9a Marxa 24 hores del Cap de Creus

No escarmento, no, tot i que sempre acabo bastant destrossada i dic "mai més", per 4t any consecutiu, un cop més, allà vam estar el meu pare i jo, a la Marxa 24 hores del Cap de Creus. És una de les marxes més dures de la CCCR (aquesta i la Circular al Pantà d'Oliana són les que puntuen més perquè són les que tenen més kms i desnivell) però també és una de les millors marxes (a nivell paisatgístic hi ha mar i muntanya, els avituallaments cada any van a millor, no sé, tot i saber què hi trobaré, sempre deixo anar "oooh" i "que maco").

Característiques:
87 km
6.000 m desnivell acumulat
El meu pare i jo vam tardar 20 h 07 m (38 minuts menys que l'any passat tot i el lamentable estat dels meus peus)

Aquesta marxa sempre s'escau en Setmana Santa i seeempre la meteorologia és imprevisible, seeempre ens ha acabat plovent poc o molt en un punt o altre i seeempre ens ha enganxat el vent en algun moment. Enguany pintava fatal, per variar, però, si bé és cert que el fort vent ens va fer la guitza els primers kms, vam aconseguir esquivar la pluja tota l'estona i després ni al Far del Cap de Creus a les tantes de la nit vam tenir vent (cosa rara). Això ens va permetre gaudir de l'entorn i de les vistes i enguany inclús de la lluna. El recorregut va ser el mateix que el de l'any passat, és a dir, l'organització va mantenir els 87 kms que va allargar l'any passat: vam sortir de Llançà, primer vam passar per algunes platges, després ens vam enfilar al Puig d'Esquer, vam passar per alguna ermita i vam retornar a Llançà però amb 27 km més a les cames, allà hi havia el dinar i després la pujada a St Pere de Rodes i St Salvador seguida d'una carena amb petites grimpades, la part més tècnica i també la part més xula, baixada per després pujar a Coll de Pení, baixada per pista a Cala Jòncols, petita pujada/baixada abans d'arribar a Cadaqués per sopar (per cert, quina animació enguany en aquest avituallament!), després cap al Far del Cap de Creus, lleugera pujada a St Baldiri que a aquelles alçades de la caminada es fa dura, baixada a Port de la Selva que a aquelles alçades de la caminada és per matar-se, camí de ronda, un regal final en forma d'escales, i arribada a Llançà.

Vam compartir els primers 36'4 kms, des del començament fins a St Pere de Rodes, només a estones per culpa dels meus peus, amb en Pere i la Carme, la Magalí, i l'Enric, alguns trams amb l'Albert de Llançà, alguns punts amb l'Eduard Bartrina, i els darrers 30 kms, els que vam fer de nit, desde Cadaqués fins a Llançà, amb en Josep Maria de Valls. Bé, i puntualment amb vàries vaques, jejeje, que enguany n'hi havia més que mai! Es veu que cada any hi ha 2 ramats que baixen del Ripollès, de Camprodon o de per allà, algunes amb camió i d'altres caminant al llarg d'una setmana. Si que viuen bé, no?, a l'hivern a la costa i a l'estiu als Pirineus! Ja sabem que les vaques són tossudes però n'hi ha que ho són més que d'altres... passat St Salvador, al final de la carena, n'hi havia una just al mig del corriol que no es va dignar a apartar-se ni amb la surra al cul que va rebre de l'Albert de Llançà ni amb la xerrada que li va fer l'Eduard Bartrina, el noi que xiuxiueja amb les vaques, bé, que hi parla directament clar i català, jajaja. Jo, com que patia en silenci pels meus peus, en aquesta ocasió vaig obviar la vaca i vaig passar per sobre els arbustos...

