festa a tot Barcelona que el plugim no va aigualir. I molta emoció a l'ambient: un pare que parava uns segons a fer un petó als seus fills que l'estaven animant il·lusionats, un atleta ajudant a un altre atleta amb rampes, una mare posant-se a córrer per atrapar al seu fill corredor perquè aquest no l'havia ni sentit ni vist com l'animava, estrangers gaudint dels encants turístics de Barcelona tot corrent, vaja, un munt d'històries personals i un munt de moments emotius. El meu pare va dir: a l'arribada m'hagués estirat al terra i hagués plorat.