Quan repeteixo una caminada, a vegades em costa trobar alguna cosa per explicar al blog. El primer cop m’és molt senzill perquè tot lo d’aquella caminada ha sigut nou per a mi i m’ha deixat un munt de sensacions dins. Els següents cops, com que no hi ha el factor sorpresa, és diferent; això no treu, ni molt menys, que no m’agradi tornar-la a fer, però de cara al blog ja no em surten coses com per exemple explicar el recorregut perquè seria un copy-paste del post del primer cop que la vaig fer. Si bé és cert que la majoria de caminades són xulíssimes i les gaudeixo, no sempre passen coses fora de lo normal o que jo consideri dignes d’explicar; ara bé, de tant en tant passen coses que no sé si interessen o no a qui llegeixi això però per alguna raó a mi m’han marcat i tinc ganes d’exterioritzar-les, això m’ha passat als 7 cims d’enguany. Sí, tot i que els 7 cims no és pas ni el primer ni el segon que la faig, m’ha deixat un munt de coses dins...
59 km
4.746 m desnivell acumulat
En tota caminada hi ha moments millors i pitjors, cert, però feia temps que no PATIA (amb majúscules) en una caminada... ReDéu! Quina però quina calor! Enguany, caminada xunguíssima per la calor! Jo recordava haver patit calor en aquesta caminada però no com aquest any. Diumenge, a les 6 del matí, al sortir del cotxe, ja em va sorprendre no necessitar el forro polar. Ja ho sé que havien anunciat calor, però en l’època en que estem, a primeres hores del matí lo normal seria que refresqués una mica. I jo amb les malles pirata, ho arribo a saber i indiscutiblement m’emporto les malles curtes! El papa en aquesta ocasió també va patir una mica degut a la calor, i això que a ell li encanta la calor!, va arribar un moment en que es va arremengar les seves malles tant amunt que semblava que anés amb calçotets, jajaja, i això que ell sí que anava amb malles curtes! Però és que ni dalt als cims feia ni que fós una mica de ventet per recuperar-se. I la calor va durar i durar, a les 7 de la tarda encara lluïa el sol i feia calor. Un verdader infern. Als avituallaments, els voluntaris anaven comentant entre ells que estava plegant molta gent, no m’estranya!
Els 3 primers cims els vam fer força bé, és clar, eren els primers i encara no estàvem cansats, a aquelles hores encara no apretava tant la calor i/o encara no estàvem farts d’ella, això sí, els vam fer al ritme de les fileres de participants que anàvem trobant, paciència i anar fent, els primers kms de la majoria de caminades són així, sóm molts participants i uns ens fem nosa als altres. El 1r cim (CLAPÍ VELL) el vam assolir després d’una combinació de pistes i corriols força assequible i el 2n cim (L’ÀLIGA), que està a tocar de l’anterior, després de descendir una mica del primer cim, d’una breu aproximació als seus peus, i d’un curt però empinat ascens a través d’un corriol. Fotos aquí i allà i a continuar.
A l’avituallament de l’esmorzar vam coincidir amb en Manel i amb ell vam fer el 3r cim (MONTMELL), un dels més singulars. El terreny aquí és força pedregós, de tant en tant cal una mica d’ajuda de les mans, un cop dalt les vistes valen molt la pena, i la baixada encara és més espectacular que la pujada, força tècnica per les pedres, amb alguns trams amb cordes, una petita aventura. Després, petit ensurt a l’arribar a l’avituallament i escoltar que no tenien beguda! Per sort, al cap de poc va aparèixer un senyor amb un parell de garrafes d’aigua. La calor apretava de valent i calia hidratar-se i omplir la cantimplora! I poc després d’aquí, per a mi, va començar el calvari fins pràcticament el final.