L'Edu conversant amb la vaca

A l'arribada

I aquí va l'anècdota, per dir-ho d'alguna manera, d'aquesta marxa: el dolor als talons adquirit a la Marxa dels Castells de la Segarra que vaig pensar que em perjudicaria a la Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades va i em va perjudicar aquí i des dels primers kms... Abans d'arribar al 1r avituallament sòlid, abans del km 12, va i vaig notar el ditxós dolor als talons o sigui que em vaig mentalitzar que ni de conya acabaria la marxa, que amb sort arribaria a Llançà per poder plegar en allà, i vaig recordar lo malament que ho vaig passar per acabar la Marxa dels Castells de la Segarra i lo malament que vaig acabar precisament per voler-la acabar a falta de només 17 km que és quant vaig començar a notar un lleu dolor que cada cop va anar a més... Tota la pell de la zona del taló que és la que se'm va adolorir feia 3 setmanes a la Marxa dels Castells de la Segarra quedant vermella com un pebrot, en aquesta ocasió se'm va separar (com una ampolla, vaja, però sense líquid dintre ni res), tard o d'hora havia de passar, no era normal aquella vermellor, per sort, en aquesta ocasió només era al peu esquerre, com a mínim era només a un peu! M'hi vaig posar un mini compeed que duia el meu pare i que casi no em tapava res però per fer una mica de coixí i així no notar tant dolor a cada passa. I vaig flipar a l'arribar a Llançà caminant normalment, amb dolor, però podent caminar. O sigui que en allà vaig pensar en continuar, havia fet pocs kms i ara venien kms xulos amb la pujada a St Pere de Rodes i la carena, i no m'hi vaig poder resistir... El meu pare em va fer un improvisat arranjament embenant-me el peu per fer més coixí i, jo que mai m'he pres gels ni ibuprofens ni res, em vaig prendre una aspirina per disminuir la sensació de dolor (idea de la Carme, a mi ni se'm va acudir, potser perquè mai ho havia fet, però em va anar bé, així que moltíssimes gràcies, Carme!). I novament vaig flipar a l'arribar a St Pere de Rodes amb menys dolor per l'efecte de l'aspiriana i caminant decentment. En allà hi havia una ambulància, bé, dos nois de la Creu Roja, així que els vaig explicar la meva situació i ells em van portar en una furgoneta i després d'una bona estona dient "posem-li això", "no, que no en tenim en aquí", "li posarem allò", "ai, no ho trobo", etc, etc, etc, em van posar una crema al taló, unes quantes gases per fer coixí i un pedazo embenat! Francament, jo vaig tenir els meus dubtes de que allò m'aguantés tota la caminada, i cada cop pensava en que hauria de plegar al següent control, però vaig anar fent i vaig anar fent, això sí, patint més a les zones més planes, és a dir, les zones d'aquesta caminada que normalment espero amb ganes per avançar una mica ràpid i descançar de trams tècnics, va i en aquesta ocasió em feien la punyeta, com la llarga pista de lleuger descens a Cala Jòncols o el tram final de camí de ronda. En fi, que a hores d'ara encara flipo de que abans del km 12 tingués el peu esquerre xungo i pogués acabar els 87 kms! Potser la sort és que en aquí vaig anar fent coses pel meu taló i en canvi a la Segarra ni tan sols vaig mirar què tenia, pensant que quedaven pocs kms i que per tant podia arribar. Mil gràcies als nois de la Creu Roja perquè sinó segur que no hagués acabat... A l'arribar a l'hostal i treure'm l'embenat que m'havien fet, al posar el peu a terra vaig veure les estrelles!

Abans i després de la marxa, a l'escaure's en Setmana Santa, vam fer una mica de turisme. El dia anterior, el divendres, vam anar a Roses, a Portlligat, i a Port de la Selva, i vam veure la processó de Llançà. I el dia següent, el diumenge, vam anar a la Platja de Grifeu, jo a posar els peus a l'aigua, i el meu pare i en Lluís Pratdesaba a fer-hi un bany (que valents perquè l'aigua estava ben freda!), en allà, casualitats, de la vida, vam veure l'Ultraquim que estava fent una travessia nedant, i després vam visitar el monestir de St Quirze de Colera.