El tram de pista que va venir després, relativament bé, inclús va anar bé per caminar ràpid i recuperar una mica de temps, la calor apretava però encara portàvem “poca” estona amb ella així que encara no havíem arribat en un estat d’agobiament per ella i en terreny pla no es sua ni es cansa tant. Ara bé, la pujada al 4t cim (MONTAGUT), mira que és curta, però també empinada, va ser literalment a pas de tortuga i vam veure bastanta gent agonitzant. Jo em sentia a l’infern (amb el terra tan calent i aquella xafogor a l’aire) i el meu únic objectiu era no parar per no quedar-me literalment per sempre més allà. Tot i anar a poc a poc, el fet de no parar feia que avancéssim algun participant al qual intentava transmetre alguna frase d’ànims, l’entenia perfectament.
El dinar (amb refrescant meló i síndria) i la llarga pausa que vam fer ens van reanimar. Però al 5è cim (FORMIGOSA), el més alt de la caminada però no precisament amb les millors vistes, més del mateix: aproximació relativament bona a través d’una pista, sota un sol asfixiant però intentant anar a bon ritme, i pujada curta i empinada amb participants en estat quasi de cadàver, inclosa jo mateixa, eh? més estona d’infern! En aquí hi havia un canvi respecte altres anys, a continuació no fèiem el cim de les Solanes sinó que ens van dir que venien 5 kms de baixada per pista i vaig pensar “que guai”. No sabia el que m’esperava! Vaig començar feliç, perquè sí, allò anava bé, baixada suau i per pista però vam arribar a baix i res d’avituallament, pista i més pista sota el sol i, ara sí, ja portàvem molta estona de calor i molts kms així que allò era realment agobiant. 5 kms? Semblava que en portéssim molts més i no hi havia manera d’arribar a l’avituallament! Pista i sol i pista i sol i pista i sol... I jo internament animant-me pensant que no podia faltar gaire... I, per fi, com un oasi enmig del desert, vam veure l’avituallament! Beguda a dojo i camió dels bombers o dels ADF amb manguera per ruixar-nos, genial! Feia pal reprendre la marxa, només d’imaginar-se altra cop patint calor, amb lo bé que s’hi estava a l’avituallament! Així que, abans de continuar, remullada amb la manguera i som-hi!
La pujada al 6è cim (CASTELLAR) va ser per un lloc diferent respecte als altres anys, no negaré que no fós més xula però el meu estat de cansament i calor van fer que no la veigués amb bons ulls, jejeje, síii, altra cop xino-xano sense parar desitjant amb totes les meves forces arribar d’una punyetera vegada a dalt.
Bueno, ja només quedava el 7è cim (LES AGULLES) que em pensava que era un 100 cim però, fiasco!, acabo de veure que no, que és el Puig d'Agulles el 100 cim que també està per allà al Penedès però que no és precisament aquest. Per sort (o no) això no ho sabia quan feia la marxa, i pensar que el 7è cim era un 100 cim em va animar una mica. Arrossegament fins dalt com vaig poder. Buf! Estava costant i molt aquesta caminada! Havíem fet ja tots els cims però encara no estàvem... Baixada fins al poble de Pontons on ens hi vam estar una bona estona, vam berenar i vam gaudir d’un gelat, un bon detall per part de l’organització.
Venia la part final de la caminada. Tot i que s’havien acabat els cims, no s’havien acabat les pujades, quedava una pujada a una ermita, molt bonica sí, però a aquelles alçades de la caminada això no s’aprecia gaire... Baixada i pista fins l’últim avituallament, encara amb sol i calor, quin temps més boig! I baixada i arribada a Torrelles de Foix per un parc molt bonic ple de fonts i d’un riuet.
De 710 inscrits, 507 vam acabar (un 71%). Nosaltres, per variar, dels darrers: 421 i 422. Van ser 13 hores 36 minuts de caminada per la zona del Penedès, amb el seu peculiar paisatge de vinyes i vegetació baixa i sorra i pedres i cims no molt alts però amb bones vistes, tot plegat molt bonic però amb moltíssima calor. Estupenda la samarreta de record, model de noia!, és tot un detall perquè sinó més que una samarreta sembla que m’emporti una camisa de dormir unes quantes talles més grans que la que jo necessito, jejeje. Ah! i una ampolla de vi del Penedès per celebrar que hem sobreviscut a la marxa!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada